L'hora final

L'hora final
On the Beach
	;
Fitxa
Direcció	Stanley Kramer
Protagonistes	Gregory Peck; Ava Gardner; Fred Astaire; Anthony Perkins; John Tate; John Meillon; John Tate (en)
Producció	Stanley Kramer
Guió	John Paxton i Nevil Shute
Música	Ernest Gold
Fotografia	Daniel L. Fapp i Giuseppe Rotunno
Muntatge	Frederic Knudtson
Productora	Stanley Kramer Productions
Distribuïdor	United Artists i Netflix
Dades i xifres
País d'origen	Estats Units d'Amèrica i Austràlia
Estrena	1959
Durada	129 min
Idioma original	anglès
Versió en català	Sí
Rodatge	Austràlia, San Diego i Melbourne
Color	en blanc i negre
Format	1.66:1
Pressupost	2.900.000 $
Recaptació	11.000.000 $ (Estats Units d'Amèrica)
Descripció
Basat en	On the Beach (en)
Gènere	cinema de ciència-ficció, cinema de catàstrofes, drama, cinema postapocalíptic, pel·lícula basada en una novel·la i cinema distòpic
Tema	suïcidi
Lloc de la narració	Melbourne i Califòrnia
Premis i nominacions
Nominacions	Oscar al millor muntatge (1960); Òscar a la millor música (comèdia o drama) (1960) ;
Premis	National Board of Review a les 10 pel·lícules més destacades ;

L'hora final^[1] (títol original en anglès: On the Beach) és una pel·lícula estatunidenca dirigida per Stanley Kramer, estrenada el 1959. És una adaptació de la novel·la homònima del britànic Nevil Shute (1899-1960). Ha estat doblada al català.^[1]

Argument

La Tercera Guerra mundial i nuclear s'ha posat en marxa. Austràlia és l'últim continent que sobreviu en l'espera inexorable de ser afectada per les mortals radiacions. L'acció se situa a Melbourne i es concentra en les últimes setmanes de la vida d'algunes persones. Es segueixen sobretot els amors desesperats de Moira Davidson i de Dwight Towers, capità d'un submarí americà que patrullava en el Pacífic en el moment del bombardeig i els últims esdeveniments en la vida de la jove parella Holmes i del seu cercle. L'esperança que quedin altres supervivents és mantingut durant un temps per la recepció de senyals intermitents de tipus Morse desordenats, però el descobriment del seu origen hi posarà fi.^[2]

Última imatge de la pel·lícula :

«	There is still time ... brother (Hi ha encara temps...germà)	»
— Inscrit en una banderola que flota en el vent d'un món mort contaminat.

Repartiment

Gregory Peck: Dwight Towers
Ava Gardner: Moira Davidson
Fred Astaire: Julian Osborn
Anthony Perkins: Tinent Peter Holmes
Donna Anderson: Mary Holmes
John Tate: Amiral Bridie
Harp McGuire: Tinent Sunderstrom
Lola Brooks: Tinent Hosgood
Guy Doleman: Farrel
Lou Vernon: Davidson
Ken Wayne: Benson
John Meillon: Swaim

Premis i nominacions^{[cal citació]}

Premis

1959: National Board of Review: classificat com un dels deu millors films de l'any
1960: Globus d'Or a la millor banda sonora original per Ernest Gold
1960: BAFTA: Premi de l'ONU a Stanley Kramer
1961: Blue Ribbon Awards a la millor pel·lícula en llengua estrangera a Stanley Kramer

Nominacions

1960: Oscar al millor muntatge per Frederic Knudtson
1960: Oscar a la millor música per Ernest Gold
1960: Globus d'Or a la millor pel·lícula dramàtica
1960: Globus d'Or al millor director per Stanley Kramer
1960: Globus d'Or al millor actor secundari per Fred Astaire
1960: Globus d'Or de la millor promoció per l'entente international
1960: BAFTA a la millor actriu per Ava Gardner

Producció^{[cal citació]}

Rodatge

Període preses de vista: gener de 1959 al 27 de març de 1959
Exteriors :
- Austràlia: Melbourne i voltants. En record del rodatge a Melbourne, tres carrers llavors en construcció porten els noms dels membres simbòlics del seu equip: Gardner Street, Kramer Drive i Shute Avenue...
- Califòrnia: Circuit de Riverside (Comtat de Riverside) per a les seqüències de carreres de cotxe.

Rebuda

Ava Gardner:^[3]

«

L'hora final és estrenada de manera simultània a divuit capitals el 17 de desembre de 1959. La idea era imposar la pel·lícula com la que cal haver vist quan només hauries de veure una sola pel·lícula a la teva vida. El Journal American de Nova York, per exemple, ha titulat: «L'hora final» té l'impacte d'una bomba. »
Arreu on la pel·lícula s'ha projectat, ha suscitat controvèrsies. el New York Daily News, en un editorial, l'ha qualificat de «pel·lícula derrotista», explicant que « el pensament que el sosté obre la via a l'esclavitud final de tot el gènere humà».

Fins i tot un observador tan aristocràtic com Stewart Alsop s'ha cregut obligat a dir: «És inexacte que una guerra atòmica tindria per resultat la mort de tot el món i la destrucció completa del Món, com a L'hora final . »
Pel que fa a la meva actuació, les crítiques aparentment no arribaven a dir el que era el més sorprenent: la qualitat del meu paper, o el meu costat lleig, psíquicament.^[4] Newsweek il·lustra bé aquesta tendència decretant que «Miss Gardner mai no ha estat tan lletja, ni tan eficaç». Honradament, me'n fumia de la seva opinió. Estava orgullosa d'haver participat en aquesta pel·lícula, orgullosa del missatge que vehiculava.

»

Gilles Gressard:^[5]

«

Kramer mira la gent viure aquests últims moments i escollir la seva manera de supervivència temporal o el seu suïcidi. Encara que molt lent i molt poc espectacular, L'hora final és una pel·lícula que t'enganxa i s'aprova el cinisme del savi interpretat per Fred Astaire quan comenta amb ironia: Qui no ha cregut mai que podríem mantenir la pau organitzant la nostra defensa amb les armes que tota utilització fa suïcida !

»

Referències

↑ ^1,0 ^1,1 esadir.cat. L'hora final. esadir.cat.
↑ «On the Beach». The New York Times.
↑ Extret de l'autobiografia d'Ava Gardner, Françoise Cartano, Ava: My Story, 1991
↑ Ava escriu que encarna una dona alcohòlica i desencantada (sic)
↑ Extret del seu assaig El cinema de Ciència-ficció , Éditions j'ai lu, Collection Cinema (Els Grans Gèneres), París 2007 ISBN 2-277-37010-X

[català-1] 1,0 ^1,1 esadir.cat. L'hora final. esadir.cat.

[2] «On the Beach». The New York Times.

[3] Extret de l'autobiografia d'Ava Gardner, Françoise Cartano, Ava: My Story, 1991

[4] Ava escriu que encarna una dona alcohòlica i desencantada (sic)

[5] Extret del seu assaig El cinema de Ciència-ficció , Éditions j'ai lu, Collection Cinema (Els Grans Gèneres), París 2007 ISBN 2-277-37010-X

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]