Josefa Úriz Pi

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaJosefa Úriz Pi
Dades biogràfiques
Naixement 1883
Q8239620
Mort 1958 (74/75 anys)
Berlín Est
Modifica dades a Wikidata

Josefa Úriz Pi (Badostain, Eguesibar, 1883Berlín Oriental, 1958) fou una mestra, pedagoga i activista política navarresa de naixement i lleidatana d'adopció. Era germana d'Elisa Úriz Pi, ambdues considerades precursores de l'Escola Moderna a Espanya.

Primers anys[modifica | modifica el codi]

Era filla del capità d'infanteria Benito Úriz Erro i de Filomena Pi Céspedes. De 1909 a 1912 estudià a la secció de Ciències de l'Escola de Magisteri a Madrid, on fou propera a la Institución Libre de Enseñanza; el 1914 va treballar com a professora de ciències i de pedagogia a l'Escola de Mestres de Girona, de la que en fou directora temporalment el 1919. Fou becada per la Junta d'Ampliació d'Estudis a Brussel·les, on contactà amb Ovide Decroly.[1] A causa de la seva implicació sindical el 21 de maig de 1921 fou traslladada i va obtenir la plaça de professora de Pedagogia a l’Escola Normal del Magisteri de noies de Lleida.

Aviat va xocar amb els mètodes tradicionals de l'aleshores directora, Lilian Heras, al cap de poc de ser nomenada va fer manifestacions crítiques amb la religió a l’aula i proposà a les noies de quart curs la lectura de llibres de Margarita Nelken, Ramon Turró i Darder i de Pedro Dorado Montero.[2] Això provocà la denúncia del bisbe de Lleida Josep Miralles i Sbert davant del rector de la Universitat i la incoació d'un expedient disciplinari. Va tenir molt ressò a la premsa local gràcies a la defensa d'El Ideal (òrgan de la Joventut Republicana de Lleida). Diversos intel·lectuals com Ramón Menéndez Pidal, Santiago Ramón y Cajal, Gabriel Alomar i Villalonga i Julián Besteiro van signar un manifest a favor seu i fins i tot el president de les Corts Espanyoles va paralitzar el procés, provocant la dimissió del ministre d'educació.[3]

Tanmateix, l'arribada de la dictadura de Primo de Rivera va reobrir el procés i finalment el 1925 fou sancionada amb un any de bandejament a 100 kilòmetres de la ciutat sense feina i sou. El 6 de març de 1926, un cop complida la sanció, es va reincorporar a l'Escola.

Pedagogia i activisme polític[modifica | modifica el codi]

Després de la Proclamació de la Segona República Espanyola les Escoles Normals de dones i homes foren unificades en una sola, i el maig de 1931 Josefa fou nomenada directora de l'Escola unificada. Decidida a modernitzar el centre, hi va introduir els mètodes pedagògics de Maria Montessori, Célestin Freinet, Ovide Decroly i Jean Piaget. Va crear la primera càtedra d'estudi del català, va obrir una residència laica perquè les joves no s'haguessin d'allotjar en convents i va modernitzar la biblioteca de l'escola, amb una sala de lectura i gestió de préstec de llibres.

Compromesa políticament amb el sectors obrers de Lleida, va col·laborar amb CNT i amb el Bloc Obrer i Camperol, amb l'Associació Ilerda o l'Ateneu Popular Lleidatà. També fou una de les fundadores del Grup Batec (1930-1936), seguidor de les idees de Célestin Freinet i edità la revista Escola des de 1932.[4] El 1932 fou nomenada secretària general de la FETE-UGT a Lleida i participà en missions pedagògiques a la Vall d'Aran. El gener de 1934 fou cessada del càrrec de directora de l'Escola Normal i substituïda per Felip Solé i Olivé, cosa que provocà una vaga d'alumnes de 48 hores dirigida per Dolors Piera i Llobera i Josefa Reimundi.[4] El 27 de maig de 1934 fou nomenada vicepresidenta de la FETE-UGT de Barcelona, i juntament amb la seva germana va impulsar la Unió de Dones Antifeixistes.

Poc abans de començar la guerra civil espanyola militava al Partit Comunista de Catalunya, i juntament amb la seva germana ingressà al PSUC. Un esclatà la guerra fou nomenada novament directora de l'Escola Normal, però la poc temps fou enviada en comissió de serveis a Barcelona, on l'agost de 1936 fou nomenada secretària general del sindicat FETE-UGT. Des del 27 de març de 1937 fou presidenta de la ponència d'ensenyament artístic al primer Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU),[5] del que en fou representant del seu sindicat i una de les principals teòriques del socialisme en l'ensenyament. El gener de 1938 va presidir el primer Congrés de FETE a Barcelona, i el 9 de setembre del mateix any fou nomenada Directora General d'Evacuació i Refugiats del govern de la República, càrrec des del que va treballar en la protecció i l'evacuació de nens i nenes afectats per la guerra.

Exili[modifica | modifica el codi]

Pel febrer de 1939 es va exiliar a França amb la seva germana. Durant l'ocupació francesa pels nazis van col·laborar en la Resistència francesa dins del grup de Josep Miret i Musté i el seu germà Conrad fins que aquest fou detingut en 1942. Després es va integrar a la Unión Nacional Española dirigida pel militant comunista Jesús Monzón Repáraz.[6] Durant la guerra va treballar a favor dels mestres internats a camps de concentració.

En acabar la segona guerra mundial les autoritats espanyoles li van incoar un expedient del Tribunal de Responsabilitats Polítiques. A causa de la seva militància comunista l'abril de 1951 fou expulsada de França amb la seva germana. Va creuar el Teló d'Acer i es va establir a Berlín oriental, on va treballar a favor dels exiliats espanyols fins a la seva mort el 1958. Des de 2014 l'escola pública de Sarriguren (Eguesibar) porta el seu nom.[7]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Las desconocidas hermanas Uriz Pi a Diario de Navarra, 11 de juny de 2014
  2. Pepita Úriz al Diccionari Biogràfic de Dones
  3. La transición borró los nombres de las mayores defensoras de la educación pública a Público, 27 de juny de 2014
  4. 4,0 4,1 Casals Bergés, Quintí "Josefa Uriz", Dones de Lleida: de la restauració a la Guerra Civil. Lleida: Alfazeta, 2010. p. 97-103 [al repositori de l'UdLl]
  5. Pepita Uriz y Pi a parquedelamemoria.org
  6. Homenaje a las hermanas Josefa y Elisa Uriz Pi a ARROTXAPEko HISTORIAren TXOKOA
  7. El Colegio Público de Sarriguren pasará a llamarse Josefa Úriz