Josep Lleonart i Maragall

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de personaJosep Lleonart i Maragall
Josep Lleonart 0912.JPG
L'autor als anys 1920
Dades biogràfiques
Naixement 1880
Barcelona
Mort 1951
Barcelona
Nacionalitat Catalunya Catalunya
Ciutadania Espanya
Activitat professional
Ocupació literat i poeta
Modifica dades a Wikidata

Josep Lleonart i Maragall (Barcelona, 1880 - 1951) fou un poeta, escriptor, traductor i literat barceloní.

De ben jove tingué oportunitat de viatjar i estudiar a Suïssa i Alemanya. Allí s'hi formà i hi conegué a fons la literatura alemanya, per la qual cosa al llarg de la seva vida traduí diverses obres de Goethe: Hermann i Dorotea, Faust, Egmont; i féu esforços per tal de divulgar la cultura alemanya a Catalunya.

Col·laborà a diverses publicacions: Vell i Nou, La Revista, La Nova Revista (1927-1929) i La Veu de Catalunya. La seva vida fou dedicada completament a les lletres, però amb no gaire fortuna. L'any 1937 escrivia:

« L'època s'està formant, i ningú no sap com ens situarà, en quina posició ens deixarà caure o ens mig redreçarà. Jo gurdo dins l'ànima cadascuna de les coses viscudes. No m'obsessiono. Hi ha també molt d'amor i ajut, enmig de la ineducació, de la petitesa d'ànim, l'enveja que ja des d'adolescent m'han ferit d'una manera marcada, no deixant-me trobar la meva pàtria ni dins ella. »

Aquests mots són un bon testimoni de la incertesa que presidí la seva professionalització com a home de lletres.

Al marge de la seva dedicació a la poesia, l'esforç cabdal, escriví un Manual d'història general de la cultura, diverses obres de teatre i algunes novel·les: Vida estreta (1926), El camí errat (1927), Dues coversions i una mort (1927), Rondant la nit (1931) (Premi Concepció Rabell), El sobrevingut (1932) i Sonata domèstica (1935).

Sovint Josep Lleonart ha estat considerat com un poeta 'maragallià' i prou. Aquesta és una apreciació crítica en la qual hi ha pesat, possiblement, la seva condició de nebot de l'il·lustre poeta, En Joan Maragall. Però és una qualificació limitada. Perquè Lleonart, de manera ben diferent a la d'altres poetes que tan sols foren maragallians, produí una obra més complexa. Malgrat les desigualtats, la seva poesia té una riquesa de matisos, més enllà de la marca inicial, que el distingeix de la resta de poetes estrictament maragallians.

Elegies germàniques[modifica | modifica el codi]

Elegies germàniques (1910) fou el seu primer recull de poesia. És un llarg poema narratiu constituït per més de quatre mil dacasíl-labs i en el qual expressa en clau el seu procés de formació i especialment el coneixement de l'amor. Martí, el narrador, amb qui s'identifica Lleonart, manté en alguna de les sis elegies que componen el recull, apassionats diàlegs amb Elsa,

« 'filla d'Alsàcia, la que és forma dels seus somnis i anhels d'infant i d'adolescent, per ell l'alba del món, la seva riquesa, i desvetlladora dels cants en què es desborda en joia tota l'anterior sensibilitat. »

Els poemes, així, revelen una ingenuitat natural, un abrandament, que tot emprant formes èpiques i dramàtiques, també líriques, esdevé confessió autobiogràfica, Eugeni d'Ors arribà a dir, sorneguerament, que el llibre li semblava traduït de l'alemany.

L'any 1914 publicà La merla i altres cants (fou reelaborat el 1937 amb el títol El poema de la merla), per a molts el volum més maragallià de la seva producció: per l'Expressió, per la contemplació del món exterior, --la natura—reduït a arbre, vinya i ocell, sense cap mena de pretensió simbòlica.

Posteriorment Lleonart publicà Tres poemes (1920), escrits en una època de crisi, i que signifiquen un retorn a la fórmula expressiva del primer llibre: la confessió personal.

Al marge de l'evolució poètica[modifica | modifica el codi]

Josep Lleonart restà al marge de les evolucions poètiques dels seus contemporanis - el postsimbolisme -, i continuà emprant uns procediments i interessant-se per uns temes que l'atansen a Maragall, però amb algunes modificacions i limitacions.

Temàtica amorosa[modifica | modifica el codi]

En altres llibres efectuà noves incursions en la temàtica amorosa, a Un tragi-poema (1934), o en motius modernistes, a Odes i ciutats de visió (1930). El punt més alt de la seva evolució poètica l'aconsegueix amb Les elgies i els jardins (1938), premi Joaquim Folguera 1937, on es retroben unes sospitoses coincidències amb títols i temes de Margall

  • (Tres vides de muntanya
    Nit del Pirineu
    Pirinenques
    Paternal, etc.).

Però es tracta tan sols d'això, d'una coincidència episòdica i superficial. Perquè hi ha una diferència profunda pel que fa a la capacitat elegíaca i al rebuig de la frivolitat formal anterior. Pòstumament varen estar editats els darrers llibres amb el títol de Jornades líriques (1981) i amb un valuós pròleg d'Enric Cassany. El llibre significa una reincidència en l'estil i els interessos de Les elegies i els jardins.

Sentiment poètic i fidelitat lingüistica[modifica | modifica el codi]

Josep Lleonart heretà del seu oncle Joan Margall una particular concepció de l'acte poètic, lligada plenament al romanticisme. Com confessava el 1933:

« He servit dos ideals, el primer dels quals podríem dir que en els fons existia dins meu abans i tot que comencés es escriure. Aquest primer ideal ha estat la fidelitat a un sentiment religiós i a un sentiment poètic que em són congenials; l'un i l'altre informen la meva visió del món i donen un to a les meves afeccions, des que jo pugui tenir memòria del fet d'existir. Aquest ideal de fidelitat a un sentiment poètic i aun sentiment místic, que són tot jo, l'he servit sovint contracorrent de privacions i conflictes. »

És d'allò més característic d'aquesta actitud, la consideració de la poesia com un instrument de coneixement, amb un caràcter gairebé sagrat, en la línia d'un Novalis. La perfecció expressiva era el segon dels seus ideals:

« Segonament:un ideal de responasabilitat pensant que, fill d'una terra que està en via dels darrers perfeccionaments de la seva llengua jo havia de dur el gra de sorre a l'obra col·lectiva »

Aquests dos ideals, de costat amb la contemplació ingènua de l'espectacle de la Natura i l'accés fàcil de la pròpia intimitat al vers, el relacionen inevitablement amb Maragall.

Obres[modifica | modifica el codi]

Obres presentades als Jocs Florals de Barcelona[1]

  • Oda a Eugènia (1923)
  • Elegia tardoral (1932)
  • Elegia del passat (1933)
  • Tres cançons de muntanya (1933), 1r accèssit a la Flor Natural
  • Vall del Fresser (1934)
  • Nit de Pirineu (1934)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Bou, Enric. Història de la Literatura Catalana. Volum II. pàgs. 30 -32: diari AVUI. ISBN 84-7530-937-2. 

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Fons 6B-Jocs Florals, Sèrie III-Pliques

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]