Joiaquim

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaJoiaquim
Jehoiakim-Eliakim.jpg
Biografia
Naixement 634 aC
Jerusalem
Mort 598 aC (35/36 anys)
Jerusalem
  Rei de Judà
Joahaz
Activitat
Ocupació Sobirà
Família
Família Dinastia de David
Fills Jeconies
Pares Josies
Germans Sedecies i Joahaz de Judà
Parents Joahaz i Sedecies (germans)
Modifica les dades a Wikidata

Segons la Bíblia, el Rei Joiaquim (en hebreu יֶהוֹיָקִים [yəhôyaqîm], en català més comunament conegut com a Joaquim),[1] tot i que el seu nom de naixement era Eliaquim (en hebreu אֶלְיָקִים [ʾelyaqîm]) fou el divuitè rei de Judà 608 aC-598 aC.

Història[modifica]

Era el fill major del reformador rei Josies i de Zebudà (2 Re 23, 36). Per tant, era de la casa reial de David. El seu nom era Eliaquim (que significa "Déu establirà").

El seu pare Josies va morir en Meguidó a mans del faraó Necó II d'Egipte (aquest creuava el Regne de Judà per a anar a ajudar Ashuruballit II, rei d'Assíria, que estava en guerra contra Babilònia, i Josies li va voler plantar cara). A la mort del rei, el seu fill Joahaz (germanastre d'Eliaquim, també fill de Josies però d'una altra mare), encara que fos més petit fou proclamat rei de Judà. Tres mesos després, havent derrotat els Babilonis, el faraó Necó, quan tornava a la seua terra va convocar el rei Joahaz, el va deposar i se'l va emportar amb ell a Egipte. Al seu lloc el faraó va nomenar rei de Judà el seu germà major Eliaquim, canviant-li el nom a Joiaquim (que significa "Yahvè establirà"). Devia ser l'any 608, i el rei tenia 25 anys (cf. 2 Re 23, 36)

El faraó, en càstig per l'oposició que son pare Josies li havia fet en Meguidó, li va imposar un pesat tribut. Per a pagar aquest tribut, Joiaquim va exigir al poble grans sacrificis (cf. 2 Re 23, 35). Tres anys després (605 aC), en Carquemix es lliurava la batalla definitiva que consolidaria la supremacia de Babilònia sobre Assíria i, per tant, com la primera potència mundial. Després de la victòria, Nabucodonosor II de Babilònia portaria la guerra fins a les mateixes fronteres d'Egipte, i Judà es trobava en el camí. El rei Joiaquim va comprendre que convenia sotmetre's al rei de Babilònia, i així ho va fer (cf. 2 Re 24, 1). Alguns anys més tard (tres segons el Llibre dels Reis ) Joiaquim es va rebel·lar contra Babilònia (era l'any 601 aC, possiblement quan Nabucodonosor hagué de retirar-se d'aquella terra derrotat pels egipcis). Nabucodonosor tornà a Babilònia; pareixia que la rebel·lió havia estat un èxit, però els darrers anys de Joiaquim no van ser ni pacífics ni gloriosos.

Si bé el seu regnat no destaca gens en el llibres històrics de la  Bíblia (Segon llibre dels Reis i Segon llibre de les Cròniques), que es limiten a dir que ofenia Déu amb el seu comportament, en el Llibre de Jeremies pren relleu com a perseguidor d’aquest profeta. A més s’hi relata com va fer morir un altre profeta, Uriahu (Uries) i ordenà que llancessin el seu cos a la fossa comuna (Jr 26, 20-24). Jeremies  pronuncià un dur oracle contra el rei en què el critica durament per haver construït un palau ostentós, amb treballs forçats dels seus súbdits, i el qualifica d’injust i opressor. La profecia acaba així: “Tindrà l'enterrament d'un ase: l'arrossegaran per llençar-lo enllà de les portes de Jerusalem!"(Jr 22, 19).[2] Però l’episodi sens dubte més colpidor  és el relatat al capítol  36; Quan Baruc, secretari i deixeble del profeta, llegeix al Temple de Jerusalem  un rotlle amb les profecies que Jeremies li havia dictat, ho fan saber al rei Joiaquim i aquest demana que li duguin el rotlle i l’hi llegeixin. Tant l’irrita la lectura que  segons el van llegint  esquinça amb un ganivet el text ja llegit i el tira al foc. Tot seguit ordena que Jeremies i Baruc siguin detinguts, però el Senyor els manté amagats. Cap rei d’Israel ni de Judà havia gosat actuar així.

Déu ordena a Jeremies tornar a escriure les profecies i Baruc les reescriu al dictat del profeta, que encara n’afegeix més. A més reitera l’oracle sobre el rei: Per això, així parla Jahvè sobre Joaquim, rei de Judà: No tindrà més ningú sobre el tron de David, i el seu cadàver quedarà exposat a la calor del dia i al fred de la nit. (Jr 26, 30)

En la profunda enemistat entre Joiaquim i Jeremies hi ha  no sols un enfrontament moral i religiós, sinó polític. El profeta creu que només amb la submissió davant Babilònia hi ha  la possibilitat d’evitar la destrucció del  regne, de Jerusalem i del temple, mentre que Joiaquim i el seu entorn confien  en la revifalla del poder egipci que els hauria d’emparar. Sedecies cometrà el mateix error amb resultat tràgic.


No sabem del cert com va acabar el seu regnat perquè hi ha discrepància en les fonts, però és segur que va ser hostilitzat, o fins i tot deposat, per Nabucodonosor i potser eliminat per enemics interns que volien la submissió a Babilònia.

-Segons el Llibre dels Reis (2nRe 24,2) el Senyor va enviar contra Joiaquim bandes de caldeus, arameus, moabites i ammonites. Això era per castigar Judà pels pecats de Manassès. El text no diu si aquestes bandes actuaven per iniciativa pròpia o al servei de Nabudoconosor, per bé que en aquestes circumstàncies semblen un avançada de l'exèrcit caldeu. Jr 35 deu referir-se a aquest període de devastació del territori quan relata que els recabites, nòmades per convicció religiosa, es veuen forçats a refugiar-se a Jerusalem perquè Nabucodonosor ha envaït el país. En aquest passatge es fa referència a l'exèrcit (en hebreu ḥajil) dels caldeus i a l'exèrcit dels arameus (Jr 35,11).

Sobre la mort del rei Joiaquim el text és lacònic; simplement afirma que el rei es reuní amb els seu pares i fou succeït pel seu fill Joakhín, també anomenat Jeconies (2nRe 24,7). Si bé no hi ha cap referència al motiu de la mort ni al lloc d’enterrament, podem deduir-ne que si la successió  va produir-se sense incidents dignes d’esment, la mort va ser natural, tot i la joventut del monarca (36 anys segons 2Cr 36,5). Si tenim en compte la durada brevíssima del regnat del seu fill (3 mesos), truncat per l’ocupació babilònia de Jerusalem i la captivitat del jove monarca, és fàcil deduir-ne que les tropes de Nabucodonosor ja estaven a punt d’envair Judà o la invasió ja estava en marxa quan Joiaquim morí. És possible que morís durant l'inici el setge de Jerusalem, però, si hagués estat assassinat el text bíblic  hi faria alguna referència, més encara sent un rei idòlatra, malvat i perseguidor dels profetes, objecte a més a més de les terribles profecies de Jeremies. De tota manera, la hipòtesi de l’assassinat, dut a terme pels partidaris de rendir-se davant Babilònia, té una llarga tradició i és considerada  com a probable per molts historiadors.[3]

-Segons el Llibre de les Cròniques (cf. 2 Cr 36, 6), Nabucodonosor va envair el país i s'endugué Joiaquim a Babilònia carregat de cadenes. També s'hi va endur una part dels objectes del temple de Jerusalem. Era l’any 598 aC.  Sorprèn el fet que tres mesos després fes el mateix amb el seu fill Jeconies. Segons aquest llibre, els quatre darrers reis de Judà van ser empresonats per l’invasor i moriren a l ‘exili.

-El llibre de Daniel (Dn1,1-2) també recull aquesta versió, si bé fixa la data de la invasió en el tercer any de Joiaquim. Segons el Seder Olam Rabbà (cap.25), això vol dir en el tercer any de la seva revolta contra Nabucodonosor

- Flavi Josep (Antiquitates iudaicae, 10,6) Relata que Joiaquim va rebre Nabudoconosor sense resistència a Jerusalem, però que aquest, una vegada dins la ciutat, el va fer assassinar i va fer llançar el seu cos fora de la muralla. Així es va complir la profecia de Jeremies (Jr 22,19). També va executar persones importants de la ciutat i s’endugué captius.

La literatura rabínica ha intentat conciliar la versió  dels llibres històrics de la Bíblia amb les profecies de Jeremies; el Gran Sanedrí s’havia compromès a lliurar Joiaquim  als caldeus per tal que no destruïssin Jerusalem, però el rei va morir abans  i llançaren el cos fora de la muralla, amb la qual cosa Nabucodonosor quedà  aplacat. Hi ha  altres variants de la història:[4] el Seder Olam Zutà segueix la versió de Cròniques 2 i afirma que va morir exiliat i a la presó; el seu enterrament fou, doncs, el d'un ase; mentre que el Seder Olam Rabbà, capítol XXV, manté que va morir tan bon punt van posar-li les cadenes i grillons per portar-lo captiu a Babilònia, tot seguit va ser arrossegat i llançat.

La fama pòstuma del rei Joiaquim  en la tradició jueva està fonamentada sobretot en les profecies de Jeremies i en la seva persecució contra els profetes. És considerat un idòlatra, pecador que desafiava el poder diví, incestuós i assassí. L’episodi del rotlle de Jeremies és vist com una terrible blasfèmia, ja que la paraula del profeta és paraula de Déu. El Talmud diu que per culpa de Joiaquim, Déu va desitjar fer tornar el món al caos.[5]

En  conèixer-se la notícia de la seva mort, va ser proclamat rei de Judà el fill gran de Joiaquim, Joiakín (o Joakhín),[6] conegut també com a Jeconies.

.


Precedit per:
Joahaz
Rei de Judà
Succeït per:
Jeconies
  1. Així és transcrit el seu nom a la Bíblia de Montserrat
  2. Les citacions bíbliques són de la Bíblia de Montserrat, 1970
  3. La historia de Israel. John Bright. (Desclée de Brouwer, 1970). Pàg 391
  4. http://www.jewishencyclopedia.com/articles/8562-jehoiakim. 
  5. Sanedrí, 103a. 
  6. Joaquín a la Bíblia de Montserrat.