Juliana de Nicomèdia

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Per a altres significats, vegeu «Santa Juliana».
Infotaula de personasanta Juliana de Nicomèdia
OHM - St.Juliana.jpg
Pintura alemanya de 1460 (Passau, Oberhausmuseum)
Dades biogràfiques
Naixement ca. 285
Nicomèdia (Bitínia, actual Izmit, Turquia)
Mort ca. 305
Nicomèdia
Sepultura Cripta de San Guglielmo del santuario de Montevergine (Campània): col·legiata de Santillana del Mar (Cantàbria); relíquies a Brussel·les, Perusa i Verona
Activitat professional
Ocupació Màrtira
Època Imperi Romà
màrtir i verge; Gran Màrtir (esglésies orientals)
Commemoració a Tota la cristiandat
Canonització Antiga
Lloc de pelegrinatge Cumes (Campània, fins al s. XII), Nàpols, Santillana del Mar
Festivitat 16 de febrer (catòlics); 28 de juny (a Santillana, translació de les relíquies); 3 de gener (esglésies orientals: correspon al 21 de desembre del calendari julià)
Iconografia Jove amb el diable encadenat o lligat als seus peus, amb una espasa i palma de martiri
Patronatge Protectora en els parts; Santillana del Mar
Modifica dades a Wikidata

Juliana de Nicomèdia (Nicomèdia, Bitínia, ca. 285 - ca. 305) fou una dona cristiana, morta màrtir sota l'emperador Maximià. És venerada com a sant per tota la cristiandat.

Biografia[modifica | modifica el codi]

La seva vida es confon amb la llegenda. Segons la tradició, nasqué cap al 285 a Nicomèdia (Bitínia, actual Izmit, Turquia), en una família pagana. La ciutat era, a l'orient de l'Imperi, una capital important, residència de Dioclecià i origen de les persecucions als cristians iniciades per aquest emperador. De jove, conegué el cristianisme i s'hi convertí. Fou promesa en matrimoni al prefecte de la ciutat, però ella posà com a condició per al matrimoni que el prefecte es convertís a la fe cristiana.

El mateix promès la va denunciar i fou conduïda a judici; malgrat les amenaces i tortures, no volgué abjurar i fou decapitada cap a l'any 305.

Llegenda[modifica | modifica el codi]

Les llegendes posteriors ornamenten la història amb detalls sobre les tortures i el judici. Narren com el diable, mentre ella era empresonada, se li apareixia sota la forma d'un àngel de llum per convèncer-la que el millor que podia fer era abjurar de la fe cristiana. Malgrat tot, Juliana s'hi resistí i debaté amb ell, fent-lo fracassar. Aquest episodi es representa a la iconografia medieval amb la santa que porta lligat o encadenat un dimoni al que ha vençut.o del 304.

Veneració[modifica | modifica el codi]

La seva despulla fou recollida per una matrona romana anomenada Sofrònia; en ésser portada cap a Roma, la nau que la portava hagué d'aturar-se a Pozzuoli (Campània), l'antiga Cumes, i les restes s'hi quedaren, essent-ne venerades a la catedral. Aviat el seu culte es difongué per la regió, essent-hi una santa popular i model de jove verge. Apareix pintada a les catacumbes de Sant Genar de Nàpols, ja al segle V. De fet, és l'origen de Santa Juliana de Cumes, que es venerà com a santa diferenciada, tot i que sembla ser un desdoblament de la figura original.

Quan els llombards destruïren Cumes, les restes foren traslladades al monestir femení de Santa Maria Donnaromita de Nàpols, basilià i després benedictí. Des d'allí, el culte s'estengué per tot Europa. En 1207 foren traslladades a la basílica napolitana de Santa Chiara, de clarisses, i avui són a la cripta del monestir benedictí de Montevergine.

Part de les relíquies arribà, cap al segle ix o X, al poble càntabre de Prades, on s'erigí una col·legiata, de Santa Juliana o Santa Illana, que acabà donant un nou nom a la vila: Santillana del Mar. D'aquestes restes, un crani i part del cos, conservades en una arqueta al retaule de la Col·legiata de Santa Juliana, no se sap d'on procedeixen: es diu que hi arribarien des de Cumes, però podrien venir d'algun altre lloc d'Espanya des d'on es portarien per protegir-les de la invasió musulmana.

També n'hi ha relíquies a Perusa i Verona i a Notre-Dame-du-Sablon de Brussel·les.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Juliana de Nicomèdia Modifica l'enllaç a Wikidata
  • P. Saviano, Santa Giuliana vergine e martire, Frattamaggiore 1997.
  • Alfredo Di Landa, Le reliquie di S. Giuliana V. e M. nel culto della storia, quaderno della Basilica di San Sossio n. 2, Tip. Cav. Mattia Cirillo - Frattamaggiore 2006.