Kàtia Kabànova

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Katia Kabanová)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Kàtia Kabànova
Leos Janacek relief.jpg
Leóš Janáček
Títol original Káťa Kabanová
Compositor Leóš Janáček
Llibretista Leóš Janáček i Vincenc Červinka
Llengua original txec
Font literària La tempesta (1859), d'Aleksandr Ostrovski
Època composició 9 de gener de 1920 - 17 d'abril de 1921 (amb una revisió final del 10 de desembre de 1921). Els interludis el 9 de novembre de 1927[1]
Actes tres
Durada 1h 45'
Dedicatòria Kamila Stösslová[2]
Estrena absoluta
Data estrena 23 de novembre de 1921
Escenari Teatre Mahen de Brno
Director František Neumann
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu 1 de febrer de 1973 (estrena a Espanya)
Personatges i creadors
  • Marfa Ignatěvna Kabanová (Kabanicha), viuda d'un ric comerciant (contralt) - Marie Hladíková
  • Tichon Ivanyč Kabanov, el seu fill (tenor) - Pavel Jeral
  • Katerina (Kàtia), muller de Tichon (soprano) - Marie Veselá
  • Savël Prokofjevic Dikój, un comerciant (baix) - Rudolf Kaulfus
  • Boris Grigorjevič, nebot de Dikoj (tenor) - Karel Zavřel
  • Fekluša, una serventa (mezzosoprano) - Ludmila Kvapilová
  • Glaša, una serventa (mezzosoprano) - Lidka Šebestlová
  • Váňa Kudrjaš, un mestre d'escola (tenor) - Valentin Šindler
  • Kuligin, amic de Ván'a Kudrjás (baríton) - René Milan
  • Varvara, filla adoptiva de Kabanicha (mezzosoprano) - Jarmila Pustinská
Modifica dades a Wikidata

Kàtia Kabànova (en txec: Káťa Kabanová) és una òpera en tres actes, amb música de Leóš Janáček sobre un llibret txec del mateix compositor, basat en una traducció que va fer Vincenc Červinka de La tempesta (1859), un drama d'Aleksandr Ostrovski. El compositor va trobar la inspiració per a compondre l'òpera en el seu amor per Kamila Stösslová, a la qual està dedicada. Sovint s'ha considerat la seva primera òpera de maduresa, malgrat el fet que Janáček ja tenia 67 anys quan es va estrenar al teatre Mahen de Brno el 23 de novembre de 1921.

Charles Mackerras, amb la seva edició crítica del 1992 va fer redescobrir Janáček

La publicació de l'òpera va patir moltes vicissituds el que ha fet que n'existisquen diverses versions. František Neumann, el director de l'estrena, va fer uns canvis que es van incorporar a la primera edició de l'any 1922, d'Universal Edition. Posteriorment, el director Václav Talich va realitzar una nova orquestració de la partitura. L'any 1992, sir Charles Mackerras va publicar una edició crítica de l'òpera.[3]

Kàtia és una dona que viu ofegada en un món que no la deixa trobar el seu propi camí, pressionada per tothom. Un matrimoni infeliç, amb sogra tirànica inclosa (Kabanikha, una dona frustrada i ressentida), fa que busqui l'amor adúlter de Borís. Però, per a ella, que sempre està pregant a Déu, això és un pecat. Per això al final l'única sortida que li queda és la mort, creu que així tindrà finalment una vida millor. Tot i la duresa de la història, la música de Janáček es caracteritza pel gran lirisme assignat a la figura de la protagonista. És una música molt emocional i molt pròxima al text.[4]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

La proposta de compondre una òpera sobre un tema tràgic, amb el contrast entre la dona delicada i sensible amb el moralisme de ment estreta i hipòcrita de l'ambient mercantil del Volga, fou avançada a Janácek pel director del teatre de Brno, Václav Jiřikovský. Va ser fàcil de convèncer-lo, no només perquè el compositor coneixia des de feia temps i estimava el text de Ostrovski, sinó també perquè l'experiència biogràfica molt tardana de Janácek trobava similituds en la figura de la protagonista Kàtia, en la figura de la qual va exaltar la seva estimada figura Kamila Stösslová, a qui va anunciar l'inici de la gestació amb el retrat de la protagonista: «He començat a compondre una nova òpera. La protagonista és una dona, de caràcter molt lleu [...] seria suficient una ràfega de vent per endurse-la, per no parlar de la tempesta que s'aboca sobre ella».[5]

A partir de la primavera del 1921, quan acabava de posar fi a la seva sisena òpera, el compositor va haver de resoldre diversos problemes. En primer lloc, trobar un títol per a aquesta adaptació de La tempesta d'Ostrowski. Després d'una correspondència amb el director executiu de l'Òpera de Praga, Gustav Schmoranz i amb el traductor txec de l'obra del dramaturg rus, Vincenc Červinka, va decidir nomenar-la Kàtia Kabànova. També sabia que hauria de llegir la nova òpera, corregir-la, polir-la. També havia de decidir com crear aquesta nova òpera. Fins ara, només L'inici d'un romanç i Jenůfa s'havien estrenat a Brno el 1893 i el 1904, mentre que Šárka i El destí estaven encara esperant una representació, mentre que l'èxit de Jenůfa el 1916 a Praga li havien obert les portes del Teatre Nacional a Janáček per a la creació de Les excursions del Sr. Brouček el 1920. Però no estava completament satisfet amb aquesta execució. Ell sabia que podia comptar amb la dedicació d'Otakar Ostrčil, el nou director que substituïa a Karel Kovařovic.[6]

František Neumann, lleial a Janáček, va assegurar l'estrena a Brno

En aquests moments de sentiments contradictoris: era necessària una creació a la capital txeca però no confiava en la comunitat musical de la capital perquè no podia dictar plenament la seva elecció dramàtica i musical. D'altra banda, sabia que podia comptar amb els seus a Brno, no només amb la dedicació de František Neumann, sinó també amb la seva lleialtat. També sabia que, ara, amb la fama aconseguida, una creació a Brno no es quedaria en un simple esdeveniment provincial i els crítics de la música txeca, situats principalment a la capital, es veurien obligats a considerar-la.[6]

El 26 d'abril de 1921, el diari Lidové noviny va informar que el compositor acabava de finalitzar una nova òpera. Aprofitant aquest anunci públic, el director del Teatre Nacional de Brno, František Neumann es va afanyar a demanar a Janáček l'exclusivitat de l'estrena. Kàtia Kabànova va néixer finalment a Brno. Això no va impedir que el seu autor mantingués una correspondència amb Ostrčil, el cap de l'Òpera Estatal de Praga, comprometent-se a representar-la també a la capital. Fins i tot va arribar a Praga al setembre d'aquest any 1921, per tal de preparar la nova estrena.[6]

La inclinació de Janáček per la literatura russa determina el seu sentit estètic des de la joventut. Va trobar en el drama La tempesta d'Ostrovski (el gran autor de teatre rus després de Txèkhov) el material per inspirar la seva música. És de suposar que la història, una jove casada seduïda per un pretendent esporàdic, va haver de resultar suggerent a Janáček, que en aquells dies estava boig per una joveneta 40 anys menor i amb marit.[7]

No només Ostrovski sinó també Tolstoi, Gogol, Dostoievski, Turguénev i Txékhov van influir sobre ell, cosa que s'aprecia en les seves òperes d'ambient rus i també en un gran nombre de composicions instrumentals. El músic va viatjar a Rússia i Polònia l'any 1900 amarant-se de la cultura i literatura de tots dos països. Janáček se sentia el capdavanter d'una espècie de nacionalisme paneslavista, potser com a resposta a l'orientació alemanya de la burgesia de Brno. Parlava un rus perfecte, als seus fills els va posar noms russos, va viatjar en diverses ocasions a la Rússia tsarista i va fundar a Brno un Cercle rus que va estar actiu fins a la primera Guerra Mundial. Kàtia Kabànova és la primera òpera de Janáček de tema rus. L'obra és un acte d'adhesió a la cultura i l'ànima russes en forma de balada amorosa.[8]

Vincenc Červinka va traduir al txec l'obra La tempesta d'Aleksandr Ostrovski

El gran interès de Janáček per la cultura russa, ja es mostren en el Trio amb piano (1908-9), inspirat per la Sonata a Kreutzer de Tolstoi, i amb la rapsòdia per a orquestra Taras Bulba (1915 a 1918) que fa referència a Gogol. Aquest interès el faria sobretot emergir en el camp de l'òpera amb dues de les últimes obres mestres dissenyades en els anys vint: Kàtia Kabànova, inspirat en el drama d'Ostrovski i l'última òpera, De la casa dels morts (1927-1928), pres de Dostoievski.[5]

Les novel·les russes foren molt populars a tot Europa a mitjan segle XIX. La d'Ostrovski, que va merèixer fins i tot una traducció al català en els anys de transició del segle XIX a XX, va tenir un merescut prestigi pel seu retrat de tensions familiars de la gent de classe mitjana en una Rússia encara obsessionada pel model social de la noblesa tsarista i submergida, tanmateix, en la barroeria i la ignorància tradicionals, dominats només pel respecte a les aparences. És un drama psicològic amb un alt nivell dramàtic que va cridar l'atenció a Janáček com un material òptim per fer-ne una òpera.[9] El 1919 Janáček va veure La tempesta, en traducció txeca de Vincenc Červinka, en un teatre de Brno. De seguida es va decidir a posar música a aquesta tragèdia sobre la culpa, l'autoacusació i el pecat.[10]

Kamila Stösslová, musa de Janáček, el 1917 amb el seu fill Otto

El compositor dibuixa en aquesta òpera un quadre molt ombrívol de la condició femenina en un petit llogaret de la Rússia de 1860. Kàtia Kabànova representa l'arquetip de dona oprimida per les lleis de la seva pròpia moralitat i que ha realitzat un matrimoni de conveniència amb un jove dominat per una mare autoritària. Ofegada per aquest ambient opressiu, intentarà realitzar els seus somnis però la seva consciència li impedirà trencar amb el seu entorn social. La novel·la d'Ostrovski reflectia de manera violenta la societat russa de l'època. No obstant això Janáček posa l'accent en el drama individual de les persones: insisteix en els somnis de Kàtia, a la tragèdia del seu amor i en la sinceritat de la seva conducta, en oposició a la hipocresia dels habitants de Kalinova. Aquestes circumstàncies terribles la conduiran al suïcidi. El 1917, Janáček va començar una relació sentimental amb Kamila Stösslová, trenta-vuit anys més jove i casada. Tot el que al principi semblava separar-los va fer que tots dos se sentissin fortament atrets. El paral·lelisme de la situació de Janáček i Kamila amb la relació de Kàtia i Borís s'evidencia en la carta que el compositor va escriure a Kamila el 1922 en què li comentava que tenia una imatge seva mentre componia Kàtia Kabànova. En aquesta òpera les emocions dels protagonistes es transmeten a través de la natura, i des del començament fins al final el riu Volga, que es converteix en protagonista del drama.[8]

Kàtia Kabànova és una obra sobre la soledat i insatisfacció de la protagonista, la frustració amorosa la fa comparable a altres figures femenines mítiques de la literatura com Emma Bovary o Anna Karenina, i que, igual que aquestes, assumirà un destí tràgic per no voler sotmetre's a les normes d'una societat burgesa i castradora.[11]

Representacions[modifica | modifica el codi]

Cartell de l'estrena al Teatre Nacional de Brno el 1921

Kàtia Kabànova es va estrenar amb gran èxit el 23 de novembre de 1921 al Teatre Nacional de Brno, sota la direcció de František Neumann. Segons el crític i director Jaroslav Vogel, al principi va ser rebuda amb fredor, però després de diverses actuacions, el públic es va fer més i més entusiasta.[6] Max Brod, molt més afí a Janáček, va escriure que «l'èxit no va tenir precedents. Després que el primer acte, el públic no es va limitar a recordar els artistes més de deu vegades a l'escenari. Cridant «L'autor! L'autor!» varen reclamar constantment i de forma sorollosa cada vegada que es tornava a obrir la cortina. Janáček finalment va aparèixer amb el somriure amable i tendre en la seva cara gran i suau. Quan es va inclinar, els seus llavis es movien, semblava murmurar paraules inaudibles. Va ser sorprenentment commovedor veure a aquest vell, tan fort i tan ple de joventut, en un escenari que encara s'estremia dels màgics sons de la seva passió. Això es va repetir després de cada acte amb intensitat creixent. Es diu que l'entusiasme del públic a Brno és en general menor que al de Praga. Doncs bé, en aquesta ocasió, la calor de Brno igualava a la de Praga».[6]

El paper de Kàtia va ser creat per Marie Veselá, que va ser lloada per la crítica de Brno que assistir a l'estrena. Pel que sembla, la cantant va ser capaç de combinar satisfactòriament les dues dificultats plantejades pel paper: cantar les oscil·lacions entre les irregularitats de la «melodia parlada» i l'arioso, i oferir al mateix temps unes dots persuasives de bon actor. Com a prova, una carta del compositor a Ostrčil (3 març 1922) en que diu que la soprano va fer «una bona actuació, natural i fidel a la vida».[12]

No tindrà la mateixa opinió, Janáček, dels cantants de l'estrena al cap d'un any, el 30 de novembre de 1922, al Teatre Nacional de Praga. El compositor retreu el mal acompliment «com a actors» a Kamila Ungrová i la resta de l'elenc de l'estrena a Praga, imputant-la a la seva formació com a cantants i les deficiències de la «vella escola».[12] Tant a Brno com a Praga, amb Janáček present.[13]

El següent 8 de desembre es va veure, sense èxit, a Colònia (Alemanya) en la traducció de Max Brod i dirigida per Otto Klemperer. Les següents foren a Bratislava (1923), Ostrava (1924), Berlín (1926).[13]

El 21 de gener de 1928 va tenir lloc l'estrena de la segona versió al Teatre Alemany de Praga dirigida per William Steinberg, amb els interludis del primer acte i el segon acte tocats per primera vegada. El 1951 es va representar al Sadler's Wells Opera de Londres, dirigida per Charles Mackerras i el 1957 a Cleveland.[2] Es va representar al festival d'Edimburg (1964) i de Glasgow (1979), seguit de moltes noves produccions en els anys setanta i vuitanta, entre ells el Liceu de Barcelona (1973) i el de Volker Schlöndorff (1974).[14]

Argument[modifica | modifica el codi]

Acte I[modifica | modifica el codi]

Ciutat russa de Kalinov, en la dècada del 1860. Ván'a Kudrjás admira el panorama del riu Volga, el que diverteix el molt més prosaïc majordom de la casa adjacent a la propietat dels Kabanov. Els dos amics surten en arribar dos homes, Dikoj i el seu nebot, Boris Grigorjevic. Dikoj està renyant el seu nebot. Dikoj s'assabenta que Kabanicha, la matriarca de la família Kabanov, no es troba a casa, després se'n va. Boris explica a Ván'a perquè tolera els abusos a què el sotmet el seu oncle: els seus pares han mort, i si vol recollir la seva herència, ha de respectar l'autoritat del seu oncle sense protestar. Després, Boris li confessa a Ván'a que està secretament enamorat de Kàtia, la jove esposa de Tichon. Boris i Ván'a se'n van en arribar Kabanicha, Tichon i Kàtia. Kabanicha recrimina al seu fill la suposada falta de respecte envers ella, sa mare. Tichon i Kàtia intenten assossegar-la, però com a resposta, Kàtia rep un exabrupte de la seua sogra i fuig dins de casa. Kabanicha diu al seu fill que faria bé controlant el caràcter de la seua muller. Tichon es queixa a Varvara, la filla adoptiva de la família, i aquesta li retreu que en lloc de dedicar-se a beure hauria d'intentar defensar Kàtia del maltractament de sa mare.

A l'interior de la casa, Kàtia li parla a Varvara de la seua feliç infantesa, i del somni de tenir un home que vertaderament l'estime. Tichon entra per a acomiadar-se, perquè està a punt de sortir de viatge de negocis vers Kazan, enviat per Kabanicha. Kàtia li demana poder acompanyar-lo, o bé que ell no vaja, perquè no vol quedar-se sola amb la sogra, però ell hi insisteix. Aleshores Kàtia li demana que la faça jurar que no tindrà tractes amb estranys durant la seua absència, el que desconcerta Tichon. Kabanicha anuncia que Tichon ha d'anar-se'n, però no sense abans instruir Kàtia com ha de ser el seu capteniment durant la seua absència. Tichon, acovardit davant la fèrria autoritat de sa mare, diu a Kàtia que ha de tractar Kabanicha com la seua pròpia mare i actuar sempre de manera correcta. Tichon fa una reverència a sa mare i besa aquesta i Kát'a abans d'anar-se'n.

Acte II[modifica | modifica el codi]

Les dones estan brodant. Kabanicha critica Kàtia per aparençar una pena exagerada per l'absència de Tichon. En sortir Kabanicha, Varvara mostra a Kàtia la clau de porta més allunyada del jardí. Varvara vol trobar-s'hi amb el seu amant, Ván'a. Varvara li suggereix a Kàtia que faça el mateix, i deixa caure la clau en la mà de Kàtia. Kàtia dubta, però finalment es lliura al seu destí: s'hi trobarà amb Boris. Al capvespre ix fora. Kabanicha torna amb Dikoj, que està borratxo i es queixa que la gent sempre vol aprofitar-se de la seua bondadosa naturalesa. who is drunk and complaining that people take advantage of his softhearted nature. Kabanicha el renya.

Ván'a espera a Varvara al jardí. Inesperadament apareix Boris, que ha rebut un missatge perquè vinga. Arriba Varvara, i ella i Ván'a se'n van a passejar al riu. Llavors apareix Kàtia, i Boris li declara el seu amor. Al principi ella es mostra preocupada per la repercussió social d'un adulteri, però finalment li confessa que ella també l'estima. S'abracen i també se'n van vers el riu. Ván'a i Varvara reapareixen; ella expressa la seua por que sobtadament puga aparèixer Kabanicha. Se sent en la llunyania un duet amorós entre Kàtia i Boris, mentre Ván'a i Varvara diuen que és hora de tornar a casa.

Acte III[modifica | modifica el codi]

Ván'a i Kuligan estan fent una passejada per la vora del riu quan una tronada els obliga a buscar refugi en una construcció en ruïnes. Altres persones se'ls uneixen, incloent-hi Dikoj. Ván'a intenta tranquil·litzar Dikoj amb explicacions científiques sobre un nou invent: el parallamps. Però només aconsegueix angoixar més Dikoj, qui insisteix que les tempestes no són electricitat sinó un càstig de Déu. La pluja dóna un respir, i la gent comença a abandonar el refugi. Ván'a es troba amb Boris i Varvara. Varvara diu que Tichon ha tornat, i Kàtia es troba molt agitada. Arriba Kabanicha amb Tichon i Kàtia. La tronada es reactiva, i la gent interpreta que és aquest fet el que angoixa a Kàtia. Però ella confessa davant de tothom la seua relació amb Boris durant l'absència del seu marit. El sol surt enmig de la tronada.

El capvespre s'acosta després de la fi de la tempesta. Tichon i una colla de voluntaris estan cercant Kàtia. Varvara i Ván'a se'ls han unit, però aviat decideixen deixar el poble i anar-se'n a Moscou a començar una nova vida. Ells se'n van, i els altres continuen buscant, fins que apareix Kàtia. Sap que la seua confessió l'ha deshonorada i ha humiliat Boris. Se sent turmentada i vol veure Boris una vegada més. Apareix Boris, la veu, i ambdós s'abracen. Boris diu que el seu oncle vol enviar-lo a una altra ciutat, i li pergunta a Kàtia que serà d'ella. Atabalada, Kàtia s'acomiada de Boris, i ell se'n va ple de dolor. Després de pensar sobre la manera en què la Natura continuarà florint sobre el seu sepulcre, Kàtia es llança al riu. Kuligan la veu des de l'altra vora i crida demanant ajuda. Apareix Tichon, seguit de Kabanicha. Tichon culpa Kabanicha del suïcidi de Kàtia. Dikoj apareix amb el cos de Kàtia, i el deixa sobre el terra. Tichon plora, i sense cap emoció, Kabanicha agraeix els presents llur ajuda.

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

La tempesta (1859), d'Aleksandr Ostrovski, és la font literària d'aquesta òpera

Kàtia Kabànova és una de les obres mestres de Leóš Janáček, i d'entre totes les òperes de tots els temps, sens dubte una de les més originals. Va prendre l'exemple de la realitat social i lingüística de Moràvia, en la qual va néixer i es va criar. Sempre va tenir cura per entrar, en tota la seva música, els trets de l'adherència a la realitat que havien estat una de les característiques clau dels escriptors russos del segle XIX: Dostoievski en la seva última obra (De la casa dels morts), i Ostrovski, estimat dramaturg també de Txaikovski, a Kàtia Kabànova. La realitat significava per a ell, en primer lloc, la transfiguració de les inflexions melòdiques de la parla que, per ser tan escrupoloses, cap traducció pot donar sentit a una expressió musical com en l'idioma original txec.[15] Sembla convincent la tesi que els dos tipus vocals de Kàtia i Varvara -combinació de soprano greu i mezzo lleugera, frívola- seria modelada almenys en part, de la de Tatiana i Olga de l'admirada Eugene Oneguin de Txaikovski.[12]

Es tracta bàsicament d'una obra predominantment femenina: les dones són, de fet, tots els papers principals. La dona és la protagonista, dona és la jovial i alegre germanastra i amiga Varvara, dona és tant l'antagonista «exterior» (la sogra Kabanicha) com «interior» (la mateix Kàtia); femení és, per sobre de tot, el ric món interior que la partitura analitza amb precisió i subtil ductilitat, realitzant amb l'orquestra el teixit connectiu bàsic del discurs musical.[5]

Excel·lent ploma, Janácek va exercir durant molt temps de crític musical, i també va escriure un important nombre d'escrits teòrics. A Brno va veure per exemple Cavalleria rusticana, de la qualo va alabar la «modernitat harmònica», reconeixement que revela el seu coneixement de l'escena musical contemporània més enllà de totes les barreres i tots els prejudicis.[15]

El preludi de Kàtia Kabànova conté tota la trama de l'òpera en miniatura. És un dels pocs casos en l'autor a on l'obertura és àmplia i significativa.[16] S'inicia amb el motiu ombrívol de la tempesta puntuat al final per vuit cops de timbal que marquen el destí de la protagonista i es corresponen amb les vuit síl·labes del seu nom complet: Ca-te-ri-na-Ka-ba-no-va. El desenvolupament del motiu de la tempesta conduirà al suïcidi de Kàtia i el tema del destí es transformarà en l'alegre dringar del carruatge del seu espòs, el viatge precipita la desgràcia. Al final s'escolta un tema associat a Kàtia; un innocent motiu pentatònic contagiat pel cromatisme de la seva passió amorosa.[17]

El plantejament realista del llibret, en el sentit que es desenvolupa en models irregulars com la prosa del llenguatge parlat ordinari, es complementa amb temes igualment irregulars, asimètrics, i amb un subtil tractament dels temes reiteratius. En la primera escema, quan Borís comença a declarar a Kudrjaš el seu amor per Kàtia, apareix un oboè amb un petit tema en to alt, que és repetit pels violins; després quan entra Kàtia amb el seu marit i la seva família (l'orquestra llavors actua sola, sense veus) la flauta recull de nou aquell motiu. Això simbolitza no només l'amor de Borís per Kàtia, sinó també el d'ella per Borís, i la tornada del tema té aquest doble significat. El contrast més gran l'ofereixen les cançons -això és, material musical cantat com a cançons interpolades- interpretades per la parella feliç en l'escena del jardí. Aquesta part està penetrada de l'esperit del folklore txec i una d'elles el primer duo «resposta», té un compàs com de ball, però un fraseig rítmic inesperat.[18]

Quan Janáček va posar lletra i música a La tempesta d'Ostrovski, va compondre una obra gairebé tan incòmoda de sentir com de dirigir. En part a causa de l'esforç de Charles Mackerras, autor de l'edició crítica del 1992 i profund defensor de l'obra del compositor txec, Kàtia Kabànova es va posar de moda des de llavors, tot i una estètica una mica histèrica i espinosa, la seva enorme dificultat orquestral, el seu irregular llibret i, per descomptat, també gràcies a un grapat de moments simfònics certament embriagadors.[19]

La música d'aquesta òpera de tons foscos i poderosa expressivitat dibuixa amb mestria naturalista la psicologia dels personatges i la falsedat de la societat petit burgesa de la Rússia rural de mitjans del segle XIX. Kàtia Kabànova és una de les creacions més importants de l'expressionisme musical i posseeix una notable transcendència, tant en la producció operística de Janáček, com en la història de la música del segle XX.[8]

Si El destí representava una certa passió hieràtica, Kàtia Kabànova és la passió desbordada lúcidament. Janáček compon el llibret sobre La tempesta d'Ostrovski que tracta d'un cas d'adulteri amb criteris progressistes i més per a l'època de composició, que és entre 1920 i 1921. Des d'un punt de vista de l'estructura dramàtica, potser és el llibret més convencional de Janáček i també musicalment torna des d'una peripècia repartida entre tots els personatges a la força centrípeta d'un caràcter central. No en va vol ser el retrat del seu constant amor, Kamila Stösslová, i tota l'obra està recorreguda per una càlida onada passional que s'encomana a les veus i l'orquestra. També és un dels pocs casos en l'autor a on l'obertura és àmplia i significativa. És una de les òperes més belles i intenses del segle XX.[16]

Una viola d'amor típica del barroc i que Janáček va utilitzar en aquesta òpera

Amb un equip proporcionat de fusta i metall, l'orquestra de Kàtia Kabànova s'adhereix, sense forçar, a la pràctica del seu temps. Un discurs a part mereix l'ampliació del personal dels arcs amb la viola d'amor: un instrument força inusual, similar a la viola, de la qual destaquen el nombre de cordes de llautó (en general set, sense entonació fixa) i especialment la presència de cordes de ressonància metàl·liques, destinades a vibrar en simpàtiques oscil·lacions. Janáček va descobrir la viola d'amor l'hivern 1879-1880 estudiant el Grand traité d'instrumentation et d'orchestration modernes (1843) d'Hector Berlioz, una de les bíblies dels estudiants de la composició de la segona meitat del segle XIX i XX. Tot i que l'interès per aquest instrument estava lligat sobretot a l'edat barroca i era llavors merament una antiguitat, durant el segle XIX i principis del XX hi va haver una modesta reactivació en el camp de l'òpera, entre altres la podem escoltar a Les Huguenots (1836) de Giacomo Meyerbeer, Louise (1900) de Gustave Charpentier, Le jongleur de Notre-Dame (1902) de Jules Massenet, o Madama Butterfly (1904), de Giacomo Puccini.[12]

Sabem que en el moment d'escriure Kàtia, Janáček ja havia estat testimoni, entre Brno i Praga, de les representacions de les tres òperes de Meyerbeer, Charpentier i Puccini. Però, és difícil de determinar amb exactitud quan va ser capaç d'integrar els coneixements de la viola d'amor i realment sentir el seu so, ja que era una pràctica bastant comuna reemplaçar-lo per l'instrumentmolt més comú -i menys costós- de la viola (John Tyrrell planteja la hipòtesi que Janáček es va familiaritzar amb l'instrument gràcies a Rudolf Reissig (1874-1939), violinista i violista actiu a Brno que tocava la viola d'amor).[12]

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Němcová, 1997, p. 40.
  2. 2,0 2,1 Němcová, 1997, p. 43.
  3. Wingfield, Paul, "Reviews of Music" (review of Universal Edition of Kát'a Kabanová, prepared by Charles Mackerras) (May 1994). Music & Letters, 75 (2): pp. 319-321.
  4. Cester, Xavier. «'Kàtia Kabànova', de Janácek, arriba al Liceu». Avui, 14-03-2002. [Consulta: 7 juny 2016].
  5. 5,0 5,1 5,2 Ruffin, Gianni. «Kát’a Kabanová, una tragedia in riva al Volga» (en italià). Teatro La Fenice.
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 Colomb, Joseph. «Estudi de Kàtia Kabànova» (en francès). La Médiathèque de Musique Tchèque. [Consulta: 12 juny 2016].
  7. Cortina, Álvaro. «Kàtia Kabanova llora sobre las aguas del Volga» (en castellà). El Mundo. [Consulta: 7 juny 2016].
  8. 8,0 8,1 8,2 «Anàlisi de l'òpera» (en castellà). Ópera de Oviedo. [Consulta: 8 juny 2016].
  9. Alier, 2001, p. 379.
  10. «Katia Kabanova de Leos Janácek» (en castellà). Hagaselamusica.com. [Consulta: 8 juny 2016].
  11. «Ressenya» (en castellà). Ópera XXI. [Consulta: 7 juny 2016].
  12. 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 «L'orchestra» (en italià). Teatro La Fenice.
  13. 13,0 13,1 Němcová, 1997, p. 42.
  14. «Dizionario Opera». Mame. [Consulta: 14 juny 2016].
  15. 15,0 15,1 Girardi, Michele. «Kát’a Kabanová, una tragedia in riva al Volga» (en italià). Teatro La Fenice.
  16. 16,0 16,1 Marco, Tomás. «Janácek y la modernidad» (en castellà). Scherzo. [Consulta: 10 juny 2016].
  17. Rodríguez, Pablo L. «Resum de l'òpera» (en castellà). Teatro Real. [Consulta: 7 juny 2016].
  18. Sadie, 1995, p. 465.
  19. «Ressenya» (en castellà). La Voz de Asturias. [Consulta: 8 juny 2016].
  20. Capon, Brian. «Discografia de l'òpera» (en anglès). Operadis. [Consulta: 9 juny 2016].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]