Julio César Falcioni

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaJulio César Falcioni
Falcioni 1986.jpg
Biografia
Naixement 20 juliol 1956 (63 anys)
Buenos Aires
Alçada 183 centimetres (1,83 m)
Pes 76 kg
Activitat
Ocupació Futbolista i entrenador de futbol
Esport futbol
Posició a l'equip Porter
Trajectòria
Durada Equip Feather-media-controls-shuffle.svg Feather-core-target.svg
1976–1980 CA Vélez Sársfield 229(0)
1981–1989 América de Cali 376(5)
1990–1990 Gimnasia La Plata 19(0)
1991–1991 Grêmio FB 20(0)
1991–1991 Once Caldas 4(0)
1991–1991 CA Vélez Sársfield 20(0)
Durada Selecció nacional Feather-media-controls-shuffle.svg Feather-core-target.svg
1989–1989 Flag of Argentina.svg  Argentina 1(0)
1989–1990 Flag of Argentina.svg  Argentina 3(0)
Modifica les dades a Wikidata

Julio César Falcioni Capdevila[1][2] (Buenos Aires, Argentina 20 de juliol de 1956) és un exfutbolista i entrenador argentí.

Trajectòria[modifica]

Com a jugador[modifica]

Falcioni va començar la seva trajectòria com arquero en les divisions inferiors de Velez, equip en el qual va debutar en Primera Divisió, en el Campionat Metropolità de 1976. Allí va romandre fins a 1980.

En 1981 va ser transferit al club colombià Amèrica de Cali, amb el qual va aconseguir tres finals consecutives de la Copa Libertadores, entre 1985 i 1987. L'equip va perdre les tres finals, contra Argentins Juniors, River Plate i Peñarol, però va aconseguir el pentacampeonato del Futbol Professional Colombià guanyant tots els tornejos de 1982 a 1986, la qual cosa ho conviertió en el portera estranger amb més títols del Futbol Professional Colombià, ostentant a més la marca de ser el porter que més gols ha convertit jugant per a l'equip escarlata, amb cinc.[3] Després de convertir-se en un símbol de l'equip colombià, va tornar a Argentina en 1990, a Gimnàstica i Esgrima La Plata.[4] La raó per tornar a la seva pàtria va ser convocat a la selecció nacional albiceleste a Itàlia 1990. De fet, el tècnic Carlos Salvador Bilardo ho va convocar al març de 1989, per a una trobada amistosa davant Colòmbia efectuat en Barranquilla, on malgrat el resultat advers 1-0 per als argentins, Falcioni va ser la figura de la pista. Va jugar en Gimnàstica entre 1990 i 1991, i va estar breument a Vélez Sarsfield. Després va tornar a Colòmbia i va finalitzar la seva carrera com a jugador en l'Once Caldas, de Manizales.

Com a entrenador[modifica]

Va començar a dirigir les divisions inferiors del Club Atlètic Vélez Sarsfield. Va ser allí on va debutar com a director tècnic de l'equip de primera divisió en l'última data de l'Obertura 1997, en reemplaçament d'Osvaldo Piazza i mentre es va aconseguir concretar el contracte amb Marcelo Bielsa. En l'Obertura 1998, de nou com a interí, va dirigir al primer equip durant els últims quatre partits, entre les conduccions substituint a Eduardo Solari i sent després reemplaçat per Eduardo Luján Manera. L'últim interinato de Falcioni a Vélez Sarsfield va tenir lloc sobre el final del Clausura 1999, després de la dimissió de Manera, ja que per a l'Obertura 1999 va ser contractat com a Director Tècnic de manera definitiva, càrrec que va mantenir fins a l'Obertura 2000.

Va entrenar a Olimp de Badia Blanca de 2002 a 2003, aconseguint 51 punts (20 en l'Obertura i 31 en el Clausura) i va assegurar la permanència del club en primera divisió. En el Clausura de 2003, Cristian Castillo va ser el golejador dels bahienses amb 11 punts (sis menys que Luciano Figueroa, qui va ser el màxim golejador d'aquell torneig).

Va debutar com a entrenador del Club Atlètic Banfield el 2 d'agost de 2003. En aquest equip va aconseguir la classificació per disputar la Copa Libertadores 2005, arribant fins als quarts de final, instància en la qual va caure davant River Plate.

En 2005, Falcioni va prendre les regnes d'Independent. El primer semestre va ser bastant acceptable, ja que amb jugadors com Sergio Agüero, Nicolás Fruits i Oscar Ustari, l'equip va aconseguir la quarta col·locació en la taula de posicions. En el segon semestre no va ser el mateix. Amb la partida de Fruits, Sergio Órteman i el capità Lucas Pusineri, Independent no va aconseguir classificar per a les copes Libertadores ni Sud-americana, la qual cosa va portar com a conseqüència la fi del cicle de Falcioni amb els Diables Vermells argentins.

Des de la sisena data de l'Obertura 2006 i fins a la fi del campionat va dirigir a Colón de Santa Fe.

El 22 d'agost de 2007, va assumir com a director tècnic de Gimnàstica i Esgrima La Plata. A causa dels mals resultats en el club 'tripero', va presentar la seva renúncia.

Després d'un temps sense dirigir cap equip, el 24 de març de 2009, va signar novament com a director tècnic de Banfield. En aquesta segona etapa al capdavant del club va obtenir el Torneig Obertura, el primer títol a nivell professional de la institució, i alhora el seu primer títol com a entrenador, amb la particularitat de ser l'únic exarquero a coronar-se com a tècnic campió en la màxima categoria del futbol argentí.[5][6] En el primer semestre de 2010 va disputar la Copa Libertadores, arribant fins a vuitens de final, en la qual va ser eliminat per Internacional de Porto Alegri, que fet i fet va ser el campió d'aquesta edició. En finalitzar la temporada, va renovar el seu contracte amb Banfield per dos anys, però ho va rescindir després de l'Obertura 2010, en presentar-se-li l'oportunitat de dirigir al Club Atlètic Boca Juniors.[7]

El 22 de desembre de 2010, va assumir l'adreça tècnica del planter professional 'xeneize', ocupant el càrrec que va deixar vacant Claudio Borghi. En la seva primera presentació en els tornejos d'estiu d'Argentina, va obtenir la Copa d'Or YPF i la Copa Luis B. Nofal. El seu debut oficial no va ser el desitjat, sofrint una derrota 1-4 en la Bombonera enfront de Godoy Cruz de Mendoza. Malgrat guanyar contra Racing de Avellaneda amb un gol de Pablo Mouche, l'equip va començar una ratxa negativa que es va estendre fins a la setena data, quan va vèncer a Colón de Santa Fe, amb gol de Juan Román Riquelme. En la decimacuarta data del torneig, va obtenir la victòria més important del seu cicle, en derrotar en el superclásico del futbol argentí a River Plate per 2-0 en condició de local. A més, va tenir com a tècnic de Boca, un invicte de més de 30 partits sense perdre. El 4 de desembre, es va consagrar campió del Torneig Obertura 2011 amb el club blau i or, amb la tanca menys vençuda en la història dels tornejos curts i l'obtenció de 12 punts de diferència pel que fa al subcampió.

En 2012 va aconseguir arribar a la final de la Copa Libertadores contra Corinthians. El partit d'anada va acabar 1-1 en la Bombonera. En la volta, va ser derrotat 2-0 pels brasileros.[8] En el Clausura 2012, Boca es va mantenir punter la major part del campionat, arribant amb tres punts d'avantatge sobre els seus rivals, però un empat i dues derrotes consecutives ho van deixar relegat a la cambra posada.

El 8 d'agost de 2012, va aconseguir la Copa Argentina, en vèncer a Racing Club de Avellaneda 2-1 en la final disputada a la província de Sant Joan, sent el tercer títol en la carrera de l'entrenador argentí. En el Torneig Inicial 2012, va realitzar una campanya acceptable amb Boca, sumant 33 punts i finalitzant en el cinquè lloc. Va classificar a la Copa Libertadores 2013. No obstant això, l'equip mai va mostrar un bon nivell de joc, i les seves úniques virtuts van ser les aparicions individuals de jugadors com Juan Sánchez Miño i Leandro Parets.

En els dies previs a l'última jornada del Torneig Inicial 2012, el president de Boca, Daniel Angelici, es va reunir amb Falcioni per gestionar la renovació del contracte de l'Emperador. Tot semblava estar donat perquè Falcioni continués un any més al capdavant de l'adreça tècnica de Boca Juniors, però en l'últim partit contra Godoy Cruz en la Bombonera, Falcioni va ser insultat massivament pels seguidors xeneizes, els qui al seu torn van demanar la tornada de Carlos Bianchi. Uns dies després, Falcioni va manifestar que malgrat tot desitjava seguir a càrrec del club, però Daniel Angelici va entendre que els seguidors havien estat contundents, i de manera conjunta van decidir no renovar el contracte. L'Emperador es va anar de Boca amb una alta mitjana, però va quedar exposat en relació amb el maneig del grup i les seves famoses discussions amb Juan Román Riquelme.

Per a la segona meitat de 2013 va ser contractat per All Boys, amb la finalitat de reemplaçar a José Santos Romero.[9][10]

No obstant això, després de caure derrotat 3 a 2 davant Lanús en condició de local, va decidir renunciar al càrrec en la data 16. En la institució de Boscatge només va aconseguir 16 punts en la mateixa quantitat de partits disputats en el Torneig Inicial 2013, producte de tres victòries, set empats i sis derrotes.[11]

El 27 de maig de 2014, va ser confirmat com a entrenador del planter professional de la Universitat Catòlica. Va guanyar tres dels seus primers quatre partits al comandament dels croats, però després va començar una mala ratxa que va deixar a l'equip eliminat de la Copa Sud-americana per River Plate d'Uruguai, amb un marcador global de 4-0. Tampoc va avançar als vuitens de final de la Copa Xile, quedant eliminat en fase de grups, i es va quedar sense possibilitats de lluitar pel títol de l'Obertura 2014. El 25 de novembre, la dirigencia de Creuats S.A.D.P. Universitat Catòlica va prendre la determinació d'acomiadar a l'argentí després de la seva magra campanya en el Torneig d'Obertura, la pitjor des de 1973. Va finalitzar catorzè en el campionat, sumant nou derrotes, de les quals es destaquen les caigudes davant la Universitat de Xile (3-0) i davant Colo Colo (2-1).

Selecció nacional[modifica]

Va ser internacional amb la Selecció de futbol d'Argentina en tres ocasions. Va ser convocat en 1989, pel director tècnic Carlos Salvador Bilardo, per a un partit amistós contra el seleccionat colombià, jugat en Barranquilla. L'elenc cafetero va guanyar, 1-0 però Falcioni va evitar un marcador més engruixat.

Participacions en Copes Amèrica[modifica]

Copa Seu Resultat
Copa Amèrica 1989 BrasilFlag of Brazil.svg 3° lloc

Marques[modifica]

  • És el director tècnic, exarquero, que més títols ha guanyat a Argentina: el Torneig Obertura 2009 amb Banfield, el Torneig Obertura 2011 amb Boca Juniors, i la Copa Argentina amb aquest últim, després de vèncer a Racing Club en la final.
  • És considerat un dels millors arqueros estrangers en tota la història del futbol professional colombià.
  • En 1980, li va atallar dos penals a Argentins Juniors en un mateix partit, tots dos a Diego Armando Maradona.[12]
  • Entre 1982 i 1986 va ser campió amb l'Amèrica, imposant l'equip escarlata una marca absoluta i encara vigent en la història del torneig colombià. Falcioni va ser sempre l'home de confiança del tècnic Gabriel Ochoa Uribe dins del terreny de joc.[3] Addicionalment, va esdevenir el primer porter tirador de penals a Colòmbia, alguna cosa que no s'acostumava aleshores. En la història de l'Amèrica, Falcioni és el portera que més penals ha cobrat i marcat, amb cinc gols en total.
  • En l'última data del Campionat colombià 1987 es va jugar el duel Nacional-Amèrica, on el conjunt verd era l'ampli favorit de la trobada i a més tenia la primera opció per classificar a la Copa Libertadores de 1988. Als 64 minuts, el arquero americà Falcioni li va tapar un penal a Juan Jairo Galeano. Als 71, Amèrica va marcar l'1-0, per mitjà de Willington Ortiz. I als 89, Falcioni va tapar un segon penal, aquesta vegada a Humberto Sierra.[13] Va acabar el partit amb triomf escarlata 0-1 i amb això l'equip dels Diables Vermells va aconseguir el subtítol (el campió d'aquell any va ser Milionaris) i el contingent a la Copa Libertadores de 1988, mentre que Nacional es va quedar amb les mans buides.[14][15] L'actuació americana va ser qualificada d'heroica i miraculosa, i Falcioni es va consagrar com el millor de la trobada.
  • Com a entrenador de Boca Juniors, es va consagrar campió invicte de l'Obertura 2011, equip que va rebre només sis gols en 19 partits, estadística històrica per al futbol argentí.
  • Va mantenir un invicte de 33 partits oficials com a entrenador de Boca Juniors, sent el segon entrenador a aconseguir aquesta ratxa de partits invictes de tota la història professional de Boca Juniors. El primer, Carlos Bianchi, va sumar els seus 33 partits invictes als set que havia deixat García Cambón, donant-li a Boca Junys el rècord de 40 partits invictes en competències locals.[16][17][18]
  • Va perdre quatre finals de Copa Libertadores d'Amèrica, tres d'elles com a jugador (1985, 1986 i 1987, amb Amèrica), i una com a entrenador (2012, amb Boca Juniors).

Clubs[modifica]

Com a jugador[modifica]

Club País Any
Vélez Sarsfield ArgentinaArgentina 1974–1980
Amèrica de Cali Colòmbia 1981–1989
Gimnàstica i Esgrima La Plata ArgentinaFlag of Argentina.svg 1990
Vélez Sarsfield ArgentinaFlag of Argentina.svg 1991
Once Caldas Colòmbia 1992

Com a entrenador[modifica]

Club País Any
Vélez Sarsfield ArgentinaFlag of Argentina.svg 1999–2000
Olimp ArgentinaFlag of Argentina.svg 2002–2003
Banfield ArgentinaFlag of Argentina.svg 2003–2005
Independent ArgentinaFlag of Argentina.svg 2005–2006
Colón ArgentinaFlag of Argentina.svg 2006–2007
Gimnàstica i Esgrima La Plata ArgentinaFlag of Argentina.svg 2007
Banfield ArgentinaFlag of Argentina.svg 2009–2010
Boca Juniors ArgentinaFlag of Argentina.svg 2011–2012
All Boys ArgentinaFlag of Argentina.svg 2013
Universitat Catòlica XileFlag of Chile.svg 2014
Quilmes ArgentinaFlag of Argentina.svg 2015

Estadístiques[modifica]

Com a jugador[modifica]

Club PJ Gols
Vélez Sarsfield 229 0
Amèrica de Cali 376 5
Gimnàstica i Esgrima La Plata 19 0
Vélez Sarsfield 20 0
Once Caldas 4 0

Com a entrenador[modifica]

Equip PJ PG PE Pàg GF GC DC Ptes. %
Vélez Sarsfield 61 22 21 18 84 73 +11 84 47.54
Olimp 37 13 9 15 41 47 -6 48 43.24
Banfield 87 38 25 24 123 90 +33 139 53.26
Independent 38 14 13 11 52 40 +12 55 48.25
Colón 33 11 10 12 43 44 -1 42 43.43
Gimnàstica LP 15 5 3 7 12 16 -4 18 40
Banfield 81 34 25 22 106 77 +29 127 52.26
Boca Juniors 97 47 35 15 134 86 +48 178 60.48
All Boys 18 4 8 6 16 18 -2 20 37.04
O.Catòlica 17 6 2 9 19 22 -3 20 39.22
Quilmes 18 5 4 9 21 26 -5 19 35.19
TOTAL 502 199 155 148 651 539 +112 752 49.93

Palmarès com a jugador[modifica]

Campionats nacionals[modifica]

Títol Club País Any
Campionat colombià Amèrica de Cali Colòmbia 1982
Campionat colombià Amèrica de Cali Colòmbia 1983
Campionat colombià Amèrica de Cali Colòmbia 1984
Campionat colombià Amèrica de Cali Colòmbia 1985
Campionat colombià Amèrica de Cali Colòmbia 1986

Palmarès com a entrenador[modifica]

Campionats nacionals[modifica]

Títol Club País Any
Torneig Obertura Banfield ArgentinaFlag of Argentina.svg 2009
Torneig OberturaCscr-featured.png Boca Juniors ArgentinaFlag of Argentina.svg 2011
Copa Argentina[19] Boca Juniors ArgentinaFlag of Argentina.svg 2012

Referències[modifica]

  1. Arco y Facha.
  2. "Ojalá América vuelva a ser el gran equipo colombiano de los 80'": Julio César Falcioni.
  3. 3,0 3,1 DIABLO SODA. «AMÉRICA, GENERACIÓN DORADA». [Consulta: 24 març 2015].
  4. LOS 11 MEJORES EXTRANJEROS DEL AMERICA DE CALI
  5. «Falcioni rompió el maleficio». [Consulta: 2 febrer 2011].
  6. publicaronline. «Falcioni: El primer arquero en salir campeón como técnico», 13-12-2009. [Consulta: 13 desembre 2009].
  7. «Falcioni renovó su contrato con Banfield». [Consulta: 2 febrer 2011].
  8. «Boca dejó una imagen muy pobre y se quedó sin Copa». [Consulta: 5 juliol 2012].
  9. «Falcioni será el técnico de All Boys». Diario Clarín, 21-06-2013.
  10. Secretaría de Prensa. «Julio Falcioni será el sucesor de "Pepe" Romero». Sitio Oficial, 22-06-2013.
  11. Secretaría de Prensa. «Renunció Julio César Falcioni». Sitio Oficial, 16-11-2013.
  12. FALCIONI, ABUCHEADO EN JUNIO, ARTIFICE EN NOVIEMBRE
  13. El Colombiano. «LOS AÑOS 80: NACIONAL, DE LA DUDA A LA CERTEZA». [Consulta: 28 març 2013].
  14. YOUTUBE. «FALCIONI LE TAPA DOS PENALES A NACIONAL». [Consulta: 28 febrer 2012].
  15. YOUTUBE. «FALCIONI LE TAPA DOS PENALES A NACIONAL». [Consulta: 28 febrer 2012].
  16. «El invicto lo perdió el viejo Boca». [Consulta: 12 març 2012].
  17. «Volteó a un invicto». [Consulta: 12 març 2012].
  18. «El campeón de los records». [Consulta: 13 març 2012].
  19. «Boca se sacó la espina y pegó el grito de campeón». [Consulta: 9 agost 2012].