L'home invisible (1933)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de pel·lículaL'home invisible
The Invisible Man
The Invisible Man (1933) poster.jpg
Fitxa
DireccióJames Whale
Protagonistes
ProduccióCarl Laemmle
GuióR. C. Sherriff, Preston Sturges i Philip Wylie.
MúsicaHeinz Roemheld
Dissenyador de soMut
FotografiaArthur Edeson Sigel
MuntatgeTed J. Kent Modifica el valor a Wikidata
ProductoraUniversal Studios
DistribuïdorUniversal Pictures
Dades i xifres
País d'origenEstats Units d'Amèrica Modifica el valor a Wikidata
Estrena1933
Durada71 min.
Idioma originalCinema mut
Coloren blanc i negre Modifica el valor a Wikidata
Pressupost328.033 dòlars
Descripció
Basat enL'home invisible Modifica el valor a Wikidata
Gènereterror
Temaètica de la recerca, ètica científica, experiment, bogeria, invisibilitat, assassinat, canvis en la personalitat i responsabilitat Modifica el valor a Wikidata
Lloc de la narracióAnglaterra Modifica el valor a Wikidata
Premis i nominacions
Premis

IMDB: tt0024184 Filmaffinity: 412519 Allocine: 2582 Rottentomatoes: m/1010695-invisible_man Allmovie: v25334 TCM: 79365 Metacritic: movie/the-invisible-man-1933 TV.com: movies/the-invisible-man Modifica el valor a Wikidata

L'home invisible (és una pel·lícula de terror muda en blanc i negra filmada l'any 1933, i dirigida per James Whale).

L'any 1931, l'estudi Universal arrencà el seu cicle de monstres clàssics traslladats de la literatura al cinema amb l'estrena de Dràcula. A partir d'aquest moment la productora cercà altres alternatives per a continuar explotant aquesta mina amb altres icones figures de la literatura i arribà a un acord amb Herbert George Wells per a incorporar a la seva galeria de fenòmens a L'home invisible. demostrà ser una molt bona idea, perquè l'èxit d'aquesta primera producció donà lloc a tota una saga que inflamà la imaginació dels aficionats al cinema inclús sense haver llegit la novel·la original en que es basava el film.

Preston Sturges i Philip Wylie participaren l'escriptura del guió de L'home invisible, encara que no foren acreditats finalment, de manera que el llibret de la pel·lícula aparegué signat en crèdits pel britànic Robert Cedric Sherriff, que anys més tard seria nominat a l'Oscar pel seu treball en aquesta mateixa parcel·la en el clàssic Goodbye Mr. Chips (1939). En el seu propi país fou nominat als premis Bafta, equivalents britànics als Oscar estatunidencs, pels guions d'altres dues pel·lícules destacades de la seva carrera, Th Dam Busters (1955) i The Night My Number Came Up (1955).

En la seva filmografia es compten també clàssics com The Four Feathers (1939), Lady Hamilton (1941) o Odd Man Out (1947), però referint-se al tema d'aquest film, interessa la seva contribució, a voltes sense aparèixer en crèdits, als guions d'un grapat de pel·lícules que marcaren la seva participació en dos clàssics del cicle de terror de la Universal, com són The Bride of Frankenstein (1935) i Dracula's Daughter (1936). Ambdós arribaren després del seu treball a L'home invisible. Prèviament havien escrit diàlegs addicionals per un altre clàssic del gènere de terror de l'època, The Old Dark House protagonitzat per Boris Karloff i Charles Laughton el (1932) i dirigida per un dels mestres del gènere, James Whale, que després tornà a treballar amb ell dirigint L'home invisible.

A The Old Dark House, ambdós ja s'havien enfrontat amb el repte de l'original literari, en aquest cas de J.B. Priestley, però el repte que enfrontaren fou més gran a l'hora de traslladar la novel·la de Wells al cinema. El motiu era obvi; la invisibilitat. Com aconseguir que un personatge protagonista, a més amb fets de malvat, tingués pes en la pantalla sense aparèixer en la imatge?.

L'altre repte que tingué d'afrontar Sherriff alhora de fer-se càrrec del guió fou quan demanà un exemplar de la novel·la original de Wells per adaptar la pel·lícula, els encarregats de l'estudi li replicaren que no tenien cap copia en ves d'això li proporcionaren els catorze tractaments realitzats sobre la historia per diferents guionistes que havien ubicat l'acció en la Rússia tsarista i inclús al planeta Mart.

Tal era el nivell de distracció amb el que arrencà aquest projecte. Fou el mateix Sherriff que s'agencià una copia de la novel·la original en una llibreria de segona mà, i decidí apartar-se de la tònica dominant en les adaptacions de monstres clàssics portades a terme per Universal fins aquell moment: en lloc d'anar per lliure i prendre's les llibertats amb l'original, decidí ser el més fidel que li fos possible a aquest.

aquest fou un dels encerts d'aquesta versió que precisament per això continua sent la millor i més apreciada per bona part dels seguidors de les joies literàries de H. G. Wells i avui encara conta entre les més fidels adaptacions de les seves obres a la gran pantalla.

El resultat fou que H. G. Wells restà content amb la pel·lícula i només li trobà una pega de què haguessin convertit el protagonista de la seva novel·la en un boig. A això, el director James Whale li replica que nomes un boig intentaria fer-se invisible.

La bogeria reapareixia posteriorment coma motor d'una de les seqüeles d'aquest llargmetratge, The Invisible Man's Revenge, demostrant que era un bon motiu per explicar les accions del protagonista d'aquest tipus d'història.

Però, qui podia interpretar a un home invisible que va caient paulatinament en la bogeria? entre els actors que figuraven com a candidats a protagonitzar la pel·lícula en les llistes d'estudis Universal estava el clàssic Boris Karloff, que havia triomfat com la criatura de Frankenstein i sens dubta hauria compost un home invisible certament més aterrador que el que finalment ens ofereix el film. Karloff era el favorit del productor Carl Laemmle per fer-se càrrec del paper, però quan aquest intentà retallar-li el salari, Karloff s'esborrà del projecte, el que portà als productors a remenar els noms de Cyril Gardner, Chester Morris, Paul Lukas i Colin Clive.

Finalment, fou Claude Rains el que donà vida al personatge de H. G. Wells, en el seu primer paper per al cinema estatunidenc, principalment perquè era la primera i quasi única elecció del director James Whale per al paper. El problema afegit fou que Rains era claustrofòbic i l'ús d'un vestit de vellut negra per a simular la seva invisibilitat amb efectes especials li feu el rodatge força problemàtic. Inclús en alguna ocasió, els responsables dels efectes especials tingueren de substituir a Rains per un altra actor, i en general el rodatge fou una autèntic malson per al protagonista. Cada vegada que el personatge es treia les venes convertint-se en invisible, Whale rodava el pla amb Rains completament cobert per vellut negra i davant un fons d'aquest mateix material.

Però això no va impedir a Rains fer un dels seus millors treballs, potser no suficientment valorat, donat que tenia que compondre la major part de la seva interpretació amb les seves habilitats vocals, incorporant a més una firma d'ambigüitat en el personatge, que des del terror incorporava algunes pinzellades d'humor. Això el convertí en un dels monstres més humans de la galeria d'Universal. Fou dels més rendibles i es guanyà l'aplaudiment no sols del públic sinó també de la crítica. La revista Variety definí la pel·lícula com <quelcom nou i refrescant> en el paistage del cinema de terror de l'època, i el diari The New York Times la incloïa en la seva llista de les 10 millors pel·lícules de l'any. Inclús el Festival de Venècia li donà un reconeixement especial a Jammes Whale pel seu treball en aquest llargmetratge, sens dubte tot esdeveniment per a un film de gènere fantàstic.

L'esforç li valgué la pena, perquè aquesta pel·lícula fou la més taquillera de la seva brevíssima carrera com a protagonista. després passà a papers més secundaris, interpretant el pare del licantrop a The Wolf Man (1941) i acompanyant a Humphrey Bogart a Casablanca (1942). Poc a poc, Rains anà readaptant-se a rols més secundaris, condicionat per un físic que l'impedia ser un galant o l'heroi de les faules hollywoodianes de l'època, malgrat que brillà molt darrera les estrelles, per exemple, exercint com a malvat casat amb una Ingrid Bergman que li era infidel en l'espia interpretat per Cary Grant a Notorious (1946), d'Alfred Hitchcock.

Referències[modifica]

  • Revista de cinema ACCIÖN del mes de setembre de 2019. (ISSN: 2172-0517)