Julietta

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de composicióJulietta o la clau dels somnis
Martinu 1943.jpg
Bohuslav Martinů
Títol original Juliette ou la Clé des songes, Julietta aneb Snář
Forma musical òpera
Compositor Bohuslav Martinů
Llibretista Bohuslav Martinů
Idioma francès i txec
Basat en Juliette, ou La clé des songes de Georges Neveux
Creació 17 de maig de 1936 - 24 de gener de 1937[1]
Data de publicació segle XX
Nombre de parts d'una obra d'art Tres
Catalogació H. 273
Durada 2 hores i mitja
Dedicat a Václav Talich
Personatges
  • Julietta (soprano) - Ota Horáková
  • Michel (tenor) - Jaroslav Gleich
  • Àrab jove (mezzosoprano) - Štěpánka Stepanova
  • Àrab Vell (baix) - Luděk Mandaus
  • Venedora d'ocells i aviram (mezzosoprano) - Ema Miřiovská
  • Venedora de peix (soprano) - Marie Pixová
  • Home amb barret (baríton) - Zdeněk Otava
  • Oficial de policia (tenor) - Karel Hruška
  • Tres cavallers (sopranos) - Casa Budíková, Anna Kejřová, Anna Petridesová
  • Avi jove (baix) - Josef Celerin
  • Avi (baix) - Josef Křikava
  • Àvia (contralt) - Marie Veselá
  • Vident (contralt) - Marie Podvalová
  • Venedor de records (baix-baríton) - Gen Konstantin
  • Vell mariner (baix) - Josef František Munclinger
  • Jove mariner (tenor) - Josef Vojta
  • Anciana (mezzosoprano) - Božena Kozlíková
  • Guarda forestal (tenor) - Karel Hruška
  • Missatger (soprano) - Tana Tomanová
  • Oficial (tenor) - Miloslav Jeník
  • Captaire (baix-baríton) - Stanislav Muž
  • Convicte (baix) - Luděk Mandaus
  • Enginyer ferroviari (tenor) - Josef Vojta
  • Vigilant nocturn (baix) - Hanuš Thein
  • Cor: La gent del poble; un grup de personatges vestits de gris[2]
Estrena
Estrena 16 març 1938
Escenari Teatre Nacional de Praga,
Director musical Václav Talich
Modifica les dades a Wikidata

Julietta, H. 273 (també com a Julietta o la clau dels somnis, es va estrenar en francès amb el nom de Juliette ou la Clé des songes i en txec com a Julietta aneb Snář), és una òpera en tres actes composta per Bohuslav Martinů sobre un llibret del mateix compositor basat en Juliette, ou La clé des songes de l'autor francès Georges Neveux. Es va estrenar el 16 de març de 1938 al Teatre Nacional de Praga dirigida per Václav Talich.[2]

La història té lloc en l'atmosfera poètica i en la fantasia d'un somni, en què res té sentit però, al mateix temps, tot ve a ser tan real que porta un cert significat.[3] És la història d'un somni en el qual l'heroi, Michel, persegueix la seva dona ideal, que és tan atractiva que ell tria romandre en el somni en lloc de tornar al món real. Descrita com «una òpera dels somnis», es tracta d'una obra en la qual es reuneix el surrealisme i el simbolisme en tots els nivells, i res és el que sembla.[4]

Julietta, la seva novena òpera, és considerada l'obra mestra del seu teatre musical al costat de la seva última òpera, la catorzena, La passió grega (1959, revisada el 1961).[1]

Origen i context[modifica]

El caràcter prolífic de Martinů va fer que, després de l'arribada del compositor a la capital francesa el 1923, aquest experimentés i visqués un extraordinari període de creativitat tant en el ballet com en l'òpera.[5] Encara que les seves òperes avui gairebé no s'interpretin, Martinů va ser una de les grans figures del teatre musical del període d'entreguerres i possiblement un dels autors que més facetes va abordar dins el teatre musical neoclàssic, des de les escenes pintoresques al drama medieval, la commedia dell'arte o creacions pensades per a la ràdio, el cinema o la televisió. En total, Martinů va compondre catorze òperes en quatre idiomes (anglès, txec, francès i italià), les nou primeres escrites a París entre 1928 i 1938, i les cinc últimes a l'exili nord-americà i suís entre 1953 i la seva mort.[1]

A París, Martinů coneix l'escriptor surrealista Robert Desnos, el qual presenta el compositor al seu cercle, on fa amistat amb Georges Ribemont-Dessaignes i amb Georges Neveux. Aquesta trobada és important, ja que tres de les quatre primeres òperes de Martinů parteixen de llibrets dels dos escriptors. Julietta sorgeix d'una obra teatral de Neveux, el mateix que li proporcionaria el llibret d'una altra òpera, més tard, després de la segona guerra, però el projecte no va prosperar; es tracta de Plainte contra inconnu (Denúncia contra desconegut). I la penúltima òpera de Martinů, Ariane, composta tot just un any abans de la seva mort, té de nou a Neveux com a llibretista.[6]

Juliette ou la clé des songes, de Georges Neveux, es va estrenar al Théâtre de l'Avenue de París el 1930 i dos anys més tard, traduïda per Jindřich Hořejší, al Teatre Nacional de Praga, dirigida per Jiří Frejka i amb Jiřina Šejbalová i Eduard Kohout en els papers principals.[3]

Martinů va veure l'obra a París el 1932, un any després que s'hagués casat amb Charlotte Quenehen. El compositor va quedar veritablement enganxat per aquesta estranya història amb el seu tractament del somni. Seguint el mateix patró que va tenir amb Els miracles de Maria i més tard amb La passió grega i Ariane, Martinů va escriure el seu propi llibret, amb el permís de Neveux.[7] Atès els seus subtítols (tant de l'òpera com de la seva font), es podria buscar la influència directa de la transcendental obra La interpretació dels somnis de Sigmund Freud en ambdues; però la veritat és que la fascinació de Neveux (i de Martinů) pel món dels somnis ve de més lluny.[5]

Martinů va començar amb l'obra original en francès de Neveux. Arribat a un cert punt, va començar a traduir el llibret al txec, i va decidir que la música no s'ajustava als gustos de la República Txeca. Va rebutjar tot el que havia escrit, i a la primavera de 1936, es va submergir en l'escriptura del llibret en txec i va començar a compondre la música per a Julietta, que va completar el mes de gener. Durant aquest temps, va mantenir correspondència amb Jindřich Honzl i Václav Talich, que va rebre la partitura el març de 1937.[3]

Vítězslava Kaprálová, alumna i amant de Martinů
Václav Kaprál (pare de Vítězslava), Vítězslava Kaprálová i Martinů

«És Julietta», foren les últimes paraules de la compositora de 25 anys Vítězslava Kaprálová, pronunciades en el seu llit de mort a la França ocupada pels nazis, que invocaven l'obra de Martinů. Com a professor (casat) i alumna, van mantenir una relació sentimental. Amb 46 anys, Martinů realment va admirar la música de Kaprálová, així com la seva bellesa i ganes de viure. Ressons musicals d'aquesta òpera van començar a aparèixer també en les seves produccions.[4] La complexa relació entre Martinů i Kaprálová, va influir en la música de tots dos artistes. D'aquesta manera, certs símbols musicals es poden trobar a les obres de tots dos.[8]

Julietta es convertiria en l'obra que més s'associa amb Kaprálová, encara que la seva relació va ocórrer després que l'òpera ja estigués acabada. Martinů havia completat la partitura el 24 de gener de 1937, irònicament, el dia de l'aniversari de Kaprálová; els dos no es coneixerien fins a diversos mesos després. Kaprálová va estar present en un concert a Brno el 1937 quan Rudolf Firkušný va tocar el Concert per a piano núm. 2 de Martinů, compost el 1935. L'efecte va ser immediat i la decisió de Kaprálová va ser instantània. El mateix any, el 8 d'abril, Martinů va visitar Praga per començar els assajos per a Julietta i va visitar un restaurant per dinar. Per casualitat, Kaprálová esmorzava al mateix restaurant i es van conèixer. Atès que ella estava a punt de graduar-se al Conservatori de Praga, Martinů va suggerir-li que continués els seus estudis de postgrau a París amb una beca del govern francès d'un any. Pel que sembla, Martinů acabava de patir el rebuig a poder exercir com a professor de composició al Conservatori de Praga‘’, després de la jubilació de Vítězslav Novák.[9]

L'octubre d'aquell mateix any, Kaprálová va arribar a París per començar els seus estudis amb Martinů. Ell li va mostrar la ciutat. Tot i que era un any més jove que el seu pare (ell en tenia 47 i ella 22) i estava casat amb Charlotte Quennehen, una modista de París, l'idil·li entre tots dos va començar.[9] En el moment de l'estrena de l'òpera, a la primavera següent, la relació ja s'havia desenvolupat més enllà de la de mestre i alumna. Ressons musicals de la partitura de Julietta ja havien començat a aparèixer en les obres d'aquell moment de tots dos compositors, cosa que subratlla la importància simbòlica que l'òpera ha d'haver tingut en els dos amants.[8] Es diu que Martinů va donar a Kaprálová el manuscrit autografiat de Julietta poc abans de la mort de la compositora.[9]

Abans de la seva mort de càncer d'estómac a Liestal, Martinů estava treballant en la partitura de Julietta tractant de traduir el llibret txec de nou al francès. Aquesta òpera va ser molt important per a ell i la seva simfonia definitiva (núm. 6), anomenada significativament Fantaisies symphoniques, s'hi refereix en algun fragment.[7]

Representacions[modifica]

Václav Talich, el director de l'estrena

L'estrena de Julietta al Teatre Nacional de Praga va ser un dels grans triomfs que tindrà Martinů durant la seva residència a París.[8] Tot i que va ser escrita en francès per al públic parisenc,[6] es va traduir ràpidament al txec per poder-se estrenar el 16 de març de 1938 al Teatre Nacional de Praga, amb Marie Podvalová en el paper titular i dirigida per Václav Talich, dedicatari de Julietta. L'escenografia de František Muzika va ser ambiciosa, fins al punt que aquest gran pintor va elaborar a posteriori una sèrie d'obres inspirades en Julietta.[1]

Neveux va assistir a l'estrena de Praga amb Martinů i va dir que l'òpera era millor que la seva pròpia obra. En la seva opinió, Martinů havia dut a terme en l'òpera elements dels quals Neveux havia estat només vagament conscient, en benefici de l'òpera. Des de llavors, Julietta ha estat posada en escena i enregistrada en francès, traducció del llibret de Martinů, en lloc de l'original de Neveux, en txec i en alemany.[10]

Amb l'ajuda de Martinů, Kaprálová va guanyar reconeixement internacional amb la seva primera publicació a França de Variations sur le carillon de l'église Saint-Etienne du Mont, per a piano. Martinů també la va acompanyar a Londres, on al Queen's Hall el 17 de juny de 1938 es va convertir en una de les primeres dones a dirigir l'Orquestra Simfònica de la BBC.[11]

El 2012 es va representar al London Coliseum.[12] El 2015, l'Òpera de Frankfurt es va decidir per fer una traducció a l'alemany. Aquesta darrera va ser seguida per una altra a la Staatsoper de Berlín amb Rolando Villazón i Magdalena Kožená, dirigida per Daniel Barenboim.[13]

Argument[modifica]

La trama es desenvolupa en una petita ciutat al costat del mar

Acte I[modifica]

Per a una òpera de llarga durada, la trama de Julietta és extremadament simple.[10] Un venedor ambulant de llibres, Michel, arriba en tren a una estranya ciutat en la qual els habitants no tenen memòria. Viuen en una mena d'etern present, en el qual obliden el que acaben de fer, amb ganes de viure dels records dels altres. Michel està buscant una misteriosa dona, Julietta, a qui va conèixer en la seva visita anterior, que sembla que és l'única de la població que es recorda d'ell. Quan pretén abandonar la ciutat, l'estació de tren ha desaparegut.[2]

Acte II[modifica]

Es produeixen una sèrie d'incidents molt estranys que culminen en un segon acte màgic ple de fets improbables en què Michel i Julietta concerten una cita en un bosc proper i recorden esdeveniments compartits que mai van ocórrer, fins que per fi en un frenesí de desesperació pel pensament de perdre-la, després de sentir-se un corn, Julietta fuig i Michel li dispara, o almenys ell pensa que ho fa. Finalment abandona la ciutat en vaixell al so de la veu de Julietta procedent de casa, exactament com quan la va conèixer per primera vegada.[2]

Acte III[modifica]

El tercer acte té lloc al "Despatx dels Somnis". Michel hi arriba, l'home de guàrdia li explica que gairebé és l'hora de despertar-se. Tot el que ha experimentat ha estat un somni. A mesura que digereix aquest fet, veu com diversos altres dorments criden a "la seva" Julietta, així com els "homes grisos" que s'han negat a despertar i estan, per tant, bojos en el món real. Mentre es prepara per sortir, Julietta el crida i li promet amor etern. Michel ha de triar tornar a la realitat o seguir Julietta en la bogeria. Ell fa la seva elecció, i l'òpera torna, doncs, a l'escena de l'arribada de Michel: està atrapat per sempre en el seu propi somni.[2]

Anàlisi musical[modifica]

Ota Horáková com a Julietta en l'estrena del 1938

L'estil musical de Martinů va ser fet a mida per a aquest tipus d'objecte: "de somni", que descriu tant l'home com la major part del que ell va compondre. La inquietant melodia de Julietta apareixeria en moltes de les seves composicions posteriors, incloent-hi la Sisena Simfonia. Tot i que no és melodiosa en un sentit convencional, la música en si és rica en colorit i fàcil en l'oïda. El mateix va dir que Martinů havia capturat el so de la seva obra amb una estranya precisió.[11]

L'òpera, que tracta principalment de Michel anant d'un grup a un altre de persones en la seva recerca de Julietta, és un tribut als poders de la invenció musical de Martinů. Un somni que es converteix en un bucle és difícil de desxifrar el que "realment" vol dir, més enllà del que diu, encara que, igual que la majoria de les obres surrealistes, convida a l'especulació. Té el poder inquietant dels somnis, amb la sensació de l'aïllament i la confrontació. Si no fos per la música, fàcilment podria convertir-se en quelcom poc acollidor. Però la música i la lletra són boniques. Al final, la música porta l'oient a la trama, en lloc de l'inrevés.[10]

Com a constructor de l'òpera, Martinů no pertany ni al segment de Wagner ni al de Verdi, tot i que està més a prop del segon. Mozart sembla ser el model aquí, amb la preocupació de Martinů per construir simfònicament la totalitat d'un acte amb escenes amb números separats. No obstant això, ell no recorre al segle XVIII, com ho fa Stravinski en la seva posterior obra mestra The Rake's Progress. En el seu lloc, la música espera amb interès les simfonies de Martinů, que van començar en els anys quaranta.[10] El Martinů madur de les simfonies s'hi pot escoltar, la música en general té la lluminositat i la flotabilitat que s’associa amb les tres últimes simfonies. Tanmateix, Stravinski és una clara influència -especialment Petruixka-, sobretot en l'inici dels dos primers actes.[7]

Martinů atrau l'oient en un somni amb una xarxa de so. El piano i l'acordió evoquen sons distants, però per a la major part de la seva rica orquestració reflecteix l'ambient parisenc en què va ser composta. També hi ha una rigorositat txeca, sobretot en les evocacions al bosc del segon acte, que suggereixen el paisatge de la infància de Martinů, i de fet la feina se sent com una mena d'encreuament entre Pelléas et Mélisande i El cas Makropoulos per la seva abraçada entre el món dels sons francesos i txecs. De la mateixa manera que la trama roman sense resoldre, el terreny musical està sempre canviant també, encara que la partitura està ancorada per l'ús repetit dels dos «acords Julietta» que descriuen la visió de Michel. El seu biògraf Brian Large va descriure l'obra com encertadament enlluernadora «plena de calor humà i que expressa la força de l'anhel humà». És la més profunda de les obres que va compondre a París en la dècada de 1930.[4]

Julietta ha estat considerada sovint el paradigma de l'òpera surrealista i no és l'única de les seves òperes interessada en el subconscient i els somnis. De fet, les òperes de Martinů es mouen entre dos mons radicals als quals ell se sentia molt afí: el del dadaisme i el de la religiositat portada a l'extrem. És cert que a partir de 1925 és freqüent trobar influències de Freud en tot el ventall de les arts performatives. Però Julietta és més que una òpera surrealista. En paraules del mateix Martinů: «El món és present només en un moment donat, el qual és reemplaçat pel següent, i tot va canviant successivament cap a un buit. De fet, això és un problema psicològic i un problema molt vell de l'home en realitat: 'Què és l'home i què sóc jo, què ets tu, i què és la veritat?'». I en una altra ocasió, novament parlant de Julietta, Martinů comenta: «Tota l'obra és un esforç desesperat per trobar alguna cosa estable, concreta, en la qual un pugui confiar, la memòria, la consciència, que es veuen soscavades a cada moment, transformades en situacions tràgiques enmig de les quals Michel [el protagonista] lluita per mantenir la seva pròpia estabilitat i conservar el seu sentit comú. En cas que fracassi, haurà de quedar-se per sempre en aquest món sense memòria i sense temps».[1]

Igual que en altres de les seves òperes parisenques, Martinů amplia la plantilla de l'orquestra simfònica convencional, en què destaca la incorporació de l'acordió. Però en cap altra va arribar l'exquisit refinament instrumental que en aquesta òpera.[1] Diversos trams de diàleg de l'òpera són parlats més que cantats Les veus dels personatges estan ben diferenciades.[7]

Enregistraments[modifica]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Carreira, Xoán M. «Julietta o la reivindicación de la memoria» (en castellà). Mundoclasico. [Consulta: 9 febrer 2017].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Batta, 1999, p. 294.
  3. 3,0 3,1 3,2 «Informació de l'òpera» (en anglès). Teatre Nacional de Praga. [Consulta: 8 febrer 2017].
  4. 4,0 4,1 4,2 Allison, John. «The tragedy of Europe's great forgotten female composer» (en anglès). The Telegraph. [Consulta: 8 febrer 2017].
  5. 5,0 5,1 «Julieta o el libro de los sueños, Opera de B. Martinů» (en castellà). Classicworld. [Consulta: 9 febrer 2017].
  6. 6,0 6,1 Martín Bermúdez, Santiago. «Juliette: la dolorosa herida de Martinu» (en castellà). laquintademahler. [Consulta: 9 febrer 2017].
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 Barnett, Rob. «Ressenya del disc» (en anglès). Musicweb. [Consulta: 8 febrer 2017].
  8. 8,0 8,1 8,2 Entwistle, Erik. «“To je Julietta“: Martinu, Kapralova and Musical Symbolism» (en anglès). The Kapralova Society Newsletter. [Consulta: 10 febrer 2017].
  9. 9,0 9,1 9,2 Wright, David C.F. «Biografia de Vítězslava Kaprálová» (en anglès). wrightmusic. [Consulta: 10 febrer 2017].
  10. 10,0 10,1 10,2 10,3 Schwartz, Steve. «Ressenya del disc» (en anglès). Classic.net. [Consulta: 7 febrer 2017].
  11. 11,0 11,1 Hurwitz, David. «Ressenya del disc» (en anglès). Classic Today. [Consulta: 6 febrer 2017].
  12. Christiansen, Rupert. «Julietta, ENO, London Coliseum, review» (en anglès). Telegraph. [Consulta: 8 febrer 2017].
  13. Fisher, Neil. «Ressenya del disc» (en anglès). Gramophone. [Consulta: 8 febrer 2017].
  14. Corfield Godfrey, Paul. «Ressenya del disc» (en anglès). Musicweb. [Consulta: 14 febrer 2017].

Bibliografia[modifica]

  • Batta, András. Ópera: compositores, obras, intérpretes. Trucatriche, 1999. ISBN 978-3-8290-2830-1. 
  • Holden, Amanda (Ed.), The New Penguin Opera Guide, Nova York: Penguin Putnam, 2001. ISBN 0-14-029312-4
  • Rentsch, Ivana Rentsch. Anklänge an die Avantgarde : Bohuslav Martinůs Opern der Zwischenkriegszeit. Steiner, Stuttgart 2007, ISBN 3-51508-960-8.
  • Entwistle, Erik. «Toje Julietta»: Martinu, Kapralova and Musical Symbolism. In: The Kapralova Society Newsletter. Volume 2, Issue 2, Fall 2004 (online, PDF).