Julien Lahaut

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaJulien Lahaut
Могила Ляо Жюльен.jpg
 Membre de la Cambra de Representants de Bèlgica 

Biografia
Naixement 6 de setembre de 1884
Seraing Bèlgica Bèlgica
Mort 18 d'agost de 1950(1950-08-18) (als 65 anys)
Seraing
Causa de mort Assassinat
Nacionalitat belga
Formació professional obrer autodidacta
Es coneix per Partit Comunista Belga
Activitat
Ocupació Polític i sindicalista
Conflicte Primera Guerra Mundial
Altre
Títol President del PCB
Diputat
Membre del partit polític Partit Comunista de Bèlgica
Modifica dades a Wikidata

Julien Lahaut (Seraing (Bèlgica), 6 de setembre 188418 d'agost de 1950) era un polític i sindicalista belga való, antifeixista i president del PCB o partit comunista belga.

Biografia[modifica]

Fins a la fi de la Segona Guerra Mundial[modifica]

Durant la Primera Guerra Mundial va participar en la campanya a Galítsia com voluntari de la divisió blindada belga «Auto-canons» (ACM). Va esdevenir sotsoficial. Aquesta campanya va acabar-se en un gir del món per a tornar a casa: els ACM van arribar al 1915 a Sant Petersburg, van lluitar a Galítsia de 1916 a 1917, quan la revolució d'octubre va bloquejar-les a Kíev. Després el Transsiberià va portar-los a Vladivostok, on van embarcar-se cap a San Francisco. D'allà va travessar els Estats Units per a un gir de propaganda fins a Nova York, on van embarcar-se en un vaixell cap a Bordeus al juny 1918 poc abans la fi de la Primera Guerra Mundial.[1]

Després de la guerra va esdevenir secretari del sindicat socialista ABVV-FGTB (Federació general del treball de Bèlgica) a Lieja. Va tenir un paper important en moltes vagues d'entreguerres i al partit comunista PCB. El 1941, a l'inici de la invasió alemanya de Rússia, la Gestapo va arrestar-lo. Després d'un empresonament a la ciutadella de Huy on va ser torturat, van conduir-lo al Camp de concentració de Buchenwald. Allà, per a la seva actitud altruista, els altres presoners li donaren el nom de «l'home que té el sol a la butxaca».

Després de la Segona Guerra Mundial va esdevenir president del PCB. Era un període molt mogut, quan la major part del poble belga va insurgir-se contra el retorn del rei Leopold III, del qual no van apreciar la col·laboració amb el règim nazi. El rei va haver d'abdicar. Quan el seu fill gran, Balduí va prestar jurament l'11 d'agost de 1950 davant les càmeres reunides del parlament belga, un del parlamentaris comunistes va cridar "Visca la república". Molts van pensar que va ser Julien Lahaut. La investigació dels arxius de so i d'imatge, anys més tard per al periodista Ivan Ollivier de la televisió pública flamenca VRT, va mostrar que molt probablement era Henri Glineur que va cridar les paraules republicanes controvertides.

L'assassinat de Julien Lahaut[modifica]

Una setmana després de l'incident al parlament, van assassinar Lahaut quan sortia de la seva casa a Seraing. Més de 100.000 persones van assistir a la cerimònia seu enterrament.

Es pensava que els assassins es trobaven als cercles ultra belgicistes o leopoldistes o de la gendarmeria. La investigació, dirigida per a la mateixa gendarmeria, molt de dretes, no va dur enlloc. Semblava que l'establishment belga no volia pas trobar als assassins.

Només vint-i-cinc anys més tard, el 1985 el pseudònim de l'assassí va esdevenir conegut: hauria estat un cert "Adolphe" de Halle. Només el 2002, el seu nom ver François Goossens va palesar-se. Aquest era un membre de la resistència leopoldista durant la guerra. Aquest moviment que era patriòtic a l'inici, va desviar vers un moviment força de dretes i anticomunista. Aquest assassinat se situa en un període d'inestabilitat política i de polarització a Bèlgica (la qüestió del retorn de Leopold III) i al món (el postguerra i l'inici de la guerra freda).

François Goossens feia part de la xarxa "stay behind" anomenat "Gladio", organitzada per la CIA i era també un espia al servei de monsenyor Leclef, secretari del cardenal de Bèlgica d'aleshores, Jozef Van Roey. Encara avui, la veritat no és coneguda. Hi ha uns fets i unes hipòtesis. És gairebé segur que el ministre catòlic De Vleeschauwer i els serveis secrets van tenir un paper en la preparació i en ofegar l'operació.

El 2002, el senador Vincent van Quickenborne va exigir per enèsima vegada que es creés una comissió parlamentària d'investigació. Cada vegada hi ha hagut resistències discretes per a ofegar l'afer.

Elements nous[modifica]

A l'inici, es pensava que el comando tenia tres membres, tots tres del grup de resistència de Halle «De Fret»: François Goossens, el fill i el gendre del burgmestre catòlic de Halle, Jan-Nikolaas Devillé. Una enquesta de la cadena televisiva Canvas va revelar que hi havia un quart complotant que hauria disparat. François Goossens només hauria tirat en fugir. El diari De Morgen insinua que era el fill del burgmestre de Halle, ja adult el 1950 i encara viu a la fi de desembre 2007. Era part de la xarxa stay behind. Després de l'atemptat, hi ha hagut una reunió secreta a un convent de Halle. Aquesta confessió no podria tornar a obrir un plet, com que les fets són extints i que la investigació va tancar-se el 1972.

Qui va donar l'encàrrec? Un embolic sense fi[modifica]

Ja no se sap qui van encarregar aquest assassinat. El 22 de desembre de 2007, el diari «De Morgen» va revelar uns fet nous.[2] François Goossens (mort el 1979) espiava al servei d'un cert André Moyen que era connectat amb el servei de seguretat militar SDRA i també un dels fundadors de la xarxa Gladio a Bèlgica. El fill de Goossens va dir que Moyen sempre va negar que era ell qui va comanditar l'assassinat. Va pretendre que coneixia els detall per què Goossens li va contar-les. Goossens també treballava per als serveis secrets del Vaticà. Moyen no jutjava bo aquest assassinat, perquè comportava el risc de desvelar l'organització. Va guardar el secret per a protegir la xarxa anticomunista.

L'1 d'abril 1958, va haver-hi un plet de la Fundació Cardenal Mercier (una fundació prop de l'església, nomenada segons l'antic cardenal de Bèlgica) contra un cert Emile Delcourt per estafada. Delcourt va defendre's en pretendre que havia utilitzat els diners per a pagar l'assassinat de Lahaut. També va esmentar el nom de Paul Calmeyn, l'aleshores vicari de l'església de la Mare de Déu del Zavel de Brussel·les, que s'hauria reunit amb Moyen per a complotar l'assassinat unes dies abans el 18 d'agost. Moyen va pretendre que ell va desaconsellar l'operació. No van poder sotmetre Calmeyn a interrogatori, come que va delirar i acabar els seus dies en un asil psiquiàtric. Poc després, Delcourt va retreure les seves declaracions per què els seus fills van rebre amenaces anònimes.

El pare de Delcourt era un amic personal del canonge Leclef, el secretari privat del cardenal Van Roey. Uns dies després de l'atemptat, Leclef va rebre Goossens al palau bisbal de Mechelen. El mateix monsenyor era present al jurat que va tenir lloc al convent dels franciscans conventuals a Halle on es va organitzar un plet non oficial de Goossens i d'un agent de la seguretat d'estat Pierre Potargent. Després d'aquest plet, Goossens se sentia protegit per Deus i pel rei.

La investigació del jutge d'instrucció René Loupe aporta un altre element. Al 2 d'octubre 1950 va rebre una nota de la Seguretat de l'Estat belga que esmentava el fet que Goossens es vanagloriava de l'assassinat de Julien Lahaut. Era el procurador reial Pholien, germà de l'aleshores primer ministre belga Joseph Pholien, que li va transmetre la nota. Joseph Pholien va dir l'endemà de l'assassinat que es «farà tot per a resoldre el cas». El jutge d'instrucció va examinar centenars de fets, però mai no va interrogar Goossens. Goossens va participar en la cursa automòbil al Circuit de Spa-Francorchamps amb el mateix cotxe que va utilitzar durant l'assassinat, malgrat el fet que molts testimonis van descriure aquest cotxe de la marca Vanguard. Va utilitzar el mateix Vanguard per a robar la bossa de Frederika Stern, que contenia documents del Partit comunista belga. Més tard, aquests documents van transferir-se a Moyen.

La filla de Goossens va treure la pistola Colt .45 de son pare al canal Brussel·les-Charleroi. Certes fonts diuen l'arma de l'assassinat es trobava com un trofeu damunt la llar de la famíla dels Devillé a Halle, fins que uns lladres van robar-la.

El desembre del 2007, una altra vegada els senadors belgues Patrick Vankrunkelsven i Josy Dubie van proposar d'organitzar una comissió d'investigació parlamentària per a resoldre aquest cas confós al qual la «raó d'estat» va dictar un silenci que va suscitar moltes teories i suspicions. Va part dels crims enigmàtiques del postguerra belga, junt amb el dinamitatge de la torre de l'IJzer, a una època al qual les forces ultra-catòliques, anticomunistes i reialistes van crear una atmosfera d'anys de plom. L'agost 2012, el govern federal belga va lliurar un nou subsidi per a la recerca científica sobre l'assassinat.[3]

Referències[modifica]

  1. «Lahaut Julien», fitxa biogràfica al web de l'Institut Jules Destrée
  2. article de Douglas de Coninck
  3. Stijn Vossen, «Extra geld voor vervolg moordonderzoek Lahaut», De Morgen, 17 d’agost de 2012

Bibliografia[modifica]