Der fliegende Holländer
L'holandès errant  | |
|---|---|
_-_Archivio_Storico_Ricordi_ICON002164.jpg) | |
| Títol original | Der Fliegende Holländer (de) |
| Forma musical | òpera |
| Compositor | Richard Wagner |
| Llibretista | Richard Wagner |
| Lletra de | Richard Wagner |
| Llengua | alemany |
| Data de publicació | segle XIX |
| Gènere | òpera |
| Parts | 3 actes |
| Catalogació | WWV 63 |
| Lloc de la narració | Noruega |
| Personatges |
|
| Estrena | |
| Estrena | 2 gener 1843 |
| Escenari | Semperoper |
| Estrena als Països Catalans | |
| Estrena a Catalunya | 12 de desembre de 1885, Gran Teatre del Liceu (estrena a Espanya) |
  | |
L'Holandès Errant (Der fliegende Holländer), WWV 63 és una òpera en alemany, amb llibret i música de Richard Wagner. El tema central és la redempció a través de l'amor. La història està basada en la llegenda de l'holandès errant, i més concretament en la versió que en va fer Heinrich Heine, Les memòries del senyor von Schnabelewopski (Aus den Memoiren des Herrn von Schnabelewopski, 1834), que tracta sobre un capità de vaixell condemnat a navegar fins al dia del Judici Final. Es va estrenar el 2 de gener de 1843 al Königlich Sächsisches Hoftheater de Dresden.
És la primera òpera on l’autor trenca de manera clara amb el model operístic dominant i busca una nova via inspirada en una llegenda nòrdica,[1] idea que probablement va cristal·litzar arran de la tempesta que el va obligar a refugiar-se en un fiord noruec durant la travessia pel mar del Nord.[2] Amb aquesta obra neix el seu primer gran drama musical, ja marcat per la major part dels motius i inquietuds que seran centrals en la seva trajectòria. A més, estableix una veritable frontera estilística que permet detectar els primers signes del seu geni madur.[3] Wagner s’encamina amb força cap l’univers operístic de Weber, de qui extreu el model que el portarà a dirigir les seves noves creacions cap a un horitzó plenament germànic.[2]
S’inspira en una llegenda recollida per Heine: un mariner holandès el 1833,[4] condemnat a errar eternament pels oceans amb el seu vaixell espectral per haver desafiat la voluntat divina, només pot aspirar al perdó si troba l’amor incondicional d’una dona. Cada set anys se li concedeix arribar a un port noruec amb l’esperança de trobar-la. Wagner construeix la història des de la mirada de Senta, la jove disposada a sacrificar-se per alliberar l’estrany de la seva condemna, una idea que s’inscriu plenament en el tema de la redempció per amor,[3] central en tot l’univers wagnerià. Alhora, hi afloren —de vegades de manera implícita— diversos trets que més endavant esdevindrien característics del seu llenguatge: el recurs al leitmotiv, la continuïtat orquestral i el to llegendari que impregna l’acció, entre d’altres.[5]
Origen i context
[modifica]A començaments de 1839, Richard Wagner treballava com a director al Teatre de la Cort de Riga. L’estil de vida excessiu i la retirada dels escenaris de la seva esposa, Minna Planer, el van enfonsar en un cúmul de deutes. En plena composició de Rienzi, va concebre un pla per escapar dels creditors: fugir cap a París via Londres i intentar-hi estrenar l’òpera. Tot plegat, però, es va torçar. Les autoritats letones li havien retingut el passaport i, al final, la parella es va veure obligada a creuar la frontera d’amagat, en una travessia arriscada cap a Prússia durant la qual Minna va perdre la criatura que esperava.vVan aconseguir embarcar-se al vaixell Thetis, el capità del qual va acceptar portar-los sense documentació, però el trajecte es va convertir en una odissea: fortes tempestes els van desviar i, en un moment crític, el vaixell es va haver de refugiar en un fiord noruec, a Sandvika. El que havia de ser un viatge d’uns vuit dies es va allargar fins a gairebé tres setmanes. [6]
L’estada de Wagner a París també va resultar un fracàs. No va aconseguir feina com a director d'orquestra i l’Òpera va desestimar Rienzi. Ell i Minna van acabar vivint en la misèria, depenent de l’ajuda d’amics i dels pocs diners que Wagner obtenia escrivint articles musicals i copiant partitures per encàrrec. Enmig d’aquesta precarietat, li va prendre forma la idea d’una òpera en un sol acte sobre la figura de l’holandès errant, pensada perquè pogués servir de peça complementària a un ballet a l’Òpera de París.
«El pas entre els esculls noruecs va deixar en la meva imaginació una impressió prodigiosa; la llegenda de l’holandès errant, que els mariners corroboraven, va adquirir un to insòlit i singular, que només les meves peripècies al mar podien haver-li conferit.»[7]
Wagner va redactar el primer esbós en prosa de la història a París, als primers dies de maig de 1840, inspirant-se en el relat inclòs a Les memòries del senyor von Schnabelewopski de Heinrich Heine, una sàtira apareguda a Der Salon el 1834. En aquell conte, el narrador descriu la representació d’una obra fictícia sobre un capità condemnat a errar eternament pels mars per haver blasfemat. Heine el presenta com una mena de jueu errant dels oceans i hi incorpora, amb un cert entusiasme burleta, un element que Wagner acabaria convertint en un pilar recurrent de les seves òperes: l’holandès només trobarà la salvació a través de l’amor lleial d’una dona. Mentre que en Heine aquest motiu es maneja amb ironia, Wagner el va assumir de manera literal, fins al punt que la protagonista manté la fidelitat fins a la mort. [8]
Quan Wagner va arribar a París el 1839, aspirava sobretot a fer-se un lloc a l’escenari majúscul de l’Opéra, somni compartit per gairebé tots els compositors d’aquell temps. Amb aquesta ambició al cap, va concebre L’holandès errant, convençut que podria obrir-li les portes de la institució. Però el nou director, Léon Pillet, tenia clar que el projecte no encaixava en els seus plans. Ofegat per les dificultats econòmiques, Wagner va acabar venent-li l’esbós de l’òpera per 500 francs, sense aconseguir, però, que Pillet es deixés persuadir del valor de la seva música.[9] L’Opéra va acabar confiant la música del llibret de Wagner al compositor francès Pierre-Louis Dietsch, que en va fer una versió pròpia sota el títol Le Vaisseau fantôme ou le Maudit des mers. L’obra s’estrenà a l’Òpera de París el 9 de novembre de 1842.[10] Dietsch, que aleshores era el director de l’orquestra de l’Opéra, tornaria a creuar-se amb Wagner vint anys més tard arran de la polèmica estrena de Tannhäuser a París.[11]
Al cap de poc temps, Wagner va reprendre el projecte i en va elaborar un llibret extraordinari, enriquint la vella llegenda amb matisos propis. Destaca la manera com descriu la natura, amb una força evocadora que obre un ampli marge a la música. La figura de l’holandès —molt més modelada i profunda que les de Daland o Erik— adquireix una dimensió imponent: és un ésser situat en un espai liminar, un tipus de personatge molt apreciat pel Romanticisme, carregat d’una grandesa tràgica que desborda qualsevol marc terrenal.[12]
La seva idea predilecta, la redempció a través de l’amor, apareix aquí per primera vegada en tota la seva plenitud: Senta inaugura el llinatge de grans heroïnes wagnerianes. Impressiona el vigor poètic d’aquest Wagner jove, amb un llenguatge plàstic, precís i d’una força visual notable. La composició de l’òpera es va desenvolupar durant l’estiu de 1841; l’obertura fou l’última secció a veure’s enllestida, i l’orquestració es va completar el novembre del mateix any. Alliberat de la idea inicial d’una obra en un acte, Wagner en va ampliar l’abast fins a adoptar-ne la forma i l’extensió tradicionals en tres actes.[12]
La intermediació de Meyerbeer va obrir a Wagner la porta perquè la seva òpera Rienzi es pogués representar a Alemanya, i l’èxit aconseguit a Dresden el 20 d’octubre de 1842 marcà un punt d’inflexió en la seva trajectòria. Amb l’estrena posterior de L'holandès errant, que no va provocar tanta impressió, Wagner va ser nomenat director d’orquestra de l’Òpera de la Cort de Dresden, situant-lo per primera vegada en un escenari rellevant dins dels teatres alemanys. Malgrat la nova posició i els precs de la seva esposa, Minna Planer, el compositor no trobava pau interior. L’èxit de L'holandès encaminà el jove Wagner cap al camí del drama musical innovador, allunyant-lo progressivament de Rienzi, una obra encara marcada per l’estil de la grand opéra francès a la manera de Meyerbeer, més immediata i sempre ben rebuda pel públic.[13]
En la seva autobiografia Mein Leben (1870), Wagner assenyala que la idea de l’obra li va sorgir a partir d’una tempesta durant el viatge de Riga a Londres l’estiu de 1839. Tot i això, en un esbós autobiogràfic de 1843 reconeix que la història prové de la narració satírica de Heinrich Heine sobre la llegenda, publicada a Les memòries del senyor von Schnabelewopski (Aus den Memoiren des Herrn von Schnabelewopski, 1834).[14]
La llegenda té arrels a l’edat mitjana i ha circulat per tradició oral en múltiples versions. Entre les primeres expressions literàries destaca el poema de Samuel Taylor Coleridge, The Rime of the Ancient Mariner (1798), publicat a Balades líriques. El 1832 apareix la narració del Voltiguer Hollandais, en què Auguste Jal fa parlar un segon contramestre. Només en la versió de Heinrich Heine, a la qual Wagner va tenir accés, l’holandès errant és redimit gràcies a la fidelitat d’una dona, figura que inspirarà el personatge de Senta a l’òpera.[15]
A finals de maig de 1841 Wagner havia finalitzat el llibret—que ell preferia anomenar poema. La música havia començat a prendre forma entre maig i juny de 1840, amb la composició de la balada de Senta, la cançó dels mariners noruecs de l’Acte III i la subseqüent cançó del fantasma de la tripulació de l’holandès dins la mateixa escena. Aquestes peces estaven pensades per a una audició a l’Òpera de París, simultàniament amb l’esbós argumental.[16]
L’èxit decisiu de Rienzi a Dresden va portar el Königlich Sächsisches Hoftheater a nomenar Wagner director d’orquestra i a aprovar la representació de L’holandès errant. L’esbós inicial situava l’acció a Escòcia i la majoria de personatges portaven noms escocesos, però en la versió definitiva —que es trobava ja en assaig per a l’estrena— l’ambient es traslladà a Noruega i els noms es modificaren en conseqüència. L’estrena va tenir lloc a Dresden el gener de 1843, sota la direcció del compositor. Originalment, l’òpera havia estat concebuda per a ser interpretada sense interrupcions, com a mostra dels intents de Wagner de trencar amb la tradició, encara que avui la pràctica habitual sigui representar-la en tres actes separats.
Representacions
[modifica]
L’holandès errant va ser inicialment rebutjada a París, Múnic i Berlín.[17] La imminent designació de Wagner com a kapellmeister de la cort de Saxònia —càrrec que compartí amb Carl Gottlieb Reissiger— facilità finalment l’estrena el 2 de gener de 1843 al Königlich Sächsisches Hoftheater de Dresden, una sala moderna i flamant concebuda per l’arquitecte Gottfried Semper. Al mateix escenari s’havia estrenat l’any anterior, el 20 d’octubre, Rienzi.
Sota la batuta del compositor, els papers principals van ser interpretats per Wilhelmine Schröder-Devrient (Senta) i Michael Wächter (Holandès). Aquest últim no només presentava una veu insuficient per al rol, sinó també un aspecte físic poc convincent, fet que dificultava que la Schröder-Devrient pogués projectar admiració, devoció o amor cap al personatge.[18] Atès que la famosa primadonna —que havia estat la primera Irene a Rienzi i més tard la primera Venus a Tannhäuser— havia d’absentar-se de Dresden, només es van acomplir quatre funcions, que Wagner qualifica d’èxit en una carta a Cäcilie Avenarius. En el seu relat, l’autor assenyala que el públic va fer sortir primer els cantants i no va cessar fins que ell mateix va aparèixer.[19]
Encara que no es pot parlar de fracàs —quatre funcions amb el teatre ple—, l’estrena va generar cert desconcert pel fort contrast amb l’espectacularitat de Rienzi. L’acollida d’aquesta nova obra va ser menys sostinguda que la de Rienzi, més apreciada pel públic gràcies al seu estil de grand opéra.[20]
Per a l’estrena a Berlín (7 de gener de 1844), Wagner va revisar l’òpera, retornant, per exemple, la balada de Senta a la tonalitat original de la menor, que a última hora havia traslladat al sol perquè Schröder-Devrient la pogués interpretar millor. Entre 1864 i 1878 va considerar una reelaboració més radical, que finalment no va dur a terme, però sí que va reforçar l’estructura de l’obra: va ampliar la temàtica de la «redempció per l’amor», va definir l’obertura i el final, va retocar l’orquestració i va establir que els tres actes es representessin sense interrupció, aconseguint així una coherència interna més gran i projectant el treball cap a les obres posteriors del compositor.[21]
L'holandès errant va trigar temps a ser valorada; durant molts anys es va considerar una «òpera de joventut», menor dins del repertori de Wagner, fins que a mitjans del segle XX es va reconèixer la seva singularitat i el valor autèntic com a creació independent.[22] Entre 1843 i 1870, l’òpera va experimentar una difusió irregular passant per Dresden, Riga, Kassel, Berlín, Zúric, Praga, Viena, Múnic, Rotterdam, Londres (en italià i anglès) i Graz. Cap al final del segle XIX, la seva difusió es va intensificar i va travessar fronteres: Estocolm, Brussel·les, Budapest, Filadèlfia, Nova York, Dublín, Bolonya, Copenhaguen, Barcelona (12 de desembre de 1885, en italià), Torí, Roma, Buenos Aires, Milà, Lisboa, Moscou, París, entre altres. Al Festival de Bayreuth no hi va entrar fins al 1901, ja que molts wagnerians la consideraven insuficientment representativa al costat dels grans drames musicals posteriors.[22]
Actualment, L'holandès errant figura entre les obres més programades de Wagner: les tècniques escèniques modernes, incloent-hi projeccions espectaculars, permeten donar vida amb gran efecte al vaixell fantasma; a més, la complexitat psicològica dels protagonistes, l’holandès i Senta, és més comprensible des del punt de vista caracterològic contemporani, més exigent que en èpoques anteriors.[12] Cal assenyalar també que l’òpera ha tingut una presència més destacada a les regions anglosaxones que no pas a les llatines.[22]
En Eine Mitteilung an meine Freunde (1851), Wagner afirmava que L'holandès errant assenyalava una nova etapa per a ell: «A partir d’ací comença la meva carrera com a poeta, i el meu comiat com a mer acoblador de textos operístics». Aquesta obra és la més antiga de Wagner que es representa al Festival de Bayreuth, marcant, almenys per a aquest escenari, l’inici de la seva maduresa creativa.
Entre els intèrprets destacats del rol de baix-baríton de l’Holandès hi ha Friedrich Schorr, Herbert Janssen, Hans Hermann Nissen, Josef Metternich, Teodor Scheidl, així com figures cabdals com Hermann Uhde, George London i Hans Hotter. El paper de Senta també ha tingut grans cantants, com Kirsten Flagstad i Astrid Varnay.[23]
A Catalunya
[modifica]A Barcelona s'estrenà el 12 de desembre de 1885 al Gran Teatre del Liceu, en italià i sota el títol de Il vascello fantasma.[24] Va ser la segona òpera de Wagner que es representava a Barcelona, ciutat que només recentment havia vist representar Lohengrin al Teatre Principal (maig de 1882) i al Liceu (març de 1883).
Així va començar la recepció de Wagner a Catalunya: inicialment només interessava al nucli més informat del món musical, mentre que el gran públic continuava fidel a l’òpera italiana i francesa, poc disposat a acceptar novetats estètiques. Al Liceu, les primeres òperes que es van programar eren les més accessibles: Rienzi, L’holandès errant i Tannhäuser (febrer de 1887). Durant els anys 1880, només aquests títols van formar part del repertori del teatre, i Lohengrin va assolir una certa popularitat, repetint-se el 1888 tant en la temporada d’hivern com amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona, davant d’una destacada audiència europea.[25]
Personatges
[modifica]| Personatge | tipus de veu | Repartiment de l'estrena, el 2 gener de 1843
Director: Richard Wagner |
|---|---|---|
| Daland, mariner noruec | baix | Friedrich Traugott Reinhold |
| Senta, filla de Daland | soprano | Wilhelmine Schröder-Devrient |
| Erik, caçador, promès de Senta | bass | Carl Risse |
| Mary, dida de Senta | contralt | Thérèse Wächter |
| Timoner de Daland | tenor | Wenzel Bielezizky |
| Holandès | baix - baríton | Johann Michael Wächter |
| Mariners noruecs, tripulació de l'Holandès, dones joves | ||
Instrumentació
[modifica]Der fliegende Holländer (L'Holandès Errant) està instrumentada per:
- piccolo, 2 flautes, 2 oboès (un d'ells dobla el corn anglès), 2 clarinets, 2 fagots.
- 4 trompes, 2 trompetes, 3 trombons i tuba baixa.
- Timbales.
- Arpa.
- Violins primers i segons, violes, violoncels i contrabaixos.
a l'escenari
- 3 piccolos, 6 trompes, tam tam, màquina de vent.
Argument
[modifica]- Lloc: En la costa noruega
Acte 1
[modifica]En el seu viatge de tornada de pescar, el capità Daland es veu obligat per la tempesta a buscar un port de refugi a prop de Sandwike, al sud de Noruega. Deixa el timoner de vigilància i ell i els mariners es retiren. (Cançó del timoner: "Mit Gewitter und Sturm aus fernem Meer" – "Amb tempesta i tempesta en mars llunyans.") El timoner s'adorm. Un vaixell fantasmal que apareix a popa és llançat contra el vaixell de Daland al costat del mar i les cadenes de les àncores mantenen els dos vaixells junts. Unes mans invisibles enrotllen les veles del vaixell de l'Holandès. Un home d'aspecte pàl·lid, vestit de negre, amb la cara emmarcada per una espessa barba negra, trepitja terra. Es lamenta del seu destí. (Ària: "Die Frist ist um, und abermals verstrichen sind sieben Jahr" - "Ha arribat el moment i han passat set anys de nou") Com que una vegada va invocar Satanàs, el capità fantasma està maleït a recórrer el mar per sempre sense descans. Un àngel li va presentar els termes de la seva redempció: Cada set anys les ones el llançaran a la riba; si pot trobar una dona que li sigui fidel, serà alliberat de la maledicció.
Daland es desperta i coneix el desconegut. El desconegut escolta que Daland té una filla soltera anomenada Senta, i li demana la mà en matrimoni, oferint un cofre del tresor com a regal. Temptat per l'or, Daland accepta el matrimoni. El vent del sud bufa i ambdós vaixells salpen cap a la casa de Daland.
Act 2
[modifica]Un grup de noies locals canten i filen a la casa de Daland. (Cor de filadores: "Summ und brumm, du gutes Rädchen" – "Gira i gira, bona roda") Senta, la filla de Daland, contempla ensomniada una magnífica imatge del llegendari holandès que penja de la paret; ella vol salvar-lo. En contra de la voluntat de la seva dida, Mary, canta als seus amics la història de l'holandès (Ballada de Senta), com que Satanàs el va sentir jurar i el va prendre la paraula, ella promet salvar-lo amb la seva fidelitat.
El caçador Erik, el promès de Senta, arriba i l'escolta; les noies se'n van, i el caçador, que estima la donzella, l'avisa, explicant-li el seu somni, en què Daland va tornar amb un misteriós desconegut, que la va portar al mar. Ella escolta amb delit, i l'Erik se'n va desesperat.
Daland arriba amb el desconegut; ell i Senta resten mirant-se en silenci. Daland gairebé no és atès ni saludat per la seva filla, fins i tot quan presenta el seu convidat com el seu promès. En el següent duet, que tanca l'acte, Senta jura ser fidel fins a la mort.
Act 3
[modifica]La darrera escena Més tard al vespre del final de l'acte II, les noies locals porten menjar i beguda als mariners de Daland. Conviden la tripulació de l'estrany vaixell a unir-se a l'alegria, però en va. Les noies es retiren meravellades; formes fantasmals apareixen treballant sobre el vaixell, i els homes de Daland es retiren amb por.
Arriba Senta, seguit d'Erik, que la hi retreu que l'hagués abandonat, ja que abans l'havia estimat i havia jurat constància. Quan el foraster, que ha estat escoltant amagat, escolta aquestes paraules, es veu aclaparat per la desesperació, ja que creu que ara està perdut per sempre. Convoca els seus homes, li confessa a Senta la maledicció i, davant la consternació de Daland i la seva tripulació, declara que és "Der fliegende Holländer" (L'Holandès Errant).
Quan l'Holandès salpa, Senta es llança al mar, afirmant que li serà fidel fins a la mort. Aquesta és la seva salvació. La nau espectral desapareix, i Senta i l'holandès es veuen pujant al cel.[26]
Anàlisi musical
[modifica]
Com a continuador del Romanticisme musical, Wagner centrava les seves òperes en l’expressió dels sentiments, però hi aporta un gir propi: l’amor, encara que impossible de viure plenament en aquest món, adquireix un poder redemptor. Així, allò que abans era sublim i condemnava els protagonistes a la bogeria o al dolor etern, en Wagner transforma els sentiments en força salvadora, capaç de transcendir la vida terrenal.[2]
En aquesta òpera es percep clarament la transició cap al drama musical: els números musicals encara existeixen, però ja no estan tan rígidament separats com en Weber, Heinrich Marschner o en Rienzi. Hi predominen síntesis més àmplies i un cant recitatiu-dramàtic que reemplaça la melodia tradicional. Wagner diferencia musicalment els personatges: els terrenals (Daland, Erik, Mary, els mariners, les joves del poble) tenen llenguatges més quotidians, mentre que l’holandès i els que li són afins, com Senta, evolucionen cap a una esfera més lírica i intensa. Tot i les influències de Weber, Marschner i Meyerbeer, ja es destaca l’ús característic de l’harmonia wagneriana; la melodia i el ritme són rellevants però encara no definitoris. Dramàticament, però, Wagner ja domina el text: cada ocurrència musical serveix a la idea central, mostrant-lo com un veritable dramaturg tant poètic com musical.[12]
Encara que manté trets de l’òpera romàntica, Wagner hi introdueix innovacions estructurals notables. L’obertura resumeix el drama, però la presència de dos temes principals —el de l’Holandès i el de la redempció per amor— aporta un significat unificador i innovador. La balada de Senta adopta la forma de lied amb tornada i estrofes, mentre que la festa final al port combina rondó amb tornada per als cors i ball per als mariners. El cor de noies dialogant amb la tripulació actua com a variació, i el rondó reapareix quan els mariners morts vivents responen als noruecs. Finalment, l’escena del sacrifici de Senta funciona com una coda dramàtica que tanca l’obra.[15] L’obertura funciona com un poema simfònic que evoca una tempesta marina, anticipant el drama de l’òpera. Com les obertures de Tannhäuser i Els mestres cantaires de Nuremberg, resumeix l’acció i adopta forma de sonata amb dos temes bàsics oposats en estructura, orquestració, tempo i expressivitat psicològica. Tot i això, destaca pel caràcter clarament de poema simfònic, proper a marines romàntiques com Le corsaire de Berlioz i Les Hèbrides de Mendelssohn, que no estaven concebudes per a l’escena.
L’[[obertura]] de L’holandès errant es compon de cinc seccions: una introducció amb el tema de l’Holandès i la seva tripulació; una segona que presenta el motiu de la redempció, vinculat a l’amor de Senta i amb fragments de la Balada; una tercera que retorna a la música tempestuosa inicial; una quarta centrada en el tema de la tripulació de Daland; i, finalment, la confrontació entre els temes de l’Holandès i de la redempció. La coda difereix de les versions de 1843 i 1864. És aquí on apareixen per primer cop els leitmotiv]]: temes que deriven uns dels altres, s’associen, es transformen, alternant entre major i menor o fent ús d'eco. La interacció entre temes principals i secundaris crea constel·lacions sonores que generen equilibris i tensions, amb tres conjunts temàtics destacats: l’Holandès, Senta i els mariners noruecs.[15]
També destaca la utilització d’intervals amb efectes dramàtics: la quarta augmentada o cinquena disminuïda —anomenada tríton o diabolus in musica—, així com la cinquena de buit, que origina acords inestables i ambigus. Wagner mateix comentava: «El frec de les cinquenes de buit sobre el violí em sonava com una salutació provinent del món dels esperits…» Els acords de setena disminuïda expressen dolor i angoixa, i un interval de segona menor apareix quan, després del segon passatge de la balada del pilot de Daland, la tripulació espectral arria les veles. El cromatisme, ja utilitzat des de l’antiguitat, és aprofitat aquí per descriure la tempesta, la inestabilitat i el terror.[15]
En aquesta òpera, Wagner encara no revoluciona completament la instrumentació, però introdueix innovacions notables: entre els 98 instruments hi ha tres flabiols per a la tempesta, un gong i una màquina de vent. A les dues trompes naturals de l’orquestra, suma sis trompes entre bastidors i dues trompes de vàlvules, que marquen el pas del món dels vius al dels morts. La violència dels elements, reforçada amb efectes estranys i inquietants, s’accentua amb dues trompetes naturals, dues trompetes cromàtiques de pistons, una tuba, el contrabaix i dos trombons.[15]
Wagner manté la tradició en l’elecció de les veus solistes: els greus representen els personatges maleïts (l’Holandès és un baix-baríton), mentre que l’autoritat paternal, Daland, és un baix; Senta, símbol de joventut i puresa, és una soprano.[15] El geni del compositor es mostra en l’alternança i oposició de les masses corals. A més, crea dues figures poderoses, home i dona, que superen els rols operístics habituals: l’Holandès requereix un baix-baríton amb tessitura del fa1 sostingut al fa3, gairebé impossible per l’època, mentre que Senta necessita una soprano lírico-dramàtica del Si♭2 al Si♭4, facilitat que Wagner va ajustar a la veu de la Schröder-Devrient.[23]
Enregistraments
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ Alier, 2007, p. 115.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Alier, 2001, p. 479.
- ↑ 3,0 3,1 «Ressenya de l'òpera». Gran Teatre del Liceu. [Consulta: 14 desembre 2015].
- ↑ Millington, Barry, ed. (1992). The Wagner Compendium: A Guide to Wagner's Life and Music. London: Thames and Hudson. ISBN 0-02-871359-1.
- ↑ «Ressenya de l'òpera» (en castellà). kareol. [Consulta: 13 desembre 2015].
- ↑ Gutman, 1990, p. 64.
- ↑ Wagner, 1843.
- ↑ Vaughan, William (1982) in Der Fliegende Holländer, English National Opera Guide, Calder Publications Ltd; New Ed edition (Jun 1982) ISBN 0-71-453920-1 pages 27-32.
- ↑ Gregor-Dellin, 1983, p. 106.
- ↑ «Dades de l'estrena» (en alemany). operone.de. [Consulta: 13 desembre 2015].
- ↑ Alier, 1986, p. 16.
- ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 Pahlen, 2004.
- ↑ García Pérez, 1989, p. 74.
- ↑ Millington, Barry (Ed.) (1992), The Wagner Compendium: A Guide to Wagner's Life and Music. Thames and Hudson Ltd., Londres. ISBN 0-02-871359-1 page 277.
- ↑ 15,0 15,1 15,2 15,3 15,4 15,5 Verdeau-Pailles, Jacqueline. «Assaig sobre l'òpera» (en castellà). Archivo Wagner. [Consulta: 13 desembre 2015].
- ↑ Millington, Barry (Ed.) (1992), Ibid pàg. 278.
- ↑ Alier, 1986, p. 17.
- ↑ García Pérez, 1989, p. 84.
- ↑ Gregor-Dellin, 1983, p. 149.
- ↑ Alier, 1986, p. 18.
- ↑ Alier, 1986, p. 22.
- ↑ 22,0 22,1 22,2 Alier, 1986, p. 19.
- ↑ 23,0 23,1 Alier, 1986, p. 23.
- ↑ «Il vascello fantasma». La Vanguardia, 15-12-1885, pàg. 7.
- ↑ «Crítica de Roger Alier» (en castellà). La Vanguardia, 26-11-1983.
- ↑ G., H.; Streatfeild, R. A.; Melitz, Leo «The Opera». The Musical Times, 66, 989, 01-07-1925, pàg. 618. DOI: 10.2307/913935. ISSN: 0027-4666.
- ↑ Gravació de qualitat excepcional segons La discoteca ideal de música clásica, de Kenneth i Valerie McLeish, Enciclopedia Planeta, 1996. ISBN 84-08-01038-7
Bibliografia
[modifica]- Alier, Roger. Introducción al mundo de la ópera. El holandés errante (en castellà). Barcelona: Daimon, 1986. ISBN 84-231-2717-6.
- Alier, Roger. Guía Universal de la ópera. Volum 2 (en castellà). Barcelona: Edidiones Robinbook, 2001. ISBN 84-95601-75-3.
- Alier, Roger. Qué es esto de la Ópera (en castellà). Barcelona: Ediciones Robinbook, 2007. ISBN 9788496924635.
- García Pérez, Jesús. «Wagner». A: La Gran Ópera (en castellà). quatre. Barcelona: Planeta-De Agostini, 1989. ISBN 84-395-1306-2.
- Gregor-Dellin, Martin. Richard Wagner. 1.1821-1864 (en castellà). Alianza, 1983. ISBN 84-206-8509-7.
- Gutman, Robert W. Wagner - The Man, His Mind and His Music (en anglès). Harvest Books, 1990. ISBN 978-0156776158.
- Pahlen, Kurt. Diccionario de la Ópera (en castellà). Emece Editores, 2004. ISBN 9789500426183.
- Wagner, Richard. An Autobiographical Sketch (en anglès). The Wagner Library, 1843 [Consulta: 5 juliol 2007].