Josep Soler i Sardà

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaJosep Soler i Sardà
Josep Soler i Sardà.jpg
Josep Soler i Sardà
Dades biogràfiques
Naixement 25 de març de 1935 (1935-03-25) (82 anys)
Vilafranca del Penedès
Activitat professional
Ocupació Compositor i assagista
Gènere Òpera
Premis i reconeixements
Modifica dades a Wikidata

Josep Soler i Sardà (Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 25 de març de 1935) és un dels compositors i assagistes catalans més destacats.[1] Considerat un dels autors vius més importants de la música contemporània a Espanya, entre la seva ingent obra musical es compten 16 òperes, 8 simfonies, nombrosos concerts, oratoris, lieder i sonates.

Junt a les seves composicions Josep Soler ha desenvolupat una profunda i contínua tasca teòrica, amb l'edició de diversos assajos sobre musicologia i estètica.

Membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi des de 1982, actualment és director honorífic del Conservatori Professional de Música de Badalona.

Entre les diferents distincions rebudes en destaquen el Premi Nacional de Música de Catalunya (2001), el Premi Nacional de Música d'Espanya (2009) i el Premio Tomás Luis de Victoria (2011). L'any 2013 se li concedí la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts, que el compositor retornà.[2]

Biografia[modifica]

Començà els estudis a la seva ciutat natal amb Rosa Lara, fins que el 1960 marxà a París per estudiar amb René Leibowitz, deixeble de Maurice Ravel i Anton Webern i amic d'Arnold Schönberg. Aquest mateix any i fins al 1964 aprèn harmonia, contrapunt, orquestració i fuga del mestre Cristòfor Taltabull, deixeble de Max Reger. Aquestes influències marcaran directament el seu estil de composició.

Activitat musical[modifica]

Durant la dècada del 1960 promogué activament la música contemporània a Catalunya. Ha tingut nombrosos alumnes, i destaca la seva etapa com a professor al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona i com a director del Conservatori Professional de Música de Badalona des de gener de 1981 fins a l'agost de 2010.

De la seva música en destaca la filiació estètica germànica, un profund sentiment religiós i un marcat caràcter pessimista que tanmateix deixa una porta oberta a la salvació, tal com comenta Ángel Medina a l'assaig sobre l'autor Josep Soler: música de la pasión (ISBN 84-89457-08-5).

Soler començà amb un estil estrictament dodecafònic que desenvolupa en un atonalisme lliure influït per l'expressionisme de Gustav Mahler, Richard Strauss i la Segona Escola de Viena, destacant entre aquest col·lectiu Alban Berg. A partir dels anys 90 desenvolupa un sistema harmònic personal basat en l'acord de Tristany i l'acord místic d'Aleksandr Skriabin.

És membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Ha rebut nombrosos premis, d'entre els quals destaquen el premis de l'Òpera de Montecarlo (1964), el premi Ciutat de Barcelona (1962 i 1978), el Premi Nacional de Música (2001) concedit per la Generalitat de Catalunya en reconeixement a la seva important i dilatada carrera, que comprèn més de dues-centes partitures, i el Premio Nacional de Música 2009 concedit l'any 2010 pel Ministerio de Cultura d'Espanya.

El desembre de 2012 li fou concedida la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts,[3] la qual rebutjà, onze mesos després de la decisió del premi i dies abans de la seva entrega protocol·lària.[2] El compositor retornà la medalla com a mostra del seu desacord amb la política de l'executiu de Mariano Rajoy en matèria cultural i educativa.[4]

El fons personal de Josep Soler es conserva a la Biblioteca de Catalunya

Obra musical[modifica]

Entre les seves obres musicals destaquen:

  • 16 Òperes, entre elles:
  • 8 simfonies
  • 3 concerts per a piano
  • concert per a viola
  • concert per a violoncel
  • concert per a violí
  • concert per a percussió i orquestra
  • Diversos oratoris per a coral, solistes i orquestra, com ara:
    • Pasio secundum Ioannem (1962)
    • Vespro della Beata Vergine (1989)
  • Diversos Lieder, entre ells el Mater Dolorosa (1991)
  • Diverses cantates de cambra, com ara:
    • Passio Jesu-Christi (1968)
    • Mahler-Lieder (1992)
  • 4 trios de corda
  • 2 trios amb piano
  • 7 quartets de corda (1955/1995)
  • 2 sonates per a violí
  • 2 sonates per a viola
  • 3 sonates per a violoncel
  • Concert per a clavicèmbal i 5 instruments (1969)
  • Concert de cambra per a piano i instruments (1989).
  • Abundant música per a piano i orgue, entre la qual destaca:
    • Preludi Coral i Tocatta (1958)
    • Llibre d'Orgue de Santa Maria de Vilafranca (1996)
    • 16 Sonates per a piano
    • 6 volums d'Harmonices mundi (I, IV, V i VI per a piano; II i III per a orgue, 1977/1998)

Existeix una àmplia discografia, en la qual destaquen els següents enregistraments:

  • Quintet per a instruments de vent (1994) conjuntament amb obres de Guinjoan, Sardà Pérez-Bufill, Civilotti, Roger i Grèbol
  • Lachrimae or Seven Teares (1994) amb obres de Marco, Taverna Bech, Rodríguez Picó, Grèbol, Bosch i Villa-Rojo
  • Nocturn per a piano núm. 7 i Sonet 295 del Michelangelo (1996) conjuntament amb obres de Marco, Brotons, Barce, Sardà, Sanz, Cano i Calandín
  • Variacions i Fuga sobre un tema d'Alban Berg i Sonata per a viola i piano sobre un tema de Giuseppe Verdi (1998) conjuntament amb obres de Gerhard i Briche.
  • Escena amb cranis, Introducció, Fuga i Giga, Au pays de la soif et de la peur, Paisatge amb cranis (1998) amb obres de Hindemith
  • Quatre poemes per a orquestra: Le Christ dans la Banlieue, La Nativitat, La Transfiguració, L'Agonia en el Jardí (1998)
  • Ver Sacrum (1998) amb obres de Sardà, Taverna Bech, Civilotti i Wort
  • Sonata núm. 10, Nou peces del ritual de difunts, Tres peces pel ritual de la Trinitat (1998)
  • I com el cant del rossinyol... (2001) conjuntament amb obres de Puértolas, Montsalvatge, Mestres Quadreny, Humet, Guinjoan i Llanas
  • Sonata IX (2001) amb obres de Berg i Strauss
  • Murillo (2005)

Obra assagística[modifica]

Com a escriptor destaquen:

  • 1980: Fuga, técnica e historia
  • 1980: La traducció de Los nombres Divinos y otros escritos del Pseudo-Dionís Areopagita (2006 nova edició ampliada)
  • 1983: Victoria
  • 1983: Poesía y Teatro litúrgico del Antiguo Egipto. Una selección
  • 1994: Escritos sobre música y dos poemas
  • 1999: Tiempo y Música, en col·laboració amb Joan Cuscó.
  • 1999:Otros escritos
  • 2003: Nuevos escritos
  • 2004: J. S. Bach-Una estructura del dolor
  • 2006: Música y ética
  • 2011: Música Enchiriadis
  • 2014: Últimos escritos

Premis[modifica]

Referències[modifica]

Enllaços externs[modifica]