Juntas Provinciales de Extinción de Animales Dañinos y Protección de la Caza

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search

Les Juntas Provinciales de Extinción de Animales Dañinos y Protección de la Caza (també conegudes com Juntas de extinción de alimañas) (castellà) eren unes institucions creades el 1953 per decret del Ministeri d'Agricultura del govern de la dictadura franquista.[1] Amb l'ànim de protegir els interessos econòmics i productius de les grans caces privades i públiques i en mesura menor la ramaderia dels suposats danys d'animals predadors tota una sèrie d'animals considerats com nocius van ser bandejats. Les juntes recompensaven la gent per lliurar-ne una part del cos o el cos sencer d'un animal considerat perjudicial.[2] Aquesta política té antecedents molt anteriors. Hi ha constància d'una llei del 1542 per Carles V per ordenar la caça al llop i atorgar premis per cada llop matat.[3] Des de la segona meitat del segle XX, científics van adonar-se que aquesta mena de política va conduir a la quasi extensió de moltes espècies, avui dia protegides.[4]

Com que els altres animals «nocius» ja eren més rars, el guineu vermell va ser l'enemic número ú. Segons un calcul a una Memòria del 1958, la Junta de Guadalajara, per explicar la utilitat econòmica de la seva feina, estimava els «danys» a la caça d'un guineu, per devorar en un any una mitjana de 26 perdius i 78 conills, una perdua de 1616 pessetes d'aleshores, que serien uns 300 euros per guineu per any del 2016.[5] Només vint províncies va crear la seva junta: Àvila, Badajoz, Càceres, Ciudad Real, Còrdova, Conca, Granada, Guadalajara, Osca, Jaén, Lleó, Lugo, Madrid, Oviedo, Palència, Salamanca, Santander, Sòria, Toledo i Terol. Les d'Alacant, Tarragona i Valladollid eren en constitució el 1961, però mai no esdevindràn efectiues.[3] La funció d'alimañero (castellà per caçador de feristela) era prestigiosa i la seva feina una important font d'ingressos al medi rural d'antany. De 1953 a 1962, les juntes van contribuir a la mort de 1470 llops, 53.754 guineus, 3.479 gats salvatges, 1.207 àguiles daurades o reials,[6] 10.161 milans, 1.038 mussols, 1.339 toixons, 104.966 garses, 91 llúdrigues o 18.733 llangardaixos. Aquest nombre és sotsestimat, les víctimes van ser molt més nombroses, com que tots els animals exterminats no eren registrats i no es comptaven els ous destruïts dels rapinyaires.[7][8] Indirectament, aquestes mesures van contribuir a la quasi extinció del voltor comú, un carronyaire, que en menjar «animals nocius» enverinats amb estricnina, s'enverinaven els mateixos i no quedava cap animal per acabar la seva feina de neteja de carronyes.[9]

Les juntes van ser abolides definitivament el 1968. Des de la fi dels anys 1960 el vent va tornar i es va descobrir el paper essencial d'aquestes espècies per a la biodiversitat i els equilibris entre herbívors i carnívors per als ecosistemes.[4] Tot i a l'Espanya tardofranquista, el 1966 es fa refusar la creació de noves juntes i la nova Llei de caça del 1970 va abolir qualsevol llista negra d'animals nocius i només autoritzar la caça després un estudi previ amb proves dels danys, i sempre limitada a certes zones i períodes.[10][11] També s'adonava que tenien un paper útil per controlar la població dels rosegadors, que causaven molts danys al conreu.[12] Així per exemple, un factor en l'actual plaga de senglars és l'extinció del llop, un dels seus principals enemics naturals.[13] Amb el canvi de llei no hi va haver prou per estabilitzar el canvi de mentalitat. La persecució durant segles va deixar traces en l'imaginari col·lectiu, com es pot veure, entre d'altres, en la polèmica que suscita la reintroducció de l'ós i del llop al pirineu.[14][15] Encara avui els anomenats rainyadors susciten odi i por en l'home, i malgrat el progrés del coneixement del seu paper essencial i la protecció legal, es continua posant ceps i llaços i utilitzant verí.[16][17]

Nom científic Nom vulgar Nombre de víctimes
registrades
(1954-1962)
Status UICN estatut
au Aquila chrysaetos àguila daurada, àliga daurada, àguila reial 1207 LC
au Circus aeroginosus arpellot de marjal, arpella, milana voltonera 1357 LC
au Bubo bubo duc, dúgol, brúfol, gaús, mussol comú 1038 LC
au Gyps fulvus voltor comú 989 LC
au Aegypius monachus voltor negre 2 NT
mamífer Mustela nivalis mostela, mostel 2475 LC
au Corvus corax corb 52421 LC
au Pyrrhocorax pyrrhocorax gralla de bec vermell 2278 LC
mamífer Martes foina fagina 361 LC
mamífer Felis silvestris gat salvatge 3479 LC
au Accipiter nisus esparver 234 LC
au Corvus frugilegus graula 14700 LC
mamífer Linx pardina Linx ibèric 153 EN
mamífer Canis lupus llop 1470 NT
au Milvus milvus milà reial 10161 NT
mamífer Lutra lutra llúdriga 104 NT
mamífer Meles meles toixó, teixó 1339 LC
au Pica pica garsa 104966 LC
mamífer Vulpes vulpes guineu roja 53754 LC
rèptil Serpentes serp 11062
rèptil Lacertilia llangardaix 18733
rèptil Viperinae escurçó 85

Referències[modifica]

  1. Ministerio de Agricultura «DECRETO de 11 de agosto de 1953 por el que se declara obligatoria la organización de las Juntas Provinciales de Extinción de Animales Dañinos y Protección de la Caza.» (pdf) (en castellà). BOE, 261, 18-09-1953, pàg. 5605 a 5606.
  2. Barull i Ventura, Joan. Factors estructuradors d’una comunitat de mesocarnívors en un ambient agroforestal mediterrani (pdf). Barcelona: Universitat de Barcelona, 2014, p. 66. 
  3. 3,0 3,1 «Alimañas… y alimañeros» (en castellà). Revista Jara y Sedal, 25 setembre del 2013 [Consulta: 24 febrer del 2017].
  4. 4,0 4,1 «De rol van biodiversiteit in de natuur» (en neerlandès). Natuurinformatie - Naturalis Biodiversity Center. [Consulta: 24 febrer 2017].
  5. Paulos Rey, 2003.
  6. Mariano González, Luis. «La gran matanza: las Juntas de Extinción de Alimañas». A: El águila imperial ibérica: el resurgir de una especie amenazada (en castellà). Madrit: Fundación BBVA, 2011, p. 124-125. ISBN 9788492937387. 
  7. Corbelle & Rico, 2008, p. 99.
  8. «Las malditas Juntas de Extinción de animales dañinos» (en castellà), 6 març del 2013.
  9. Comellas, Jordi «Un carronyaire en expansió». La Fauna de la Catalunya central, 8 novembre del 2008, pàg. 14.
  10. Jefatura del Estado «Ley 1/1970, de 4 de abril, de caza.» (pdf) (en castellà). BOE, 369, 6 abril del 1970, pàg. 5348 a 5356.
  11. Corbelle & Rico, 2008, p. 13.
  12. Alonso-Geta, Maximiliano Elegido «La administración, punto de equilibrio entre el cazador y la caza» (en castellà). Montes, 107, 1962, pàg. 407. «Muchos de los seres estigmatizados con el nombre de alimañas son en general nuestro seguro más barato contra los roedores que diezmans las cosechas.»
  13. «Porc senglar (Sus scrofa)». Institució Catalana d’Història Natural, s.d. [Consulta: 24 febrer 2017].
  14. Pallarés, Marta. «Reintroducció de l'ós i retorn del llop al Pirineu i a la Vall d'Aran (2006)». Territori: observatori de projectes i debats territorials de Catalunya, 2006. [Consulta: 24 febrer 2017].
  15. «El PP promete "eliminar la especie" y dejar cazar lobos si gobierna Asturias» (en castellà). Asturias Mundial, 03-05-2015. [Consulta: 24 febrer 2017].
  16. Barull i Ventura, Joan; Mate i Alonso, Isabel. Alimentació dels Mamífers Carnívors al Parc Natural de la Serra de Montsant. Montsant: Parc natural de la Serra de Monsant, 2007, p. 49. 
  17. Querol i Rovira, Mireia. «El llop ibèric: lleis i conservació a Espanya». Junta de extinción de alimañas. All you need is Biology, 10-09-2016. [Consulta: 24 febrer 2017].

Bibliografia[modifica]