Líbia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats, vegeu «Líbia (filla d'Èpaf)».
Estat de Líbia
دولة ليبيا
Dàwlat Líbiya
Bandera Escut
Lema nacionalLlibertat, Justícia, Democràcia!
HimneLíbia, Líbia, Líbia[1]
Capital
(i major ciutat)
Trípoli [a]
32° 52′ N, 13° 11′ E / 32.867°N,13.183°E / 32.867; 13.183
Idiomes oficials Àrab[b]
Llengües Àrab, berber
Gentilici Libi, líbia, libis, líbies
Govern República parlamentaria
 -  President de la República Nouri Abusahmain
 -  Primer Ministre Abdullah al-Thanay
Independència
 -  Cedida per Itàlia 10 de febrer de 1947 
 -  Del Regne Unit i França sota Nacions Unides 24 de desembre de 1951 
Superfície
 -  Total 1.759.541 km2 (17è)
 -  Aigua (%) No té aigua a la superfície. Té reserves sota terra.
Població
 -  Est. 2010 6.420.000[2] (105è)
 -  Cens 2006 5.670.688[c] 
 -  Densitat 3.6 /km2 (218è)
PIB (PPA) Estimada  2010
 -  Total $90.571 bilions[3] 
 -  Per càpita $13.804[3] 
PIB (nominal) Estim.  2010
 -  Total $74.232 bilions[3] 
 -  Per càpita $11.314[3] 
IDH (2010) Augment0.755[4] (alt) (53è )
Moneda Dinar libi (LYD)
Fus horari EET (UTC+2)
Sentit de circulació dreta
Domini internet .ly 
Codi telefònic 218
a. ^ L'àrab dialectal libi i altres, com la llengua berber, és parlat en mantes zones poc poblades, mentre que la llengua oficial és l'àrab. b. ^ Inclou 350.000 estrangers

Líbia (en àrab ليبيا, Lībiyā), també coneguda com a Estat de Líbia (en àrab دولة ليبيا, Dawlat Lībiyā), és una república del nord de l'Àfrica. Limita al nord amb la mar Mediterrània, a l'oest amb Tunísia i Algèria, al sud-oest amb el Níger, al sud amb el Txad, al sud-est amb el Sudan i a l'est amb Egipte. Té una extensió d'1.759.540 km². El clima és mediterrani a la costa i desèrtic a la resta del país.

La capital és Trípoli, amb més d'un milió d'habitants, i les ciutats que la segueixen en importància són Bengasi (650.000 hab.) i Misratah (380.000 hab.).

Història[modifica | modifica el codi]

Article principal: Història de Líbia
Teatre romà de Leptis Magna.

A l'Antiga Grècia i a l'Antic Egipte, el nom de Líbia era utilitzat en un sentit més ampli, per a designar tot el nord d'Àfrica a l'oest d'Egipte. Fins i tot, de vegades passava a significar el continent africà sencer. Les tres parts tradicionals del país són la Tripolitània, el Fezzan i la Cirenaica. En la mitologia grega, (Dido) vivia a 'Líbia'.

Després de la derrota de l'imperi cartaginès en la tercera guerra púnica el territori va passar a control romà.[5] La Tripolitània i la Cirenaica eren colònies romanes que foren conquerides pels musulmans al segle VII. Vegeu Djabal Nafusa, Tripolitana, Cirenaica i Fezzan.

Del 1510 al 1530 Tripolitana va pertànyer a Espanya i després a l'Orde de Malta, fins al 1550 quan Trípoli fou conquerida pels otomans i fou la seu d'un govern provincial otomà cada vegada més independent.

Líbia italiana[modifica | modifica el codi]

El 29 de setembre de 1911 Itàlia va declarar la guerra a l'Imperi otomà i va envair Tripolitana i Cirenaica, però les forces turco-líbies van presentar seriosa resistència i els italians no van passar de la zona costanera. El tractat de pau d'Ouchy del 7 d'octubre de 1912 va establir el fi de les hostilitats, però sobre el terreny els libis van mantenir la resistència; aquesta resistència va obtenir el suport de l'Imperi en esclatar la Primera Guerra Mundial i els italians van quedar assetjats a les seves places fortes a la costa. Els caps principals eren Ahmad al-Sharif (1873-1933), cap de la confraria sanusita, que el novembre de 1915, amb el suport alemany i turc va decidir atacar als britànics a la part occidental d'Egipte, però fou derrotat deixant l'autoritat plena de la Cirenaica al seu cosí Muhammad Idris al-Sanusi de 34 anys.

L'abril de 1917 es van signar els anomenats acords d'Akrama entre Idris d'un costat, i els britànics i els italians de l'altra; l'acord amb els italians va ser substituït per l'acord d'al-Radjima pel qual els italians van reconèixer a Idris com a emir independent dels oasis del interior a Cirenaica. D'altra banda a Tripolitana, els acords de 1917 havien portat a l'establiment d'una república de Tripolitana a Misratah, ja aquell mateix any, i a l'enfonsament dels otomans el novembre del 1918, a l'extensió d'aquesta república a la resta de Tripolitana sota control dels nacionalistes, sent acceptada per Ramadan al-Shtaywi o Suwayhili i pel berber ibadita Sulayman al-Baruni; aquesta república fou reconeguda pels italians el 1919 sota la seva sobirania (18 de maig de 1919), però aviat van esclatar lluites entre les faccions nacionalistes. Com a solució d'emergència els nacionalistes van oferir a Idris la corona de tota Líbia (1921) el que va posar a l'emir en una situació compromesa després del pacte de l'emir amb els italians. Idris va acceptar però immediatament va fugir a Egipte (1922).

Omar Al-Mukhtar va ser el líder de la resistència líbia a la Cirenaica contra la colonització italiana.

Llavors a Roma va agafar el poder Mussolini, i aquest va ordenar reprendre la guerra a Líbia. A Tripolitana la resistència fou aplanada (1923) però a Cirenaica, mercès al carismàtic representant sanusita Úmar al-Mukhtar, els beduïns van resistir amb èxit durant prop de deu anys fins que el 1931 Mukhtar fou ferit i empresonat, sent finalment executat en públic. L'1 de gener de 1934 els italians van reunir les colònies de Cirenaica, Tripolitana i Fezzan a la colònia de Líbia i van iniciar un programa de colonització agrícola. El 1935 van acabar la carretera estratègica que unia les dues parts principals.

La Segona Guerra Mundial va aturar els projectes italians. Després de durs combats entre alemanys i britànics aquests van ocupar Líbia (desembre 1942-gener 1943) amb suport de forces franceses lliures que van ocupar Fezzan. El domini italià va acabar finalment el 13 de maig de 1943. Idris al-Sanusi, que era al Caire, va donar suport als britànics durant la lluita i forces que li eren lleials van participar en l'alliberament de la Cirenaica sota la seva bandera negra.

El 10 de febrer de 1947 Itàlia va cedir formalment Líbia a Gran Bretanya i França. L'abril de 1948 la sort de Líbia fou consultada a les Nacions Unides; l'Assemblea General havia de decidir la sort del país i el 21 de novembre de 1949 va proclamar que seria un estat independent abans de l'1 de gener de 1952 i mentre estaria sota supervisió de l'ONU, amb l'administració exercida per administradors o residents britànics i francesos als territoris i amb un comissionat general, que fou el holandès Adrian Pelt nomenat el 10 de desembre de 1949, que va arribar a Trípoli el 18 de gener de 1950. Es van formar dues tendències: els caps tribals i religiosos, generalment d'edat avançada i de Cirenaica i el Fezzan, que volien un estat federal amb Idris I de Líbia com a sobirà, i una generació jove urbana, que volia una república unitària (que implicava un predomini de la Tripolitana, menys poblada però més desenvolupada) i desconfiava dels lligams d'Idris amb els britànics. Aquestos havien proclamat a Idris com a emir de la Cirenaica el 1946 i el van reconèixer independent a la Cirenaica des de 1949 conservant el control dels afers exteriors i la defensa. Si els tripolitans volien unitat estaven obligats a acceptar a Idris com a rei.

Regne de Líbia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Regne de Líbia

La independència de Líbia fou proclamada el 24 de desembre de 1951 com a Regne Unit de Líbia,[6] federació dels tres territoris amb les seves assembles legislatives i governs federals. Era cap d'estat l'emir Muhammad Idris al-Sanusi amb títol de rei. Fins al 1955 no fou admesa a l'ONU. El govern sota la monarquia hereditària dels sanusites, establia un govern federal amb un parlament amb dos cambres, senat i cambra de representants, amb grans poders pel rei incloent el nomenament d'un primer ministre de la seva elecció i la seva revocació, el nomenament de la meitat del senat i el dret de dissolució del parlament elegit. La constitució de fet mai va ser aplicada; a les primeres eleccions el 19 de febrer de 1952 els candidats del govern van aconseguir majoria però l'oposició va impugnar els resultats, es van produir manifestacions i la policia va intervenir amb violència i finalment es van suprimir tots els partits i el rei va passar a governar sol.

En els anys següents l'explotació del petroli, descobert el 1955, va portar la riquesa al país. El 1962 va ingressar a l'OPEP. El 25 d'abril de 1963 l'acord federal fou abolit i substituït per la monarquia unitària (Regne de Líbia). El 1969 Líbia era el quart productor de petroli del món i l'estat no necessitava l'ajut econòmic exterior. Havia sorgit una classe social de tècnics i prestadors de serveis relacionats amb el petroli i el desenvolupament, enginyers, comerciants, obrers del petroli i els ports, que van organitzar sindicats. Però la política restava prohibida. La política estrangera de la monarquia tampoc agradava al país; el 1967 amb la Guerra dels Sis Dies es van fer manifestacions anti-israelianes i anti-occidentals, de marcat caràcter nacionalista àrab. El país tenia bases militars britàniques i americanes i estava lligat per diversos acords amb Occident i encara que es va unir a l'embargament de petroli dels països àrabs productors no va poder contrarestar el suport popular a Líbia de la política de Gamal Abdel Nasser a Egipte.

Jamahiriyya Àrab Líbia Popular i Socialista[modifica | modifica el codi]

Tot el descontentament fou recollit per un grup de joves oficials ingressats a l'exèrcit amb la finalitat d'enderrocar la monarquia des d'un punt de vista nacionalista àrab i socialista seguint el model dels "Oficials LLiures" egipcis. L'1 de setembre de 1969 el cop d'estat deposava al rei en mig de l'entusiasme popular. Un Consell de Comandament Revolucionari va agafar el poder; estava format per 12 oficials entre els quals el principal era el coronel Muammar al-Gaddafi i el segon el comandant Abdesalam Jallud. Els partits van restar prohibits. Les bases estrangeres van haver de ser retirades i el petroli fou nacionalitzat.

El 1972 es va crear la Unió Socialista Àrab que pretenia ampliar la base política del règim, però la manca de quadres i l'hostilitat dels caps tribals no van permetre el seu desenvolupament. El 1973 Gaddafi va fer pública la seva teoria de la revolució popular en el seu "Llibre Verd". Líbia va passar a estar governada per un Congrés Popular (Mutàmara xabiyya) i Comitès Populars (lidjan xabiyya) en cada camp i sector social. El 2 de març de 1977 el poder fou oficialment transferit al poble i el país rebatejat república de les masses (jamahiriyya). Gaddafi restava com a guia de la revolució i fins a 1979 com a secretari general del Congrés Popular (equivalent a cap d'estat). Gaddafi va fer diversos intents d'unificar el país amb els seus veïns: amb Egipte, Sudan, Tunísia i Marroc. Per un temps va dominar el Txad i el 28 de novembre de 1972 va ocupar la franja d'Aozou al nord d'aquest país, que va annexionar oficialment el 1975 però va evacuar el 30 de maig de 1994. Cap dels intents unitaris va fructificar. L'abril de 1986 Líbia va esdevenir Gran República Àrab Popular i Socialista. Gaddafi va sobreviure a almenys tres intents de cop d'estat i a un bombardeig amb intenció de matar-lo d'avions de la força aèria americana que en una acció que s'ha evitat considerar terrorista, van matar a la seva filla adoptiva de pocs anys i altres civils.

Guerra civil i rebel·lió del 2011[modifica | modifica el codi]

Article principal: Guerra Civil Líbia
Manifestacions a Al Bayda a favor de la rebel·lió.

El 15 de febrer del 2011 començaren unes protestes que van evolucionar cap a una revolució estesa a tot el país a finals de febrer, després de les que hi va haver a Tunísia, Egipte i altres del món àrab el mateix any,[7] i finalment una guerra civil en la que després d'unes setmanes amb els fronts estancats, els revoltats van prendre el mes d'agost Brega (al front de l'est), Zlitan (150 quilòmetres a l'est de Trípoli), al-Zauia (a l'oest) i Garian (a les muntanyes del sud), controlant les principals fonts d'energia, sobretot després d'haver pres el port petrolier de Brega i la refineria de Zauia, i Trípoli, on es refugia Muammar al-Gaddafi va quedar assetjat pel sud, l'est i l'oest, sense maniobra per mar,[8] que és atacada el 21 d'agost, quan és capturat Saad al-Gaddafi i inicialment es creia que també Saïf al-Islam,[9] i es rendeix Mohamed al-Gaddafi, però escapa de seguida. La major part Tripoli cau amb facilitat el 22 d'agost, i el complex presidencial el 23, mentre els gaddafistes es concentren i fan forts a alguns barris de Trípoli i a Sirte,[10] amb forta activitat de franctiradors, mentre Gaddafi és amagat[11] i fuig a Sirte, que finalment cau el 20 d'octubre, i l'OTAN va bombardejar la caravana en què al-Gaddafi intentava fugir, però aquest va sobreviure a l'atac, sent linxat pels rebels i mort per un tret al cap.[12]

Geografia[modifica | modifica el codi]

Mapa de Líbia.
El desert de Líbia constitueix el principal ecosistema del país, i un dels llocs més inhòspits de la Terra.

El país es caracteritza per les seves grans extensions de desert saharià que cobreixen la totalitat del país a excepció d'una estreta franja litoral, on es troben els principals nuclis de població del país, com Trípoli i Bengasi. A la regió, el Sàhara adopta el nom de desert Líbic.

Líbia posseeix 1.770 km de costa sobre el mar Mediterrani, però cap a l'interior del país no hi ha presència d'aigües superficials. El territori és totalment sec, però el subsòl té reserves d'aigua enormes al sud del país, a la frontera amb el Txad. Aquestes reserves formen una capa freàtica d'aigua fossilitzada que cobreix una àrea equivalent a la superfície total d'Alemanya.

D'acord a la classificació climàtica de Köppen, la major part del territori libi compta amb un clima sec desèrtic, amb estius calorosos i temperatures extremes. Una petita porció del país situada a la costa compta amb un clima Mediterrani amb estius càlids i hiverns frescos.[13] Les pluges són escasses en la major part del país, i només el 2% de la superfície s'utilitza per a l'agricultura. La regió més humida és Al Jabal al Akhdar, en el nord-est, que anualment rep entre 400 i 600 mm de pluja. La resta de Líbia rep menys de 400 mm de precipitacions anuals, i algunes regions del desert menys de 50 mm.

Ecologia[modifica | modifica el codi]

WWF divideix el desert de Líbia entre quatre ecoregions: l'estepa del Sàhara septentrional al nord, el desert del Sàhara al centre i sud, la muntanya xeròfila del Sàhara occidental a les estribacions del Tassili n'Ajjer, a la frontera amb Algèria, i la muntanya xeròfila del massís del Tibesti i la muntanya Uweinat, al massís del Tibesti, a la frontera amb el Níger.

Diverses depressions salines (chotts) formen part del salobral del Sàhara. A la costa hi ha diversos enclavaments de bosc mediterrani, que es divideixen entre el bosc mediterrani nord-africà i l'estepa arbustiva mediterrània.

Política[modifica | modifica el codi]

Poder executiu[modifica | modifica el codi]

Antic Saló del Poble a Trípoli, la capital.

El Consell Nacional de Transició va ser un cos polític que es va formar per representar a Líbia per les forces anti-Gaddafi durant la guerra de 2011. Aquest 5 de març el consell va declarar ser l'únic representant de tot l'Estat. A l'octubre havia estat reconegut ja per 100 països, incloent a França, Itàlia, Alemanya, Canadà, Qatar i Turquia. Va ser també recolzat per diversos altres països àrabs i països europeus. El 16 de setembre, l'ONU el va reconèixer oficialment. El consell va formar un òrgan de govern provisional, el Consell Executiu, el 23 de març amb Mahmoud Jibril com a president. Els Estats Units van reconèixer oficialment al Consell Nacional al juliol. El Regne Unit va fer el mateix dies després, expulsant a tots els diplomàtics del govern libi del país abans de l'acreditació d'un enviat del Consell Nacional a l'ambaixada líbia a Londres.

Bengasi, la segona ciutat de Líbia i el centre de la resistència contra Gaddafi durant la guerra, va servir com a seu provisional del CNT per als mesos següents a la seva creació. A l'agost, el ministre de Finances Alí Tarhouni va anunciar que el CNT es traslladava a Trípoli, presentant-la com la capital de Líbia, amb efecte immediat. No obstant això, no va ser fins a principis de setembre, quan les oficines del CNT i els ministres, entre ells el seu president Mustafa Abdul Jalil, es van retirar a Bengasi, ja que aquesta ciutat és més segura i la infraestructura està ben establerta.

A l'any següent el Consell es va dissoldre formalment, sense haver estat reconegut per Estats com Nicaragua, Namíbia, Zimbabue, Bolívia i Veneçuela. L'Uruguai es va abstenir. El va substituir l'avui governant Congrés General de la Nació.

Poder legislatiu[modifica | modifica el codi]

El Congrés Nacional Unicameral està conformat per dos-cents senadors triats per gairebé setanta circumscripcions i els altres vuitanta senadors són triats per altres vint circumscripcions.[14]

Les primeres eleccions del Congrés Nacional es van desenvolupar a mitjan 2012. El 20 de febrer de 2014 va haver-hi eleccions per triar la comissió constituent amb escassa participació.

Poder judicial[modifica | modifica el codi]

El sistema judicial de Líbia es basa en la Sharia, és a dir, la llei islàmica. No obstant això, després de la rebel·lió de 2011, el govern de transició ha tingut dificultats per a l'aplicació de la llei. El 2014 el sistema judicial libi encara es trobava en desenvolupament i era dirigit per entitats estatals i no governamentals.

Forces armades[modifica | modifica el codi]

L'exèrcit libi de terra comptava amb 45.000 membres el 2003 i una marina de 9.000, les forces aèries sumaven 25.000 homes. Existeixen 13 bases militars a Líbia.

Relacions internacionals[modifica | modifica el codi]

Líbia ha estat molts anys aïllada del context internacional per la negació del seu líder a condemnar el terrorisme. Estats Units va promoure un embargament comercial i per ser un país amb una economia socialista i on les empreses multinacionals tenien vedat el pas. Recentment, però, a partir de tímids gestos, la comunitat internacional accepta millor Líbia, com proven les diverses reunions de caps d'Estat.

Organització territorial[modifica | modifica el codi]

Líbia es trobava dividida en el passat en governacions o muhafazat, va passar després a organitzar el seu territori en 25 municipis o baladiyah.[15] Posteriorment, el país va ser dividit en 34 shabiyat.[16][17] Posteriorment, el 2006, es va tornar a reorganitzar en 22 shabiyat.[18]

Divisió administrativa de Líbia des del 2006.
Àrab Català Número en el Mapa
البطنان Al Butnan 1
درنة Derna 2
الجبل الاخضر Al Jabal al Akhdar 3
المرج Al Marj 4
بنغازي Bengasi 5
الواحات Al Wahat 6
الكفرة Al Kufrah 7
سرت Sirte 8
مصراتة Misurata 9
المرقب Al Murgub 10
طرابلس Trípoli 11
الجفارة Al Jfara 12
الزاوية Zauiya 13
النقاط الخمس An Nuqat al Khams 14
الجبل الغربي Al Jabal al Gharbi 15
نالوت Nalut 16
الجفرة Al Jufrah 17
وادي الشاطئ Wadi Al Shatii 18
سبها Sabha 19
وادي الحياة Wadi Al Hayaa 20
غات Ghat 21
مرزق Murzuq 22

Economia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Economia de Líbia

Líbia té una economia mitjana, en gran apogeu des de l'aixecament parcial d'algunes sancions. La seva balança comercial amb la UE és positiva. Els seus socis principals són Itàlia, França, Espanya i Alemanya. Exporta principalment petroli i gas, (el seu port petroquímic més important és Marsa El Brega) i importa productes manufacturats i aigua. Per solucionar el perenne dèficit hídric s'està construint un immens riu artificial, un dels projectes d'enginyeria més espectaculars del moment. Igualment, s'han creat oasis artificials amb aigua subterrània. El sector secundari i el terciari es reparteixen a parts iguals el pes del creixement.

L'economia de Líbia es basa en el petroli, que constitueix la pràctica totalitat de les seves exportacions (95%). Líbia pertany a l'OPEP des de la seva fundació. Així mateix hi ha indústria relacionada amb el petroli i de refineria, energia, així com de béns de consum, ciment i tèxtil. L'economia de Líbia és la sisena d'Àfrica, després de les de Sud-àfrica, Nigèria, Egipte, Algèria i el Marroc.

A Líbia es construeix el Gran Riu Artificial, un dels projectes d'enginyeria més grans i costosos (uns 24.000 milions de dòlars) de la humanitat. Comprèn la instal·lació d'immenses canonades per transportar l'aigua dels aqüífers fòssils del Sàhara (dipòsits naturals subterranis que sobreviuen des de l'època en què el desert era una fèrtil sabana i bosc) des del sud del país fins a la costa, on es concentra la població.

A la regió de Kufra, al sud del país, existeix un important projecte hídric i d'irrigació que pretén desenvolupar els cultius de vegetals en el desert. El reg es fa amb aigua subterrània, ja que les pluges a la regió són pràcticament inexistents. La irrigació es duu a terme a través del sistema radial. L'oasi de Kufra és una de les creacions humanes que millor pot veure's des de l'espai. Cada cercle té aproximadament 1 km de diàmetre.[19]

Zona financera de Trípoli.

Agricultura[modifica | modifica el codi]

El territori cultivable de Líbia es troba a la zona nord, a la regió de Tripolitània. El 17% de la població activa de Líbia treballa en l'agricultura. Els principals cultius a Líbia són de:

  • Cereals (215.000 Tones)
  • Fruita (385.000 Tones)
  • Hortalisses (850.000 Tones)
  • Oleaginoses (45.000 Tones)

Només l'1,2% del territori libi és de sòl conreat, el 0,2 % de manera permanent, havent d'importar el 75% dels aliments consumits al país.

Plataforma petrolífera de l'empresa italiana ENI en el jaciment libi de Bouri.

Mineria[modifica | modifica el codi]

El petroli és el principal recurs de Líbia, que pertany a l'OPEP, seguit del gas. És la font d'ingressos més important, el 50% dels ingressos estatals i el 25% del PIB.

El 2002 la producció de cru de Líbia va ser de 481.589.800 barrils.

En quantitats menors, Líbia produeix altres minerals, tals com el Potassi i la Sal marina, i té dipòsits de guix.

Moneda[modifica | modifica el codi]

El Dinar libi és la unitat monetària, el 2003 1,29 dinars equivalien a 1 dòlar dels Estats Units.

El Banc Central de Líbia és el banc emissor del país, regula crèdits i supervisa el sistema financer.

El Banc Exterior Àrab de Líbia es va crear el 1972 per gestionar les activitats a l'exterior.

Transport i comunicacions[modifica | modifica el codi]

La principals carreteres del país transcorren per la costa, connecten a Trípoli amb Tunísia, Bengasi amb Tobruk i Alexandria. La principal carretera del centre del país és la que uneix a la ciutat de Sabha amb les ciutats costaneres. Líbia té aproximadament 100.024 km de carreteres, de les quals el 57,214% estan pavimentades.

El principal servei de Transport Aeri es troba a les ciutats de Trípoli i Bengasi, ambdues amb vols internacionals. Líbia compta amb 137 aeroports repartits per tot el país.

Quant al transport marítim, els principals ports són Trípoli, Marsa al Burayqah, Ra's Lanuf, Bengasi, Tobruk i Misurata.

El sistema de telecomunicacions de Líbia es troba a càrrec de l'Estat, però des de 2007 compta amb un canal de televisió i una emissora de ràdio independents.

Demografia[modifica | modifica el codi]

Vegeu la llista de les ciutats de Líbia

La població, segons l'estimació del 2005, és de 725.765.563 habitants, essent la costa la zona més poblada (ja que gran part del país és un desert). Gran part d'ells continuen tenint un estil de vida nòmades (són els berbers). En l'actualitat és un país d'acollida d'immigrants d'altres zones d'Àfrica, a causa del seu creixement econòmic. La religió oficial és l'islam sunnita. És una població jove (més de la meitat té menys de 15 anys) i urbana.

Creixement de la població des de 1961 (en milers d'habitants).
Mapa de la composició ètnica i tribal de Líbia.

La població de Líbia va passar de tenir prop d'un milió d'habitants -en la seva majoria nòmades- al final de la Segona Guerra Mundial, a integrar 6.597.960 habitants en l'actualitat. Malgrat haver-se multiplicat per sis en aquest període, la densitat de població del país és una de les més baixes del món, a causa de la gran extensió del seu territori.

Més de tres quarts de la població (78%) viu en ciutats. Les principals ciutats de Líbia són:

Líbia compta amb un 3% de població immigrant, resultat de la situació econòmica privilegiada del país dins dels estàndards d'Àfrica. El 2003 comptava amb 166.510 estrangers.

Té una de les taxes de mortalitat més baixes del món, 3,4 per 1.000 habitants, i una alta taxa de naixements, 24,04 per cada mil habitants.

Religió[modifica | modifica el codi]

Article principal: Islam
Mesquita a Gadames, a prop de la frontera amb Tunísia i Algèria. El 97% dels libis són seguidors de l'islam.

La religió predominant a Líbia és principalment l'islam sunnita, que és practicat pel 97% de la població. L'islam és la religió oficial de l'estat. Una petita part de la població, el 0,70%, és catòlica.[20]

Llengües[modifica | modifica el codi]

Article principal: Àrab

Els idiomes oficials són l'àrab i el berber. L'italià i l'anglès són àmpliament compresos a les ciutats. L'àrab libi és la varietat de l'àrab parlada al país que compta amb dues variants: l'occidental, parlada a Trípoli, i l'oriental, parlada a Bengasi.

La llengua oficial o nacional de Líbia és l'àrab estàndard. El SIL Internacional ha llistat un total de 9 llengües a l'estat libi:[21]

A més a més, també es parla àrab egipci (1.000.000), italià, Tedaga (2000), Cham occidental, Zaghawa (7000) i també hi ha treballadors del Sudan, Àfrica del Nord, Txad, Corea, Pakistan, Bangladesh i Europa.

Salut[modifica | modifica el codi]

El 2010 les despeses en salut representaven el 3,88% del PIB nacional. El 2009 hi havia 18,71 metges i 66,95 infermeres per cada 10.000 habitants.[22] L'esperança de vida en néixer era de 74,95 anys el 2011, 72,44 anys per als homes i 77,59 anys per a les dones.[23]

Educació[modifica | modifica el codi]

El 2004 hi havia més d'1,7 milions d'estudiants libis, d'aquests, més de 270.000 es trobaven en algun curs de l'educació superior.[24] L'educació bàsica és gratuïta i obligatòria per a tots els seus ciutadans, fins a l'escola secundària.[25] El 2010 la taxa d'alfabetització era de 89,2%, un dels índexs més alts en el continent africà.[26] Després de la independència de Líbia el 1951 un decret reial va establir la seva primera universitat a Bengasi, la Universitat de Líbia.[27] En el cicle escolar 1975–76 el nombre d'estudiants universitaris es va estimar en 13.418. El 2004 aquesta xifra havia sobrepassat els 200.000 estudiants, a més d'altres 70.000 inscrits en el sector d'escoles tècniques i vocacionals. El ràpid increment en el nombre d'aspirants a l'educació superior es va veure reflectit en l'augment en el nombre d'institucions universitàries del pais.

Cultura[modifica | modifica el codi]

Mosaic romà de Sabratha.
Tradicionalment, l'asida libia es menja amb els dits índex i mitjà.

La cultura de Líbia és similar a la de les altres nacions del Magrib. A més, els libis es consideren part de la comunitat musulmana i gran part de les seves tradicions i costums es regeixen per la religió islàmica. 82,6 % de la població libia sap llegir i escriure, i els joves estudien fins a una mitjana de 17 anys.

A causa de la dictadura, per molts anys no va haver-hi teatres públics, i només unes quantes sales de cinema projectaven llargmetratges estrangers. Les tradicions autòctones encara es troben vives i molt arrelades per la població, de manera que existeixen molts grups que interpreten música i danses folklòriques en festivals a nivell nacional i internacional.«Libyan Dansi Schools in Libya, Dancewear Suppliers, Dancing Organizations, Libyan National Commission for UNESCO, M. A. Oraieth» (en anglès). Bangkok Companies.com. [Consulta: 9 de febrer de 2013]. Els documents i arxius oficials del país es troben a la capital, Trípoli, on també es troba la Biblioteca nacional. No obstant això, la major biblioteca del país, que conté uns 300.000 volums, es troba a la ciutat de Bengasi, en la Universitat de Garyounis. La majoria dels museus del país es troben en Trípoli, destacant el Museu de Leptis Magna a la ciutat de Al-Khums.

Líbia compta amb cinc llocs declarats "Patrimoni de la humanitat" per la Unesco: el lloc arqueològic de Leptis Magna, el lloc arqueològic de Sabratha, lloc arqueològic de Cirene, el lloc rupestre de Tadrart Acacus i la Ciutat vella de Ghadames.Unesco. «Lybian Arab Jamahiriya» (en anglès). Unesco.org, 2010. [Consulta: 10 de març de 2011].

Gastronomia[modifica | modifica el codi]

La gastronomia de Líbia s'entronca amb les tradicions del Mediterrani i nord d'Àfrica, amb una influència italiana, un llegat dels dies en què Líbia era una colònia italiana. Un dels plats libios més populars és una sopa espessa fortament condimentada, denominada Sharba Libiya o sopa libia. Sharba Libiya conté molts ingredients de molts altres plats libios, tals com a cebes, tomàquets, be (o pollastre), pebrots, pebre de Cayena, safrà, arvejas (pèsols), menta, cilandro i julivert.In Libya, for Starters, It's the Soup in New York Times

Esports[modifica | modifica el codi]

L'esport amb més seguidors a Líbia és el futbol, on la selecció de futbol de Líbia està entre les millors del nord d'Àfrica. La seva primera victòria va ser guanyar la Copa Africana de Nacions de 2014, l'1 de febrer de 2014 davant dels ghanesos a Sud-àfrica. L'estadi amb major aforament del país és l'Estadi 11 de Juny de la capital. El segon esport més practicat és el bàsquet, ja que la selecció de Líbia va aconseguir el 5è lloc de l'Afrobasket de 1965.

Un campionat molt conegut a Líbia és la Volta a Líbia, en la qual equips de ciclistes competeixen a fer un recorregut al voltant del país amb sortida a Trípoli i arribada a un altre punt de Líbia durant cada mes de març. El ciclisme a Líbia està molt valorat i les rutes per fer la volta són normalment les mateixes. Altres esports molt practicats, encara que de difícil accés són el golf, el tennis, l'equitació i la natació. Per al golf, el tennis o la natació, cal anar a camps de golf a les ciutats més poblades del país o a pistes de tennis per jugar a tennis. També les platges de Bengasi es consideren el millor lloc per fer surf, windsurf o kitesurf, mentre que a prop de Trípoli destaca la vela.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «About Libya: Libyan National Anthem». [Consulta: 23 agost 2011].
  2. Department of Economic and Social Affairs Population Division. «World Population Prospects, Table A.1» (PDF). Falta indicar la publicació. United Nations, 2008 revision [Consulta: 12 març 2009].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 «Libya». International Monetary Fund. [Consulta: 18 abril 2011].
  4. «Human Development Report 2010». United Nations, 2010. [Consulta: 5 novembre 2010].
  5. Scullard, Howard Hayes. A History of the Roman World. 753 to 146 BC. Routledge, 2002, p. 310, 316. ISBN 0-415-30504-7. 
  6. Cyr, Ruth N.; Alward, Edgar C. Twentieth Century Africa (en anglès). iUniverse, 2001, p. 296. ISBN 1475920806. 
  7. Shadid, Anthony. «Libya Protests Build, Showing Revolts' Limits». The New York Times, 18 febrer 2011 [Consulta: 22 febrer 2011].
  8. «Gaddafi es prepara per a una “última batalla” a Trípoli». El Punt Avui, 21/08/11. [Consulta: 22/8/11].
  9. «El Tribunal Penal Internacional confirma la detenció de Saif al-Islam». Ara, 22∕8∕2011. [Consulta: 22∕8∕2011].
  10. «Els gaddafistes es fan forts als últims bastions i els rebels asseguren que els controlaran "en qüestió de dies"». Ara, 18∕9∕2011. [Consulta: 18∕9∕2011].
  11. «Els rebels diuen que Gaddafi i el seu fill podrien ser en un apartament de Trípoli». Ara, 25/08/11. [Consulta: 25/8/11].
  12. «El govern de Líbia retarda l'enterrament de Gaddafi». El Punt Avui, 22/10/2011. [Consulta: 22/10/2011].
  13. cita web|url= http://www.southtravels.com/africa/libya/weather.html%7Ctítol= Weather and Climate in Libya|dataaccés= 9 de febrer de 1983|idioma= anglès|obra= South Travels.com}
  14. [1] Poder legislatiu libi.
  15. cita web|títol=Historical demographical data of the administrative division|url=http://www.library.uu.nl/wesp/populstat/africa/libyap.htm%7Cdataaccés=10 d'octubre de 2014|data=26 de novembre de 2004|idioma=anglès|cognom=Lahmeyer|nom=Jan|urlarchivo=https://archive.today/Kjv15%7Cdataarxiu=12 de gener de 2013|editorial=Universitat d'Utrecht
  16. cita web|autor=Jamahiriya News Agency|títol=Masses of the Basic People's Congresses select their Secretariats and People's Committees|url=http://mathaba.net/news/?x=60889%7Cdataaccés=19 de juliol de 2006|data=18 de juliol de 2004|idioma=anglès|editorial=Mathaba News
  17. cita web|títol=بلديات ليبيا|url=http://www.gpc.gov.ly/online_alshabyat/index.php%7Cdataaccés=19 de juliol de 2006|idioma=àrab|urlarxiu=https://web.archive.org/web/20060901184345/http://www.gpc.gov.ly/online_alshabyat/index.php?%7Cdataarxiu=1 de setembre de 2006|editorial=اللجنة الشعبية العامة في ليبيا|any=2005
  18. cita web|títol=شعبيات الجماهيرية العظمى|url=http://gpco.gov.ly/online/shabyat.php%7Cidioma=àrab%7Curlarxiu=https://web.archive.org/web/20090207003234/http://gpco.gov.ly/online/shabyat.php%7Cdataarxiu=7 de febrer de 2009|editorial=Sha'biyat of Great Jamahiriya
  19. cita web|títol=Libya Data Profile|url=http://devdata.worldbank.org/external/cpprofile.asp?selectedcountry=lby&ccode=lby&cname=libya&ptype=cp%7Cobra=World Development Indicators database|data=abril de 2007|idioma=anglès|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20080428105600/http://devdata.worldbank.org/external/cpprofile.asp?selectedcountry=lby&ccode=lby&cname=libya&ptype=cp%7Cdataarxiu=28 de juny de 2008|editorial=Banc Mundial
  20. Fidels religiosos per ubicació, "'42,000 geografia i estadístiques religioses' Líbia" Adherents.com, consultat el 15 de juliol de 2006
  21. Llengües de Líbia llistades pel SIL
  22. cita web|títol=Health|url=http://www.sesrtcic.org/oic-member-countries-infigures.php?c_code=26&cat_code=8%7Cobra=SESRIC%7Cdataaccés= 11 d'octubre de 2014|idioma= anglès
  23. cita web|títol=Demography|url=http://www.sesrtcic.org/oic-member-countries-infigures.php?c_code=26&cat_code=7%7Cobra=SESRIC%7Cdataaccés= 11 d'octubre de 2014|idioma= anglès
  24. cita publicació|url=http://www.wes.org/ewenr/04july/practical.htm |títol=Education in Libya |cognoms=Clark|nom= Nick |publicació=World Education News and Reviews|volum= 17|número= 4|mes= juliol|any= 2004 |dataaccés=9 de maig de 2013|idioma= anglès
  25. cita web|url=http://lcweb2.loc.gov/cgi-bin/query/r?frd/cstdy:@field(DOCID+ly0070) |títol=Education of Libya |autor=Federal Research Division of the Library of Congress |idioma= anglès|obra= Loc.gov|dataaccés=9 de febrer de 2013|urlarxiu=https://archive.today/lkuq%7Cdataarxiu=21 de setembre de 2012
  26. cita web|títol=National adult literacy rates (15+), youth literacy rates (15-24) and elderly literacy rates (65+)|url=http://stats.uis.unesco.org/unesco/tableviewer/tableview.aspx?reportid=210%7Cautor=UNESCO Institute for Statistics|obra= Unesco.org|idioma= anglès|dataaccés= 9 de febrer de 2013
  27. cita web|url=http://www.bc.edu/bc_org/avp/soe/cihe/inhea/profiles/libya.htm |títol=Country Higher Education Profiles - Libya |autor=El-Hawat, Ali |obra=International Network for Higher Education in Africa |data=8 de gener de 2013|dataaccés=9 de febrer de 2013|urlarxiu=https://web.archive.org/web/20100605042417/http://www.bc.edu/bc_org/avp/soe/cihe/inhea/profiles/libya.htm%7Cdataarxiu=5 de juny de 2010|idioma=anglès

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Rostovtzeff, Michael (1957). Social and Economic History of the Roman Empire. Oxford: Clarendon.
  • Bertarelli, L.V. (1929). Guida d'Italia, Vol. XVII. Milano: Consociazione Turistica Italiana.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Coord.: 27° N, 17° E / 27°N,17°E / 27; 17