Kurt Hiller

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaKurt Hiller
Kurt Hiller.jpg
Biografia
Naixement 17 agost 1885
Berlín
Mort 1r octubre 1972 (87 anys)
Hamburg
Activitat
Ocupació Periodista, escriptor, polític i poeta advocat
Modifica les dades a Wikidata

Kurt Hiller (* 17 d'agost de 1885 a Berlín, † 1 d'octubre de 1972 a Hamburg) fou un escriptor, periodista i pacifista alemany de família jueva. Va lluitar tota la seva vida pel socialisme (basat en Schopenhauer i Hegel) per la pau i per les minories sexuals, la qual cosa li va comportar molts i poderosos enemics.

Vida[modifica]

Després de graduar-se amb honors a l'Askanisches Gymnasium de Berlín, Hiller Després va estudiar dret a la Universitat de Berlín amb Franz von Liszt i filosofia amb Georg Simmel, i breument a Friburg de Brisgòvia. A partir de 1904 fa amistat amb l'estudiant de medicina Arthur Kronfeld, que també estava molt interessat en la literatura, a través del qual coneix el filòsof de Göttingen Leonard Nelson En 1907 aconsegueix el doctorat en dret a Heidelberg amb la dissertació Das Recht über sich selbst (El dret sobre si mateix), per a la qual també va trobar un editor a la ciutat.[1] A través de Kronfeld, Magnus Hirschfeld entrarà en contacte amb Hiller al juliol de 1908,[1] que tindria com a conseqüència un compromís en els següents 25 anys d'aquest amb el Wissenschaftlich-humanitäres Komitee (WhK).[2]

Placa recordatòria a Berlín per a Hiller, Berlín-Friedenau, Hähnelstraße 9.

A Berlín, Hiller va viure com a escriptor, u es va convertir en un dels pioners de la literatura expressionista. El 1909 va fundar amb Jakob van Hoddis el Der Neue Club , al qual aviat s'unirien Georg Heym i Ernst Blass, amb els quals, ajudat per artistes més coneguts com a Tilla Durieux, Else Lasker-Schüler i Karl Schmidt-Rottluff, forma l'anomenat «cabaret neopatètic» (Neopathetisches Cabaret). Després retirar-se del Club, funda amb Blass el cabaret literari GNU. Per a les revistes Pan i Der Sturm va escriure nombrosos articles, de la mateixa manera que per a Die Aktion de Franz Pfemfert, en la creació de la qual havia col·laborat.[3] Després que Hiller - possiblement a través de la mediació de Kronfelds, que des de 1908 vivia a Heidelberg - hagués presentat Die Jüngst Berliner (els joves berlinesos) al diari local de Heidelberg, el Heidelberger Zeitung, al suplement de literatura i ciències, va publicar el 1912, amb l'Editorial Heidelberger de Richard Weissbach la primera antologia de poesia expressionista Der Kondor (El còndor).

A la Revolució de Novembre intenta influir en la política a través de la seva Politischer Rat geistiger Arbeiter (Junta política dels treballadors intel·lectuals). Aquest compromís tenia com a base el seu ideal de «logocràcia», en oposició a la democràcia, que - reprenent la idea platònica del rei filòsof - donava el domini polític a l'elit intel·lectual.

En 1919 Kurt Hiller funda juntament amb Helene Stöcker i Armin T. Wegner la Bund der Kriegsdienstgegner (BdK; Unió dels opositors a la guerra). El 1920 s'inscriu a la Deutsche Friedensgesellschaft (DFG; Societat alemanya per a la pau), en què se situava ideològicament en l'ala esquerra. A la DFG avança la posició que el moviment ha d'orientar-se cap a la Unió Soviètica, tot i que critica fortament el leninisme. A causa que la majoria es va mantenir orientada cap a la demòcrata i burgesa França, es va arribar a importants conflictes a la DFG, que van arribar al seu extrem quan Hiller va acusar els pacifistes burgesos Friedrich Wilhelm Foerster i Fritz Küster, a pamflets comunistes, d'estar al servei de França - una acusació que va donar no poca munició als nombrosos enemics de la DFG. Carl von Ossietzky va comentar a l'octubre de 1924 a la revista Das Tage-Buch:

« El que es fa en el camp pacifista de la vilificació i la justificació de l'heretgia, fins i tot per a les proporcions alemanyes és excessiu. [...] El superintendent d'aquesta institució pacifista és el senyor Kurt Hiller.[4][5] »

Hiller va fundar en 1926 el Gruppe Revolutionärer Pazifisten (Grup dels pacifistes revolucionaris), amb el qual, dins el DFG, va intentar sense èxit augmentar la seva influència. Hiller defensava una societat nova, lliure de violència i justa, per a la creació caldria superar el capitalisme, un fi per al qual el pacifista radical no descartava la violència «progressista».

Les persones pròximes a Hiller es van trobar també amb altres contradiccions. Ja a finals de 1918 trenca la seva amistat amb Siegfried Jacobsohn, l'editor de Weltbühne, en què Hiller havia publicat amb regularitat des de 1915, de manera que la col·laboració editorial s'interrompria durant els següents 6 anys. L'incident va ser provocat pel text publicat per Jacobsohn en la secció de «Respostes» del 12 de desembre de 1918, titulat Kurt Hiller. El 1924 Hiller va tornar a publicar a Weltbühne; però la relació no seria lliure de tensions. Per exemple, Jacobsohn es queixava el 1926 en una carta a Kurt Tucholsky:

« Em fa l'efecte que la meva relació amb "Kurtet" Hiller no durarà pas gaire. No es pot dir què fa aquest pobre homosaxó amb cartes plenes d'histèria, paranoia, vanitat, sensibilitat, arrogància i mal gust.[6] »

A principis d'aquest mateix any, Hiller va publicar a Weltbühne la seva sorprenent admiració pel «poderós [7]Mussolini». [8]Del Duce li fascina l'agosarada estètica de les seves aparicions públiques i, sobretot, la seva poderosa assertivitat política, que no tenia res a veure amb la política de compromís, sovint dura, de la República de Weimar:

« Democràcia significa: el govern de tota majoria empírica; Qui pot negar que la majoria del poble italià ha estat durant molt de temps lleial amb Mussolini? [...] Mussolini, es veu d'una hora lluny, no és un cafre, ni un rondinaire, ni un amargat, com ho són la major part de les personalitats dels partits i socialistes burgesos de l'esquerra de França i Alemanya i altres països del continent; té cultura. [...] Si l'examino acuradament, Mussolini, la política del qual no puc aprovar com a alemany, pacifista ni socialista, és tan simpàtic per a mi com un tipus formal d'estadista perquè és tot el contrari d'un repressor. M'estimo més un paio elegant, mundà, enèrgic, esportista, renaixentista, intel·lectual, però amb un contingut moderadament reaccionari, que no pas un amargat moderat d'esquerres, que al cap i a la fi no és capaç de produir res.

.[9]

»

L'any següent se'n burlava de la següent manera: «El feixisme té almenys vi a la sang, el republicanisme alemany, cervesa». »[10] Malgrat tota la fascinació, no exempta de crítica, que li produeix Mussolini, poc després va donar suport al Partit Comunista d'Alemanya (KPD) en les eleccions al parlament. Desil·lusionat amb el Partit Socialista (SPD), al qual feia costat anteriorment, va escriure al maig de 1928 a Weltbühne que ara caldrà, malgrat tot «mossegar la poma comunista ... és amargant, però sucosa. »[11][12]

A Weltbühne sorprenia una vegada i una altra amb anàlisis i judicis no dogmàtics - també sobre el «nou nacionalisme». En text aparegut el 20 de setembre de 1927 Franz Schauwecker comenta: el nou nacionalisme no pot tenir la voluntat de violar una nació estrangera.[13] El comentari de Hiller:

« "Escolteu! Qui de nosaltres demana més? No diuen els pacifistes a tot arreu el mateix en altres paraules? No entra això en clara contradicció amb el que, fins al 1918, volien els Alldeutscheue, el Partit de la Pàtria, a favor de l'annexió, des d'Erich Ludendorff a Georg Bernhard??[14] »

El 1932 es preguntava al seu article Linke Leute von rechts (Gent a tort i a dret)[15]sobre revolucionaris nacionalistes com Karl Otto Paetel i Otto Strasser:

« 'Esquerres','dretes': aquesta distinció és cada vegada més estúpida. Qui més sortirà amb ella? [...] Qui val més, un comunista no pensador o un nacionalista que pensa per si mateix?[16] »

També són notables les anàlisis de les causes de l'èxit del nacionalsocialisme a Weltbühne el 23 i 30 d'agost de 1935:

« El fet que a la Alemanya de la postguerra, s'hagi escampat un ambient nacionalista, com un sentiment que s'irradia intensament i s'estengui en la racionalitat política, i fins i tot entre els pobres, de forma més conscient i viva que mai, cal atribuir-lo indiscutiblement al contingut venjatiu de la pau de Versalles [...]. El nacionalisme alemany, en la seva mesura, és conseqüència del francès i, per tant, no menys legítim [...] El colossal èxit nacionalsocialista és, entre altres coses, un producte d'una decepció colossal i justificada.[17] »

Després que Hirschfeld dimitís, a causa de desavinences internes sobre l'estratègia futura, el 24 de novembre, de la presidència del Comitè Científic Humanitari, Hiller va ser elegit vicepresident, lloc en el qual romandria fins a la dissolució del Comitè.[2]

Després de la presa del poder de Hitler, Hiller, que era especialment odiat pel fet de ser pacifista, socialista, jueu i homosexual, va ser detingut tres vegades, enviat als camps de concentració de Columbia -Haus, Brandenburg i Oranienburg i greument maltractat. Després del seu alliberament en 1934, que va ser conseqüència d'una recomanació des d'altes esferes,[18]va fugir a Praga i el 1938 a Londres. En l'exili va fundar la Freiheitsbund Deutscher Sozialisten (Federació lliure de socialistes alemanys) i el Gruppe Unabhängiger Deutscher Autoren (Grup d'autors alemanys independents). A més, va editar a Praga, juntament amb el revolucionari nacionalista Otto Strasser, la Prager Erklärung (Declaració de Praga), un manifest contra la Alemanya feixista nazi.

Quan Hans Giese va voler refundar el 1949 el Comitè científic humanitari i finalment va fundar la Gesellschaft für Reform des Sexualstrafrechts (Societat per la reforma del dret penal sexual), Hiller va col·laborar amb ell uns mesos.[19]En 1955 Hiller va tornar a Alemanya, es va establir a Hamburg i intentà, el 1962, refundar el Comitè Científic Humanitari. No obstant això, va romandre aïllat en el seu intent i va fracassar.[2] També va fundar - en gran part sense èxit - una Neusozialistischen Bund ("Federació neosocialista") i algunes revistes independents (com ara Lynx). La declaració de la Federació neosocialista contra la guerra d'agressió va rebre el suport, entre d'altres, d'Ossip K. Flechtheim, Karlheinz Deschner i Martin Niemöller. A la revista suïssa Der Kreis, Hiller va publicar una dotzena de poemes i altres tants articles, gairebé tots sota el pseudònim anagramàtic Keith Llurr.

Kurt Hiller va ser guardonat amb el Premi de la Crítica Alemanya el 1955.

Memòria[modifica]

Parc de Kurt Hiller, a Berlín - Schöneberg.

Des de finals del 2000, el parc Kurt Hiller al barri berlinès de Schöneberg, a la Grunewaldstraße prop de l'estació de metro Kleistpark, recorda l'autor. Una petita zona verda amb dues pistes per jugar a la petanca, un parc infantil i una pista de bàsquet formen el conjunt. El parc i les escultures de pedra haurien de recordar, segons una inscripció a la placa del nom del carrer, al cofundador del moviment pels drets civils dels homosexuals. A causa que és l'única inscripció del parc, la Societat Hiller ha comentat irònicament sobre les escultures de pedra: La interpretació d'aquests blocs de pedra en relació amb l'obra d'Hiller trigarà anys[20]

Obra[modifica]

Kurt Hiller va publicar el 1922 una col·lecció d'assaigs contra el paràgraf 175.

Pseudònims

Per a les seves publicacions, Kurt Hiller va utilitzar aquests pseudònims: Gorgias, Gorilla, Keith, Klirr, Llurr, Lynx, Prospero, Rehruk, Syn, Till i Torral.[21]

Autor

  • 1908: Das Recht über sich selbst. Eine strafrechtsphilosophische Studie. (Conté al capítol 1-5 la dissertació jurídica de Hiller Die kriminalistische Bedeutung des Selbstmordes.) Winter, Heidelberg.
  • 1911: Gegen "Lyrik". A: Der Sturm, núm. 52, S. 414–415.
  • 1913: Die Weisheit der Langenweile. Eine Zeit- und Streitschrift. 2 volums. Kurt Wolff, Leipzig.
  • 1918: Unnennbar Brudertum. Verse 1904–1917. Verlag Der Kentauer, Wolgast 1918.
  • 1920: Geist werde Herr. Kundgebungen eines Aktivisten vor, in und nach dem Kriege. Berlín.
    • Reprint: Kraus, Nendeln 1974.
  • 1920: Logokratie oder Ein Weltbund des Geistes. a: Das Ziel. Viertes der Ziel-Jahrbücher. Kurt Wolff, Munic.
    • Impressió separada: Der Neue Geist Verlag, Leipzig 1921.
  • 1922: § 175: Die Schmach des Jahrhunderts! Steegemann, Hannover.
  • 1922: Der Aufbruch zum Paradies. Aforismes. Kurt Wolff, Munic.
  • 1925: Verwirklichung des Geistes im Staat. Beiträge zu einem System des logokratischen Aktivismus. Oldenburg, Leipzig.
  • 1932: Der Sprung ins Helle. Discursos, lletres obertes, diàlegs, assaigs, tesis, fullets de guerra, clergat i capitalisme. Lindner, Leipzig.
  • 1938: Der Unnennbare. Versos 1918–1937. Yangschudau-Werkstatt der Unnennbare : Versos 1918–1937. Pequin
  • 1938: Profile. Prosa aus einem Jahrzehnt. Prosa d'una dècada. Editions Nouvelles Internationales, París.
  • 1945: Theses on the re-establishment of university life in Germany : written for the 1945 summer conference of the International Student Service. Lliga de la llibertat dels socialistes alemanys, Londres 1945
  • 1945: Thesen zur Außenpolitik. Lliga de la llibertat dels socialistes alemanys, Londres 1945
  • 1950: Köpfe und Tröpfe. Profile aus einem Vierteljahrhundert. Rowohlt, Stuttgart i Hamburg.
  • 1951: Rote Ritter. Erlebnisse mit deutschen Kommunisten. Ruhr, Gelsenkirchen.
    • Reimpressió: Mytze i Klaussner, Berlin i Fürth 1980.
  • 1952: Der Aufbruch zum Paradies. Ein Thesenbuch, Desch, Munic.
  • 1957: Hirn- und Haßgedichte aus einem halben Jahrhundert. Impressió privada a la casa editorial de Hans Christians Verlag, Hamburg.
  • 1966: Ratioaktiv. Reden 1914–1964. Ein Buch der Rechenschaft. Limes, Wiesbaden.
  • 1969: Leben gegen die Zeit. Band 1: Logos. Autobiografia. Rowohlt, Reinbek d'Hamburg.

Editor

Pòstumes

  • 1973: Leben gegen die Zeit. Band 2: Eros. Autobiografia, ed. per Horst HW Müller. Rowohlt, Reinbek, prop d'Hamburg.
  • 1980: K.H. an K.H. 81 Briefe an einen Freund. Hrsg. von Martin Klaußner u. Klaus Hübotter. Klaußner, Fürth 1980.
  • 1981: Pazifismus der Tat – revolutionärer Pazifismus. Editorial AHDE, Berlín ISBN 3-8136-0025-4.
  • 2009: Zwischen den Kriegen. Werner Riegel, Klaus Rainer Röhl i Peter Rühmkorf – Correspondència amb Kurt Hiller 1953-1971 . Editat per Rüdiger Schütt. Text d'edició + crítica. Munic. ISBN 978-3-88377-997-3.
  • 2011: "Ich glaube, wir verstehn uns". Klaus Mann und Kurt Hiller – Weggefährten im Exil. Briefwechsel 1933–1948. Editat per Rüdiger Schütt. Text d'edició + crítica. Munic. ISBN 978-3-86916-112-9.

Bibliografia[modifica]

  • (alemany) Kurt Hiller, Pazifismus der Tat – revolutionärer Pazifismus; AHDE-Verlag, Berlin, 1981
  • (alemany) Rolf von Bockel, Kurt Hiller und die Gruppe Revolutionärer Pazifisten (1926–1933). Ein Beitrag zur Geschichte der Friedensbewegung und der Szene linker Intellektueller in der Weimarer Republik; Hamburg, 1990; ISBN 3928770047
  • (alemany) Juliane Habereder, Kurt Hiller und der literarische Aktivismus. Zur Geistesgeschichte des politischen Dichters im frühen 20. Jahrhundert; Frankfurt am Main: Lang, 1981; ISBN 3820462023
  • (alemany) Ulrich Hohoff (ed.), Kurt Hiller 1885–1972. Ein Schriftsteller mischt sich in die Politik; Leipzig: Universität, 1997 (Begleitheft zur Ausstellung der Universitätsbibliothek Leipzig)
  • (alemany) Heinrich Eduard Jacob, Berlin, Vorkriegsdichtung und Lebensgefühl; a: Siegfried Buchenau (ed.), Imprimatur – Jahrbuch für Bücherfreunde, Bd. 3; Frankfurt am Main: Gesellschaft der Bibliophilen, 1961/62; p. 186–189
  • (alemany) Thomas B. Schumann, Geschichte des „Neuen Clubs“ in Berlin als wichtigster Anreger des literarischen Expressionismus. Eine Dokumentation; a: EMUNA. Horizonte zur Diskussion über Israel und das Judentum 9 (1974), p. 55–70
  • (alemany)Rüdiger Schütt, Wolfgang Beutin (ed.), „Zu allererst antikonservativ“. Kurt Hiller (1885–1972); Hamburg: Édition fliehkraft, 1998; ISBN 3980517543
  • (alemany) Lewis D. Wurgaft, Kurt Hiller and the politics of action on the German left 1914–1933; Philadelphia: American Philosophical Soc., 1977; ISBN 0871696789
  • Harald Lützenkirchen (éd.): Schriften der Kurt Hiller Gesellschaft; Fürth: Klaußner;

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Archiv für Sexualwissenschaft (Arxiu per a la sexologia ), Berlín - per als records del propi Hiller i de Hirschfeld és les seves respectives memòries, tal com se citen al resum de:
    – Ingo-Wolf Kittel Zur historischen Rolle des Psychiaters und Psychotherapeuten Arthur Kronfeld in der frühen Sexualwissenschaft. (Sobre el paper històric del psiquiatra i psicoterapeuta Arthur Kronfeld a la sexologia primerenca ) - inicialment publicat a:
    – Gindorf, Rolf und Erwin J. Haeberle (Hg.): Sexualitäten in unserer Gesellschaft (Sexualitats a la nostra societat) - Beiträge zur Geschichte, Theorie und Empirie. Schriftenreihe Sozialwissenschaftliche Sexualforschung 2. [Vol. 2] Walter de Gruyter, Berlín - Nova York 1989, S. 33-44. ISBN 3-11-011373-2
  2. 2,0 2,1 2,2 Exposició en línia de la Magnus-Hirschfeld-Gesellschaft: persona Kurt Hiller
  3. jungle-world.com Arxivat 2007-setembre-30 en la Wayback Machine.: Egon Günther: Der andere Planet - Interview mit Hartmut Geerken. (L'altre planeta - Entrevista amb Hartmut Geerken. ) A: Jungle World Núm. 32, 9 d'agost de 2006 – entre d'altres, sobre Hiller i la creació de la revista Die Aktion
  4. Original en alemany: Was ausgerechnet im pazifistischen Lager an Verunglimpfung und Ketzrerrichterei geleistet wird, das ist selbst für deutsche Verhältnisse maßlos. ... Der Oberaufseher in diesem pazifistischen Stadelheim ist Herr Kurt Hiller.
  5. Diskursgeschichte der Weimarer Republik: Mit einem Vorwort von Georg Stötzel. Band 1 Volum 1 de Diskursgeschichte der Weimarer Republik. Autors: Thorsten Eitz, Isabelle Engelhardt. Editor: Georg Olms Verlag, 2015. ISBN 348715188X ISBN 9783487151885
  6. Original en alemany: Ich fürchte, dass es mit mir und Kurtchen Hiller nicht mehr lange währen wird. Es ist nicht zu sagen, was dieser arme Homosaxone sich an Hysterie, Verfolgungswahn, Eitelkeit, Empfindlichkeit, Anmaßung und Geschmacklosigkeit brieflich leistet. Font
  7. En alemany Kraftkerl, expressió de difícil traducció: està formada per Kraft, «força», i Kerl, «paio». Es pot referir tant a l'aspecte físic com a l'espiritual
  8. Mussolini und unsereins 12 de gener de 1926
  9. Original en alemany: Demokratie heißt: Herrschaft jeder empirischen Mehrheit; wer wollte bestreiten, daß die Mehrheit des italienischen Volkes seit langem treu hinter Mussolini steht? [...] Mussolini, man sehe sich ihn an, ist kein Kaffer, kein Mucker, kein Sauertopf, wie die Prominenten der linksbürgerlichen und bürgerlich-sozialistischen Parteien Frankreichs und Deutschlands und anderer Länder des Kontinents es in der Mehrzahl der Fälle sind; er hat Kultur. [...] Wenn ich mich genau prüfe, ist mir Mussolini, dessen Politik ich weder als Deutscher noch als Pazifist noch als Sozialist ihrem Inhalt nach billigen kann, als formaler Typus des Staatsmannes deshalb so sympathisch, weil er das Gegenteil eines Verdrängers ist. Ein weltfroh-eleganter Energiekerl, Sportskerl, Mordskerl, Renaissancekerl, intellektuell, doch mit gemäßigt-reaktionären Inhalten, ist mir lieber, ich leugne es nicht, als ein gemäßigt-linker Leichenbitter, der im Endeffekt auch nichts hervorbringt, was den Mächsten der Beharrung irgend Abbruch tut. Font
  10. Original en alemany: Der Fascismus hat immerhin Wein im Blut, der deutsche Republikanismus Bier. a Das Ziel entscheidet, 12 de juliol de 1927
  11. Original alemany: in den kommunistischen Apfel ... beißen: Er ist sauer, aber saftig. joc de paraules alemany intraduïble. Es basa en l'expressió in den sauren Apfel beißen, literalment «mossegar la poma amarga», que equivaldria a l'expressió catalana "empassar-se un gripau".
  12. (alemany) Entrada in den sauren Apfel beißen al Viccionari
  13. Original alemany: Der Neue Nationalismus kann nicht den Willen haben, eine fremde Nation zu vergewaltigen.
  14. Original en alemany: Hört hin! Wer von uns fordert mehr? Sagen das nicht allerorten mit andern Worten die Pazifisten auch? Steht das nicht in klarstem, schärfstem Gegensatz zu dem, was bis 1918 die Alldeutschen wollten, die Vaterlandspartei, mit ihrem Annexionsgeschrei - von Erich Ludendorff bis Georg Bernhard?
  15. Joc de paraules intraduïble: en alemany, el mot Link pot significar «esquerre» o «fals», amb la qual cosa la frase es pot traduir de dues maneres: : «gent (d') esquerra de la dreta» o «gent falsa de la dreta». Per tal d'aproximar-nos al joc de paraules original, hem optat per traduir-lo com a "Gent a tort i a dret", en el sentit de "sense mirar si és amb raó o sense".
  16. Original en alemany: 'Links', 'rechts' - diese Unterscheidung wird täglich dümmer. Wer kommt noch mit ihr aus? [...] Wer taugt mehr, ein kommunistischer Nichtdenker oder ein nationalistischer Selbstdenker?
  17. Original en alemany: Daß im Nachkriegsdeutschland das Nationale als Stimmung und als ein in die politische Rationalität intensiv hineinstrahlendes Gefühl sich stark verbreitete und auch unter den Armen bewußter und lebendiger wurde denn je, ist fraglos dem rachehaften Inhalt des Versailler Friedens zuzuschreiben [...]. Der deutsche Nationalismus ist, in seinem Ausmaß, eine Folge des französischen und eben deshalb nicht ohne berechtigten Kern. [...] Der kolossale nationalsozialistische Erfolg ist, unter anderm, ein Produkt kolossaler und berechtigter Enttäuschung.
  18. hiller-gesellschaft.de: Kurzinfos aus dem Nachrichtenbrief Nr. 12 der Hiller-Gesellschaft: Es war Rudolf Hess ! (Notícies breus del butlletí núm. 12 de la Societat Hiller: ¡Fou Rudolf Hess!)
  19. Bernd-Ulrich Hergemöller:Mann für Mann. Ein biographisches Lexikon (Home per home. Un diccionari biogràfic.), ISBN 3-518-39766-4, ISBN 3-928983-65-2
    Entrada per Hans Giese pàg. 278 i Kurt Hiller pàg. 357
  20. Original en alemany: Die Deutung dieser Steinblöcke in Bezug auf das Werk Hillers wird Jahre in Anspruch nehmen.hiller-gesellschaft.de: Der Kurt Hiller Park in Berlin, consultat el 4 de setembre del 2006
  21. Volkmar Sigusch: Geschichte der Sexualwissenschaft. Campus, Frankfurt 2008, pàg. 570 i ss.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Kurt Hiller Modifica l'enllaç a Wikidata