Juana Azurduy de Padilla

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Juana Azurduy)
Salta a: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre la militar independentista sud-americana. Si cerqueu la província boliviana homònima, vegeu «Província de Juana Azurduy de Padilla».
Infotaula de personaJuana Azurduy de Padilla
Juana Azurduy.jpg
Nom original Juana Azurduy
Dades biogràfiques
Naixement Juana Azurduy Bermúdez
d. 12 de juliol de 1780 o d. 3 d'agost de 1781
Sucre
Mort 25 de maig de 1862 (81 anys)
Sucre
Activitat professional
Ocupació Militar
Rang General
marshal
Dades familiars
Pares Matías Azurduy i Eulalia Bermudez
Signatura
Modifica dades a Wikidata

Juana Azurduy de Padilla (Toroca, Ravelo, província de Chayanta, 12 de juliol de 1780 - Sucre, 25 de maig de 1862) fou una patriota guerrillera de l'Alt Perú (actual Bolívia), que acompanyà al seu espòs Manuel Ascencio Padilla en el lideratge de la Republiqueta de La Laguna en les lluites per l'emancipació al Virregnat del Río de la Plata.

Mentre Chuquisaca celebrava l'aniversari de la seva revolució, en el seu més que pobre llit, oblidada dels homes, amb la sola companyia d'un infant, l'heroïna de la independència de les Províncies Unides del Riu de la Plata, Juana Azurduy de Padilla, tinent coronel de l'exèrcit argentí. Era el 25 de maig de 1862.

Chuquisaca virregnal[modifica]

Retrat de Manuel Ascensio Padilla, marit de Juana Azurduy

Baixant suaument des de les vores del Suruquella i el Sicasica, els carrers de Chuquisaca s'envolten de cases clares i amples, de teulades vermelles i parets de calç. Les torres dels campanars pugen agudes, tallen amb un traç nítid el blau del cel. Chuquisaca s'enorgulleix de moltes coses. És seu de l'Arquebisbat, de la Universitat i de la Reial Audiència. És rica, aristocràtica, i la fama del saber dels seus homes omple la colònia. El Potosí dóna a les seves festes una ostentació que enlluerna, encara als nouvinguts de la cort espanyola.

Els espanyols i criolls, distingits com gente decente, no admeten en el si de les seves llars, ni el Govern, a qui no integri el nucli social format per l'aristocràcia minera i burocràtica. I els cholos, mestissos amb variada porció de sang índia, van creixent en nombre i en desig d'intervenir en la funció pública. Els indis no compten en aquesta Chuquisaca aristocràtica. Són terra, fang, res. Refusats per la societat oficial, recorden que són els fills de la raça de Manco Cápac II, que un dia empunyarà el ceptre d'or. I pateixen i esperen.

Joventut de Juana[modifica]

En aquesta societat havia nascut Juana Azurduy, filla d'en Matías Azurduy i de la seva esposa Eulalia Bermudez. El pare era espanyol, possiblement emparentat amb nobles. Vingut a les Indies en la segona meitat del segle XVIII. La mare una chola de Chuquisaca. Juana era, doncs, mestissa. Fruit de dues races esforçades i valentes, de rostre de línies accentuades, mat el color, dominadors els ulls, criolla que estimà entranyablement la seva terra, i, dotada de forta imaginació, voluntat fèrria i cor al que no arribà mai el descoratjament, somnià des de molt jove amb gestes heroiques que alliberessin la seva pàtria d'un règim que dia a dia es mostrava més opressiu.

El seu pare posseïa finques al riu Chico i al cantó de Toroca, on Juana trobà camp pels seus somnis. Era sana i robusta, no temia els calors intensos, ni al vent ni el fred de la puna, i els indis de la hisenda l'admiraven quan la veien cavalcant en el seu brios corser, desafiant als millors genets, en galops que eren una sortida per la seva rotunda vitalitat. La primerenca mort dels seus pares, la deixà, junt a la seva germana, en una dolorosa soledat. Potser cercant la resposta a aquests tristos interrogants que desvetllen a l'adolescència de totes les èpoques, entrà al convent de Santa Teresa, malgrat que no hi ha seguretat que hagués professat.

Doncs el seu caràcter, no s'avingué amb la vida del claustre. Amb el tou parrupat dels coloms, les monges oferien a Déu la seva devoció, somniant amb les virtuts de Santa Teresa i l'heroisme dels màrtirs. Juana preferia a sant Miquel Arcàngel, el guerrer, a sant Lluís, el croat, a Sant Ignasi de Loiola, el capità de les milícies de l'església. Ella era una dona per a grans empreses, i hi havia molta injustícia en aquesta terra, on els indis eren desposseïts, i els cholos mirats com a inferiors per aquells senyors dels forats i les coves, que ven aviat haurien d'ésser esventats...

Juana troba a un heroi[modifica]

En aquest món hauria de retrobar a un amic d'infantesa, Manuel Ascencio Padilla, amb el qual es casà el 1805. Valent, rude, lleial, concità l'admiració de Juana, que estimava per sobre totes les coses la lleialtat. No fou un home de gran cultura. Però si, un baró de bona llei, un home sensible, que en la consciència germinaven les noves idees, que li arribaven principalment pels seus amics que tenia en la Universitat.

Padilla parlà amb la Juana d'aquell moviment del 4 de novembre de 1780 que encapçalarà en terres peruanes Túpac Amaru II. Essent molt nena veié en Dámaso Catari, el seguidor del descendent dels Inques, bàrbarament sacrificat com el seu senyor. Quan el 25 de maig de 1809, el poble de Chuquisaca es revoltà contra el poder espanyol, i fou nomenat Juan Antonio Alvárez de Arenales, comandant general, trobà en Manuel Ascencio Padilla un col·laborador valent i honrat. El 16 de juliol del mateix any es revoltà la ciutat de La Paz.

L'Alt Perú estava enfront dels seus opressor. Però tenia les mans mal armades, i la repressió fou terrible. Padilla, perseguit, s'amagà, i Juana Azurduy lluità entre les seves obligacions immediates, que la lligaven als seus fills, i les seves ànsies d'aconseguir per a ells, espasa en mà, un món millor.

El 14 de setembre de 1810. Cochabamba proclamà la seva adhesió a la Junta de Buenos Aires i Padilla rebé el títol de comandant. Les seves collites i les seves rècules foren posades a disposició de l'exèrcit argentí, i ell mateix acompanyà als patriotes. En represàlia, després de Huaqui, se li confiscaren els béns: però tornaria contra els espanyols a Tucumán i Salta.

La guerrillera que arribà a tinent coronel[modifica]

Tractat de la independència de Bolívia, signat per (Simón Bolívar)

Juana ja no vacil·là. Deixà els seus quatre fills en mans amigues, i partí a Tarabuco, on estava el seu espòs. Deu mil indis la seguiren. Com si veiessin en ella la imatge de la Pachamama, la Mare Terra, fecunda i terrible. Mai més de genolls. Els mandrons, les macanas i els chuzos, són pobres armes, però són armes. Aquest exèrcit actuaria a Vilcapugio i després a Ayohuma. S'anomenà –però no la seva creadora— el Batallón de los Leales. Belgrano admirà a aquesta dona i li oferí la seva espasa. Quan els exèrcits argentins retrocediren, derrotats, començà en l'Alt Perú la guerra de guerrilles, que arribaria al seu apogeu el 1816. Aquesta guerra, que Mitre anomenà de las Republiquetas, es va estendre des del nord de Chuquisaca fins a les selves de Santa Cruz. D'aquesta va dir el gran historiador, en la seva Historia de Belgrano y de la Independencia Argentina:

« Aquesta és una de les guerres més extraordinàries per la seva genialitat, la més tràgica per les seves sagnants represàlies i la més heroica pels seus obscurs sacrificis. »

En aquesta lluita actuaren, amb altres cabdills, i relacionats amb Arenales i Warnes, Juana Azurduy i el seu espòs. Assolí Juana triomfs a Baldohondo, Carachimayu, Presto, i, encara refusades les seves tropes per la superioritat numèrica i d'armes dels espanyols, les seves accions foren sempre un obstacle per l'avanç enemic. Amb els seus Leales, en la seva majoria indis, i el seu regiment d'Amazones, actuà en el primer setge de Chuquisaca. Després s'atrinxerà en el Villar i allà, atacada pels espanyols, aconseguí un rotund triomf i pogué presentar al seu marit l'ensenya enemiga, que arrencà de les mateixes mans de l'abanderat. Complint ordres, Manuel Belgrano li va escriure:

« <En testimoni de la gran satisfacció que han merescut del nostre Superior Govern les accions heroiques gens comunes al seu sexe, com que Vostè ha provat la seva adhesió a la santa causa que defensem, li dirigeix pel meu conducte el despatx del Tinent Coronel; dong a Vostè per la meva part els plàcets més sincers, i esper que seran un nou estímul per a què, redoblant esforços, serveixi Vostè d'un model enèrgic a quants militen sota els estendards de la Nació. Déu guií a Vostè molts anys. Tucumán, a 23 d'octubre de 1816. Manuel Belgrano.Senyora Teniente Coronel doña Juana Azurduy. »

Poc temps després, Padilla fou mort, i el seu cap, clavat en una pica, exhibida en el poble de La Laguna.

L'heroïna continuà lluitant, no tan sols amb les armes, sinó també tractant d'evitar la desunió entre els cabdills, que nimbava la força del moviment patriota. I en aquest sentit, com a mitjancera intel·ligent de reconciliació i de mútua comprensió entre els caps les quals rivalitats i baralles provocaven tant de mal, la seva obra benemèrita supera tota ponderació. En finalitzar l'any 1818, es dirigí a Salta, i rebuda amb honors per Martín Güemes, el gran cap saltes, intervingué en algunes accions. La mort de Güemes i la desorganització consegüent foren un dur cop per a ella.

Tornà a Chuquisaca el 1825, després de la Batalla d'Ayacucho. Ningú recordava ja aquella dona a qui tant devia el sol nadiu. Vidua i pobre, aconseguí el dret de reivindicar les seves finques i una donació de cent pesos.

En una caseta pobre dels ravals rebé l'homenatge de Simón Bolívar. Després el silenci, l'oblit. Li assignaren una pensió, però en els daltabaixos de la política perderen els expedients un dia qualsevol, en el tràfec de la fugida d'un manant i la irrupció d'una altra.

Així arribà el 25 de maig de 1862. L'enterrament de Juana Azurduy costà un peso. Amèrica restà la seva deutora i li'n devia els honors que reserva als seu pròcers. Honors que anys després li'n foren donats amb el seu nom a institucions, carrers i places de tots els països on va intervenir.

Bibliografia[modifica]

  • Enciclopedia Estudiantil, núm. 196, pàg.1 Dipòsit Legal M. 3201 1966

Enllaços externs[modifica]