Josep Pujol i Juhí

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaJosep Pujol i Juhí
Biografia
Naixement1734 Modifica el valor a Wikidata
Folgueroles (Osona) Modifica el valor a Wikidata
Mort1809 Modifica el valor a Wikidata (74/75 anys)
Sant Llorenç de Morunys (Solsonès) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióEscultor Modifica el valor a Wikidata

Josep Pujol i Juhí (Folgueroles, 1734 - Sant Llorenç de Morunys, 1809) fou un escultor català. Va néixer el dia 19 de maig de l'any 1734, a Folgueroles, fill de Segimon Pujol el jove i de Mª Teresa Juhí i Serrabou. És considerat l'últim gran escultor de l'art barroc català i la seva obra mestre és la Capella i Cambril de la Mare de Déu dels Colls.

Un llarg llinatge[modifica]

El seu avi Segimon va ser el primer escultor d'una nissaga que s'allarga en cinc generacions. Va néixer a Gurb, va fer l'aprenentatge amb els Morató de Vic i va anar a fer el perfeccionament de l'ofici amb els Grau de Manresa, on va conèixer en Josep Sunyer amb qui va treballa durant un temps a Prada de Conflent. A tombant de segle es va establir a Prats de Lluçanès on va tenir diversos fills. S'hi va establir primer per treballar en el retaule de Sant Vicenç, projectat per Sunyer i, després a compte propi va realitzar el 1702 la que és considerada la seva obra magna, el retaule de la Mare de Déu dels Àngels de Casserres del Berguedà. Aquí també s'hi va establir uns anys i hi va tenir una filla. D'aquest anys li coneixem entre altres els retaules del Roser (1709) i el de Sant Serni de Montmajor, el de Santa Maria de Coaner (1716) i el del Sant Crist de Serrateix (1717). A partir dels anys esmentat a Folgueroles al llibre de l'obra, en qualitat d'escultor que du a terme el retaule del Sant Crist el dia 29 de desembre de 1721 i treballant en el retaule de Sant Pere de Castanyadell mentre el seu fill homònim treballa com aprenent en el taller dels Morató. Aquest va ser el motiu del seu trasllat a la plana de Vic d'ell, i de tota la seva família.

Segimon Pujol s'havia establert a Folgueroles on també tenim documentats a més com a escultors tres fills seus: Josep, Francesc i Segimon, el pare de Josep Pujol i Juhí. De 1727 a 1730, Els Pujol tenien un taller molt productiu, devien anar i venir de la vila i fins i tot passar llargues temporades fora, ja que els trobem al Solsonès muntant el retaule de la Mare de Déu del Roser de Sant Pere de Matamargó, de Correà, i de Tenetellatge, i pactant el retaule del Roser de Taradell .

L'any 1731 Segimon Pujol i Planes, el jove, que feia deu anys que residia a Folgueroles, es va casar amb Maria Teresa Juhí i Serrabou, una noia emparentada amb una de les grans masies de la Plana de Vic, el Mas Godaiol, d'on provenia la seva mare. El dia 6 de juny de 1732 van tenir una filla i el 18 de maig de 1734 naixia a Folgueroles el seu segon fill Josep Pujol i Juhí, que de gran seria l'escultor de més relleu de tot el llinatge. El dia 17 d'agost de 1745, va morir Segimon Pujol i Planes el jove, que deixava orfes a Teresa i Josep, quan aquest només tenia 11 anys.

Així doncs, hem de suposar que es va iniciar en l'ofici d'escultor de molt jove, a l'obrador familiar de Folgueroles, de la mà del seu avi i del seu oncle Francesc que hi van projectar la continuïtat de l'ofici com a únic fill mascle que hi havia a la família. Això explica que en la documentació de Folgueroles trobem Josep Pujol qualificat d'escultor per primer cop als vint anys, el 29 d'octubre de 1754. El seu oncle Francesc, més que d'escultor, treballava d'arquitecte, és a dir, era qui realitzava el moble, l'estructura o arquitectura dels retaules; en canvi l'avi va ser de qui va aprendre l'art d'esculpir. També, com el seu pare, probablement va ser un aprenent al taller dels Morató a Vic. L'any 1757, Josep Pujol es va casar amb la folguerolenca Teresa Santaló i Sabaters, nascuda l'any 1738, germana de Joan Santaló, el besavi per part de mare de Mn. Cinto Verdaguer. I un any més tard, el dia 18 d'octubre neix el seu hereu, Segimon, el primer dels dotze fills que tindrà el matrimoni. Durant els anys seixanta, a part dels fills que van venint, poca cosa més coneixem de la vida de Josep Pujol. La feina devia escassejar a la plana de Vic i, quan feia falta, l'escultor adquiria compromisos lluny de casa. L'última citació de l'escultor a Folgueroles és del 15 de novembre de 1769, quan el seu nom apareix esmentat en una escriptura de poders com a escultors de la Sagrera de Santa Maria de Folgueroles.

El canvi a Sant Llorenç de Morunys[modifica]

A partir de 1770 és quan trobem l'escultor relacionat amb la vila de Sant Llorenç de Morunys. D'aquesta època, se li atribueixen algunes obres de poblacions relativament veïnes com l'altar de Sant Crist de Sant Esteve de Bagà, fet entre 1769 i 1770, i l'any 1772 acaba el retaule de la Mare de Déu del Roser de Puig-reig.

En 1773, Josep Pujol signa el contracte laboral del retaule-cambril de la Mare de Déu dels Colls, amb el qual es compromet a fer tota l'obra d'escultura per la quantitat de 2.500 lliures. Qui va fer l'encàrrec va ser la Confraria de la Mare de Déu dels Colls, una confraria molt potent, fundada vers el 1343 i apadrinada pels ducs de Cardona. Els priors de la confraria explicitaven que tota la capella havia de ser un monument a la Mare de Déu i van acotar els grans temes que s'havien d'esculpir.

Tota la família es va instal·lar a Sant Llorenç, així l'autor podia dedicar-se plenament a l'obra que li ha donat més prestigi i que va trigar uns deu anys a acabar-la, segons consta en un plafó que du la data de 1784. Es tracta d'una obra magnifica d'estil xorigueresc, amb influències en algunes escenes d'uns gravats dels germans Klauber de l'escola d'Augsburg; explicita clarament l'horror vacui de l'esperit del barroc i representa el seu veritable punt final a Catalunya. Segons Joan Ramon Triadó, en la història de l'art català, ha escrit: “Tota la capella és un cant a la Verga i la seva tipologia de cambril és pròpia d'aquest moment. El conjunt iconogràfic d'una gran riquesa es completa amb la descripció del Magnificat i la Salve, temàtiques completament noves dins el tractament programàtic de les capelles marianes i que podem considerar del tot noves a nivell peninsular (...) El conjunt és esplendorós i defineix clarament el que és el barroc: unitaritat i integració de les arts. La imatge de la verga bruna i la del sant Llorenç centren la composició, carregada d'imatges i representacions d'una gran riquesa iconogràfica”. Amb el regnat de Carles III i gràcies a l'Acadèmia, es va anar imposant el neoclassicisme, els retaules són monuments o tabernacles on la Mare de Déu o els sants són entronitzats. L'ideal de l'art vol fusionar l'escultura, l'arquitectura i la pintura i això és el que Josep Pujol i Juhí aconsegueix amb aquesta capella i cambril. El 1789 en Ramon Moliner va acabar el treball de daurar-la i pintar-la, que havia començat Mairà Bordons.

Segurament durant els deu anys que hi va estar treballant el van ajudar els seus fills: Segimon, Josep i Francesc on hi van fer el seu aprenentatge. També gràcies a la seva ajuda va poder tirar endavant alhora altres feines menors, tenim documentat que durant aquests anys Josep Pujol paral·lelament tirava endavant feines sol, com l'altar major de Sant Climent de La Selva (1777) i el de Sant Quintí de Travil i de Trasserra de Capolat; o en col·laboració, com en el cas del retaule de l'altar major de Sant Francesc del convent dels franciscans de Berga (1779), cremat durant la guerra civil, que segons consta en el contracte el féu amb la col·laboració del seu fill gran Segimon; o els retaules de Sant Joan Baptista i el de Sant Pasqual (1781), i el de les Ànimes i l'altar de Santa Teresa (1786) tots tres al Santuari de Paller de Bagà, que segons detalla el llibre de comptes, s'hi van estar sis mesos a fer aquesta obra i eren quatre persones treballant-hi. Normalment al taller de casa era Josep qui feia les peces de més compromís i, quan es tenia el retaule gairebé acabat, els fills s'avançaven uns dies per muntar-lo al lloc definitiu, per últim hi anava l'escultor a fer els retocs finals i a cobrar quan era el cas.

Últims anys[modifica]

Altar major de Sant Pere de Matamargó

L'any 1792, però, Josep Pujol es va veure obligat a frenar o, si més no, a modificar la seva activitat artística, ja que va rebre per mitjà del Bisbat de Solsona una denúncia per no haver fet cas de la disposició reial de Carles III de 1777 que prohibia la construcció de retaules de fusta, des que un incendi havia destruït l'altar de San Francisco el Grande de Madrid. El bisbe de Solsona Fra Rafael Lasala s'acaba de construir el nou palau episcopal a l'estil neoclàssic, és el primer que està d'acord amb el que mana el ministre Floridablanca i els gustos que la Reial Acadèmia de San Fernando imposa. A partir de llavors venen temps de crisi pel taller dels Pujol i Juhí, resulta més difícil continuar fent retaules de fusta com la família havia fet sempre. Josep Pujol va haver de córrer a donar mostres d'acatament de la llei i a declarar els retaules que aleshores tenia compromesos o començats, ja que la denúncia permetia al bisbe la facultat de consentir l'execució, aquest document ens permet afegir els retaules següents: Mare de déu de la Guàrdia del municipi de Sagàs, L'altar major de Matamargó que acabà el seu fill Francesc en 1796, Altar major de l'església parroquial de Sant Cristòfol de Busa a Navès, Altar major a Sant Feliu de Lluelles de Montmajor, La capella de la Mare de Déu del Roser a l'entrada de Berga (avui desapareguda), Sant Antoni Abat de Sant Llorenç de Morunys (cremat durant la guerra civil).

El 23 de desembre de 1805 mor la seva muller, Teresa Santaló, coneguda a Sant Llorenç amb el sobrenom de l'escultora, i ell, Josep Pujol i Juhí, mor quatre anys després, el 22 de juny de 1809 a l'edat de setanta-cinc anys, és enterrat al cementiri parroquial, que aleshores era als claustres d'antic monestir. Els seus fills Segimon, Josep, Francesc i Miquel Pujol i Santaló, van continuar l'ofici familiar i encara a finals del segle xix, la nissaga dels Pujol escultors seguia activa a Sant Llorenç de Morunys.

La capella i el cambril de la Mare de Déu dels Colls[modifica]

Capella dels Colls

Aquesta capella, situada en una nau lateral de l'església parroquial de Sant Llorenç de Morunys, aporta aspectes interessants pel coneixement del barroc català. La integració total de l'escultura i l'arquitectura dóna a l'obra un caràcter homogeni. L'espai està dividit en dos termes: el primer des de l'arc de l'entrada fins a l'altar i el segon darrere l'altar. Tot ambientat en un joc de llums i ombres i complementat per uns relleus que decoren tot l'espai visible de la capella. Tot plegat transfereix un caràcter particularment escènic i teatral, una manifestació tangible de la capacitat compositiva de l'artista. La capella compta amb un cambril, coronat per una segona cúpula i presidit per la imatge bruna de la verge dels Colls. Aquesta imatge és una reproducció moderna de la que va desaparèixer el 1936, moment en què també va quedar afectada la zona del cambril i el tron barroc de la verge. La devoció a la Mare de Déu dels Colls és una tradició local tant antiga com la mateixa vila. La llegenda situa en temps medievals la troballa miraculosa d'una imatge romànica als afores de la vila, a la zona del Puit, en un collet rodejat de muntanyes o colls. De l'escenari geogràfic que rodeja el lloc de la troballa en prové el nom dels Colls, advocació mariana que s'ha mantingut viva fins avui dia.

El retaule es classifica dins la tipologia de cambril, per què la decoració s'estén per murs i volta. S'hi podia celebrar la missa i al mateix temps col·locar-hi les relíquies, podríem dir que la seva funció era de Sagristia. Des del seu interior es puja per una escala al pis superior.

La capella està dedicada totalment a la Verge i en totes les escenes es pot observar un sentiment de devoció, dedicació i exaltació d'esperit contrareformista, centrat especialment a retornar l'honestedat a l'art religiós que s'havia perdut en l'època anterior. Així, amb unes normes estrictes, reflectides en les sessions del Concili de Trento, l'Església dictava el què i el com de les representacions d'obres d'art. Juntament amb la monarquia, que la recolza, són els principals controladors de l'art i dels artistes.

Canticum Marianum

Amb una iconografia que és el resultat de la tradició del passat més l'esperit dels nous temps, destaquen els temes dedicats a la dona perfecta, sense cap falta, digna d'un amor infinit. Per tal de representa-ho, molts artistes es basen en les descripcions que en fa Sant Joan a l'Apocalipsi, reflectides en molts llibrets del segle xvii i XVIII, on trobem de forma insistent el paral·lelisme entre l'Antic i el Nou Testament.

Així, la capella dels colls veiem la Verge amb els símbols de les lletanies, el Magnificat, la Salve, la trobada i adoració local i els Pares de l'Església, que corroboren amb la seva presència el concepte d'Immaculada, els evangelistes, com a propagadors de la nova doctrina, i tot això des de la perspectiva de la nova iconografia tipològicament barroca. En primer terme veiem els temes dedicats a Maria com a protagonista de la salvació de la humanitat, com a Mare i com a Reina (el Magnificat, la Salve, evangelistes i lletanies lauretanes) situats a la paret dreta, a la cúpula i als arcs de l'entrada i del lateral. L'altar i la mesa constitueixen el punt de separació entre els dos temes. A segon terme hi ha els temes pròpiament locals, que no deixen de tenir suma importància pels habitants de la vila (la trobada, l'adoració i els monjos de la comunitat benedictina de Sant Llorenç), que es complementen amb figures de Sant Llorenç i Pares de l'Església situats al llanternó.

És complementada amb:

  • una sèrie de pintures paisatgístiques, locals i al·legories de Maria que omplen els espais intermedis del primer àmbit i el costat de l'altar;
  • relleus amb motius ornamentals i naturalistes (en els quals ha desaparegut el policromat) situats a les pilastres dels arcs i als primers nivells de decoració;
  • l'escultura d'un àngel a la part interior de l'arc que és la manifestació clara que l'espai sagrat està protegit i salvaguardat;
  • dos atlants representats en tipologia d'angelet petit i representat de manera molt decent, ja que l'esperit de l'època prohibeix la nuesa en l'art religiós;
  • la mesa i l'altar, és l'únic mobiliari propi de l'època que per la seva forma panxuda podríem dir que és d'influència italiana;
  • un arc que emmarca l'altar;
  • els escuts de la Confraria i dels Cardona que tenen un valor molt significatiu per a la vila, són la constatació social, històrica, política i econòmica de l'entitat, la Confraria dels Colls, que va fer decorar la capella.

Tots Aquests elements donen al conjunt de l'obra un caràcter propi i significatiu, podem observar que no queda ni un espai buit en tota l'obra, segons afirma Joan Vilamala i Terricabras , “tot un programa iconogràfic inspirat temàticament en el cant del Magníficat, la Selva Regina i en algunes advocacions marianes de les lletanies, que explicita clarament l'horror vacui de l'esperit del barroc i representa el seu veritable punt final a Catalunya”. Tot i que la diferència que s'estableix entre la temàtica, tant local com general, i l'ornamentació, d'estil rococó encara que senzill i popular, fa que es doni una ambigüitat estilística que dificulta el precisar amb claredat a quin estil pertany aquesta obra tant complexa dintre del barroc català.


Llistat d'obres[modifica]

1769 Primer intent del retaule dels Colls que serà el del Roser Sant Llorenç de Morunys

1770

Altar de Sant Crist

Bagà

1772

Retaule de la Mare de Déu del Roser

Puig-Reig

1773

Mare de Déu dels Colls

Sant Llorenç de Morunys

1777

Altar Major de Sant Climent

La Selva, Vall de Lord

Retaule de l'altar major del convent de Sant Francesc (amb el seu fill Segimon)

|

Berga

1781

Retaule de Sant Joan al Santuari de Paller

Bagà

1785

Imatge de Nostra Senyora del Roser

La Coma i la Pedra, Vall de Lord

1787

Retaule de les Ànimes al Santuari de Paller (amb el seu fill Segimon)

Bagà

1789

Retaule de la Mare de Déu

Cabrera

1789

Altar de la Verge del Cor (amb Segimon)

Roda de Ter

1792

Mare de déu de la Guàrdia

Sagàs

1792

Retaule de Sant Cristòfol

Busa

1792

Altar major a Sant Feliu de Lluelles

Montmajor

1792

La capella de la Mare de Déu del Roser (avui desapareguda)

Berga

1792

Sant Antoni Abat de Sant Llorenç de Morunys

Sant Llorenç de Morunys

1796

Retaule major de Sant Pere

Matamargó de Pinós

1793

Retaule de la Mare de Déu de la Guàrdia

Sagàs

Sant Quintí de Travil i de Trasserra

Capolat

Retaule dels Dolors

Viver i Serrateix

Resum biogràfic i obra dels Pujol[modifica]

1. SEGIMON PUJOL. Gurb 1668 – Folgueroles 1759. Trobem el seu nom en un debitori de l'any 1693 a Manresa on fa l'aprenentatge o el perfeccionament al taller dels Grau. Hi coneix Josep Sunyer, al costat del qual treballa l'any 1696 a Prada de Conflent i per encàrrec seu es trasllada el 1700 a Prats de Lluçanès per treballar en el retaule de Sant Vicenç. A partir de 1701, casat amb Anna Maria Planes té diversos fills nascuts a Prats on resideix fins a 1721: Josep (albat), Francesc, Maria, Josep, Segimon i Anna, a més de Rosa que neix a Casserres del Berguedà. D'aquesta etapa li coneixem els retaules de la Mare de Déu dels Àngels de Casserres (1702-1718), la traça per al retaule major de Sant Llorenç de Morunys (1713) que va realitzar Joan Francesc Morató, el retaule de la Mare de Déu de Coaner (1715-1716) i el retaule del Sant Crist i la imatge de Sant Urbici de Serrateix (1717). Establert a Folgueroles l'any 1721 hi fa el retaule del Sant Crist (1722-1724), treballa en els retaules del Roser de Matamargó amb la col·laboració del seu fill Francesc (1727-1730) i pacta, amb el seu fill homònim, el retaule del Roser de Taradell a la plana de Vic (1728). L'any 1735 amb el seu fill Segimon fan ex aequo el retaule de Santa Maria de Folgueroles que acaben de cobrar l'any 1740. Mor a Folgueroles l'any 1759.

2. FRANCESC PUJOL I PLANES, Prats de Lluçanès 1702 – Folgueroles 1785. Nascut a Prats de Lluçanès passa a residir a Folgueroles amb el seu pare i família l'any 1721. Treballa com a arquitecte, al costat del seu pare Segimon, en el retaule del Roser de Matamargó (1727-1730). Possiblement també l'ajuda en la construcció dels retaules del Roser de Sant Julià de Vilatorta i de Taradell i de Folgueroles, ja que hi resideix. Es casa a Casserres de Berguedà l'any 1740 amb Susanna Niubò de qui té una filla, Mariana. L'esposa se li mor l'any 1745 i es casa en segones núpcies en 1746 amb la folguerolenca Elena Molist i Casadevall. Té tres filles més Maria Antònia, Maria i Susanna i un fill que mor albat, Josep. L'any 1755 treballa en el retaule del Sant Crist de Puig-reig. L'any 1771 signa un plet davant notari contra un veí de Folgueroles que obstaculitza amb un munt de pedres el pas a l'era del Rector. Mor a Folgueroles l'any 1785.

3. JOSEP PUJOL I PLANES. Prats de Lluçanès 1708 – Folgueroles 1736. Traslladat amb tota la família a Folgueroles l'any 1721, el trobem qualificat de «jove escultor». Deuria treballar al taller i al costat del pare fins que mor solter l'any 1736. És enterrat a Folgueroles.

4. SEGIMON PUJOL I PLANES. Prats de Lluçanès 1710 – Folgueroles 1745. Instal·lat a Folgueroles d'ençà de 1721. Possiblement s'inicia com a fadrí al costat del seu pare i l'ajuda en els retaules del Roser de Sant Julià de Vilatorta i de Taradell (1728). L'any 1731 es casa a Folgueroles amb Maria Teresa Juhí i Serrabou (viuda d'Antoni Pla de la Sala) i passa a residir a casa seva, la masia del Godaiol. Tenen dos fills: Teresa (1732) i Josep (1734), el continuador de la nissaga. Segimon Pujol i Planes consta com a autor, ex aequo amb el seu pare, del contracte del retaule de l'altar major de Santa Maria de Folgueroles (1735-1740). Mor a Folgueroles l'any 1745.

5. JOSEP PUJOL I JUHÍ. Folgueroles 1734 – Sant Llorenç de Morunys 1709. Neix al mas Godaiol, a casa de la seva mare. Aprèn l'ofici de mà del seu avi Segimon i del seu oncle Francesc. El trobem qualificat d'escultor l'any 1754. L'any 1757 es casa amb Teresa Santaló i Sabatés, de la qual tindrà dotze fills: Segimon (1758), Josep (1761), Francesc (1763), Maria (1767) i Miquel (1769), nascuts a Folgueroles. Teresa, Cecília i Mariàngela, que no sabem on van néixer, i Joan (1773), Anton (1775), Pere (1776) i Domènec (1782). L'any 1764 treballa en el retaule de Nostra Dona dels Socors d'Agramunt. Fins a l'any 1770 el tenim documentat com a veí de Folgueroles. En 1772 treballa en el retaule del Roser de Puig-reig i l'any 1773, o abans, s'instal·la a Sant Llorenç de Morunys. Aquest mateix any hi comença la seva obra magna, el retaule i cambril de la Mare de Déu dels Colls que no acaba fins al 1784. Paral·lelament el trobem treballant amb l'ajuda del seu fill Segimon en el retaule de Sant Francesc de Berga (1777), i en solitari en el retaule major de Sant Climent de la Selva (1777) a la vall del Lord (Solsonès). També fa els retaules de Sant Joan del santuari del Paller de Bagà (1781) i amb la col·laboració de Segimon, els retaules de Santa Teresa i el de les Ànimes, del mateix santuari (1786-1787). És a més autor d'altres retaules i obres menors com el retaule dels Dolors de la parròquia de Viver que no tenim datat, i d'una imatge de Nostra Senyora del Roser de la parròquia de Sant Sadurní de la Pedra (1785) i d'un santcrist, l'any 1793, per a l'altar del Roser de la mateixa parròquia. L'any 1792 rep una denúncia del bisbe de Solsona per no fer cas del decret reial que prohibeix fer retaules de fusta. Acata l'ordre però aconsegueix el permís per acabar els que té emparaulats que tira endavant amb l'ajuda dels seus fills: són el de la Mare de Déu de la Guàrdia de Sagàs, el retaule de Sant Cristòfol de Busa, el de Sant Feliu de Lluelles, el de la capella de la Mare de Déu del Roser de Berga, el de Sant Antoni Abat de Sant Llorenç de Morunys (1796), i el retaule de l'altar major de Sant Pere de Matamargó (1796). Mor a Sant Llorenç, on és enterrat al cementiri parroquial, que aleshores era als claustres d'antic monestir, el dia vint-i-dos de juny de 1809.

6. SEGIMON PUJOL I SANTALÓ. Folgueroles 1758 – Sant Llorenç 1811. S'inicia com a escultor al costat del seu pare i del també folguerolenc Genís Solà. Col·labora amb el seu pare en el retaule de Sant Francesc del convent dels franciscans de Berga (1777), en el de Santa Teresa i en el de les Ànimes del Santuari de Paller de Bagà (1781) i en el de la Mare de Déu de Cabrera (1789). Amb el seu germà Josep el trobem treballant en el retaule de la Trinitat de Viver i en els de la Mercè i el de Santa Rita del mas Mujal de Cardona (1790). Al costat del pare consta novament en el de la Mare de Déu del Cor de Roda (1792), i sol, com a autor de la Pietat de la capella dels Dolors de Puigcerdà (1807). Hom li atribueix a més el retaule de Sant Miquel d'Odèn (Solsonès). L'any 1809 fa el retaule, ja de traça neoclàssica, de Can Feliu d'Ossea de Navès. Casat amb Cecília Galí és pare de set fills, un dels quals, Josep, farà d'escultor. Mor a Sant Llorenç de Morunys on és enterrat el 30 d'abril de l'any 1811.

7. JOSEP PUJOL I SANTALÓ. Folgueroles 1761 – ?. És el darrer Pujol, escultor de Folgueroles. Treballa amb el seu germà Segimon en el retaule de la Trinitat de Viver, a finals de segle. Casat amb Magdalena Planas torna a Folgueroles. Intervé en el retaule major del santuari de la Mare de Déu Cabrera, el de la Mare de Déu del Cor de l'església parroquial de Roda i el 1798, en el de Sant Martí de Riudeperes. Va ser capità de miquelests en la guerra gran. Desaparaix de Folgueroles a finals de 1803. Els seus fills Joan i Segimon van fer carrera militar.

8. FRANCESC PUJOL I SANTALÓ. Folgueroles 1763 – Sant Llorenç 1839. Quan encara era un nen, l'any 1770, la família Pujol i Santaló deixà Folgueroles i es traslladà a Sant Llorenç. L'any 1790 treballa al costat del seu germà Segimon en el retaule de Santa Rita i de la Mercè del mas Mujal de Cardona. Acaba el majestuós retaule major que havia iniciat el seu pare de Sant Pere de Matamargó (1796). L'any 1799 fa el monument de setmana santa de La Pedra i el tabernacle de l'altar major de Serrateix (1807) pel qual cobra 437 lliures. L'any 1800 es casa amb Teresa Llobet; un dels seus fills, Josep, continua l'ofici. Mor a Sant Llorenç i el 18 d'agost de 1839 és enterrat als claustres de l'església parroquial.

9. MIQUEL PUJOL I SANTALÓ. Folgueroles 1769. El trobem qualificat d'arquitecte, fent de padrí, en una partida de baptisme d'una seva neboda, Teresa Pujol i Llobet, el dia vint de gener de 1811, a Sant Llorenç de Morunys.

Bibliografia[modifica]

  • SEGRET I RIU, Manuel; i ROIG I TORRENTÓ, Assumpta. Altar dels Colls. Ed. La Parròquia de Sant Llorenç de Morunys, 1984.
  • SERA, Rosa; BERNADICH, Anna; ROTA, Montserrat. Guia d'art del Berguedà. Consell Comarcal. 1991.
  • TRIADÓ, J. R. L'època del barroc s. XVII-XVIII. A: Història de l'art català. Barcelona: Edicions 62, 1984, vol. V, p. 120.
  • VILAMALA, Joan. L'obra dels Pujol. Sant Vicenç de Castellet: Ed. Farell, 2001.

Enllaços externs[modifica]