Josep Mercader i Ponach
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 8 febrer 1779  Celrà (Gironès) |
| Mort | 1871 (91/92 anys) |
| Activitat | |
| Ocupació | compositor |
| Gènere | Sardana |
Josep Mercader i Ponach (Celrà, 8 de febrer del 1779 - Bordils, 26 de juliol del 1871) va ser un músic i cantant empordanès, compositor de les primeres sardanes modernes conegudes.[1][2]
Biografia[modifica]
Era membre d'una família celranenca de músics que es remuntava a principis del segle xviii, o encara molt abans segons alguna font. El seu pare, Miquel Mercader i Ginesta (1748 - ?), era cantor, i el germà d'en Josep, Jaume Mercader i Ponach (Celrà, 1776-1853), era també cantor, i músic. El fill d'en Jaume, Josep Mercader i Montaner, era igualment músic de cant, a Celrà. Finalment, dos dels nets de Josep Mercader Ponach foren figures d'anomenada en el món sardanístic català: Robert Renart i Mercader [nota 1] i Robert Mercader i Sureda, músics fundadors de la cobla Barcelona i La Principal de la Bisbal, respectivament.[2]
Com a compositor, Josep Mercader representa[6] l'estadi de transició entre la sardana curta i la llarga. Així, en una col·lecció d'onze sardanes seves que es conserva actualment, fetes l'any 1835, l'estil és encara totalment clàssic, però els tiratges depassen els 8 compassos per 8 de la sardana curta, amb un mínim de 14 pels curts i 31 compassos pels llargs. La cobla La Principal de la Bisbal n'enregistrà una en el seu quàdruple LP Centenari de la Principal de la Bisbal [nota 2] i la cobla Marinada tornà a gravar-la en el seu DC Tenora, segle i mig [nota 3]
Notes[modifica]
- ↑ Robert Renart i Mercader, nascut a la Bisbal d'Empordà el 3 de gener del 1892, va ser un músic i compositor que destacà especialment com a instrumentista de tenora. Entre 1915 i 1919 era el clarinet solista i el segon tenora de la "Orquestra Cobla Nova Harmonia", de la Bisbal.
A final del 1921, i a requeriment [3] de Joan Lamote de Grignon, Renart, juntament amb el tenora Albert Martí i el tible Benvingut Tapis es desplaçà des de les comarques gironines a Barcelona per incorporar-se a la Banda Municipal i reforçar-la per a les interpretacions amb instruments de cobla. Renart i Martí hi romanien encara[4] el 1934, amb Martí com a xirimia tenora primera, i Renart com a segona. Ells dos, amb Tapis, Narcís Cla, Antoni Frigola (que havia coincidit amb Renart a la bisbalenca cobla orquestra Nova Harmonia entre 1915 i 1919), Joan Tost, Alfred Sagols, Ramon Mayans i Roca, Antoni Martori i Alom, Josep Juncà i el director Josep Gravalosa, constituïren el 1921 la formació original de la Cobla Barcelona. Renart hi tocà almenys fins al 1923, i hi tornà als anys 40. Renart tocà a la cobla Popular, i sembla que també ho feu a l'Empòrium. Compongué una sardana, Fernanda, del 1924.[1]
El seu germà Artur Renart i Mercader (1883 - Palamós, 3 de març del 1966), concertista de violí, visqué durant una època a Gènova, on representava els interessos de la fàbrica del seu oncle Robert Mercader. El 1919 vingué una temporada a Catalunya i tocà amb el seu germà a la cobla-orquestra Nova Harmonia (temporalment cobla orquestra Constitució) com a violí i tible segon.[5] - ↑ Cobla Principal de la Bisbal. Centenari de la Cobla Principal de la Bisbal. Barcelona: AudioVisuals de Sarrià, 1988. ref. AVS 20.1349.
- ↑ Cobla Marinada. Tenora, segle i mig. Barcelona: Àudiovisuals de Sarrià, 2000. ref. AVS 5.1697.
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 Albert, Lluís «El "Método pera aprender a ballar sardanas" de Miquel Pardàs». Llibre de la Festa Major de Torroella de Montgrí, 2007, pàg. 73-106.
- ↑ 2,0 2,1 «Arbre genealògic de la família Mercader». [Consulta: 11 març 2018].
- ↑ Ramió, Concepció «Els Lamote de Grignon i la creació per a cobla». Revista Prodiemus, 2005. ISSN: 1988-2173.
- ↑ Escalafó del personal de l'ajuntament de Barcelona a 31 de desembre del 1933. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1934, p. 116.
- ↑ «Defunciones». Proa de Palamós, nº 13, abril 1966. Arxivat de l'original el 2018-03-15 [Consulta: 14 març 2018].
- ↑ Roqué, Robert «Discografia. Centenari de la Cobla Principal de la Bisbal 1888-1988». Som, abril-maig 1988, pàg. 54-58.