L'hora final

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de pel·lículaL'hora final
On the Beach
Onthebeachfilm.jpg
Fitxa
Direcció Stanley Kramer
Protagonistes
Director artístic Rudolph Sternad
Producció Stanley Kramer
Guió John Paxton,
adaptació de la novel·la homònima de Nevil Shute
Música Ernest Gold
Dissenyador de so Hans Wetzel
Fotografia Giuseppe Rotunno
Muntatge Frederic Knudtson
Vestuari Joe King
Productora Stanley Kramer Productions (Estats Units)
United Artists (Estats Units)
Distribuïdor United Artists, Les Films Coronis (França)
Característiques
País d'origen Estats Units
Data d'estrena 1959
Durada 135 minuts
Idioma original anglès
Lloc de rodatge Austràlia, San Diego i Melbourne
Color en blanc i negre
Descripció
Basat en On the Beach Tradueix
Gènere Drama
Ciència-ficció
Tema principal suïcidi
Lloc de la narració Melbourne i Califòrnia
Premis i nominacions
Nominat per a
Altres dades
Identificador IMDb Fitxa 7.3/10 stars
Identificador Filmaffinity Fitxa 6.8/10 stars
Identificador Rotten Tomatoes Fitxa
Identificador AllMovie de pel·lícula Fitxa
Identificador Turner Classic Movies de pel·lícula Fitxa
Modifica les dades a Wikidata

L'hora final (títol original en anglès: On the Beach) és una pel·lícula estatunidenca dirigida per Stanley Kramer, estrenada el 1959. És una adaptació de la novel·la homònima del britànic Nevil Shute (1899-1960). Ha estat doblada al català.[1]

Argument[modifica]

La Tercera Guerra mundial i nuclear s'ha posat en marxa. Austràlia és l’últim continent que sobreviu en l’espera inexorable de ser afectada per les mortals radiacions. L’acció es situa a Melbourne i es concentra en les últimes setmanes de la vida d’algunes persones. Es segueixen sobretot els amors desesperats de Moira Davidson i de Dwight Towers, capità d'un submarí americà que patrullava en el Pacífic en el moment del bombardeig i els últims esdeveniments en la vida de la jove parella Holmes i del seu cercle. L'esperança que quedin altres supervivents és mantingut durant un temps per la recepció de senyals intermitents de tipus Morse desordenats, però el descobriment del seu origen hi posarà fi.[2]

Última imatge de la pel·lícula :

« There is still time ... brother (Hi ha encara temps...germà) »
— Inscrit en una banderola que flota en el vent d'un món mort contaminat.

Repartiment[modifica]

Premis i nominacions[modifica]

Premis[modifica]

Nominacions[modifica]

Producció[modifica]

Rodatge[modifica]

  • Període preses de vista: gener de 1959 al 27 de març de 1959
  • Exteriors :

Rebuda[modifica]

« L'hora final és estrenada de manera simultània a divuit capitals el 17 de desembre de 1959. La idea era imposar la pel·lícula com la que cal haver vist quan només hauries de veure una sola pel·lícula a la teva vida. El Journal American de Nova York, per exemple, ha titulat: «L'hora final» té l’impacte d’una bomba. »
Arreu on la pel·lícula s'ha projectat, ha suscitat controvèrsies. el New York Daily News, en un editorial, l’ha qualificat de «pel·lícula derrotista», explicant que « el pensament que el sosté obre la via a l’esclavitud final de tot el gènere humà».

Fins i tot un observador tan aristocràtic com Stewart Alsop s’ha cregut obligat a dir: «És inexacte que una guerra atòmica tindria per resultat la mort de tot el món i la destrucció completa del Món, com a L'hora final . »
Pel que fa acla meva actuació, les crítiques aparentment no arribaven a dir el que era el més sorprenent: la qualitat del meu paper, o el meu costat lleig, psiquicament.[4] Newsweek il·lustra bé aquesta tendència decretant que «Miss Gardner mai no ha estat tan lletja, ni tan eficaç». Honradament, me'n fumia de la seva opinió. Estava orgullosa d’haver participat en aquesta pel·lícula, orgullosa del missatge que vehiculava.

»
  • Gilles Gressard:[5]
« Kramer mira la gent viure aquests últims moments i escollir la seva manera de supervivència temporal o el seu suïcidi. Encara que molt lent i molt poc espectacular, L'hora final és una pel·lícula que t'enganxa i s’aprova el cinisme del savi interpretat per Fred Astaire quan comenta amb ironia: Qui no ha cregut mai que podríem mantenir la pau organitzant la nostra defensa amb les armes que tota utilització fa suïcida ! »

Referències[modifica]

  1. esadir.cat. L'hora final (en català). esadir.cat. 
  2. «On the Beach». The New York Times.
  3. Extret de l'autobiografia d'Ava Gardner, Françoise Cartano, Ava: My Story, 1991
  4. Ava escriu que encarna una dona alcohòlica i desencantada (sic)
  5. Extret del seu assaig El cinema de Ciència-ficció , Éditions j'ai lu, Collection Cinema (Els Grans Gèneres), París 2007 ISBN 2-277-37010-X

Enllaços externs[modifica]