Alfons López i Tufet

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: José Alfonso López i Tufet)
Infotaula de personaAlfons López i Tufet

Alfons López a la taula rodona "Com es va fraguar el Saló del Còmic?", 40 Comic Barcelona (2022). Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement1950 Modifica el valor a Wikidata (73/74 anys)
Lleida Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióautor de còmic, periodista, dibuixant Modifica el valor a Wikidata
Premis
Lloc webalfonsolopez.cat Modifica el valor a Wikidata

Alfons López i Tufet (Lleida, 1950) o Alfonso López és un periodista, autor de còmic, humorista gràfic, director de publicacions i divulgador.[1]

La seva obra es caracteritza per un marcat i compromès to polític, crític amb el sistema i defensor de les causes socials. Conscient de les desigualtats i injustícies humanes, la ficció de les seves vinyetes dissecciona la realitat social, política, cultural i mediambiental, intentant incentivar al lector a que reflexioni i actuï en conseqüència.[2]

De la seva extensa trajectòria professional en destaca la creació i direcció de les revistes satíriques Butifarra! (1979) o Cul de Sac (1982), a més de la llarga col·laboració amb el guionista Pepe Gálvez. També, als anys 1980 fou un dels impulsors del Saló Internacional del Còmic de Barcelona i membre del comitè organitzador de la seva primera edició el 1981.[3]

El 2011 fou premiat amb el Premi Nacional de Còmic per Miguel Núñez. Mil vidas más i el 2017 va rebre el premi Junceda al millor còmic per El solar (La Cúpula), segon volum d'una triologia iniciada el 2007 amb Estraperlo y tranvía (Ediciones B), obra amb la qual havia quedat finalista del Premi Nacional del Còmic de 2008.[3][4]

Trajectòria professional[modifica]

Inicis[modifica]

S'inicià professionalment a la seva ciutat natal al final dels anys seixanta.[3] A principis dels anys 1970 es va traslladar a Barcelona amb l'objectiu d'esdevenir un professional de l'historieta i l'humor gràfic. Aviat va començar a col·laborar amb publicacions editades en català com Oriflama i En Patufet, o en castellà com Diario de Lleida, TBO i Mata Ratos. En aquests inicis com a humorista, a la seva obra ja s'hi aprecia un cert to crític i social. No obstant, és a partir del 1972 que aquesta vocació per la crítica social i política queda clarament manifesta, a través de les seves contribucions per Gama, una revista pionera en la premsa de barri comarcal.[2]

Etapa de les capçaleres històriques[modifica]

Alfons López presentant l'exposició "La genètica del còmic" (Biblioteca Ignasi Iglésias-Can Fabra. Sant Andreu del Palomar, 2022).

L'any 1975 fundà juntament amb altres dibuixants la revista satírica Butifarra! de la qual en fou el director.[1] Malgrat la seva vída efímera, aquesta primerenca experiència consolidà ja el seu perfil com a autor políticament compromès i crític amb el sistema. Desapareguda la revista, entre 1979 i 1987 va realitzar amb diversos membres de l'equip Butifarra uns quants àlbums monogràfics d'historietes, com El urbanismo feroz (1979), La familia (1980) o El patio trasero (1987). A finals dels anys 1970, va col·laborar també amb les revistes El Papus i El Viejo Topo, abans de passar a dirigir el setmanari d'actualitat i crítica social Cul de Sac (1982), en el qual hi va escriure i dibuixar. Aquesta experiència fou seguida per la posterior direcció i coordinació d'altres revistes d'humor gràfic, com Más madera! (1986) i Angelitos Negros (1999).[2]

En general, la dècada dels vuitanta fou força fructífera per Alfons López. El 1980, de la seva col·laboració amb Rafel Vaquer en va néixer la sèrie Atasco Star, la qual fou publicada a diverses edicions de l'Editorial Bruguera. El 1982 va iniciar la sèrie Orgasmos cotidianos amb Bigart, després escrita per Xavi Roca, que va passar per revistes com Cul de Sac, El Jueves, Titanic o inclús la francesa Fluide Glacial. Per a la revista Rambla va concebre la sèrie Pepa, un personatge que va ser publicat posteriorment a Cimoc. El 1984, amb l'equip de Butifarra! i un grup de pedagogs, es va encarregar de la realització gràfica del curs de català Digui, digui.... L'any 1986 va iniciar una sèrie d'estades a diversos països de Centre i Sud-amèrica com a historietista i especialista en aplicacions didàctiques en el camp del còmic i la il·lustració, activitat a la qual va posar fi el 2008. Paral·lelament, va anar tirant endavant la sèrie Paco el ministro, publicada periòdicament a El Jueves entre 1989 i 1992.[2]

Maduresa[modifica]

Deixada enrere la seva etapa per capçaleres d'humor gràfic com Butifarra!, El Papus, Más madera! o El Jueves, l'obra d'Alfons López es diversifica notablement, centrant-se en la premsa diària però publicant paral·lelament llibres d'assaig i novel·les gràfiques. Mereix un punt i apart la seva col·laboració amb el guionista Pepe Gálvez, per la seva solidesa i constància a llarg termini.

Entre 1993 i 1994 va col·laborar amb el suplement dominical del diari Avui amb la sèrie còmica Àlex Cunillera, amb guió de Xavier Roca. Posteriorment, l'editorial Planeta deAgostini va traduir la sèrie al castellà, publicant-la en un volum únic titulat Alex Cunillera. Ático tercera, dins de la col·lecció d'humor de la línea d'autors espanyols a càrrec d'Antoni Guiral i Antonio Martín.

A mitjans dels anys 2000 va iniciar una llarga col·laboració amb el diari Público (tant en l'edició castellana com en la catalana), la qual va concloure el 2016.[5] Altres diaris que anteriorment ja havien vist publicades les seves vinyetes foren La Vanguardia, El Periódico de Catalunya o el Diari de Barcelona.

L'any 2002 inicià la col·lecció Pasen y vean, on barreja text, imatges i historietes en llibres d'assaig polític com La globalización (2002), La pobreza no es rentable (2006) i Cambio climático y sostenibilidad (2008).[2]

També realitzà llibres en solitari com Políticamente incorrecto (2005) o Malvados e Imbéciles (2015), una recopilació, aquest darrer, de les tires d'humor gràfic publicades al diari Público des de 2008 fins a 2015.[6]

La triologia històrica d'homenatge als tebeos clàssics

El 2007, amb Estraperlo y tranvía, Alfons López va publicar la primera part del que acabaria esdevenint una triologia de memòria històrica ambientada en l'Espanya de la postguerra, amb la qual López homenatja al mateix temps els tebeos dels anys 1940, amb trames plenes de personatges inspirats en l'escola Bruguera. La triologia està formada per Estraperlo y tranvía (2007), El solar (2016) i Una tarde con Himmler (2022).[7]

A Estraperlo y tranvía (2007) López va recuperar els emblemàtics personatges de La família Ulisses de Benejam per a fer un còmic ambientat en el clima opressiu i gris de la posguerra espanyola, en el qual Ulisses es veu involucrat en una trama de contraban. El títol fa referència a un vers de la cançó Temps era temps de Joan Manuel Serrat.[8] Altres personatges reconeixibles que apareixen al còmic són il·lustres personatges de Bruguera com Carpanta, Doña Urraca, Zipi i Zape o Don Pío. En aquest homenatge a Bruguera, López va voler situar els protagonistes en situacions que no haurien passat la censura franquista de l'època, amb temes tabú com per exemple el contacte amb els maquis o l'estraperlo.[9] El còmic fou finalista del Premi Nacional del Còmic.[4]

Amb El solar (2016), Alfons López va continuar la línia iniciada el 2007 amb Estraperlo y tranvía. Farcit d'ironia i humor negre, el còmic tornà a recuperar diverses icones de la cultura popular de l'època, com ara Zipi i Zape, Petra o de nou la família Ulisses, mesclant-los ara amb personatges reals de l'època.[10] En aquesta ocasió el protagonista és Pepe Gazuza, clarament inspirat en Carpanta, l'il·lustre personatge d'Escobar, que complerta la seva condemna abandona el darrer camp de concentració per presoners de la República i es planta a la Barcelona de finals dels anys 1940, on regna la fam, la picaresca i l'estraperlo.[10] Aquest còmic li va valer a López l'obtenció del Premi Junceda concedit per l'Associació Professional d'il·lustradors de Catalunya.[10]

El 2022, amb la publicació del còmic Una tarde con Himmler, Alfons López va completar la seva triologia dedicada a la memòria històrica i en homenatge al cinema i al còmic de la postguerra. En aquesta ocasió, la trama del còmic gira entorn de la visita de Heinrich Himmler a la península Ibèrica el 1940, que és rebut amb tots els honors per l'espanya franquista. Amb aquest fet real com a taló de fons, López teixeix una trepidant trama coral farcida d'intrigues polítiques i espionatge mentre Himmler persegueix la recerca del Sant Greal.[8] De nou, en el còmic hi apareix una multitud de personatges tant reals com de ficció de l'època, com Winston Churchill, doña Urraca, la família Cebolleta, Josep Pla, el repórter Tribulete, Francesc Cambó, las hermanas Gilda o els germans Marx.[7]

Segons López, la triologia fou improvisada i si va acabar cristal·litzant fou només «perquè en cada cas se m'han anat acudint idees que podien donar joc i que encaixaven en aquesta línia de memòria històrica i homenatge als nostres tebeos clàssics».[8]

Col·laboració amb Pepe Gálvez

Ja a mitjans dels anys 1990, la seva prèvia experiència amb revistes i publicacions periòdiques deixa pas a la incursió en el camp de la novel·la gràfica. Destaca en aquest àmbit la seva estable col·laboració amb el guionista Pepe Gálvez, amb qui treballa assíduament i comparteix les mateixes inquietuds socials. La crítica ha titllat aquesta col·laboració com una de les «parelles creatives més sòlides del còmic espanyol actual».[11]

Les obres amb Gálvez estan sovint marcades per un clar contingut polític, social o històric, com Assassinat a la mesquita (1996), Color café (1998) o Miguel Núñez. Mil vidas más (2010), guanyadora aquesta darrera del Premi Nacional de Còmic. Però publiquen també Silencios, la juventud del Capitán Trueno (2006), un homenatge al Capitán Trueno per commemorar el 50è aniversari de l'heroi creat per Víctor Mora i Ambrós. El 2021, ambdós autors tornen a reivindicar la memòria històrica amb la publicació de 8 hores: el noi del sucre i la vaga de la canadenca, una obra que explora el naixement del moviment obrer i sindical a Catalunya, amb la gestació de la vaga de La Canadenca i l'assassinat de Salvador Seguí com a teló de fons.[12] Altres obres nascudes de la col·laboració amb Pepe Gálvez són les tires d'humor Expediente exprés (1998) i Segis (2001).

Altres col·laboracions

Han col·laborat també amb Alfons López destacats guionistes com Xavi Roca, amb sèries com Àlex Cunillera (1993) i Paula (2005); Manel Fontdevila amb Une vie de Saint (1996) i La saga de Chaves (2004) o Andreu Martín amb Máxima discreción (2011), constituint aquest darrer títol el còmic amb el qual l'editorial Panini va començar la col·lecció "Panini Noir", dedicada a la sèrie negre.[13] Addicionalment, de la seva col·laboració com a il·lustrador amb entitats diverses com ara SOS Racisme o Comissions Obreres, n'han sorgit llibres i publicacions com Sabies que la llei d'estrangeria...? (2001) o Tenim drets (2005).[3]

Comissari d'exposicions (selecció)[modifica]

Premis i reconeixements[modifica]

Llegat[modifica]

El 2017, el Museu d'Art Jaume Morera de Lleida va adquirir obra original d'Alfons López. El material comprenia, entre d'altres, dibuixos de l'autor publicats entre els anys 1970 i 1990 a revistes com El Papus, TBO o El Jueves.[18]

Altre material original de l'autor es troba repartit entre l'Arxiu Històric de CCOO de Catalunya, la Biblioteca de Catalunya i l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. El material guardat per la Biblioteca de Catalunya es tracta sobretot de dibuixos originals publicats al diari Público (edició catalana), fotografies, i altres documents gràfics (cartells, auques i catàlegs). L'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, per altra banda, conserva el 70% del fons de la revista Butifarra!, entre el qual s'hi troben moltes peces d'Alfons López.[19]

Obra publicada[modifica]

Referències[modifica]

  1. ↑ 1,0 1,1 De la historieta y su uso. Jesús Cuadrado. Ediciones Sinsentido, 2000. LLibre 2, pàgina 736.(castellà)
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 «Alfonso López». Humoristan. [Consulta: 16 maig 2020].
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 «Alfons López i Tufet». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 Terrasa, Rodrigo «El dibujante valenciano Paco Roca obtiene el Premio Nacional de Cómic por 'Arrugas'». El Mundo [València], 18-11-2008 [Consulta: 26 de febrer 2023].
  5. ↑ Alfons López
  6. ↑ Jiménez, Jesús. «Alfonso López: "Las viñetas de opinión tienen que hacernos reflexionar"». rtve.es, 12-05-2015.
  7. ↑ 7,0 7,1 Jiménez, Jesús «Cuando Himmler estuvo en España y se encontró con... ¿las hermanas Gilda y los hermanos Marx?». RTVE.es [Barcelona], 09-01-2023 [Consulta: 26 de febrer 2023].
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 Roca, Xavier «Nazis de tebeo». El Temps de les Arts [Barcelona], 14-01-2023 [Consulta: 26 de febrer 2023].
  9. ↑ «Un dibuixant recupera "La familia Ulises" 90 anys després del naixement del "TBO"». 324 [Barcelona], 18-11-2008 [Consulta: 26 de febrer 2023].
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 Abella, Anna. «El humor de los hermanos Marx en la gris Barcelona de 1947. Alfonso López rinde homenaje al cine y el cómic de la primera posguerra en las viñetas de 'El solar', fresco humano y social de la época». El Periódico de Catalunya, 18-01-2017.
  11. ↑ Jiménez, Jesús. «La incansable lucha de Miguel Nuñez por la democracia y contra las injusticias». rtve.es, 29-06-2021.
  12. ↑ Abella, Anna. «¿Qué tienen en común Anaïs Nin y El Noi del Sucre?». El Periódico de Catalunya, 19-03-2021.
  13. ↑ Jiménez, Jesús. «'Máxima discreción', serie negra a la española». rtve.es, 23-05-2011.
  14. ↑ «El Saló Internacional del Còmic acoge en las Drassanes el homenaje del tebeo de Barcelona. Cincuenta expositores ofrecen las últimas novedades en 4.000 metros cuadrados» (en castellà). La Vanguardia [Barcelona], 27-05-1988, pàg. 67.
  15. ↑ «La genètica del còmic». Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 15-02-2022.[Enllaç no actiu]
  16. ↑ "Premios Club Amigos de la Historieta 1977" a Totem nº 9, Editorial Nueva Frontera, S. A., Madrid, 1978, p. 67.
  17. ↑ Abella, Anna. «Las viñetas de Escandell y Alfonso López, Premis Junceda 2017». El Periódico de Catalunya, 18-05-2017.
  18. ↑ «L'humorista gràfic Alfons López dona còmics al Museu Morera de Lleida». 324, 01-07-2017.
  19. ↑ Abella, Anna. «El MNAC crea un consell assessor de còmic». El Periódico de Catalunya, 09-06-2019.
  20. ↑ «ISSUU - La pobreza no es rentable. Pasen y vean by Ars Satellit». Issu, veure el còmic (castellà)
  21. ↑ «La juventud de El Capitán Trueno, Silencios de Alfonso López. Ediciones B - Grupo Zeta.». Ediciones B (castellà)
  22. ↑ «Els immigrants i la punyetera crisi | Xarxanet - Entitats i voluntaris de Catalunya per un món millor». Xarxa Net.
  23. ↑ Veure el còmic en pdf Arxivat 2013-09-15 a Wayback Machine. Mans Unides.
  24. ↑ «Máxima discreción | Zona Negativa». Zona Negativa Máxima discreción (castellà)
  25. ↑ «Crònica: Alfons López presenta ‘8 hores. El noi del sucre i la vaga de la Canadenca’ a l’Espai Lluís Companys». Comarques de Ponent, 13-11-2021. [Consulta: 28 gener 2022].

Enllaços externs[modifica]

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Alfons_López_i_Tufet&oldid=33100070»