L'estro armonico

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de composicióL'estro armonico
Forma musical concert per a violí
Instrumentació violí
Modifica les dades a Wikidata

L'estro armonico, op. 3, és una col·lecció de dotze concerts per a corda escrits per Antonio Vivaldi el 1711.

Vivaldi va néixer a Venècia el 1678 i allí desenvolupà la major part de la seva vida professional. S'ordenà sacerdot, però restà eximit de dir missa per culpa d'una afecció pulmonar. Això no li va impedir de treballar com a violinista, compositor i professor.

Impartí ensenyaments en el Pio Ospedale della Pietà, un orfenat per a nenes, moltes de les quals assoliren un nivell notablement elevat. Vivaldi va compondre més de 500 concerts, molts d'ells per les seves alumnes, i definí l'estructura formal que acabà convertint-se en norma.

La majoria dels concerts es divideixen en tres moviments: ràpid-lent-ràpid, dels quals el primer i l'últim es presenten en forma de ritornelo d'una obertura per a orquestra, seguits d'episodis solistes que alternen en breus «petits retorns» de materials de l'obertura. Els moviments lents solen ser melodies amb certa passió, similars a àries.

Els dotze concerts l' Estro armonico (que podrien traduir-se més o menys com La inspiració harmònica) exerciren una gran influència perquè es publicaren a Amsterdam (Estienne Roger 1711) i es difondrien per a tota Europa. Johann Sebastian Bach en va transcriure cinc per a clavicèmbal i un altre per a orgue.

La sèrie està concebuda en subconjunts de quatre: un concert per a quatre violins s'avança a un altre per a dos, després del qual ni ha un altre per a violí solista; però, sobre aquesta pauta general, s'inscriu una altra segona la qual les obres alternen un to major amb un altre menor, excepte en el final, on un to menor s'avança a un altre major.

En aquells moments, l'energia, l'estil i l'estructura de la música bastava per merèixer l'apel·latiu de «concert», sense necessitat que un solista es contraposés a una gran orquestra. Aquesta és l'elecció que acostumen a elegir els grans músics, perquè ofereix vitalitat i una nitidesa gloriosa en els allegros i gran calidesa i expressivitat en els moviments més lents.

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: L'estro armonico Modifica l'enllaç a Wikidata
  • 1001 discos de Música Clásica que hay que escuchar antes de morir, pag. 88 de Matthew Rye-Luis Suñén. Editorial Grijalbo.