Julietta
  | |
| Títol original | Juliette ou la Clé des songes, Julietta aneb Snář |
|---|---|
| Forma musical | òpera |
| Compositor | Bohuslav Martinů |
| Llibretista | Bohuslav Martinů |
| Llengua | francès i txec |
| Basat en | Juliette, ou La clé des songes (Georges Neveux) |
| Creació | 17 de maig de 1936 - 24 de gener de 1937[1] |
| Direcció | Václav Talich |
| Data de publicació | segle XX |
| Parts | 3 actes |
| Catalogació | H. 273 |
| Durada | 150 minuts |
| Dedicat a | Václav Talich |
| Personatges |
|
| Estrena | |
| Escenari | Teatre Nacional de Praga, |
 | |
Julietta, H. 273 (també com a Julietta o la clau dels somnis, es va estrenar en francès amb el nom de Juliette ou la Clé des songes i en txec com a Julietta aneb Snář), és una òpera en tres actes composta per Bohuslav Martinů sobre un llibret del mateix compositor basat en Juliette, ou La clé des songes de l'autor francès Georges Neveux. Es va estrenar el 16 de març de 1938 al Teatre Nacional de Praga dirigida per Václav Talich.[2]
La narració s’inscriu en una atmosfera onírica, tenyida de fantasia poètica, en què la lògica habitual es dissol però, paradoxalment, cada imatge adquireix una estranya consistència que li confereix sentit.[3] El relat gira entorn de Michel, que dins d’aquest somni persegueix una figura femenina idealitzada fins al punt que prefereix restar en aquest univers irreal abans que retornar a la vigília. Concebuda com «una òpera dels somnis», l’obra fusiona de manera constant elements del surrealisme i del simbolisme, articulant un discurs en el qual les aparences s’esborren i cap situació és exactament el que aparenta ser.[4]
Julietta, novena aportació de Martinů al gènere operístic, és habitualment valorada com el punt culminant del seu teatre musical, una fita que comparteix només amb la seva catorzena i última òpera, La passió grega (1959, revisada el 1961).[1]
Origen i context
[modifica]El ritme creatiu excepcional de Martinů, immediatament després del seu establiment a París el 1923, propicià un període d’experimentació intensa que el dugué a cultivar amb notable amplitud tant el ballet com el gènere operístic.[5] Tot i que actualment les seves òperes són poc freqüentades als escenaris, durant el període d'entreguerres el compositor es consolidà com una de les personalitats més versàtils del teatre musical i com un dels creadors que exploraren amb més amplitud les possibilitats del neoclassicisme escènic. El seu abast inclogué des de quadres de caràcter pintoresc fins al drama d’arrel medieval, passant per la commedia dell'arte i per obres concebudes específicament per a la ràdio, el cinema o la televisió. En total, Martinů rubricà catorze òperes en quatre llengües —anglès, txec, francès i italià—, de les quals les nou primeres foren elaborades a París entre 1928 i 1938, mentre que les cinc restants sorgiren durant els anys d’exili als Estats Units i a Suïssa, entre 1953 i el moment de la seva mort.[1]
A París, Martinů estableix contacte amb l’escriptor surrealista Robert Desnos, qui l'introdueix en el seu cercle d’amics i col·laboradors, on el compositor fa amistat amb Georges Ribemont-Dessaignes i Georges Neveux. Aquesta relació és fonamental, ja que tres de les quatre primeres òperes de Martinů s’elaboren a partir de llibrets d’aquests dos escriptors. Julietta pren forma a partir d’una obra teatral de Neveux, qui més tard li proporcionaria el llibret d’un altre projecte operístic després de la Segona Guerra Mundial, Plainte contre inconnu (Denúncia contra desconegut), que finalment no va arribar a realitzar-se. De manera similar, la penúltima òpera de Martinů, Ariane, composta només un any abans de la seva mort, compta novament amb Neveux com a llibretista.[6]
Juliette ou la clé des songes, obra de Georges Neveux, es va estrenar al Théâtre de l'Avenue de París el 1930. Dos anys més tard, la producció es presentà al Teatre Nacional de Praga en una versió traduïda per Jindřich Hořejší, sota la direcció de Jiří Frejka i amb Jiřina Šejbalová i Eduard Kohout interpretant els papers principals.[3]
Martinů va assistir a la representació de l’obra a París el 1932, un any després de casar-se amb Charlotte Quenehen, i va quedar profundament captivat per aquesta narrativa singular i el seu enfocament del somni. Seguint un patró similar al de Els miracles de Maria, i més tard al de La passió grega i Ariane, el compositor va elaborar el seu propi llibret amb l’autorització de Neveux.[7] Tot i els subtítols de l’òpera i de la peça original, que podrien suggerir una influència directa de l’obra fonamental La interpretació dels somnis de Sigmund Freud, la fascinació de Neveux —i de Martinů— pel món dels somnis té arrels més antigues i personals.[5]
Martinů va iniciar el seu treball a partir de l’obra original en francès de Neveux. Arribat a un cert punt, va començar a traduir el llibret al txec i va considerar que la música inicial no s’adaptava als gustos del públic de la República Txeca. Davant això, va rebutjar tot el que havia compost fins aleshores i, a la primavera de 1936, es va dedicar completament a redactar el llibret en txec i a compondre la música de Julietta, que va finalitzar al gener següent. Durant aquest període, va mantenir correspondència amb Jindřich Honzl i Václav Talich, qui va rebre la partitura el març de 1937.[3]
Les últimes paraules de la compositora de 25 anys Vítězslava Kaprálová, pronunciades al seu llit de mort en la França ocupada pels nazis, foren «És Julietta», evocant directament l’òpera de Martinů. Entre professor i alumna es va establir un vincle afectiu; Martinů, amb 46 anys, sentia una profunda admiració per la música de Kaprálová, així com per la seva personalitat i vitalitat. Determinats elements musicals d’Julietta començaren a ressonar també en les seves pròpies composicions.[4] La interacció artística i personal entre Martinů i Kaprálová va influir en ambdós, de manera que certs motius i símbols musicals es poden rastrejar en les obres de tots dos compositors.[8]
Julietta acabaria essent l’obra amb què més es relaciona Kaprálová, malgrat que la seva trobada amb Martinů es produís després que l’òpera estigués completament acabada. La partitura va ser finalitzada per Martinů el 24 de gener de 1937, coincidint irònicament amb l’aniversari de Kaprálová; no obstant això, no es conegueren fins mesos més tard. El 1937, Kaprálová assistí a un concert a Brno on Rudolf Firkušný interpretava el Concert per a piano núm. 2 de Martinů, compost el 1935, que la va impressionar profundament. Aquell mateix any, el 8 d’abril, Martinů viatjà a Praga per iniciar els assajos d’Julietta i dinar en un restaurant. Per casualitat, Kaprálová es trobava esmorzant al mateix lloc, i així es va produir la seva primera trobada. Com que ella estava a punt de graduar-se al Conservatori de Praga, Martinů li suggerí que continués els seus estudis de postgrau a París amb una beca d’un any concedida pel govern francès. En aquell moment, Martinů acabava de patir el rebuig per ocupar la plaça de professor de composició al Conservatori de Praga, vacant després de la jubilació de Vítězslav Novák. [9]
L’octubre d’aquell any, Kaprálová es traslladà a París per començar els seus estudis amb Martinů, qui la va guiar per la ciutat. Tot i la diferència d’edat —ell tenia 47 anys i ella 22, un any més jove que el seu pare— i el fet que Martinů estava casat amb Charlotte Quennehen, entre ells sorgí un idil·li.[9] Quan l’òpera s’estrenà la primavera següent, la seva relació ja havia superat el rol de mestre i alumna. La influència de l’òpera ja era present en la música d’ambdós compositors, posant en relleu la importància simbòlica de Julietta en la seva connexió personal.[8] Segons testimonis, Martinů li va entregar a Kaprálová el manuscrit autografiat poc abans de la seva mort.[9]
En els darrers anys de la seva vida, abans de morir de càncer d’estómac a Liestal, Martinů continuava treballant en la partitura de Julietta, traduint de nou el llibret txec al francès. L’òpera va mantenir un paper central en la seva obra tardana, i alguns passatges de la simfonia núm. 6, titulada Fantaisies symphoniques, recullen reminiscències de l’obra.[7]
Representacions
[modifica]
Martinů va conèixer l'obra de Neveux l'any 1932, dos anys després de la seva estrena al Théâtre de l'Avenue de París (8è districte) el 7 de març de 1930.[10] Sembla que Neveux havia arribat a un acord amb Kurt Weill per basar una comèdia musical en la seva obra, però en escoltar part de la música de Martinů, va passar el seu favor al txec.[11] El treball inicial de l'òpera es va dur a terme amb el text en francès, però una versió en txec es va establir entre maig de 1936 i gener de 1937.[10]
L’estrena de Julietta al Teatre Nacional de Praga va representar un dels principals èxits de Martinů durant la seva estada a París.[8] Tot i que l’òpera havia estat escrita en francès pensant en el públic parisenc,[6] es va traduir ràpidament al txec per a la seva estrena el 16 de març de 1938 al Teatre Nacional de Praga, amb Marie Podvalová en el paper principal i sota la direcció de Václav Talich, dedicatari de l’obra. L’escenografia, a càrrec de František Muzika, era ambiciosa, i posteriorment el pintor va crear una sèrie d’obres inspirades en Julietta.[1]
En el moment de la seva estrena, Martinů havia escrit vuit òperes en diversos estils. L'obra va rebre la seva primera representació al Teatre Nacional de Praga el 16 de març de 1938 (com Julietta aneb Snář ), amb Václav Talich dirigint, uns mesos abans que Martinů fes la seva última visita al seu país de naixement. Des de París va escriure a Talich expressant el seu profund agraïment al director per la seva "comprensió" que "va mostrar a tots els que van treballar amb tu el camí correcte".[12] Neveux va assistir a l'estrena de Praga amb Martinů i va dir que l'òpera era millor que la seva pròpia obra. Segons la seva visió, Martinů havia incorporat a l’òpera elements dels quals Neveux només tenia una consciència vaga, enriquint així el conjunt de l’obra. Des de llavors, Julietta s’ha representat i enregistrat principalment en francès, utilitzant la traducció del llibret de Martinů, en lloc de l’original de Neveux en txec o en alemany.[13][10]
Gràcies al suport de Martinů, Kaprálová va assolir reconeixement internacional amb la publicació a França de la seva obra per a piano Variations sur le carillon de l'église Saint-Etienne du Mont. A més, Martinů la va acompanyar a Londres, on el 17 de juny de 1938, al Queen's Hall, es va convertir en una de les primeres dones en dirigir l'Orquestra Simfònica de la BBC.[14]
Posteriorment, l'òpera només s'ha representat de manera intermitent en aquell teatre; es van muntar noves produccions el 1963 i el 1989, i una producció d'Opera North es va veure tres vegades l'any 2000.[15] El 2012 es va representar al London Coliseum.[16]
El compositor va estar present a l'estrena alemanya a Wiesbaden el gener de 1956.[10] Una producció de l'Òpera de Bielefeld a Alemanya dirigida per Geoffrey Moull va rebre vuit representacions el 1992. A França, una emissió de ràdio l'any 1962 va ser dirigida per Charles Bruck, mentre que l'estrena escènica va ser al Grand Théâtre d'Angers el 1970[11]
L'estrena britànica es va fer l'abril de 1978 a Londres per la New Opera Company al London Coliseum, dirigida per Charles Mackerras en una traducció a l'anglès de Brian Large, amb Joy Roberts i Stuart Kale en els papers principals,[17] i va ser reviscuda per l'Òpera Nacional Anglesa la temporada següent. Hi va haver una producció de la Guildhall School of Music and Drama el 1987 dirigida per Howard Williams, amb el paper principal compartit entre Juliet Booth i Sarah Pring.[18] Després d'una actuació al Festival d'Edimburg d'una companyia eslovaca visitant el 1990, la següent producció britànica va ser de l'Opera North el 1997, amb Rebecca Caine i Paul Nilon.[19] Una producció de Richard Jones a París el 2002 va ser reviscada per l'Òpera Nacional anglesa el setembre/octubre de 2012 amb crítiques entusiastes en general.[20]
El Teatre de Bremen d'Alemanya va estrenar una nova producció el 29 de març de 2014 sota la direcció de John Fulljames.[21] Andreas Homoki i Fabio Luisi van muntar una nova producció a l'Òpera de Zúric amb Joseph Kaiser com a Michel el 2015 i la Berlin Staatsoper va estrenar una nova producció el 28 de maig de 2016 a la seva casa temporal del Schiller Theatre, amb Daniel Barenboim dirigint l'orquestra, Claus Guth[22] dirigint l'escena, amb Magdalena Kožená com a Juliette i Rolando Villazón com a Michel.
L'ambientació de Martinů del seu llibret és principalment lírica encara que no hi ha àries en solitari ampliades. El "diatonisme estès" de les obres madures del compositor es caracteritza juntament amb "els ritmes motrius[10] que es troben en el seu Doble Concert de 1938, especialment quan la trama avança ràpidament.
Jan Smaczny observa que la capacitat del compositor per caracteritzar, perfeccionada com a observador de la vida d'un poble petit, quan un nen que viu a la torre del rellotge de Polička ofereix una seqüència de "taules pintades nítidament" amb un "carnaval de caricatures", tant còmics com punyent.[23] Per als cantants, hi ha el factor que les seccions significatives de l'obra són diàlegs més que cant, tot i que l'experiència de Martinů en una varietat d'obres teatrals abans d'aquesta, la seva novena òpera, li permet teixir les paraules pronunciades com a part integral de l'impacte de l'òpera, "allunyant el públic de la qualitat sovint onírica del teixit musical".[23] En els moments clau de la partitura s'introdueix algun fragment de melodia en un acordió fora de l'escenari i un fragment melòdic que simbolitza l'enyorança. Smaczny comenta que "el suggeriment és tot en aquesta partitura, i Martinů té un èxit sorprenent a l'hora d'estimular la imaginació sovint amb una economia impressionant".[23]
L'òpera va ser una de les obres preferides del compositor, i en va incorporar alguns compassos en la seva darrera simfonia el 1953.[24]
Hi ha dos papers principals: Juliette (soprano) i Michel (tenor). James Helmes Sutcliffe va comentar a Opera News[25] sobre "la bella partitura de Martinů" i sobre la seva "música lírica i atmosfèrica". Hindle i Godsil han publicat un estudi psicoanalític de l'òpera i l'han analitzat en el context de la vida de Martinů.[26]
L'òpera va ser reviscuda al Teatre Nacional de Praga el 16 de març de 2018, en el 80è aniversari de la seva estrena.[27]
Suite orquestral
[modifica]Martinů va començar a preparar una obra de concert de l'òpera, Tres fragments de Julietta, amb canvis a les línies vocals originals, després de l'estrena de l'òpera i després del seu retorn a París. Tanmateix, l'esclat de la Segona Guerra Mundial va interrompre el seu treball, i els seus treballs en aquesta composició van continuar fins a la seva mort el 1959. La partitura es va perdre després de la mort de Martinů, fins al 2002, quan Aleš Březina va descobrir la reducció per a piano de la partitura entre una col·lecció privada de papers. Després que Březina tornés a Praga per adaptar-la a una partitura orquestral completa, l'editorial txeca DILIA va revelar que ja existia una partitura completa als seus arxius.[28] Sir Charles Mackerras va dirigir l'estrena mundial de Three Fragments from Julietta amb l'Orquestra Filharmònica Txeca el desembre de 2008.
Argument
[modifica]- La trama es desenvolupa en una petita ciutat al costat del mar.
Acte I
[modifica]La trama d’Julietta és sorprenentment senzilla per a una òpera de gran durada.[13] Michel, un venedor ambulant de llibres, arriba en tren a una ciutat estranya on els habitants semblen haver perdut completament la memòria. Viuen en un present constant, oblidant ràpidament tot el que fan i subsistint amb els records dels altres. Michel busca una misteriosa dona, Julietta, a qui havia conegut en una visita anterior i que sembla l’única capaç de recordar-lo. Quan intenta marxar, descobreix que l’estació de tren ha desaparegut.[2]
Acte II
[modifica]El segon acte desenvolupa una sèrie d’esdeveniments cada cop més estranys, culminant en un bosc on Michel i Julietta pacten una trobada i reviven records compartits que mai no han tingut lloc. En un moment de frenesí i desesperació per la por de perdre-la, Michel creu haver-li disparat després de sentir un corn, però la realitat del fet és incerta. Finalment, abandona la ciutat en vaixell, escoltant la veu de Julietta que prové de la seva llar, tal com la va conèixer la primera vegada.[2]
Acte III
[modifica]El tercer acte transcorre al «Despatx dels Somnis». Michel descobreix que gairebé és l’hora de despertar-se i que tot el que ha viscut forma part d’un somni. Observa altres dormitoris on els habitants criden la seva pròpia Julietta, mentre els «homes grisos» que s’han negat a despertar i romanen bojos al món real. Quan està a punt de marxar, Julietta li crida prometent-li amor etern. Michel s’enfronta a la decisió de tornar a la realitat o seguir Julietta en la bogeria; la seva elecció el deixa atrapat per sempre en el seu somni, retornant així a l’escena inicial de la seva arribada.[2]
Anàlisi musical
[modifica]L’estil musical de Martinů sembla haver estat concebuda especialment per a aquest tipus d’òpera «de somni», una categoria que caracteritza gran part de la seva producció. La melodia inquietant de Julietta reapareix en diverses de les seves obres posteriors, inclosa la Sisena Simfonia. Tot i que no respon als paràmetres convencionals de la melodia, la música destaca per la riquesa de colors i la seva accessibilitat auditiva. La mateixa Julietta va comentar que Martinů havia capturat amb una estranya precisió l’essència sonora de l’obra.[14]
L’òpera, centrada en la recerca de Michel a través de diferents grups de persones per trobar Julietta, és un homenatge al poder inventiu de Martinů. El somni representat esdevé un bucle difícil de desxifrar en termes de significat literal, tot i que, com moltes obres surrealistes, convida a la reflexió i a la interpretació. La música confereix a la narració una dimensió acollidora, amb una sensació d’aïllament i confrontació que, sense ella, podria resultar desoladora. L’harmonia entre música i llibret guia l’oient a través de la trama, i no a l’inrevés.[13]
Com a arquitecte de l’òpera, Martinů no s’integra ni al model de Wagner ni completament al de Verdi, encara que s’acosta més al segon. Mozart sembla ser el referent principal, especialment pel seu enfocament en construir simfònicament la totalitat d’un acte a partir de números separats. A diferència de Stravinski a The Rake's Progress, Martinů no recorre directament a l’estil del segle XVIII; en canvi, la música anticipa les seves simfonies dels anys quaranta. El Martinů madur de les simfonies és present aquí: la música mostra la lluminositat i la flotabilitat que caracteritzen les seves tres últimes simfonies, tot i que la influència de Stravinski —en especial Petruixka— es fa notar clarament en els inicis dels dos primers actes.[13][7]
Martinů submergeix l’oient en un univers oníric teixint una intricada xarxa sonora. El piano i l'acordió evoquen ecos distants, mentre que la resta de la seva orquestració, rica i matisada, reflecteix l’ambient parisenc en què l’òpera va ser composta. Alhora, s’hi percep una rigorositat pròpia de la seva formació txeca, especialment en les escenes del bosc del segon acte, que evoquen el paisatge de la infància del compositor. L’obra pot recordar un punt d’intersecció entre Pelléas et Mélisande i El cas Makropoulos, abraçant el món sonor francès i txec alhora. Tot i que la trama roman ambigus i el terreny musical és canviant, la partitura es manté ancorada pels dos «acords Julietta», símbol de la visió de Michel. El biògraf Brian Large descriu l’obra com «encertadament enlluernadora, plena de calor humana i que expressa la força de l’anhel humà», i és considerada la més profunda de les obres parisenques de la dècada de 1930.[4]
Julietta ha estat vista com el paradigma de l’òpera surrealista, tot i que no és l’única de Martinů interessada en el subconscient i els somnis. Les seves òperes oscil·len entre dos mons radicals amb els quals se sentia vinculat: el dadaisme i la religiositat extremada. A partir de 1925, les influències de Freud són freqüents en les arts escèniques, però Julietta transcendeix la mera etiqueta surrealista. Martinů descrivia l’obra com una reflexió sobre la fugacitat del temps i la fragilitat de la memòria: «El món és present només en un moment donat, reemplaçat pel següent, i tot va canviant successivament cap a un buit… Què és l’home i què sóc jo, què ets tu, i què és la veritat?». En altres comentaris afegia: «Tota l’obra és un esforç desesperat per trobar alguna cosa estable, concreta, en la qual confiar; la memòria i la consciència soscaven constantment la percepció, transformant les situacions en tragèdies on Michel lluita per mantenir la seva estabilitat i sentit comú. Si fracassa, quedarà atrapat per sempre en aquest món sense memòria ni temps».[1]
Com en altres òperes compostes a París, Martinů amplia la plantilla de l’orquestra simfònica tradicional, amb especial protagonisme de l’acordió. No obstant això, en cap altra de les seves òperes s’assoleix un refinament instrumental comparable. Diversos fragments de diàleg són parlats més que cantats, i les veus dels personatges estan clarament diferenciades.[1][7]
Enregistraments
[modifica]- Le Chant du Monde (1962, en viu a París): Bruck/Esposito/Giraudeau
- Supraphon (1964) SU 3626-2 612: Antonín Zlesák, Zdeněk Otava, Ivo Žídek, Maria Tauberová; Orquestra i cor del Teatre Nacional de Praga; Jaroslav Krombholc, director
- ORF (2002, en viu a Bregenz): Bernet/Westbroek/Chum
- Supraphon (2009) Suite de l'òpera Juliette H 253B & Tres fragments de l'òpera Juliette H 253A Orquestra Filharmònica Txeca dirigida per Charles Mackerras.
- Oehms Classics (2014, en viu a Frankfurt): Kurt Streit, Juanita Lascarro, Beau Gibson, Boris Grappe. Orquestra de l'Òpera de Frankfurt dirigida per Sebastian Weigle (en alemany).[29]
- Le Chant du Monde (1962, en directe a París): Andrée Esposito (Julietta), Jean Giraudeau (Michel), Charles Bruck
- Supraphon (1964) SU 3626-2 612: Maria Tauberová (Julietta), Ivo Žídek (Michel), Orquestra i Cor del Teatre Nacional de Praga; Jaroslav Krombholc, director, amb Antonín Zlesák, Zdeněk Otava
- ORF (2002, en directe a Bregenz): Eva-Maria Westbroek (Julietta), Johannes Chum (Michel), Orquestra Simfònica de Viena dirigida per Dietfried Bernet
- Oehms Classics (2014 en directe, Frankfurt): Juanita Lascarro (Julietta), Kurt Streit (Michel), Òpera de Frankfurt dirigida per Sebastian Weigle
Referències
[modifica]- 1 2 3 4 5 6 Carreira, Xoán M. «Julietta o la reivindicación de la memoria» (en castellà). Mundoclasico. Arxivat de l'original el 11 de febrer 2017. [Consulta: 9 febrer 2017].
- 1 2 3 4 5 Batta, 1999, p. 294.
- 1 2 3 «Informació de l'òpera» (en anglès). Teatre Nacional de Praga. Arxivat de l'original el 2017-02-11. [Consulta: 8 febrer 2017].
- 1 2 3 Allison, John. «The tragedy of Europe's great forgotten female composer» (en anglès). The Telegraph. [Consulta: 8 febrer 2017].
- 1 2 «Julieta o el libro de los sueños, Opera de B. Martinů» (en castellà). Classicworld. [Consulta: 9 febrer 2017].
- 1 2 Martín Bermúdez, Santiago. «Juliette: la dolorosa herida de Martinu» (en castellà). laquintademahler. [Consulta: 9 febrer 2017].
- 1 2 3 4 Barnett, Rob. «Ressenya del disc» (en anglès). Musicweb. [Consulta: 8 febrer 2017].
- 1 2 3 Entwistle, 2004.
- 1 2 3 Wright, David C.F. «Biografia de Vítězslava Kaprálová» (en anglès). wrightmusic. [Consulta: 10 febrer 2017].
- 1 2 3 4 5 Smaczny, Jan. "Julietta". In: The New Grove Dictionary of Opera. Macmillan, Londres i Nova York, 1997.
- 1 2 Bohuslav Martinů: Juliette ou la Clé des songes. In: Kaminski, Piotr. Mille et Un Opéras. Fayard, 2003, pp. 839–841.
- ↑ A letter from Martinů. Quoted in translation in English National Opera programme booklet, 1979.
- 1 2 3 4 Schwartz, Steve. «Ressenya del disc» (en anglès). Classic.net. [Consulta: 7 febrer 2017].
- 1 2 Hurwitz, David. «Ressenya del disc» (en anglès). Classic Today. [Consulta: 6 febrer 2017].
- ↑ Allison, John. Report from Prague. Opera, June 2016, vol. 67, no 6, pp. 713–715.
- ↑ Christiansen, Rupert. «Julietta, ENO, London Coliseum, review» (en anglès). Telegraph. [Consulta: 8 febrer 2017].
- ↑ Crichton, Ronald, "First Performances: Julietta" (June 1978). Tempo (New Ser.), 125: pp. 26–27.
- ↑ Elizabeth Forbes/Rodney Milnes. Julietta. Guildhall School of Music and Drama. Reviews. Opera, May 1987, vol. 38, no. 5, pp. 583–584.
- ↑ Loppert, Max. Review of Julietta by Opera North in Leeds. Opera, December 1997, vol. 48, no. 12, pp. 1487–1490.
- ↑ "Julietta – opera review" by Andrew Clements, The Guardian, London, 18 September 2012
- ↑ Theater Bremen
- ↑ «Claus Guth - Regie - Staatsoper im Schiller Theater Berlin». www.staatsoper-berlin.de. Arxivat de l'original el 2013-10-17.
- 1 2 3 Jan Smaczny. "A key to Martinů's Julietta". Opera, October 1997, vol. 48, no. 10, pp. 1162–1167.
- ↑ Mihule, Jaroslav. Bohuslav Martinů. Státní hudební vydavatelství (Editio Supraphon), Praha, 1966, p. 36.
- ↑ Metropolitan Opera's website
- ↑ Debbie Hindle; Susie Godsil The International Journal of Psychoanalysis, 87, 4, 2006, pàg. 1087–1102. DOI: 10.1516/BB2H-BQXY-GEWW-88YW. PMID: 16877253 [Consulta: 29 novembre 2007].
- ↑ Prague National Theatre. Juliette (The Key to Dreams) Arxivat 2018-07-04 a Wayback Machine.. Retrieved 16 March 2018.
- ↑ Frank Kuznik «A historic start for the Martinů year». The Prague Post, 11-12-2008 [Consulta: 6 març 2009].
- ↑ Corfield Godfrey, Paul. «Ressenya del disc» (en anglès). Musicweb. [Consulta: 14 febrer 2017].
Bibliografia addicional
[modifica]- Holden, Amanda (Ed.), The New Penguin Opera Guide, Nova York: Penguin Putnam, 2001.ISBN 0-14-029312-4ISBN 0-14-029312-4