Juan Eduardo Zúñiga Amaro

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaJuan Eduardo Zúñiga Amaro
Dades biogràfiques
Naixement 1929 (87/88 anys)
Activitat professional
Ocupació Escriptor i crític literari
Premis i reconeixements
Modifica dades a Wikidata

Juan Eduardo Zúñiga Amaro (Madrid, 24 de gener de 1929) és un escriptor, eslavista, lusista, crític literari i traductor espanyol.

Carrera[modifica | modifica el codi]

El seu pare era monàrquic i conservador que va estudiar Farmàcia i es va casar amb una granadina; molt prestigiat en la seva professió, va arribar a ser secretari de la Reial Acadèmia de Farmàcia i farmacèutic de la Creu Roja; tenia entre els seus mossos de botiga també a un futur escriptor, Ramón J. Sender. La família vivia en un xalet apartat del barri de Prosperidad, a Madrid.

« Un dia vaig trobar un llibre sobre l'antic Egipte i em vaig dedicar a estudiar-lo. Imagina't, tan nen i egiptòleg, una cosa que a Espanya ningú havia fet (bé, un capellà), i va ser una meravella. Ràpidament vaig passar a lectures d'adults. Seguia tenint els contes infantils. Però un dia em va ocórrer una cosa estranya. Estava en el jardí i vaig veure que apareixia per sota de la porta de la casa un fullet, el vaig agafar i era d'una editorial que s'anunciava amb una novel·la, Niu de nobles, d'Ivan Turguénev. En aquella solitud en la qual jo vivia va ser una sacsejada emocional enorme: em va descobrir el món dels adults »

Va ser mobilitzat a la fi de 1937, però, per problemes de salut, el van destinar als serveis auxiliars. L'experiència de la Guerra Civil Espanyola el va marcar per sempre.[1] Va estudiar Belles arts i Filosofia i Lletres, especialitzant-se en llengües eslaves, en particular rus i búlgar, la qual cosa li ha permès al llarg de la seva vida realitzar diferents estudis sobre l'obra dels principals autors en aquests idiomes, fent amistat a més amb l'hispanista búlgar Todor Neikov i el dramaturg i novel·lista búlgar Dimitar Dimov; amb el temps va aconseguir que en 1987 l'Ajuntament de Madrid col·loqués una placa a la Plaça de la Lleialtat, en la façana de la casa on havia viscut aquest últim.[2] Freqüentà l'Ateneo de Madrid i la Biblioteca Nacional de Madrid, on també escrivia, contes sobretot, des de molt jove. Simultani al seu interès per les literatures eslaves va ser la seva admiració per la cultura portuguesa. Segons Santos Sanz Villanueva va ser amic dels escriptors socials de la Generació del 50 o del mig segle, especialment d'Antonio Ferres, Jesús López Pacheco i Armando López Salinas, encara que la seva concepció estètica "es troba a les antípodes dels principis adoptats pels autors compromesos".[3] Des de 1956 està casat amb la també escriptora i editora Felicidad Orquín, de la qual té una filla, Adriana, que li ha donat dos néts.

El seu gènere preferit és el relat curt, del que ha publicat diverses col·leccions des que s'imprimís el primer en la revista Ínsula al gener de 1949 Marbec y el ramo de lilas. Va seguir la novel·la curta Inútiles totales (Madrid: Talleres Gráficos de Fernando Martínez, 1951), una narració barojiana ja amb el seu característic estil al·lusiu i que va ser la seva aportació personal a la tertúlia que entre 1945 i 1953 es reunia les nits dels dissabtes al cafè Lisboa de la Puerta del Sol, integrada a més per Arturo del Hoyo, la seva esposa Isabel Gil de Ramales, Vicente Soto, Francisco García Pavón, José Corrales Egea, José Ares Montes i Antonio Buero Vallejo, entre altres.[4] A més va seguir publicant nombrosos contes en revistes com Ínsula, Índice de Artes y Letras, Acento, Triunfo i Sábado Gráfico, alguns d'ells no recollits en llibre. La novel·la El coral y las aguas (1962), en plena expansió del realisme testimonial, va passar desapercebuda, però resulta ser una denúncia al·legòrica de la dictadura emplaçada en una Grècia remota i imaginària.[5] És "un rar cas de novel·la política bastant explícita", segons Sanz Villanueva. Va guanyar el premi de conte de la revista Triunfo amb "Un ruido extraño", també amb certa càrrega al·legòrica. Durant els setanta van aparèixer relats seus en revistes com El Urogallo o Ínsula, i a més va prologar una antologia del conte universal titulada Relatos de siempre (Santillana, Biblioteca Pepsi, 1979). En 1980 publica una de les seves col·leccions de contes, Largo noviembre de Madrid, sobre la situació de la capital d'Espanya durant la guerra, i coneix per fi l'èxit en ser reimprès en dues ocasions més. De 1983 és la col·lecció d'assajos sobre literatura russa El anillo de Pushkin; de 1986 La tierra será un paraíso, obra amb la qual va ser finalista del Premi Nacional de Narrativa. Sofía és un assaig sobre la capital de Bulgària (1992). Va publicar també la col·lecció de quaranta relats fantàstics breus Misterios de las noches y los días (1992) i en 1996 Las inciertas pasiones de Iván Turgueniev, una biografia sobre el gran escriptor rus. De 1999 és la novel·la històrica Flores de plomo, sobre els últims dies del periodista espanyol Mariano José de Larra que va merèixer el premi Ramón Gómez de la Serna d'aquest any, i de 2003 un altre llibre de deu relats, Capital de la gloria, amb el qual acabava una trilogia narrativa sobre la Guerra Civil a Madrid i que va ser guardonat amb el Premi Nacional de la Crítica a la millor obra de narrativa i el Premi Salambó. Es tracta en total de 35 relats de intrahistòria unamuniana en els quals es contemplen els aspectes més quotidians de la subsistència a la ciutat assetjada entre els extrems de la vida i la mort, la felicitat i la desgràcia.[6] Els assajos sobre literatura eslava continguts a Desde los bosques nevados (2010) li van valer el Premi Internacional Terenci Moix, va aconseguir també en 1987 el Nacional de Traducció per la versió castellana de les obres de l'escriptor portuguès Antero de Quental. D'aquest idioma ha traduït també l'obra de Urbano Tavares Rodrigues i de Mario Dionisio. En 2016 va rebre el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles.[7]

Obres[modifica | modifica el codi]

Narrativa[modifica | modifica el codi]

  • Inútiles totales, 1951.
  • El coral y las aguas, 1962.
  • El último día del mundo, 1992.
  • Misterios de las noches y los días (1992), relats.
  • Flores de plomo (1999), novel·la històrica.
  • Trilogía de la Guerra Civil en Madrid, impresa per primer cop junta sense títol global en 2007 i amb el títol ressenyat i dues narracions més en 2011, amb un total de 35.
  • Brillan monedas oxidadas, 2010, relats.

Assaig[modifica | modifica el codi]

  • Hungría y Rumania en el Danubio; las luchas históricas en Transilvania y Besarabia. Madrid, Editorial Pace [1944?]
  • La historia y la política de Bulgaria, Madrid: Pace, 1945.
  • Los artículos sociales de Mariano José de Larra, Madrid: Taurus, 1963 (antología).
  • El anillo de Pushkin. Lectura romántica de escritores y paisajes rusos, Barcelona: Bruguera, 1983; reeditado en Madrid: Alfaguara, 1992.
  • Sofía, 1990, libro de viajes.
  • Las inciertas pasiones de Iván Turgueniev, 1999 (publicat anteriorment amb el títol de Los imposibles afectos de Iván Turgueniev: ensayo biográfico, Madrid: Editora Nacional, 1977)
  • Desde los bosques nevados: memoria de escritores rusos, 2010
  • "Prólogo" a Anton Pavlovich Chéjov, Cuentos completos Madrid: Aguilar, 1962.

Autobiografia[modifica | modifica el codi]

  • Memorias íntimas (inédita)

Traduccions[modifica | modifica el codi]

Premis i honors[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Juan Cruz, entrevista a Juan Eduardo Zúñiga a El País, 26-VI-2013: http://elpais.com/elpais/2013/06/26/eps/1372244653_011493.html
  2. Ventsislav Ikoff, La traducción de la literatura búlgara al español, 2012, pp. 25-26: https://repositori.upf.edu/bitstream/handle/10230/19932/TFM_Ikoff%20Ventsislav.pdf?sequence=1
  3. Santos Sanz Villanueva, "Historias de una historia: La guerra sin guerra de Juan Eduardo Zúñiga", en Cuadernos Hispanoamericanos, núm. 739 (enero 2012), pp. 25-30: http://www.cervantesvirtual.com/obra/historias-de-una-historia--la-guerra-sin-guerra-de-juan-eduardo-zuiga/
  4. Fernando Valls, "El mundo literario de Juan Eduardo Zúñiga", en Revista Turia, http://www.ieturolenses.org/revista_turia/index.php/actualidad_turia/el-mundo-literario-de-juan-eduardo-zuniga
  5. Entrevista a l'autor per Antón Castro, en Blogia, 2009, http://antoncastro.blogia.com/2009/060404-juan-eduardo-zuniga-entrevista-y-homenaje.php
  6. Vegeu la ressenya de Rafael Conte, «Las resistencias de Zúñiga», Babelia, 15-2-2003 i l'entrevista de Winston Manrique Sabogal, «Juan Eduardo Zúñiga: "La Historia enriquece la invención literaria"», Babelia, 15-2-2003.
  7. El escritor Juan Eduardo Zúñiga, premio Nacional de las Letras, El País, 24 de novembre de 2016
  8. «Premio Nacional a la Mejor Traducción.» Ministerio de Educación, Cultura y Deporte. Consultat el 15 de novembre de 2015.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Luis Beltrán Almería, El simbolismo de Juan Eduardo Zúñiga (Barcelona: Vitel.la, 2008).


Premis i fites
Precedit per:
Carmelo Elorduy
Romancero chino
Premio Nacional a la Mejor Traducción
1987
Succeït per:
Natividad Gálvez García
La tercera boda
Precedit per:
Enrique Vila-Matas
El mal de Montano
Premi de la Crítica de narrativa castellana
2003
Succeït per:
Alberto Méndez
Los girasoles ciegos
Precedit per:
Javier Marías
Tu rostro mañana
Premi Salambó
2003
Succeït per:
Roberto Bolaño
2666
Precedit per:
Carme Riera Guilera
Premi Nacional de les Lletres Espanyoles
2016
Succeït per:
'