Josepa Cucó i Giner

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaJosepa Cucó i Giner
Biografia
Naixement (ca) Josepa Cucó i Giner
1950 (67/68 anys)
València
Activitat
Ocupació Antropòloga i investigadora
Ocupador Universitat de València
Modifica dades a Wikidata

Josepa Cucó i Giner (València, 1950) és una antropòloga i catedràtica especialitzada en el camp de l'Antropologia social. Des de 2003 és catedràtica d'Antropologia Social de la Universitat de València[1] i el 2011 va esdevenir membre numerari de l'Institut d'Estudis Catalans.[2]

Nascuda a la ciutat de València l'any 1950, va començar els seus estudis universitaris a la Universitat de València on es llicencia en Filosofia i Lletres en la secció d'Història el 1973. Poc després es va traslladar a París va estudiar antropologia a la Université René Descartes (París V) [3] De tornada a València el 1976, comença a treballar a la Universitat de València com a professora i s'hi va doctorar en Geografia i Història el 1980. Obté la Càtedra d'Antropologia Social el 2003.[4]

Línies de recerca[modifica]

Les contradiccions de classe entre jornalers-assalariats a temps parcial i propietaris-agricultors en zones tradicionalment cítriques del marc valencià com Fortaleny (Ribera Baixa) són el tema de La qüestió agrària al País Valencià (1978),[5] Condicions de treball i la duplicitat de models d'actuació laboral (1981 i La terra com a motiu. Propietaris i jornalers en dos pobles valencians (1982). Revela que els recol·lectors a temps parcial no actuen d'una manera coherent amb la seva pròpia definició com a membres integrants de la classe obrera. Per contra, la majoria dels agricultors es consideren ells mateixos com a jornalers, pertanyents a la classe treballadora, però reaccionen com a propietaris quan la defensa dels interessos dels primers pot convertir-se lesiva per als interessos dels segons.[6]

Al seu llibre El quotidià ignorat. La trama associativa valenciana (1991) reflecteix la importància de l'amistat i el seu influx en la vida pública valenciana. Al context valencià, l'amistat organitzada en quadrilles marca el desenvolupament i la dinàmica de la vida associativa: les quadrilles serveixen, al seu judici, de base de pautes de conducta de les associacions voluntàries. Tant la participació en associacions com el lideratge social i fins i tot l'aparició de noves associacions es troben directament relacionats per les quadrilles d'amics.[7]

A De la utopia revolucionària a l'activisme social tracta el moviment comunista. Hi segueix l'evolució d'un antic partit de l'esquerra revolucionària, Moviment Comunista, nascut durant l'època franquista que s'ha reformulat ara en un conjunt de petites organitzacions cívico-polítiques que mantenen encara l'esperit revolucionari que ha nodrit a altres moviments com el nacionalista o el feminista.[8]

Frontis de La ciudad pervertida

Prova de recuperar la dimensió d'actors i de subjectes polítics, no passius a les transformacions urbanes. Així ho plasma la seva obra Antropologia Social escrita en 2004 on s'aproxima a aquesta branca des de dos punts de vista diferenciats. D'una banda, des de la naturalesa, desvetlla tòpics i qüestiona paradigmes preexistents. Allibera una relació entre globalització, diversitat cultural i transformació de l'espai en unes ciutats vistes com a laboratoris d'allò global.[9]

En la seva obra La ciudad pervertida. Una mirada sobre la Valencia global de 2013 estudia l'evolució urbanística a la ciutat de València i la incidència de les grans actuacions urbanístiques en quatre barris: El Carme, El Mercat, Cabanyal-Canyamelar i Penya-Vermella. Descriu un urbanisme que denomina com «la fórmula valenciana» que es caracteritza per gestors polítics i regles urbanístiques i fiscals ineficients que no responen a les veritables necessitats dels ciutadans. A més, estableix que ha anat acompanyada per una publicitat i una narrativa que enlluernava la població. Tot això va provocar dinàmiques de reforç dels projectes i del discurs oficial però també algunes resistències. Així, la seva reflexió va reforçant la idea de dotar el ciutadà d'un apoderament progressiu.[1]

Publicacions[modifica]

  • La amistad: perspectiva antropológica (1995) tracta l'amistat com una cosa difícil d'analitzar.[10]

Referències[modifica]