Jules Lemaître

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaJules Lemaître
Jules Lemaître 1913.jpg
Biografia
Naixement (fr) François Élie Jules Lemaître
27 abril 1853
Vennecy
Mort 4 agost 1914 (61 anys)
Tavers
  President Lliga de la Pàtria Francesa

1899 – 1904
Dades personals
Grup ètnic Francesos
Educació École Normale Supérieure
Activitat
Ocupació Escriptor i crític literari
Ocupador Universitat d'Alger
Partit polític Action Française
Gènere artístic Assaig, poesia i teatre
Família
Parella Comtesse de Loynes
Premis

Musicbrainz: 86f233f7-f5ac-4777-af03-b84f8327ac7e
Modifica les dades a Wikidata

François Élie Jules Lemaître (Vennecy, Loiret (França), 27 d'abril de 1853Tavers, França, 4 d'agost de 1914) fou un crític i dramaturg francès.

Biografia[modifica]

El 1883 esdevingué professor a la Universitat de Grenoble, quan ja era conegut per la seva crítica literària, i el 1884 va dimitir del càrtrec per dedicar-se de ple a la literatura. Va succeir a Jean-Jacques Weiss com a crític de teatre del Journal des Débats, i a continuació ocupà el mateix càrrec a la Revue des Deux Mondes. Els seus estudis literaris van ser recollits sota el títol de Les Contemporains (7 sèries, 1886-99), i els seus fulletons dramàtics com Impressions de Théàtre (10 sèries, 1888-98).[1]

Els perfils d'autors moderns de Lemaître mostren profunditat i un criteri sorprenents així com vivacitat i originalitat d'expressió. Fou admès a l'Acadèmia francesa el 16 de gener de 1896. Les seves visions polítiques van quedar definides a La Campagne Nationaliste (1902), recull de conferències que donà pel territori francès conjuntament amb Godefroy Cavaignac.[1]

Lemaître va dur a terme una campanya nacionalista a l'Écho de Paris, i fou durant un temps president de la Ligue de la Patrie Française.[1] La Lliga va néixer el 1898 de la mà de tres joves acadèmics, Louis Dausset, Gabriel Syveton i Henri Vaugeois, que volien mostrar que el dreyfusisme no era acceptat per tothom a la Universitat.[2] Van impulsar una petició que atacava Émile Zola i el que molts van veure com una conspiració internacionalista, pacifista i d'esquerres.[3] Charles Maurras va obtenir l'interès de l'escriptor Maurice Barrès, i el moviment va obtenir el suport de tres personalitats eminents: el geògraf Marcel Dubois, el poeta François Coppée i el crític i Jules Lemaître.[2]

Lemaître va dimitir de la Ligue de la Patrie Française el 1904, i va dedicar la resta de la seva vida a l'escriptura.[1]

Publicacions[modifica]

No ficció

  • La Comédie après Molière et le Théâtre de Dancourt (1882).
  • Quomodo Cornelius Noster Aristotelis Poeticam sit Interpretatus (1882).
  • Les Contemporains. Études et Portraits Littéraires (7 vols., 1886–1899; 8th vol. posthumous).
  • Corneille et la Poétique d'Aristote (1888).
  • Impressions de Théâtre (10 vols., 1888–1898).
  • L'Imagier, Études et Portraits Contemporains (1892).
  • Jean-Jacques Rousseau (1907).
  • Jean Racine (1908).
  • Fénelon (1910).
  • Châteaubriand (1912).
  • Les Péchés de Sainte-Beuve (1913).

Teatre

  • Révoltée (1889).
  • Le Député Leveau (1890).
  • Mariage Blanc (1891).
  • Flipote (1893).
  • Le Pardon (1895).
  • L'Âge Difficile (1895).
  • La Bonne Hélène (1896).
  • L'Aînée (1898).
  • Bertrade (1905).
  • La Massière (1905).
  • Le Mariage de Télémaque (1910).
  • Kismet (1912).
  • Un Salon (1924, posthumous).

Poesia

  • Les Médaillons (1880).
  • Petites Orientales (1883).

Miscel·lània

  • Sérénus, Histoire d'un Martyr. Contes d'Autrefois et d'Aujourd'hui (1886).
  • Dix Contes (1890).
  • Les Rois (1893).
  • Myrrha, Vierge et Martyre (1894).
  • La Franc-maçonnerie (1899).
  • Contes Blancs: la Cloche; la Chapelle Blanche; Mariage Blanc (1900).
  • En Marge des Vieux Livres (1905–1907).
  • Discours Royalistes, 1908–1911 (1911).
  • La Vieillesse d'Hélène. Nouveaux Contes en Marge (1914).

Referències[modifica]

Fonts[modifica]

Enllaços externs[modifica]