Juan Antonio Vallejo-Nágera

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaJuan Antonio Vallejo-Nágera
Dades biogràfiques
Naixement Juan Antonio Vallejo-Nágera Botas
14 novembre 1926
Oviedo
Mort 13 març 1990 (63 anys)
Madrid
Alma mater Universitat de Madrid
Activitat professional
Ocupació Escriptor, psiquiatre i professor d'universitat
Ocupador Universitat Complutense de Madrid
Altres dades
Membre de
Pare Antonio Vallejo-Nájera
Premis i reconeixements
Modifica dades a Wikidata

Juan Antonio Vallejo-Nágera Botas (Oviedo, 14 de novembre de 1926-Madrid, 13 de març de 1990) va ser un psiquiatra i escriptor espanyol.[1]

Biografia[modifica]

Era fill d'Antonio Vallejo-Nájera Lobón, psiquiatre i militar que va dirigir els serveis psiquiàtrics del Bàndol nacional durant la Guerra Civil espanyola. Havia iniciat els seus estudis universitaris en la Facultat de Medicina de Madrid a l'edat de 16 anys (1943). Obté la seva Llicenciatura en Medicina l'any 1949 amb un total de vint-i-vuit matrícules d'honor, obtenint el grau de llicenciat amb excel·lent i el Grau de Doctor amb la qualificació de Cum Laude en 1954. La seva tesi doctoral Epilepsia y Catatonía Audiógena de la rata blanca rep el premi de la Reial Acadèmia Nacional de Medicina a la millor Tesi Doctoral de l'any.[2]

En 1955 la Reial Acadèmia Nacional de Medicina li atorga la Medalla de Plata pel seu treball Las neurosis infantiles. En 1953 obté per concurs-oposició la plaça de Cap de Secció de Psiquiatria i Higiene Mental en l'Institut Provincial de Sanitat, amb funció de Director, i en 1956 obté la plaça de Director de l'Hospital Psiquiàtric Nacional de Leganés (Madrid). En 1957 guanya per oposició les places de Catedràtic de Psiquiatria i Psicopatologia de la Facultat de Medicina (Universitat Complutense), director de l'Institut Nacional de Pedagogia Terapèutica i del Centre de Recerques Psiquiàtriques de Madrid.

En 1957 contreu matrimoni amb María Victoria Zóbel de Ayala y Montojo, germana del famós pintor hispano-filipí Fernando Zóbel, creador i principal promotor del museu d'Art Abstracte de Conca, tots dos membres d'una de les famílies més opulentes de Filipines. El 6 de maig de 1958 neix la seva primera filla Alejandra Vallejo-Nágera. Dos anys després neix el seu segon fill, Íñigo Vallejo-Nájera, i tres anys més tard la seva filla María Vallejo-Nájera.

El 17 de juliol de 1969 se li concedeix la Gran Creu de l'Orde Civil de Sanitat.[3] En 1972 és nomenat Director del Centre de Recerques Psiquiàtriques i Docents del PANAP, posteriorment denominat Centre de Salut Mental de Madrid.[4]

Va destacar com a metge tant en les facetes clínica com a didàctica. Entre les seves aficions va destacar com enquadernador, activitat en la qual va arribar a ser reconegut internacionalment, i com a pintor d'estil naïf.[5] Com a escriptor va conrear l'assaig, la divulgació, la biografia, la ficció inspirades en les seves experiències com a psiquiatra i la novel·la històrica.

L'any 1974 va abandonar la docència, concentrant-se en la seva carrera d'escriptor. Segons conta en la seva autobiografia, l'ambient contestatari de la universitat dels anys 70, xopat de la lluita sociopolítica del final de la dictadura, li resultava desagradable i decebedor. En 1985 va guanyar el Premi Planeta amb la novel·la històrica Yo, el rey, la qual cosa va confirmar la seva consagració com a literat, conferenciant i divulgador de temes mèdics.

Mor a causa d'un càncer de pàncrees el 13 de març de 1990. Vallejo-Nájera tria a l'escriptor José Luis Olaizola Sarriá perquè, junts, recollissin l'experiència de la seva mort; el resultat d'aquest comú esforç es plasma en l'obra La Puerta de la Esperanza, que ha estat traduïda a més de vint idiomes i la publicació dels quals continua vigent.

Obres[modifica]

Referències[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Juan Antonio Vallejo-Nágera


Premis i fites
Precedit per:
Francisco González Ledesma
Crónica sentimental en rojo
Premi Planeta
1985
Succeït per:
Terenci Moix
No digas que fue un sueño