L'ebreo

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de composicióL'ebreo
Forma musicalòpera Modifica el valor a Wikidata
CompositorGiuseppe Apolloni Modifica el valor a Wikidata
LlibretistaAntonio Boni
Llengua del terme, de l'obra o del nomitalià Modifica el valor a Wikidata
Basat enLeila o l'Assedio di Granata
d'Edward Bulwer-Lytton
Data de publicaciósegle XIX Modifica el valor a Wikidata
Gèneremelodrama tràgic
Partspròleg i tres actes
Personatges
  • Issàchar, últim de la seva estirp, hebreu (baríton)
  • Leila, filla d'Issàchar (soprano)
  • Boabdil-el-Chic rei de Granada, moro (tenor)
  • Adèl-Muza, príncip comandant dels moros (tenor)
  • Ferdinando (Ferran), rei d'Aragó (baix)
  • Isabella (Isabel), reina de Castilla (soprano)
  • Gran Giudice del Tribunal Suprem castellà-aragonès (tenor)
  • Poble, persones de la cort, militars i familiars.
Estrena
Estrena25 gener 1855 i 23 gener 1855 Modifica el valor a Wikidata
EscenariTeatro La Fenice de Venècia,
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu7 d'octubre de 1855
(estrena a Catalunya)

L'ebreo (l'hebreu), Lida di Granata, o també Leila di Granata, és una òpera en un pròleg i tres actes, amb música de Giuseppe Apolloni sobre un llibret d'Antonio Boni. Es va estrenar el 25 de gener de 1855 al Teatro La Fenice de Venècia.

Context[modifica]

Estrenada com L'ebreo, l'obra va ser molt apreciada per la seva música, fàcil d'escoltar. Es va representar el mateix any de la seva estrena també a Roma i a Nàpols. En els anys successius va ser representada també fora Itàlia (Barcelona, Odessa, Constantinoble i Nova York).[1] A Barcelona es va representar al Gran Teatre del Liceu el 7 d'octubre de 1855.

Posteriorment a l'estrena, Apolloni va modificar l'obra a causa de la censura,[2] ara amb el títol de Lida di Granata, o també Leila di Granata. Els noms d'alguns protagonistes van canviar: l'hebreu Issàchar va passar a ser l'esclau israelita Almame; la seva filla Leila va canviar a Lida; el rei Ferran va ser substituït pel general Ruggero i el Gran Giudice va passar a ser Rolando, president del consell de guerra. Aquesta versió es va representar al Teatro Communale de Bolonya el desembre de 1855[3] i al Teatro Pagliano de Florència la tardor de 1856.[4]

En temps moderns, aquesta òpera va ser de nou representada en ocasió del centenari de la mort del compositor.[5] Va tenir lloc al Teatre Chiabrera de Savona, els dies 29 i 31 d'octubre de 1989.[6]

Intèrprets de l'estrena[modifica]

Els intèrprets de l'estrena van ser:[7]

Personatge Intèrpret
Issàchar Giovanni Corsi
Leila Marianna Barbieri-Nini
Boabdil-el-Chic Felice Peranzoni
Adèl-Muza Carlo Negrini
Ferdinando Cesare Nanni
Isabella Maria Luigia Morselli
Gran Giudice Carlo Salvatore Poggiali

Argument[modifica]

L'acció es desenvolupa a l'Andalusia. Època: acaballes del segle xv.

Pròleg[modifica]

En 1492, la ciutat de Granada, sobre la qual encara regna el moro Boabdil, es troba assetjada per Ferran el Catòlic i Isabel I de Castella. Boabdil confia cegament en Issàchar, un hebreu considerat mag i profeta, però de qui no es coneix el vertader origen. Issàchar, que professa un profund odi vers els moros i vol facilitar l'entrada a la ciutat als assetjadors, intenta convèncer Boabdil que el cap de l'exèrcit, Adèl-Muza, el vol destronar. Boabdil, malgrat creure que Adèl-Muza és innocent, dona l'ordre de que sigui empresonat.

Acte I[modifica]

Adèl-Muza està enamorada de Leila, sense saber que aquesta és la filla d'Issàchar. La mateixa Leila ignora tot sobre el passat del seu pare. Adèl-Muza i Leila sorprenen a Issàchar durant una conversa. Adèl-Muza, que encara no ha estat empresonat, fuig, sent reconegut per Issáchar, que es consola pensant que aviat el moro serà presoner a l'Alhambra. Issàchar demana a la seva filla que maleïx als moros, però la jove dubta i Issàchar s'enfurisme.

Issàchar marxa al campament espanyol: té la intenció de lliurar Leila al rei Ferran, com un compromís que els ajudarà a conquerir Granada a canvi de la impunitat pels hebreus. No obstant això, Ferran no accepta les condicions i lliure Issàchar als jutges de la Inquisició. Mentre que Ferran i Isabel estan segurs que Leila es convertirà en la fe cristiana, Issàchar aconsegueix escapar i cala foc a les tendes del campament proclamant-se un àngel exterminador.

Acte II[modifica]

Issàchar aconsegueix tornar a Granada, on Adèl-Muza ha estat alliberat i torna a comandar els moros. Issàchar també es prepara per a lluitar en la defensa de la ciutat. Issàchar jura a Jehovà que sacrificarà la seva filla Leila si se li concedeix la victòria, i els moros prometen capturar-la.

La victòria, però, l'aconsegueixen les tropes assetjadores. Boabdil i els seus es veuen obligats a tancar-se a l'Alhambra. Adèl-Muza marxa com ambaixador davant Ferran i li proposa una treva, que es rebutjada. Adèl-Muza està a punt de marxar quan reconeix a Leila. Recorda el seu amor, però Leila, gairebé convertida al cristianisme, el rebutja. Adèl-Muza se'n va maldient-la.

Acte III[modifica]

Es prepara el bateig de Leila. Ella té un moment de dubte recordant l'Adèl-Muza. Arriben per separat al lloc Issàchar, de forma esbiaixada, i Adèl-Muza, aquest disfressat de castellà. El primer vol robar la seva filla de la fe cristiana, el segon amb l'esperança de tornar-la a veure. Els dos es reconeixen i estan a punt de barallar-se, quan sentes els càntics religiosos que provenen del temple. Tots dos es precipiten al temple, però Issàchar és el més ràpid i apunyala Leila per impedir-li el canvi de fe religiosa. Leila mor donant una darrera mirada dolça a Adèl-Muza. Issàchar és capturat i juntament amb Adèl-Muza, que ha estat reconegut.

Estructura musical[modifica]

Pròleg
  • N. 1 - Cavatina d'Issàchar - Salve, o luce dei credenti (Issàchar, Boabdil, cor)
Acte I
  • N. 2 - Cavatina d'Adèl-Muza - Del corano il sacro carme (Adèl-Muza, Leila)
  • N. 3 - Duet Issàchar i Leila - Romito fior nel tramite
  • N. 4 - Final 1r acte - Dovrà per tale infamia (cor, Issàchar, Leila, Ferran, Gran Giudice, Isabel)
Acte II
  • N. 5 - Ària d'Issàchar - Al tuo cenno m'inchino devoto (Issàchar, cor)
  • N. 6 - cor i cavatina de Ferran - Ogni lido, ogni spera, o Fernando - Fu iddio, che disse (Ferran, Isabel, cor)
  • N. 7 - Final 2n acte - Ella è mia!! solo un accento (Adèl-Muza, Leila, Ferran, Isabel, Gran Giudice, cor)
Acte III
  • N. 8 - cor i ària de Leila - Era travolta un'anima - Da quell'augusta soglia (Leila, Ferran, Isabel, Gran Giudice)
  • N. 9 - Ària d'Adèl-Muza - Meste d'incerto raggio
  • N. 10 - Final 3r acte - Vergin, che l'alma hai candida (cor, Issàchar, Adèl-Muza, Leila, Ferran, Gran Giudice, Isabel)

Enregistraments[modifica]

Referències[modifica]

  1. ↑ Piero Gelli. Dizionario dell'opera. Baldini & Castoldi, 1972. ISBN 88-8089-177-4. 
  2. ↑ Maietta, Roberto «Nomanalia». Carteggio Ponchiellil-Ricordi (1873-1877), pàg. 140.
  3. ↑ «1854-1863 - Teatro Communale di Bologna» (en italià). Teatro Communale di Bologna. [Consulta: 27 novembre 2018].
  4. ↑ Lida di Granata (en italià). Milà: Gio. Ricordi, 1856. 
  5. ↑ Dopo 100 anni ecco l'«ebreo», La Stampa, 29 octubre 1989, pàgina 10
  6. ↑ Roberto Iovino, Apolloni, Verdi senza genio, La Stampa, 12 novembre 1989, pàgina 8
  7. ↑ almanacco di amadeusonline Arxivat 2016-03-15 a Wayback Machine. (consulta 10 de març de 2012)
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=L%27ebreo&oldid=32158707»