L'arte di arrangiarsi
  | |
| Fitxa | |
|---|---|
| Direcció | Luigi Zampa |
| Protagonistes | |
| Producció | Gianni Hecht Lucari |
| Dissenyador de producció | Mario Chiari |
| Guió | Vitaliano Brancati i Luigi Zampa |
| Música | Alessandro Cicognini |
| Fotografia | Marco Scarpelli |
| Muntatge | Eraldo Da Roma |
| Vestuari | Piero Tosi |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | Itàlia |
| Estrena | 1954 |
| Durada | 85 min |
| Idioma original | italià |
| Rodatge | Catània |
| Color | en blanc i negre |
| Descripció | |
| Gènere | comèdia |
| Lloc de la narració | Roma |
      | |
L'arte di arrangiarsi és una pel·lícula de comèdia italiana del 1954 dirigida per Luigi Zampa i protagonitzada per Alberto Sordi.[1] Representa l'última part d'una trilogia ideada i argumentada per Vitaliano Brancati, després d' Anni difficili (1948) i Anni facili (1953).[2][3] Ha estat seleccionada per formar part dels 100 film italiani da salvare.[4][5][6][7]
Sinopsi[modifica]
Rosario Scimoni, un oportunista sense escrúpols, nebot de l’alcalde de Catània, sempre està disposat a posar-se al costat de qualsevol persona que pugui ajudar-lo. Passa del socialisme al feixisme amb aparent cinisme; canviar la fe política tan fàcilment com canvia de dona. Després de ser la mà dreta d’un home honorable i administrador de molins, després de la guerra arriba a Roma i intenta fer una pel·lícula, al principi buscant el suport dels comunistes, i amb la victòria dels demòcrates cristians es veu obligat a canviar el guió.
La pel·lícula religiosa, protagonitzada per una nova xicota, està finançada amb el capital d’un duc que, convençut que està finançant les seves missions estrangeres, el deté i el condemna a cinc anys de presó tan aviat com descobreixi la veritat. Un cop fora, Rosario intenta fundar el seu propi partit, però a les eleccions obté molt pocs vots i es reduirà a vendre fulles d’afaitar amb el seu nou soci.
Repartiment[modifica]
- Alberto Sordi – Rosario Scimoni
- Marco Guglielmi – Avv. Giardini
- Franco Coop – Il sindaco
- Luisa Della Noce – Paola
- Franco Jamonte – Pizzaro
- Elena Gini – Mariuccia Guardini
- Elli Parvo – Emma Scimoni
- Armenia Balducci – Lilli Di Angelis
- Carlo Sposito – Duca di Lanocita
- Giovanni Di Benedetto – Onorevole Toscano
- Antonio Acqua – Ing. Casamottola
- Gino Buzzanca – Barfone Mazzei
Distribució[modifica]
La pel·lícula fou inscrita al Pubblico registro cinematografico amb el n. 1.512. Presentat el 25 de novembre de 1954 a la Commissione di Revisione Cinematografica, presidida per Oscar Luigi Scalfaro, va obtenir el vist de censura n. 17.853 el 22 de desembre de 1954 amb una longitud declarada de 2.600 metres i una longitud efectiva de 2.598 metres, en determinades condicions: que s'elimini l'expressió "puttaniere" en la conversa entre Rosario i el duc; que s'elimini l'esment del Vaticà en la conversa entre el duc i Santucci; a més, que s'elimini l'expressió "un conseller de minories", així com l'expressió "alt càrrec".[8] Després d’aquests canvis, la pel·lícula podrà circular lliurement, va tenir la seva primera projecció pública el 29 de desembre de 1954 i en la seva recaptació arriba a les 257.700.000 lires. La pel·lícula es va projectar a l'estranger només a Alemanya, amb el títol de Kanaille von Catania el 21 de setembre de 1956; a França mai no es va mostrar als cinemes, arribant directament a la televisió el 3 d'octubre de 2010 amb el títol L'art de se débrouiller.[9] Fou publidada en DVD per Medusa Video.[10]
Crítica[modifica]
| « | L'arte di arrangiarsi és l'últim guió en què va treballar el difunt escriptor Vitaliano Brancati. Interpretat i dominat per un Alberto Sordi en plena forma, és el retrat i la història, amb un segell purament brancacià, que és satíric, d’un dels molts revestiments, versipels, oportunistes o com vulgueu anomenar-los, que han fet els seus malabars. en aquest últim i tempestuós cop d'ull de la història nacional. Luigi Zampa va dirigir amb pols i la pel·lícula va resultar festiva i mordaç". | » |
| — Anonimo, Stampa Sera, 3 març 1955[11] | ||
| « | [...] El títol subratlla l'aspecte bàsic de la pel·lícula, que és una sàtira d'una mentalitat particular i d'un costum social particular, i que té lloc en el context d'una societat en què l'oportunisme, la prepotència i la l'engany és l’únic mitjà per sobreviure. Malauradament, la pel·lícula no desenvolupa totes les indicacions satíriques del text i sovint es limita a una comicitat bonifàcia i amanerada [...]. | » |
| — Gianni Rondolino, Catalogo Bolaffi del Cinema Italiano 1945-1955, Editore Bolaffi (1967) | ||
| « | [...] Dos elements uneixen les tres pel·lícules següents, Anni difficili (1948), Anni facili (1953) i L'arte di arrangiarsi (1954): l'argument de Vitaliano Brancati i una continuïtat d'anàlisi que, a partir del període feixista (per a la primera pel·lícula hi va haver fins i tot una interpel·lació parlamentària), passa per la mala governança demòcrata cristiana dels anys cinquanta per arribar a la representació de l’oportunisme com a “element de supervivència” a la postguerra italiana. | » |
| — Daniela Ragazzoni, Alfonso Canziani (a cura di), Cinema di tutto il mondo, Arnoldo Mondadori Editore, Milano, 1978 | ||
Referències[modifica]
- ↑ «Còpia arxivada». The New York Times. Arxivat de l'original el 2010-05-25. [Consulta: 12 gener 2021].
- ↑ Alessandro Ticozzi. L'Italia di Alberto Sordi. Fermenti, 2009. ISBN 8889934573.
- ↑ Fabio Carlini, Maurizio Gusso. I sogni nel cassetto. F. Angeli, 2002. ISBN 8846441109.
- ↑ Come si evince da questa pagina tratta dal sito Rete degli spettatori.
- ↑ Massimo Bertarelli, Il cinema italiano in 100 film: i 100 film da salvare, Gremese Editore, 2004, ISBN 88-8440-340-5.
- ↑ Massimo Borriello «Cento film e un'Italia da non dimenticare». Movieplayer, 04-03-2008 [Consulta: 19 abril 2013].
- ↑ «Ecco i cento film italiani da salvare». Corriere della Sera, 28-02-2008 [Consulta: 19 abril 2013].
- ↑ Come si può evincere dal documento originale del visto di censura tratto dal sito Italia Taglia.
- ↑ Come si evince dalla pagina delle uscite all'estero tratta dal sito IMDB.
- ↑ Come si evince da questa pagina tratta dal sito della rivista FilmTv.it
- ↑ Anonimo «L'arte di arrangiarsi, recensione». La Stampa, 03-03-1955, p. 6.
