Lígur

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Per a altres significats, vegeu «Lígur (desambiguació)».
No s'ha de confondre amb Lígur antic.
Infotaula de llenguaLígur
Lìgure, Zenéize  ([ze'nejze])
Altres nomsGenovès, Zenéize, monegasc
Tipusllengua, llengua viva i llengua definitivament amenaçada Modifica el valor a Wikidata
Ús
Parlantsaproximadament 1,9 milions
Parlants nadius2.000.000 Modifica el valor a Wikidata
Oficial aItàlia
Autòcton deEuropa
EstatItàlia, França, Mònaco
Idioma ligur.png
Classificació lingüística
llengua humana
llengües nostràtiques
llengües euroasiàtiques
llengües indoeuropees
llengües itàliques
llengües romàniques
llengües italooccidentals
llengües romàniques occidentals
llengües gal·loibèriques
llengües gal·loromàniques
gal·loitàlic Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Sistema d'escripturaalfabet llatí Modifica el valor a Wikidata
Nivell de vulnerabilitat3 en perill Modifica el valor a Wikidata
Codis
ISO 639-2roa
ISO 639-3lij
SILLIJ
Glottologligu1248 Modifica el valor a Wikidata
Ethnologuelij Modifica el valor a Wikidata
Linguist Listlij Modifica el valor a Wikidata
UNESCO377 Modifica el valor a Wikidata
IETFlij Modifica el valor a Wikidata

El lígur és una llengua romànica, consistent en un grup de dialectes parlats a Ligúria, regió situada administrativament al nord de la República Italiana, al sud del Piemont, a Carloforte i a Calasetta (Sardenya), i en algunes zones de costa mediterrània francesa i Mònaco.

Es calcula que és parlada per 1,9 milions de persones. El dialecte genovès, parlat a Gènova i voltants, és el més destacat per raons històriques, per la presència de la República de Gènova en tot el Mediterrani i per la importància de la seva literatura, que existeix des del segle XIII. Del dialecte d'aquesta llengua parlat a Mònaco, se'n diu monegasc; mentre que el dialecte tabarquí es parla a les illes de l'arxipèlag del Sulcis, al sud de Sardenya. El lígur és també la llengua històrica de Bonifacio,[1] Ajaccio i Calvi (Còrsega).

Classificació[modifica]

Avui dia el lígur és considerada una llengua gallo-itàlica.[2][3] Bernardino Biondelli, però, no el va incloure com a tal al seu fundacional Saggio sui dialetti Gallo-italici.[4] Això és degut al fet que el lígur es caracteritza, al contrari del piemontès, el llombard i l´emilià-romanyol, pel manteniment de les vocals àtones a final de paraula -i en mig de paraula en posiciò pretònica.[5] La llengua lígur presenta, al contrari, una forta tendència a perdre consonants intervocàliques.[6][7]

Característiques[modifica]

Trets en comú amb les altres llengües gallo-itàliques:

  • Presència de les "vocals germàniques", com en piemontès, llombard i part de l´emilià -absents però a la franja central emiliana i en romanyol: Ti veu '(tu) vols'; Lùnn-a 'lluna'[8]
  • La lenició de consonants sordes intervocàliques -el fenòmen és dut fins a l´extrem a algunes varietats lígurs, on consonants com D o L acaben desapareixent. En el cas concret del genovès la desaparició de consonants ha provocat la modificació del so resultant de les vocals en contacte: Marina ➔ mænn-a
  • Tendència a evitar el gerundi substituint-lo amb l´ús d´adverbis (Apreuvo, Derê) + infinitiu: Genovès Son apreuvo a fâ  'estic fent'
  • Ús extens, menys en monegasc, dels anomenats pronoms subjecte clítics, com en totes les llengües gall-itàliques -i també en vènet i varietats toscanes-: Obligatoris per la segona persona singular i les terceres persones singulars en genovès: O/A mangia '(ell/ella) menja'; també a la tercera plural en varietats de Ponent: ventimigliès  I mangia '(ells) mengen'; i extensiu a totes les persones en altres varietats (el pronom A per les primeres i la segona plural en sanremasc, per exemple). En canvi en lígur, al contrari de la resta de llengües gallo-itàliques (i del vènet), és residual l´ús dels clítics posposats al verb en les frases interrogatives: Genovès Cöse ti veu? 'què vols' enfront de, per exemple, parmigià Có vót? A algunes varietats lígurs es fa servir també un pronom clític a les frases impersonals o amb subjecte posposat. Fins i tot les que no tenen aquest clític, impersonalitcen la frase posant el verb en singular: Genovès Vegne i figeu 'venen (literalment Ve) els nens'.

Trets que diferencien el lígur de les altres llengües gallo-itàliques:

  • Palatalització extrema dels conjunts consonàntics llatins  bl-, fl- i pl-: Giànco 'blanc'; Sciô 'flor'; Ciànta 'planta',  que l´apropen més a dialectes meridionals. Altres nexes llatins poden donar diferents graus de palatalització: al genovès Vegio 'vell' correspon el ventimiglès Veciu; Gen.  Fìggio 'fill', Vent. Fìgliu
  • Fort rotacisme que afecta la consonant L: per exemple en el pas de l´article Lo a Ro o La a Ra i, per afebliment posterior, a O/A (forma també del pronom clític subjecte de tercera persona singular).
  • Manteniment, com en toscà,  de les vocals finals en noms masculins -però no quan la darrera consonant és -l-, -n- o -r-: Gàtto/Gatti 'gat/gats' -però genovès Cansón/Cansoìn 'cançó/cançons'
  • Negació preverbal, en contrast amb el predomini dels adverbis de negació postverbals en piemontès, llombard o emilià (Nen, No, Mi(g)a, Brisa.)

Història[modifica]

Els primers testimonis escrits lígurs daten de finals del segle XII: la coneguda com a Declaració de Paxia i el poema Domna, tant vos ai prejada de Raimbaut de Vaqueiras

La Dichiarazione di Paxia[modifica]

És el primer text conservat on l´element lígur predomina pel damunt del llatí -només present en les fórmules fixades de la introducció. Es tracta d´un document notarial escrit a Savona pels volts del 1180, on ja trobem el grafema X  per representar un so africat (com en el nom propi Paxia provinent del llatí Pacem; en genovès 'Pau' ➔ Pâxe), o l´afebliment de la -t intervocàlica: Buada ('BUgada'; però avui dia genovès: Bugâ)

Domna, tant vos ai prejada[modifica]

El primer text literari lígur és un poema del trobador provençal Raimbaut de Vaqueiras composat pels volts de l´any 1190. En aquest Contrast el trobador es declara en llengua d´òc a una genovesa que el rebutja responent en genovès.[9] Les diferències entre els manuscrits conservats, el fet que el lígur no fos la llengua de Raimbaut, i potser també el fet que el trobador el fes servir amb finalitat paròdica, dificulten l´estudi de la llengua del poema. En tot cas, a les recomposicions actuals hi trobem trets inequívocament lígurs:

Proenzal malaurao! / (..) Ni za voi no amerò ;/ 25 Q’ e’ chu bello marì ò / Qe voi no se’, ben lo so! (..) / Voit’ acaveilar co mego?/Si lo sa lo meu marì,/ Mal plait averai con sego! (..) / Poss’ asì te cal de mi! / Meill varà, per sant Martì,/ S’andai a ser Opetì,/ 95 Qe dar v’ à fors’ un roncì (..)[10]

Alguns d'aquests trets són

  • la desaparició de consonants intervocàliques, que en el cas dels participis verbals dóna lloc a formes en -ao (que es mantenen en alguns dialectes lígurs; en genovès actual en -òu): proenzal malaurao!
  • la palatalització del nexe llatí -PL com a l´adverbi Ciù, ´més', escrit Chu per Raimbaut,[11] (trobem l´adverbi també a l´estrofa genovesa del seu Descort Multilingue Eras quan vey verdeyar: "çhu fresca qe flor de glaio")

Referències i notes[modifica]

  1. «dialecte bonifacien». [Consulta: 6 setembre 2020].
  2. «https://glottolog.org/resource/languoid/id/ligu1248». [Consulta: 30 octubre 2020].
  3. «Loporcaro, Michele. 2009. 'Profilo linguistico dei dialetti d'Italia. Bari: Laterza. Pg. 3.». [Consulta: 30 octubre 2020].
  4. «Biondell, Bernardino; Saggio sui dialetti gallo-italici (1853)». [Consulta: 30 octubre 2020].
  5. «Rohlfs, Gerhard; Grammatica storica della lingua italiana e dei suoi dialetti. Vol. 1». [Consulta: 30 octubre 2020].
  6. «Devoto, Giacomo; Giacomelli, Gabriella; I dialetti delle regioni d'Italia (1972)». [Consulta: 30 octubre 2020].
  7. «https://www.treccani.it/enciclopedia/dialetti-liguri_%28Enciclopedia-dell%27Italiano%29/». [Consulta: 31 octubre 2020].
  8. En dialecte de Ventemiglia (extrem ponent) escrit Lüna. En canvi pel so [u] corresponent a una O etimològica (so absent a La Spezia, extrem oriental) el ventimiglès fa servir la lletra U mentre les grafies més habituals del genovès mantenen la lletra O. D´altra banda la grafia genovesa de Lunn-a (o Luña) vol marcar la velarització de la N, també present en piemontès o emilià, però absent a moltes zones de la Ligúria (Vent. Lüna)
  9. Com es veu als darrers versos, en els quals la dona genovesa envia el trobador a la cort dels Malaspina a fer-se donar un cavall, el contrast no és només amorós, sinò que té també implicacions político-socials: "la parodia del volgare genovese della composizione di Raimbaut presenta una ‘caricatura politico-sociale’: essa implica scherzosamente la supremazia dei costumi delle corti su quelli dei comuni, ovvero, più specificamente, la superiorità dell’aula malaspiniana rispetto alla Compagna, sua rivale politica nell’area ligure-piemontese.(..) si aggiunga la riflessione di Ead., Les troubadours, Montpellier 2005, p. 25: «l’occitan est ici la langue de l’Empire (par l’intermédiaire de ses puissants vassaux, les Malaspina) qui écrase la langue de la république de Gênes, la langue représentative d’une petite entité politique ennemie»." (http://www.rialto.unina.it/RbVaq/392.7(Saviotti).htm
  10. Text extret de https://trobadors.iec.cat/veure_d.asp?id_obra=1675. La versió que trobem a http://www.rialto.unina.it/RbVaq/392.7(Saviotti).htm és lleugerament diferent. Edicions antigues del text són les de Giovanni Galvani (1863) Un monumento linguistico Genovese dell´anno 1191; i la de Vincenzo Crescini (1890): Il Contrasto bilingue di Rambaldo di Vaqueiras
  11. "La critica delle varianti o critica interna individua come proprie della tradizione manoscritta di questo testo 18 varianti comuni che disegnano una costellazione del tutto normale (DIK) e l’oppongono ad a1 , sezione estense della copia cinquecentesca del canzoniere di Bernart Amoros19.(..)  Il famoso «chu» del verso 25 è attestato in DIK mentre è assente nella lezione peraltro scorretta di a1 Qeu ai bello mario. Tutta la tradizione manoscritta (DIKa1 ) ci dà però plait al verso 79 e, al verso 5, abbiamo l’unanimità di DIKa1 per il gruppo /pl/ (dove IKa1 leggono plus e D legge plui). (..)  Il participio in -ào è presente dappertutto nel solo a1 : malaurao (v. 21) mentre DIK italianizzano: mal augurato (D) mal agurado (IK). Per il verso 28, D legge millorado, I meillurado e K meillorado; a1 ha una lezione scorretta ma foneticamente meno lontana dal genovese. Per estalvao di a1 in cui è facile ricostituire escalvao, v. 23 DK legge escaluado e I legge escavaldo" Gilda Caiti-Russo; Appunti per una lettura "malaspiniana" del contrasto bilingue di Rambaldo di Vaqueiras (2006)

Enllaços externs[modifica]

Viquipèdia
Hi ha una edició en lígur
de la Viquipèdia
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lígur