Líbia

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Per a altres significats, vegeu «Líbia (filla d'Èpaf)».
Infotaula de geografia políticaLíbia
Bandera de Líbia
bandera de Líbia

Himne Libya, Libya, Libya

Localització
Location Libya AU Africa.svg
27° N, 17° E / 27°N,17°E / 27; 17
Capital Trípoli
Conté
Població
Total 6.201.521 (2013)
• Densitat 3,52 hab/km²
Llengua àrab
Geografia
Superfície 1.759.541 km²
Punt més alt Bikku Bitti  (2.267 m)
Punt més baix Sabkhat Ghuzayyil  (-47 m)
Limita amb
Història
Anterior Gran Jamahiriyya Àrab Líbia Popular Socialista
Organització i govern
Legislatiu Cambra de Representants de Líbia
• Cap d'Estat Aguila Salah Issa al-Obaidi
• Prime Minister of Libya Fayez al-Sarraj (2015)
Membre de
Economia
PIB 41.142.722.414 $ (2014)
Reserves totals 93.615.460.033 $ (2014)
IDH 0,636 (1980)
Moneda dinar libi (LYD)
Indicatius
Fus horari
Domini d'Internet .ly
Prefix telefònic +218
Emergències 190, 191 i 193
ISO 3166-1 LY
Modifica dades a Wikidata

Líbia (en àrab ليبياLībiyā), també coneguda com a Estat de Líbia (en àrab دولة ليبيا, Dawlat Lībiyā), és una república del nord de l'Àfrica. Limita al nord amb la mar Mediterrània, a l'oest amb Tunísia i Algèria, al sud-oest amb el Níger, al sud amb el Txad, al sud-est amb el Sudan i a l'est amb Egipte. Té una extensió d'1.759.540 km². El clima és mediterrani a la costa i desèrtic a la resta del país.

La capital és Trípoli, amb més d'un milió d'habitants, i les ciutats que la segueixen en importància són Bengasi (650.000 hab.) i Misratah (380.000 hab.).

Fins al 2011, el país tenia l'esperança de vida més elevada del continent africà (només per darrere de les ciutats espanyoles de Ceuta i Melilla, i les illes Canàries i Santa Elena) amb una esperança de vida de 77,65 anys.[1] També, pel que fa al continent africà, comptava amb el PIB per càpita, el segon lloc del PIB (PPA) per càpita i un dels Índex de desenvolupament humà més alts, encara que des del 2011 ha perdut moltes posicions en tots els rànquings.

Toponímia[modifica]

Article principal: Libu

Els Libu (R'bw, Ribou, Labu, Laguatan o Lwatae) van ser una antiga tribu berber, de la qual deriva el nom del país "Líbia". La seva ocupació de l'Antiga Líbia està testificada en textos egipcis de l'Imperi Nou, sobretot del període ramèsida. El primer esment és en una inscripció de Ramsès II.

Laguatan va ser el nom que van usar els autors romans per referir-se a les tribus nòmades de Cirenaica. Han estat descrits com a caçadors i nòmades, però hi ha qui els considera sedentaris i caçadors.

A l'Antiga Grècia i a l'Antic Egipte, el nom de Líbia era utilitzat en un sentit més ampli, per a designar tot el nord d'Àfrica, a l'oest d'Egipte. Fins i tot, de vegades passava a significar el continent africà sencer.

Història[modifica]

Article principal: Història de Líbia

Les tres parts tradicionals del país són la Tripolitània, el Fezzan i la Cirenaica. En la mitologia grega, Dido vivia a 'Líbia'.

Las primeres mencions que apareixen a la història de Líbia, fan referències als mercenaris libis contractats per l'Antic Egipte, durant el primer mil·lenni a. C. L'exèrcit cartaginès d'Anníbal Barca també va comptar posteriorment amb aquests mercenaris, que van formar part de la infanteria del seu exèrcit durant la seva famosa expedició a la península itàlica a través dels Alps. La franja costera del país va ser molt visitada pels grecs i els fenicis, dominada més tard per l'Imperi romà, el regne vàndal de Genseric, l'Imperi bizantí, els àrabs, l'Imperi otomà i l'Imperi italià.

Després de la derrota de l'imperi Cartaginès en la tercera guerra púnica el territori va passar a control romà.[2] La Tripolitània i la Cirenaica eren colònies romanes que foren conquerides pels musulmans al segle VII. Vegeu Djabal Nafusa, Tripolitana, Cirenaica i Fezzan.

Del 1510 al 1530 Tripolitana va pertànyer a Espanya i després a l'Orde de Malta, fins al 1550 quan Trípoli fou conquerida pels otomans i fou la seu d'un govern provincial otomà cada vegada més independent.

Època colonial fenícia i grega[modifica]

Els fenicis van ser els primers que van fundar establiments comercials a Líbia, després que els mercaders de Tir (a l'actual Líban), desenvolupessin relacions comercials amb les tribus berbers i signessin tractats per assegurar-se la seva cooperació en la explotació de matèries primeres.[3][4] Durant el segle V a.C., la més gran de les colònies fenicies, Cartago, havia estès el seu domini fins a controlar la major part del nord d'Àfrica, on existia una civilització coneguda com Púnica. Entre els asentaments púnics més notables de la costa de Líbia es trobaven Oea (més tard Trípoli), Libdah (més tard Leptis Magna) i Sabrata. Aquestes tres ciutats es trobaven en una àrea que més tard s'anomenaria Trípoli, o "Tres Ciutats", de la que Trípoli, la capital de la Líbia moderna en portaria el seu nom.

Vers el 630 a. C., els antics grecs van colonitzar l'est de Líbia i van fundar la ciutat de Cirene.[5] Dos-cents anys més tard, es van establir quatre importants ciutats gregues a la zona coneguda com la Cirenaica: Barce o Barca (més endavant Al Marj); Euhesperides (més tarde Berenice i actualment Bengasi), Taucheira (més tard Arsinoe i actualment Tocra); Balagrae (més tard Al Bayda', Beda Littoria sota l'ocupació italiana, i actualment Beida) i Apol·lònia (més tard Susa), el port de Cirene.[6] Junt amb Cirene, eren conegudes com la Pentàpolis ("Cinc Ciutats").

Cirene va esdevenir un dels grans centres intel·lectuals i artístics del món grec. Era famosa per la seva escola de medicina, les seves acadèmies i la seva arquitectura. Els grecs de la Pentàpolis van resistir els atacs del antics egipcis per l'est i dels cartaginesos per l'oest fins que el 525 a. C. l'exèrcit persa de Cambises II va envair la Cirenaica, que van romandre en poder persa o egipci els dos segles següents. El 331 a.C. Alexandre el Gran va conquerir l'est de Líbia, retornant el territori sota control grec. A la mort d'Alexandre, el seu imperi es va dividir entre els seus generals i la Cirenaica va quedar sota el control de Ptolemeu I Sòter, rei (faraó) d'Egipte. Més tard, es formaria una federació de la Pentàpolis que fou governada per un rei, generalment de la casa reial ptolemaica.

Líbia romana[modifica]

Teatre romà de Leptis Magna.

Després de la caiguda de Cartago, els romans no van ocupar Tripolitana (la regió al voltant de Trípoli), si no que la van deixar sota el control dels reis de Numídia, fins que les ciutats costaneres van demanar la protecció de Roma.[7] Ptolemeu Apió, l'últim governant grec, va entregar la Cirenaica a Roma, que va annexionar formalment la regió el 74 a. C. unint-la amb Creta com una de les províncies romanes. Durant les guerres civils romanes, Tripolitània (encara no annexionada formalment) i la Cirenaica van recolzar Pompeu i Marc Antoni contra, respectivament, Juli Cèsar i Octavi August.[7] Els romans van completar la conquesta de la regió en temps d'August, ocupant el nord de Fezzan ("Fasania") sota el comandament de Luci Corneli Balb Menor. Com a part de l'Àfrica Nova la província de Tripolitània va assolir una gran prosperitat,[7] arribant al seu punt àlgid durant els segles II i III, quan la ciutat de Leptis Magna, lloc d'origen de la dinastia dels Severs, es trobava en el seu màxim apogeu.[7] Per altra banda, les primeres comunitats cristianes es van establir a la Cirenaica durant època de l'emperador Claudi, encara que va ser devastada en gran pare durant la Guerra de Kitus iniciant-se des d'aleshores la seva decadència, malgrat ser repoblada per Trajà per mitjà de colonies militars.[8] Malgrat tot, durant més de 400 anys, Tripolitània i la Cirenaica van formar part d'un Estad cosmopolita on els seu ciutadans compartien una llengua comú, un sistema legal i una identitat romana.

Les ruïnes romanes com les de Leptis Magna i Sabrata, encara presents en l'actual Líbia, donen testimoni de l'antiga vitalitat de la regió, en la que ciutats populoses i pobles més petits van gaudir de les comoditats de la vida urbana en forma de fòrums, mercats, espectacles públics o banys, que es troben per tots els racons de l'Imperi Romà. Comerciants i artesans de diverses parts del món romà es van establir al nord d'Àfrica, encara que el caràcter de las ciutats de Tripolitània es va mantenir decididament púnic i a la Cirenaica es van mantenir el caràcter grec. Tripolitània va ser una gran exportadora d'oli,[9] així com un centre del comerç de marfil i animals salvatges portat a la costa pels Garamants,[9] mentre que la Cirenaica va ser un centre important d'exportació de vins, drogues i cavalls. El gruix de la població del camp estava format per agricultors berbers, que a l'oest van ser completament «romanitzats» en la llengua i els costums.[10] Fins al segle X el romànic africà es van seguir parlant en algunes zones de Tripolitània, principalment prop de la frontera amb Tunísia.[11]

Líbia islàmica[modifica]

The Atiq Mosque in Awjila is the oldest mosque in the Sahara.

Sota el comandament d'Amr ibn al-'As, l'exèrcit del califat dels raixidun va conquerir la Cirenaica.[7] El 647 un exèrcit dirigit per Abd-Al·lah ibn Sad va capturar Trípoli definitivament de mans dels Bizantins.[7] El Fezzan va ser conquerit per Uqba ibn Nafi el 663. Les tribus berber de l'interior van acceptar l'Islam, encara que es van resistir al domini polític àrab.[12]

Durant les següents dècades, Líbia va estar sota el domini del Califat omeia de Damasc fins que els abbàssides van derrotar els omeies l'any 750 i Líbia va passar a estar sota el domini de Bagdad. Quan el califa Harun ar-Raixid va nomenar Ibrahim ibn al-Àghlab com a governador de Ifriqiya l'any 800, Líbia va passar a gaudir d'una autonomia local considerable sota el govern de la dinastia Aglàbida. Cap a finals del segle IX, l'oest de Líbia va passar a estar sota control del califat fatimita, que governava tota la regió cap al 972, anomenant governador a Bulugguín ibn Ziri.[7]

La dinastia berber dels zírides es va separar dels fatimites xiites, reconeixent els abbàssides sunnites de Bagdad com els califes legítims. En represalia, els fatimites van provocar la migració de milers de musulmans, principalment de dues tribus qaisites, els Banu Sulaym i els Banu Hilal, cap al nord d'Àfrica. Aquest acte va alterar dràsticament el teixit del camp libi, consolidant l'arabització cultural i lingüística de la regió.[7]

El domini dels zírides sobre Tripolitània va ser de curta durada. Ja el 1001 els berbers de la dinastia Banu Khazun es van separar, tenir el control de Tripolitània fins al 1146, quan la regió va ser conquerida pels Normands de Sicília.[7] Uns anys més tard, el 1159, el líder marroquí almohade Abd al-Mu'min va reconquerir Trípoli de mans dels europeus. Durant els següents 50 anys, Tripolitània va ser l'escenari de nombroses batalles entre la dinastia aiúbida, els governants almohades i els insurgents de la dinastia Banu Ghàniya. Posteriorment, el general almohade Muhammad ibn Abu Hafs va governar Líbia entre 1207 i 1221 abans de l'establiment de la dinastia hàfsida de Tunísia, independent dels almohades.[7] Els hàfsides van governar Tripolitània durant gairebé 300 anys. Cap al segle XVI els hàfsides es van veure cada cop més atrapats en la lluita de poder entre Espanya i l'Imperi Otomà.

Després d'afeblir-se el control de abbàssides, la Cirenaica va estar sota el control de diferents estats egipcis, com els dels tulínides, els ikhxídides, els aiúbides i els mamelucs, abans de la conquesta otomana el 1517. Finalment, Fezzan va obtenir la seva independència sota la dinastia Awlad Muhammad després del govern de l'Imperi Kanem. Els otomans finalment van conquerir Fezzan entre 1556 i 1577.

Líbia otomana (1551-1911)[modifica]

El setge de Trípoli, el 1551, que va permetre al otomans capturar la ciutat de mans dels Cavallers de Sant Joan.

Després de la invasió espanyola de Trípoli el 1510, aquesta va ser entregada per l'emperador Carles V als Cavallers de Sant Joan, que havien estat expulsats de Rodes. Un anys més tard, el 1551, l'almirall otomà Sinan Paixà va conquerir Líbia en nom del sultà otomà.[7] El seu successor Turgut Reis va ser anomenat Bei de Trípoli i posteriorment Paixà de Trípoli el 1556. Cap a 1565, l'autoritat administrativa regent a Trípoli era representada per un paixà designat directament pel sultà a Constantinoble. A la dècada de 1580, els governants de Fezzan van donar la seva lleialtat al sultà, i tot i que l'autoritat otomana estava absent a la Cirenaica, un Bei situat a Bengasi a finals del segle següent actuava com a agent del govern de Trípoli. Els esclaus europeus i un gran nombre de esclaus negres portats des del Sudan eren una característica de la vida quotidiana a Trípoli. El 1551, Turgut Reis va esclavitzar gairebé tota la població de l'illa maltesa de Gozo, unes 6.300 persones, enviant-les a Líbia.[13]

Amb el pas del temps, el poder es va dipositar en el cos de geníssers del paixà. El 1611, els deys van donar un cop d'estat contra el paixà, i el dey Sulayman Safar va ser nomenat cap del govern. Durant els següents cent anys, una sèrie de deys va governar efectivament Tripolitània. Els dos deys més importants van ser Mehmed Saqizli i Osman Saqizli, tots dos també paixàs, que van governar eficaçment la regió. Aquest últim, a més, va conquerir la Cirenaica.[7]

L'USS Enterprise de l'Esquadra Mediterrània capturant un corsari tripolià durant la Primera Guerra Berber (1801)

Mancant la direcció del govern otomà, Trípoli va passar per un període d'anarquia militar durant el qual es succeïen cops d'estat en els que rarament els seus autors més d'un any el càrrec. Un d'aquests cops d'estat, dirigit per l'oficial turc Ahmad Karamanli, va permetre a la dinastia karamanli governar des de 1711 fins a 1835. El seu poder es centrava principalment a Tripolitània, encara que a mitjans del segle XVIII van tenir influència a la Cirenaica i Fezzan. Els successors d'Ahmad van ser menys hàbils, però el delicat equilibri de poder de la regió va permetre seguir governant als karamanli. El 1793, a l'inici de la guerra civil tripolitana, l'oficial turc Ali Benghul va deposar i substituir Ahmad Karamanli i va restaurar breument el domini otomà sobre Tripolitània. Dos anys més tard, Yusuf, germà de Ahmad, va recuperar el govern, restablint la independència de Tripolitània.[7]

A principis del segle XIX va esclatar la guerra entre els Estats Units i la Tripolitània, i es van produir una sèrie de batalles que es van conèixer com la Primera Guerra Berber i la Segona Guerra Berber. El 1819, els diversos tractats de les Guerres Napoleòniques van obligar als estats berbers a abandonar la pirateria gairebé per complet, i l'economia de Tripolitània va començar a enfonsar-se. Quan Yusuf es va debilitar, van sorgir faccions entorn dels seus tres fills i aviat es va produir una guerra civil.[7]

El sultà otomà Mahmud II va enviar tropes per restablir l'ordre, marcant el final de la dinastia karamanli i d'una Tripolitània independent. L'ordre no es va recuperar fàcilment, i la revolta dels libis dirigits per Abd-El-Gelil i Gûma ben Khalifa va durar fins a la mort d'aquest últim el 1858. El segon període de domini otomà va veure canvis administratius i un major ordre en la governança de les tres províncies de Líbia. Finalment el control otomà es va afermar a Fezzan entre 1850 i 1875 per obtenir ingressos del comerç saharià.[7]

Líbia italiana (1911-1943)[modifica]

El 29 de setembre de 1911 Itàlia va declarar la guerra a l'Imperi otomà i va envair Tripolitana i Cirenaica, però les forces turco-líbies van presentar molta resistència i els italians no van passar de la zona costanera. El tractat de pau d'Ouchy del 7 d'octubre de 1912 va establir el fi de les hostilitats, però sobre el terreny els libis van mantenir la resistència; aquesta resistència va obtenir el suport de l'Imperi en esclatar la Primera Guerra Mundial i els italians van quedar assetjats a les seves places fortes a la costa. El cap principal era Ahmad al-Sharif (1873-1933), cap de la confraria sanusita, que el novembre de 1915, amb el suport alemany i turc, va decidir atacar als britànics a la part occidental d'Egipte, però fou derrotat deixant l'autoritat plena de la Cirenaica al seu cosí Muhammad Idris al-Sanusi de 34 anys.

L'abril de 1917 es van signar els anomenats acords d'Akrama entre Idris d'un costat, i els britànics i els italians de l'altra; l'acord amb els italians va ser substituït per l'acord d'al-Radjima pel qual els italians van reconeixien a Idris com a emir independent dels oasis de l'interior de la Cirenaica. D'altra banda a Tripolitània, els acords de 1917 havien portat a l'establiment d'una república de Tripolitana a Misratah, ja aquell mateix any, i a l'enfonsament dels otomans el novembre del 1918, a l'extensió d'aquesta república a la resta de Tripolitana sota control dels nacionalistes, sent acceptada per Ramadan al-Shtaywi o Suwayhili i pel berber ibadita Sulayman al-Baruni; aquesta república fou reconeguda pels italians el 1919 sota la seva sobirania (18 de maig de 1919), però aviat van esclatar lluites entre les faccions nacionalistes. Com a solució d'emergència els nacionalistes van oferir a Idris la corona de tota Líbia (1921) el que va posar a l'emir en una situació compromesa després del pacte de l'emir amb els italians. Idris va acceptar però immediatament va fugir a Egipte (1922).

Omar Al-Mukhtar va ser el líder de la resistència líbia a la Cirenaica contra la colonització italiana.

Llavors a Roma va agafar el poder Mussolini, i aquest va ordenar reprendre la guerra a Líbia. A Tripolitània la resistència fou aplanada (1923) però a Cirenaica, mercès al carismàtic representant sanusita Úmar al-Mukhtar, els beduïns van resistir amb èxit durant prop de deu anys fins que el 1931 Mukhtar fou ferit i empresonat, sent finalment executat en públic. S'estima que entre 1928 i 1932, l'exèrcit italià va acabar amb la meitat de la població de beduïns.[14] L'1 de gener de 1934 els italians van reunir les colònies de Cirenaica, Tripolitana i Fezzan a la colònia de Líbia i van iniciar un programa de colonització agrícola. El 1935 van acabar la carretera estratègica que unia les dues parts principals.

La Segona Guerra Mundial va aturar els projectes italians. Després de durs combats entre alemanys i britànics aquests van ocupar Líbia (desembre 1942-gener 1943) amb suport de forces franceses lliures que van ocupar Fezzan. El domini italià va acabar finalment el 13 de maig de 1943. Idris al-Sanusi, que era al Caire, va donar suport als britànics durant la lluita i forces que li eren lleials van participar en l'alliberament de la Cirenaica sota la seva bandera negra.

El 10 de febrer de 1947 Itàlia va cedir formalment Líbia a Gran Bretanya i França.[15] L'abril de 1948 la sort de Líbia fou consultada a les Nacions Unides; l'Assemblea General havia de decidir la sort del país i el 21 de novembre de 1949 va proclamar que seria un estat independent abans de l'1 de gener de 1952 i mentre estaria sota supervisió de l'ONU, amb l'administració exercida per administradors o residents britànics i francesos als territoris i amb un comissionat general, que fou l'holandès Adrian Pelt nomenat el 10 de desembre de 1949 i que va arribar a Trípoli el 18 de gener de 1950. Es van formar dues tendències: els caps tribals i religiosos, generalment d'edat avançada i de Cirenaica i el Fezzan, que volien un estat federal amb Idris I de Líbia com a sobirà, i una generació jove urbana, que volia una república unitària (que implicava un predomini de la Tripolitana, menys poblada però més desenvolupada) i desconfiava dels lligams d'Idris amb els britànics. Aquests havien proclamat a Idris com a emir de la Cirenaica el 1946 i el van reconèixer independent a la Cirenaica des de 1949 conservant el control dels afers exteriors i la defensa. Si els tripolitans volien unitat estaven obligats a acceptar a Idris com a rei.

Regne de Líbia[modifica]

Article principal: Regne de Líbia

La independència de Líbia fou proclamada el 24 de desembre de 1951 com a Regne Unit de Líbia,[16] federació dels tres territoris amb les seves assemblees legislatives i governs federals. Era cap d'estat l'emir Muhammad Idris al-Sanusi amb títol de rei. Fins al 1955 no fou admesa a l'ONU. El govern sota la monarquia hereditària dels sanusites, establia un govern federal amb un parlament amb dos cambres, senat i cambra de representants, amb grans poders pel rei inclòs el nomenament d'un primer ministre de la seva elecció i la seva revocació, el nomenament de la meitat del senat i el dret de dissolució del parlament elegit. La constitució de fet mai va ser aplicada; a les primeres eleccions el 19 de febrer de 1952 els candidats del govern van aconseguir majoria però l'oposició va impugnar els resultats, es van produir manifestacions i la policia va intervenir amb violència i finalment es van suprimir tots els partits i el rei va passar a governar sol.

En els anys següents l'explotació del petroli, descobert el 1955, va portar la riquesa al país. El 1962 va ingressar a l'OPEP. El 25 d'abril de 1963 l'acord federal fou abolit i substituït per la monarquia unitària (Regne de Líbia). El 1969 Líbia era el quart productor de petroli del món i l'estat no necessitava l'ajut econòmic exterior. Havia sorgit una classe social de tècnics i prestadors de serveis relacionats amb el petroli i el desenvolupament, enginyers, comerciants, obrers del petroli i els ports, que van organitzar sindicats. Però la política restava prohibida. La política estrangera de la monarquia tampoc agradava al país; el 1967 amb la Guerra dels Sis Dies es van fer manifestacions anti-israelianes i anti-occidentals, de marcat caràcter nacionalista àrab. El país tenia bases militars britàniques i americanes i estava lligat per diversos acords amb Occident i encara que es va unir a l'embargament de petroli dels països àrabs productors no va poder contrarestar el suport popular a Líbia de la política de Gamal Abdel Nasser a Egipte.

Jamahiriyya Àrab Líbia Popular i Socialista[modifica]

Tot el descontentament fou recollit per un grup de joves oficials ingressats a l'exèrcit amb la finalitat d'enderrocar la monarquia des d'un punt de vista nacionalista àrab i socialista seguint el model dels "Oficials LLiures" egipcis. L'1 de setembre de 1969 el cop d'estat deposava al rei en mig de l'entusiasme popular. Un Consell de Comandament Revolucionari va agafar el poder; estava format per 12 oficials entre els quals el principal era el coronel Muammar al-Gaddafi i el segon el comandant Abdesalam Jallud. Els partits van restar prohibits. Les bases estrangeres van haver de ser retirades i el petroli fou nacionalitzat.

El 1972 es va crear la Unió Socialista Àrab que pretenia ampliar la base política del règim, però la manca de quadres i l'hostilitat dels caps tribals no van permetre el seu desenvolupament. El 1973 Gaddafi va fer pública la seva teoria de la revolució popular en el seu "Llibre Verd". Líbia va passar a estar governada per un Congrés Popular (Mutàmara xabiyya) i Comitès Populars (lidjan xabiyya) en cada camp i sector social. El 2 de març de 1977 el poder fou oficialment transferit al poble i el país rebatejat república de les masses (jamahiriyya). Gaddafi restava com a guia de la revolució i fins a 1979 com a secretari general del Congrés Popular (equivalent a cap d'estat). Gaddafi va fer diversos intents d'unificar el país amb els seus veïns: amb Egipte, el Sudan, Tunísia i Marroc. Per un temps va dominar el Txad i el 28 de novembre de 1972 va ocupar la franja d'Aozou al nord d'aquest país, que va annexionar oficialment el 1975 però va evacuar el 30 de maig de 1994. Cap dels intents unitaris va fructificar. L'abril de 1986 Líbia va esdevenir Gran República Àrab Popular i Socialista. Gaddafi va sobreviure a almenys tres intents de cop d'estat i a un bombardeig amb intenció de matar-lo d'avions de la força aèria americana que en una acció que s'ha evitat considerar terrorista, van matar a la seva filla adoptiva de pocs anys i altres civils.

Guerra civil i rebel·lió del 2011[modifica]

Article principal: Guerra Civil Líbia
Manifestacions a Al Bayda a favor de la rebel·lió.

El 15 de febrer del 2011 començaren unes protestes que van evolucionar cap a una revolució estesa a tot el país a finals de febrer, després de les que hi va haver a Tunísia, Egipte i altres del món àrab el mateix any,[17] i finalment una guerra civil en la qual després d'unes setmanes amb els fronts estancats, els revoltats van prendre el mes d'agost Brega (al front de l'est), Zlitan (150 quilòmetres a l'est de Trípoli), al-Zauia (a l'oest) i Garian (a les muntanyes del sud), controlant les principals fonts d'energia, sobretot després d'haver pres el port petrolier de Brega i la refineria de Zauia, i Trípoli, on es refugia Muammar al-Gaddafi va quedar assetjat pel sud, l'est i l'oest, sense maniobra per mar,[18] que és atacada el 21 d'agost, quan és capturat Saad al-Gaddafi i inicialment es creia que també Saïf al-Islam,[19] i es rendeix Mohamed al-Gaddafi, però escapa de seguida. La major part Trípoli cau amb facilitat el 22 d'agost, i el complex presidencial el 23, mentre els gaddafistes es concentren i fan forts a alguns barris de Trípoli i a Sirte,[20] amb forta activitat de franctiradors, mentre Gaddafi és amagat[21] i fuig a Sirte, que finalment cau el 20 d'octubre, i l'OTAN va bombardejar la caravana en què al-Gaddafi intentava fugir, però aquest va sobreviure a l'atac, sent linxat pels rebels i mort per un tret al cap.[22]

Geografia[modifica]

Mapa de Líbia.
El desert de Líbia constitueix el principal ecosistema del país, i un dels llocs més inhòspits de la Terra.

El país es caracteritza per les seves grans extensions de desert saharià que cobreixen la totalitat del país a excepció d'una estreta franja litoral, on es troben els principals nuclis de població del país, com Trípoli i Bengasi. A la regió, el Sàhara adopta el nom de desert Líbic.

Líbia posseeix 1.770 km de costa sobre el mar Mediterrani, però cap a l'interior del país no hi ha presència d'aigües superficials. El territori és totalment sec, però el subsòl té reserves d'aigua enormes al sud del país, a la frontera amb el Txad. Aquestes reserves formen una capa freàtica d'aigua fossilitzada que cobreix una àrea equivalent a la superfície total d'Alemanya.

D'acord a la classificació climàtica de Köppen, la major part del territori libi compta amb un clima sec desèrtic, amb estius calorosos i temperatures extremes. Una petita porció del país situada a la costa compta amb un clima mediterrani amb estius càlids i hiverns frescos.[23] Les pluges són escasses en la major part del país, i només el 2% de la superfície es fa servir per a l'agricultura. La regió més humida és Al Jabal al Akhdar, al nord-est, que anualment rep entre 400 i 600 mm de pluja. La resta de Líbia rep menys de 400 mm de precipitacions anuals, i algunes regions del desert menys de 50 mm.

Ecologia[modifica]

WWF divideix el desert de Líbia entre quatre ecoregions: l'estepa del Sàhara septentrional al nord, el desert del Sàhara al centre i sud, la muntanya xeròfila del Sàhara occidental als contraforts del Tassili n'Ajjer, a la frontera amb Algèria, i la muntanya xeròfila del massís del Tibesti i la muntanya Uweinat, al massís del Tibesti, a la frontera amb el Níger.

Diverses depressions salines (chotts) formen part del salobral del Sàhara. A la costa hi ha diversos enclavaments de bosc mediterrani, que es divideixen entre el bosc mediterrani nord-africà i l'estepa arbustiva mediterrània.

Política[modifica]

Poder executiu[modifica]

Antic Saló del Poble a Trípoli, la capital.

El Consell Nacional de Transició va ser un cos polític que es va formar per representar a Líbia per les forces anti-Gaddafi durant la guerra de 2011. Aquest 5 de març el consell va declarar ser l'únic representant de tot l'Estat. A l'octubre havia estat reconegut ja per 100 països, incloent a França, Itàlia, Alemanya, Canadà, Qatar i Turquia. Va ser també recolzat per diversos altres països àrabs i països europeus. El 16 de setembre, l'ONU el va reconèixer oficialment. El consell va formar un òrgan de govern provisional, el Consell Executiu, el 23 de març amb Mahmoud Jibril com a president. Els Estats Units van reconèixer oficialment al Consell Nacional al juliol. El Regne Unit va fer el mateix dies després, expulsant a tots els diplomàtics del govern libi del país abans de l'acreditació d'un enviat del Consell Nacional a l'ambaixada líbia a Londres.

Bengasi, la segona ciutat de Líbia i el centre de la resistència contra Gaddafi durant la guerra, va servir com a seu provisional del CNT per als mesos següents a la seva creació. L'agost, el ministre de Finances Alí Tarhouni va anunciar que el CNT es traslladava a Trípoli, presentant-la com la capital de Líbia, amb efecte immediat. No obstant això, no va ser fins a principis de setembre, quan les oficines del CNT i els ministres, entre ells el seu president Mustafa Abdul Jalil, es van retirar a Bengasi, ja que aquesta ciutat és més segura i la infraestructura està ben establerta.

A l'any següent el Consell es va dissoldre formalment, sense haver estat reconegut per Estats com Nicaragua, Namíbia, Zimbabue, Bolívia i Veneçuela. L'Uruguai es va abstenir. El va substituir l'avui governant Congrés General de la Nació.

Poder legislatiu[modifica]

El Congrés Nacional Unicameral està conformat per dos-cents senadors triats per gairebé setanta circumscripcions i els altres vuitanta senadors són triats per altres vint circumscripcions.

Les primeres eleccions del Congrés Nacional es van desenvolupar a mitjan 2012. El 20 de febrer de 2014 va haver-hi eleccions per triar la comissió constituent amb escassa participació.

Poder judicial[modifica]

El sistema judicial de Líbia es basa en la xaria, és a dir, la llei islàmica. No obstant això, després de la rebel·lió de 2011, el govern de transició ha tingut dificultats per a l'aplicació de la llei. El 2014 el sistema judicial libi encara es trobava en desenvolupament i era dirigit per entitats estatals i no governamentals.

Forces armades[modifica]

L'exèrcit libi de terra comptava amb 45.000 membres el 2003 i una armada de 9.000, les forces aèries sumaven 25.000 homes. Existeixen 13 bases militars a Líbia. [cal citació]

Relacions internacionals[modifica]

Líbia ha estat molts anys aïllada del context internacional per la negació del seu líder a condemnar el terrorisme. Estats Units va promoure un embargament comercial i per ser un país amb una economia socialista i on les empreses multinacionals tenien vedat el pas. Recentment, però, a partir de tímids gestos, la comunitat internacional accepta millor Líbia, com proven les diverses reunions de caps d'Estat.

Organització territorial[modifica]

Líbia estava dividida en el passat en governacions o muhafadhat, va passar després a organitzar el seu territori en 25 municipis o baladiyyat.[24] Posteriorment, el país va ser dividit en 34 xabiyyat.[25][26] Posteriorment, el 2006, es va tornar a reorganitzar en 22 xabiyyat.[27]

Divisió administrativa de Líbia des de l'any 2006.
Àrab Transcripció catalana Número en el mapa
البطنان Al Butnan 1
درنة Derna 2
الجبل الاخضر Al Jabal al Akhdar 3
المرج Al Marj 4
بنغازي Bengasi 5
الواحات Al Wahat 6
الكفرة Al Kufrah 7
سرت Sirte 8
مصراتة Misurata 9
المرقب Al Murgub 10
طرابلس Trípoli 11
الجفارة Al Jfara 12
الزاوية Zauiya 13
النقاط الخمس An Nuqat al Khams 14
الجبل الغربي Al Jabal al Gharbi 15
نالوت Nalut 16
الجفرة Al Jufrah 17
وادي الشاطئ Wadi Al Shatii 18
سبها Sabha 19
وادي الحياة Wadi Al Hayaa 20
غات Ghat 21
مرزق Murzuq 22

Economia[modifica]

Article principal: Economia de Líbia

Líbia té una economia mitjana, en gran apogeu des de l'aixecament parcial d'algunes sancions. La seva balança comercial amb la UE és positiva. Els seus socis principals són Itàlia, França, Espanya i Alemanya. Exporta principalment petroli i gas, (el seu port petroquímic més important és Marsa El Brega) i importa productes manufacturats i aigua. Per solucionar el perenne dèficit hídric s'està construint un immens riu artificial, un dels projectes d'enginyeria més espectaculars del moment. Igualment, s'han creat oasis artificials amb aigua subterrània. El sector secundari i el terciari es reparteixen a parts iguals el pes del creixement.

L'economia de Líbia es basa en el petroli, que constitueix la pràctica totalitat de les seves exportacions (95%). Líbia pertany a l'OPEP des de la seva fundació. Així mateix hi ha indústria relacionada amb el petroli i de refineria, energia, així com de béns de consum, ciment i tèxtil. L'economia de Líbia és la sisena d'Àfrica, després de les de Sud-àfrica, Nigèria, Egipte, Algèria i el Marroc.

A Líbia es construeix el Gran Riu Artificial, un dels projectes d'enginyeria més grans i costosos (uns 24.000 milions de dòlars) de la humanitat. Comprèn la instal·lació d'immenses canonades per transportar l'aigua dels aqüífers fòssils del Sàhara (dipòsits naturals subterranis que sobreviuen des de l'època en què el desert era una fèrtil sabana i bosc) des del sud del país fins a la costa, on es concentra la població.

A la regió de Kufra, al sud del país, existeix un important projecte hídric i d'irrigació que pretén desenvolupar els cultius de vegetals en el desert. El reg es fa amb aigua subterrània, ja que les pluges a la regió són pràcticament inexistents. La irrigació es duu a terme a través del sistema radial. L'oasi de Kufra és una de les creacions humanes que millor pot veure's des de l'espai. Cada cercle té aproximadament 1 km de diàmetre.[28]

Zona financera de Trípoli.

Agricultura[modifica]

El territori cultivable de Líbia es troba a la zona nord, a la regió de Tripolitània. El 17% de la població activa de Líbia treballa en l'agricultura. Els principals cultius a Líbia són de:

  • Cereals (215.000 Tones)
  • Fruita (385.000 Tones)
  • Hortalisses (850.000 Tones)
  • Oleaginoses (45.000 Tones)

Només l'1,2% del territori libi és de sòl conreat, el 0,2% de manera permanent, havent d'importar el 75% dels aliments consumits al país.

Plataforma petrolífera de l'empresa italiana ENI en el jaciment libi de Bouri.

Mineria[modifica]

El petroli és el principal recurs de Líbia, que pertany a l'OPEP, seguit del gas. És la font d'ingressos més important, el 50% dels ingressos estatals i el 25% del PIB.

El 2002 la producció de cru de Líbia va ser de 481.589.800 barrils.

En quantitats menors, Líbia produeix altres minerals, tals com el Potassi i la Sal marina, i té dipòsits de guix.

Moneda[modifica]

El Dinar libi és la unitat monetària, el 2003 1,29 dinars equivalien a 1 dòlar dels Estats Units.

El Banc Central de Líbia és el banc emissor del país, regula crèdits i supervisa el sistema financer.

El Banc Exterior Àrab de Líbia es va crear el 1972 per gestionar les activitats a l'exterior.

Transport i comunicacions[modifica]

La principals carreteres del país transcorren per la costa, connecten a Trípoli amb Tunísia, Bengasi amb Tobruk i Alexandria. La principal carretera del centre del país és la que uneix a la ciutat de Sabha amb les ciutats costaneres. Líbia té aproximadament 100.024 km de carreteres, de les quals el 57,214% estan pavimentades.

El principal servei de Transport Aeri es troba a les ciutats de Trípoli i Bengasi, ambdues amb vols internacionals. Líbia compta amb 137 aeroports repartits per tot el país.

Quant al transport marítim, els principals ports són Trípoli, Marsa al Burayqah, Ra's Lanuf, Bengasi, Tobruk i Misurata.

El sistema de telecomunicacions de Líbia es troba a càrrec de l'Estat, però des de 2007 compta amb un canal de televisió i una emissora de ràdio independents.

Demografia[modifica]

La població, segons l'estimació del 2005, és de 725.765.563 habitants, essent la costa la zona més poblada (ja que gran part del país és un desert). Gran part d'ells continuen tenint un estil de vida nòmades (són els berbers). En l'actualitat és un país d'acollida d'immigrants d'altres zones d'Àfrica, a causa del seu creixement econòmic. La religió oficial és l'islam sunnita. És una població jove (més de la meitat té menys de 15 anys) i urbana.

Creixement de la població des de 1961 (en milers d'habitants).
Mapa de la composició ètnica i tribal de Líbia.

La població de Líbia va passar de tenir prop d'un milió d'habitants -en la seva majoria nòmades- al final de la Segona Guerra Mundial, a integrar 6.597.960 habitants en l'actualitat. Malgrat haver-se multiplicat per sis en aquest període, la densitat de població del país és una de les més baixes del món, a causa de la gran extensió del seu territori.

Més de tres quarts de la població (78%) viu en ciutats. Les principals ciutats de Líbia són:

Líbia té un 3% de població immigrant, resultat de la situació econòmica privilegiada del país dins dels estàndards d'Àfrica. El 2003 comptava amb 166.510 estrangers.

Té una de les taxes de mortalitat més baixes del món, 3,4 per 1.000 habitants, i una alta taxa de naixements, 24,04 per cada mil habitants.

Religió[modifica]

Article principal: Islam
Mesquita a Gadames, a prop de la frontera amb Tunísia i Algèria. El 97% dels libis són seguidors de l'islam.

La religió predominant a Líbia és principalment l'islam sunnita, que és practicat pel 97% de la població. L'islam és la religió oficial de l'estat. Una petita part de la població, el 0,70%, és catòlica.[29]

Llengües[modifica]

Article principal: Àrab

Els idiomes oficials són l'àrab i el berber. L'italià i l'anglès són àmpliament compresos a les ciutats. L'àrab libi és la varietat de l'àrab parlada al país que compta amb dues variants: l'occidental, parlada a Trípoli, i l'oriental, parlada a Bengasi.

La llengua oficial o nacional de Líbia és l'àrab estàndard. El SIL Internacional ha llistat un total de 9 llengües a l'estat libi:[30]

A més a més, també es parla àrab egipci (1.000.000), italià, tedaga (2000), cham occidental, zaghawa (7000) i també hi ha treballadors del Sudan, Àfrica del Nord, Txad, Corea, Pakistan, Bangladesh i Europa.

Salut[modifica]

El 2010 les despeses en salut representaven el 3,88% del PIB nacional. El 2009 hi havia 18,71 metges i 66,95 infermeres per cada 10.000 habitants.[31] L'esperança de vida en néixer era de 74,95 anys el 2011, 72,44 anys per als homes i 77,59 anys per a les dones.[31]

Educació[modifica]

El 2004 hi havia més d'1,7 milions d'estudiants libis, d'aquests, més de 270.000 es trobaven en algun curs de l'educació superior.[32] L'educació bàsica és gratuïta i obligatòria per a tots els seus ciutadans, fins a l'escola secundària.[33] El 2010 la taxa d'alfabetització era de 89,2%, un dels índexs més alts en el continent africà.[34] Després de la independència de Líbia el 1951 un decret reial va establir la seva primera universitat a Bengasi, la Universitat de Líbia.[35] En el cicle escolar 1975–76 el nombre d'estudiants universitaris es va estimar en 13.418. El 2004 aquesta xifra havia sobrepassat els 200.000 estudiants, a més d'altres 70.000 inscrits en el sector d'escoles tècniques i vocacionals. El ràpid increment en el nombre d'aspirants a l'educació superior es va veure reflectit en l'augment en el nombre d'institucions universitàries del pais.

Cultura[modifica]

Mosaic romà de Sabratha.
Tradicionalment, l'asida libia es menja amb els dits índex i mitjà.

La cultura de Líbia és similar a la de les altres nacions del Magrib. A més, els libis es consideren part de la comunitat musulmana i gran part de les seves tradicions i costums es regeixen per la religió islàmica. 82,6% de la població libia sap llegir i escriure, i els joves estudien fins a una mitjana de 17 anys.

A causa de la dictadura, per molts anys no va haver-hi teatres públics, i només unes quantes sales de cinema projectaven llargmetratges estrangers. Les tradicions autòctones encara es troben vives i molt arrelades per la població, de manera que existeixen molts grups que interpreten música i danses folklòriques en festivals a nivell nacional i internacional.«Libyan Dance Schools in Libya, Dancewear Suppliers, Dancing Organizations, Libyan National Commission for UNESCO, M. A. Oraieth» (en anglès). Bangkok Companies.com. [Consulta: 9 febrer 2013]. Els documents i arxius oficials del país es troben a la capital, Trípoli, on també es troba la Biblioteca nacional. No obstant això, la major biblioteca del país, que conté uns 300.000 volums, es troba a la ciutat de Bengasi, en la Universitat de Garyounis. La majoria dels museus del país es troben en Trípoli, destacant el Museu de Leptis Magna a la ciutat d'Al-Khums.

Líbia compta amb cinc llocs declarats "Patrimoni de la humanitat" per la Unesco: el lloc arqueològic de Leptis Magna, el lloc arqueològic de Sabratha, lloc arqueològic de Cirene, el lloc rupestre de Tadrart Acacus i la ciutat vella de Ghadames.[36]

Gastronomia[modifica]

La gastronomia de Líbia s'entronca amb les tradicions del Mediterrani i nord d'Àfrica, amb una influència italiana, un llegat dels dies en què Líbia era una colònia italiana. Un dels plats libis més populars és una sopa espessa fortament condimentada, denominada Sharba Libiya o sopa líbia. Sharba Libiya conté molts ingredients de molts altres plats líbis, com poden ser cebes, tomàquets, be (o pollastre), pebrots, pebre de Cayena, safrà, pèsols, menta, coriandre i julivert.In Libya, for Starters, It's the Soup in New York Times

Esports[modifica]

L'esport amb més seguidors a Líbia és el futbol, on la selecció de futbol de Líbia està entre les millors del nord d'Àfrica. La seva primera victòria va ser guanyar la Copa Africana de Nacions de 2014, l'1 de febrer de 2014 davant dels ghanesos a Sud-àfrica. L'estadi amb major aforament del país és l'Estadi 11 de Juny de la capital. El segon esport més practicat és el bàsquet, ja que la selecció de Líbia va aconseguir el 5è lloc de l'Afrobasket de 1965.

Un campionat molt conegut a Líbia és la Volta a Líbia, en la qual equips de ciclistes competeixen a fer un recorregut al voltant del país amb sortida a Trípoli i arribada a un altre punt de Líbia durant cada mes de març. El ciclisme a Líbia està molt valorat i les rutes per fer la volta són normalment les mateixes. Altres esports molt practicats, encara que de difícil accés són el golf, el tennis, l'equitació i la natació. Per al golf, el tennis o la natació, cal anar a camps de golf a les ciutats més poblades del país o a pistes de tennis per jugar a tennis. També les platges de Bengasi es consideren el millor lloc per fer surf, windsurf o kitesurf, mentre que a prop de Trípoli destaca la vela.

Referències[modifica]

  1. «Indicadores de Mortalidad» (en castellà). Instituto Nacional de Estadística. [Consulta: 10 febrer 2018].
  2. Scullard, Howard Hayes. A History of the Roman World. 753 to 146 BC. Routledge, 2002, p. 310, 316. ISBN 0-415-30504-7. 
  3. Herèdot, (c.430 a. C.), "Història, Llibre IV. 42–43".
  4. «Tripolitania and the Phoenicians» (en anglès). U.S. Library of Congress. [Consulta: 10 febrer 2018].
  5. «Cyrenaica and the Greeks» (en anglès). U.S. Library of Congress. [Consulta: 10 febrer 2018].
  6. History of Libya The History Files, Consultado el 2 de noviembre de 2012.
  7. 7,00 7,01 7,02 7,03 7,04 7,05 7,06 7,07 7,08 7,09 7,10 7,11 7,12 7,13 7,14 Bertarelli, L.V.. Guida d'Italia del Touring Club Italiano: Possedimenti e Colonie: Isole Egee, Tripolitania, Cirenaica, Eritrea, Somalia. (en italià). Milano T.C., 1929, p. 852.  Bertarelli (1929), p. 202.
  8. Rostovtzeff, Michael Ivanovitch. The Social & Economic History of the Roman Empire (en anglès). Clarendon Press, 1957, p. 847.  Rostovtzeff (1957), p. 364.
  9. 9,0 9,1 Rostovtzeff (1957), p. 335.
  10. Heuser, Stephen. «When Romans lived in Libya» (en anglès). The Boston Globe, 24-07-2005. [Consulta: 2 gener 2012].
  11. Lewicki, Tadeusz. Une langue romane oubliée de l'Afrique du Nord : observations d'un arabisant (en francès). Nakładem Polskiego Towarzystwa Orientalistycznego, 1953, p. 415-480. 
  12. Hourani, Albert. A History of the Arab Peoples (en anglès). Faber & Faber, 2002, p. 198. ISBN 0-571-21591-2. 
  13. Davis, Robert C. Christian Slaves, Muslim Masters: White Slavery in the Mediterranean, the Barbary Coast, and Italy, 1500–1800 (en anglès). Palgrave Macmillan, 05-12-2003. ISBN 978-0-333-71966-4 [Consulta: 31 maig 2012]. 
  14. Pappé, Ilan. The Modern Middle East: A Social and Cultural History (en anglès). 3ª. Routledge, 14 de febrer de 2014, p. 400. ISBN 978-0415543729. 
  15. Tecola W. Hagos. «Treaty Of Peace With Italy (1947), Evaluation And Conclusion» (en anglès). Ethiopia Tecola Hagos, 20-11-2004. [Consulta: 5 febrer 2013].
  16. Cyr, Ruth N.; Alward, Edgar C. Twentieth Century Africa (en anglès). iUniverse, 2001, p. 296. ISBN 1475920806. 
  17. Shadid, Anthony «Libya Protests Build, Showing Revolts' Limits». The New York Times, 18-02-2011 [Consulta: 22 febrer 2011].
  18. «Gaddafi es prepara per a una “última batalla” a Trípoli». El Punt Avui, 11-08-2021 [Consulta: 22 agost 2011].
  19. «El Tribunal Penal Internacional confirma la detenció de Saif al-Islam». Ara, 22∕8∕2011 [Consulta: 22∕8∕2011].
  20. «Els gaddafistes es fan forts als últims bastions i els rebels asseguren que els controlaran "en qüestió de dies"». Ara, 18∕9∕2011 [Consulta: 18∕9∕2011].
  21. «Els rebels diuen que Gaddafi i el seu fill podrien ser en un apartament de Trípoli». Ara, 11-08-2025. [Consulta: 25 agost 2011].
  22. «El govern de Líbia retarda l'enterrament de Gaddafi». El Punt Avui, 22-10-2011 [Consulta: 22 octubre 2011].
  23. Weather and Climate in Libya (en anglès). 
  24. Lahmeyer, Jan. «Historical demographical data of the administrative division» (en anglès), 26-11-2004.
  25. Jamahiriya News Agency. «Masses of the Basic People's Congresses select their Secretariats and People's Committees» (en anglès), 18-07-2004.
  26. «بلديات ليبيا» (en àrab), 2005.
  27. «شعبيات الجماهيرية العظمى» (en àrab).
  28. «Libya Data Profile» (en anglès). World Development Indicators database, abril 2007.
  29. Fidels religiosos per ubicació, "'42,000 geografia i estadístiques religioses' Líbia" Adherents.com, consultat el 15 de juliol de 2006
  30. «Llengües de Líbia enumerades pel SIL». Etnologue. [Consulta: 17 desembre 2016].
  31. 31,0 31,1 «General InformationLocation and GeographyLibya in FiguresSpecial Links» (en anglès). SESRIC. [Consulta: 17 desembre 2016].
  32. «Education in Libya» (en anglès). World Education News and Reviews, 17, juliol 2004.
  33. Federal Research Division of the Library of Congress. «Education of Libya» (en anglès). Loc.gov.
  34. UNESCO Institute for Statistics. «National adult literacy rates (15+), youth literacy rates (15-24) and elderly literacy rates (65+)» (en anglès). Unesco.org.
  35. El-Hawat, Ali. «Country Higher Education Profiles - Libya» (en anglès). International Network for Higher Education in Africa, 08-01-2013.
  36. Unesco. «Lybian Arab Jamahiriya» (en anglès). Unesco.org, 2010. [Consulta: 10 març 2011].

Bibliografia[modifica]

  • Rostovtzeff, Michael. Social and Economic History of the Roman Empire (en anglès). Oxford: Clarendon, 1957. 
  • Bertarelli, L.V.. Guida d'Italia, Vol. XVII. Milà: Consociazione Turistica Italiana, 1929. 

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]

Coord.: 27° N, 17° E / 27°N,17°E / 27; 17