Josefina Carabias

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaJosefina carabias

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(es) Josefina Carabias y Sánchez-Ocaña Modifica el valor a Wikidata
19 juliol 1908 Modifica el valor a Wikidata
Arenas de San Pedro (província d’Àvila) Modifica el valor a Wikidata
Mort20 setembre 1980 Modifica el valor a Wikidata (72 anys)
Madrid Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Nacionalitatespanyola
FormacióUniversitat Complutense de Madrid Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióadvocada, escriptora, locutora, corresponsal i periodista
Nom de plomaJosefina Carabias
Carmen Mo­reno Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeJosé Rico Godoy
FillsCarmen Rico Godoy i María de les Mercedes Rico Carabias

Josefina Carabias (Arenas de San Pedro, Àvila, 19 de juliol de 1908 - Madrid, 20 de setembre de 1980) va ser una advocada, escriptora, locutora, corresponsal i periodista espanyola.[1] Va ser precursora de la presència femenina en l'àmbit periodístic a Espanya.[2]

Biografia[modifica]

Era filla de pares agricultors i ramaders. Es va traslladar a Madrid, quan encara era molt jove i, allotjada a la Residència de Senyoretes, es va llicenciar en Dret el 1930. Va pertànyer a la Federació Universitària d'Estudiants, a la Unió General de Treballadors i a l'Agrupació Socialista de Madrid. Poc després d'acabar la carrera de Dret debutava com a periodista a la revista Estampa, mitjançant una entrevista a la política Victoria Kent, directora general de Presons de la República, i aquesta ocupació es va convertir ràpidament en la seva dedicació professional, que ja no deixaria mai.[1][3][4]

Durant els anys 1930 va ser cronista parlamentària dels diaris Ahora, La Voz, Crónica, Mundo Gráfico alhora que col·laboradora en el primer programa informatiu de la ràdio espanyola: La palabra, d'Unión Radio de Madrid, que s'emetia tres cops al dia En aquest programa, va tenir la possibilitat de retransmetre l'homenatge a Miguel de Unamuno a la Universitat de Salamanca.[1]

En finalitzar la Guerra Civil espanyola es va incorporar al diari Informaciones, pel qual va treballar com a corresponsal a Washington des de 1954. El 1959 es va traslladar a París com a corresponsal dels mitjans de l'Editorial Catòlica: Ya, El Correo Gallego, La Verdad, Hoy, Ideal, Ideal Gallego. Va restar tota la seva carrera professional en aquest rotatiu fins a pràcticament la seva defunció. Entre 1970 i 1972 va dirigir la revista femenina Ama.[1][5]

El seu estil enginyós, amb reportatges insòlits, cròniques a peu de carrer, sempre amb un llenguatge senzil i suggerent, la van fer una periodista molt popular. També va fer el que s'anomenà «nou periodisme»: els reportatges viscuts, en que la periodista es posava en una circumstània conreta i narrava la seva experiència.[4]

Es va dedicar també a la traducció i va escriure diversos llibres de reportatges, biografies, dues novel·les curtes i una obra teatral.[1]

Va estar casada amb l'advocat i economista José Rico Godoy. La seva filla Carmen Rico Godoy també es va dedicar al periodisme,[1] i la seva altra filla, María de les Mercedes Rico Carabias, va ser diplomàtica i la primera dona a ocupar la titularitat d'una ambaixada d'Espanya.

Obres[modifica]

Els seus dos primers llibres els va publicar amb el pseudònim de "Carmen Moreno".

No ficció[modifica]

  • Carlota de Méjico (1944)
  • Los alemanes en Francia vistos por una española (1944)
  • 1878 (1948)
  • La mujer en el fútbol (1950)
  • El Maestro Guerrero fue así (1952)
  • Miguel de Cervantes, el autor del más famoso de los libros (1952)
  • Una muchacha inglesa visita España (1953)
  • Santa Teresa de Jesús, la más risueña de las santas (1954)
  • Azaña. Los que le llamábamos Don Manuel (1980)

Narrativa[modifica]

  • Por nacer tarde (1932)
  • De oro y azul (1954)

Teatre[modifica]

  • Sucedió como en el cine (1950)

Altres treballs[modifica]

  • Epílogo al llibre Juan Belmonte, matador de toros de Manuel Chaves Nogales (1969)
  • Tristana. Conferència pronunciada a la Fundación Universitaria Española (1975)

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 «Ha muerto Josefina Carabias» (en castellà). El País, 21-09-1980. [Consulta: 21 febrer 2016].
  2. Marteles, Elvira. «Josefina Carabias Sánchez-Ocaña». Real Academia de la Historia. [Consulta: 23 maig 2020].
  3. Poveda Sanz, María. Mujeres y segunda enseñanza en Madrid (1931 – 1939) El personal docente femenino en los institutos de bachillerato (tesi) (en castellà). Madrid: Universitat Complutense de Madrid, 2013, pàg. 194 [Consulta: juliol 2022]. 
  4. 4,0 4,1 Díaz Nosty, Bernardo. Voces de mujeres: periodistas españolas del siglo XX nacidas antes del final de la Guerra Civil (en castellà). Valencina de la Concepción (Sevilla): Renacimiento, 2020, p. 296-299. ISBN 978-84-17950-58-3. 
  5. Díaz Nosty, Bernardo. Voces de mujeres: periodistas españolas del siglo XX nacidas antes del final de la Guerra Civil (en castellà). Valencina de la Concepción (Sevilla): Renacimiento, 2020, p. 477-483. ISBN 978-84-17950-58-3.