Les Metamorfosis (Apuleu)

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: L'Ase daurat)
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de llibreLes Metamorfosis
Apuleius1650.jpg
Primera pàgina de una edició en llatí editat en els Països Baixos el 1650
Tipus llibre
Fitxa tècnica
Autor Luci Apuleu
Llengua llatí
Detalls de l'obra
Gènere novel·la picaresca
Modifica dades a Wikidata

Les Metamorfosis (Metamorphoseon libri),[1] coneguda també com L'ase d'or (Asinus aureus), és una obra d'Apuleu del segle II, per a molts la primera novel·la de la història de la literatura (de ben segur, és la primera en llatí), tot i que és un tema controvertit. El seu títol de l'Ase d'or es deu a Agustí d'Hipona, que el recull de la tradició oral que havia rebatejat l'escrit, durant temps atribuït erròniament a Llucià.

Història manuscrita del text[modifica]

Tant el manuscrit Laurentiarus F com l'edició princeps de la novel·la donen el títol de Metamorfosis, però el testimoni més antic pel que fa al títol és el de sant Agustí (La ciutat de Déu XVIII 18, 1), qui l'anomena Asinus aureus, títol que s'imposà, entre els traductors de l'obra.[2]

Boccaccio trobà un còdex a l'Abadia de Montecassino, anomenat Mediceus Laurentianus plut. 68, 2 (F), del segle XI, que conté també, a més de Tàcit,[3] tres obres principals d'Apuleu. Aquest manuscrit, que remunta a un còdex tardoantic perdut del final del segle IV, és l'arquetip tradicional per a Metamorfosis, Apologia i Florida.[4]

Argument[modifica]

L'obra és una barreja d'històries còmiques que succeeixen a Luci, un narrador que decideix aprendre màgia després de sentir les aventures d'un company de viatge. Aquesta màgia provoca situacions desgraciades tant en l'amor com en diversos crims, en les quals es veu involucrat el protagonista. Ell mateix es transforma en un ase intentant solucionar la seva situació, forma en la qual roman la majoria de capítols. Com a ase, passa per diversos amos fins que la dea Venus o Isis es compadeix d'ell i el torna de nou home. Ell passa aleshores la resta de la seva vida dedicat a la religió.

Personatges[modifica]

  • Luci: és el protagonista del relat i el seu narrador. Es transforma en ase, sense voler.
  • Miló: és qui allotja Luci a Hípata.[5]
  • Pàmfila: és l'esposa de Miló i que la posseeix la poció que transforma Luci en ase.
  • Fotis: és la serventa de Miló.[5] És qui dóna a Luci l’ungüent que el transforma en ase.
  • Isis: dea egípcia, que en el llibre onzè retorna Luci a la forma humana.[6] En agraïment, Luci decideix fer-se sacerdot de la dea.
  • Mare dels lladres-anciana: dona gran que té cura dels lladres. Viu a la cova amb ells. És qui explica diversos contes, entre aquests el de Psique i Cupido.[5]
  • Lladres: capturen l’ase Luci.
  • Càrite: una jove raptada pels lladres que havien capturat l’ase Luci. Intenta fugir amb Luci, però no ho aconsegueix.[5]
  • Tlepòlem: és el promès de Càrite. Es fa passar per lladre i allibera Càrite i Luci.
  • Sacerdots de la dea Síria: compren l’ase Luci.

Estil[modifica]

El to paròdic es combina amb una prosa molt cuidada. El vocabulari inclou termes vulgars i arcaics, que juntament amb el ritme de les frases, puntuat per les nombroses enumeracions descriptives, forma un estil àgil i col·loquial (excepte en la transformació final, en què el to és poètic i elevat). Incorpora, per tant, les recomanacions d'Aristòtil per a la comèdia, de la qual obté el final feliç i la presència de les classes baixes.

Fonts, models[modifica]

Les Metamorfosis és la novel·la llatina més antiga conservada íntegrament.[7] El text grec paral·lel podria ser un epítom, anomenat Lluci o l’ase o Onos,[2] atribuït a Pseudo-Llucià sobre una altra obra més extensa que no ens ha arribat, les Metamorfosis de Llucià de Patras.[8] Se sap que el llibre onzè l’afegí Apuleu, ja que no figurava en l’obra de Llucià de Patras.[7]

Aquesta base està enriquida amb les Històries milèsies, de les quals no s’ha conservat cap exemple.[9] Uns exemples de relats milesis són L’efeb de Pèrgam i La matrona d’Efes. Es tracta de narracions divertides, com les del Decameró de Boccaccio i de Facetiae de Poggio. L’episodi més important, el conte de Psique i Cupido, deriva potser de la tradició folklorista.[7]

En general, la novel·la antiga es basa en elements imaginaris, és ficció.[7] Una gran massa d’elements pertanyen a l’època i la historiografia. L’element satíric es col·loca en la tradició cínica, però és també típicament romà.[10]

L’obra apareix com una novel·la d’entreteniment amb un final religiós. S’hauria d’interpretar com una narració meravellosa al·legòrica al servei de la propaganda religiosa i, al mateix temps, com una autobiografia al·legòrica. No es pot interpretar com una novel·la d’evolució, ja que l’ase no desenvolupa maduresa moral.[11]

Gènere[modifica]

Hi ha qui veu en l'obra la primera novel·la picaresca, per la successió d'amos, la presència de la classe humil o la barreja d'humor i crítica social. D'altres consideren que és una Bildungsroman, en què a partir de la màgia comença un viatge interior de l'ase fins que assoleix la salvació en la religió (missatge reforçat pel canvi de to en el darrer capítol o llibre, en el qual s'abandona la paròdia).

Per últim, alguns crítics neguen que es tracti d'una novel·la, sinó d'una successió d'històries, reforçades pel títol Metamorfosis que li havia col·locat l'autor, en la línia de les narracions d'Ovidi, de les quals serien un contrapunt irònic. El fet que molts relats provinguin de la literatura popular referma aquesta hipòtesi. Entre les històries, es troba una de les primeres versions de la història de Cupido i Psique, un motiu recurrent en la literatura posterior.

Tradició[modifica]

En la literatura[modifica]

Boiardo (1494) tradueix les Metamorfosis a l’italià, per bé que omet el llibre XI.[12] També hi ha la traducció al francès de Guillaume Michel (1517; impresa el 1522), a l’alemany de Johann Sieder (1538) i a l’anglès de Th. Adlington (1566). Va influenciar la novel·la picaresca: el Don Quijote de Cervantes (1616) viu una aventura apuleiana amb els odres de vi; el Simplicissimus de Grimmelshausen (1676) porta la ingenuïtat de Psique al títol, el Gil Blas de Lesage (1474) viu com Luci és raptat entre lladres. La Fontaine (1695) poetitza la forma de la novel·leta jocosa en Contes et nouvelles en vers; la seva novel·la dialògica composta en part en vers, Les amours de Psyché et Cupidon, es burla de les debilitats femenines. Una imitació anglesa del conte (1637) procedeix de Shackerley Marmion (1639). Johann Ludwig Prasch (1690) configura a Ratisbona a Psique com la imatge de l’ànima, que després de la superació de les tribulacions del món, s’eleva al cel. En l’època de Goethe situem la traducció alemanya de les Metamorfosis d'August (von) Rode (1837), que avui dia es continua llegint.

En els contes populars[modifica]

El conte El Ruch de les bruixes.[12]


Conte de Psique i Cupido[modifica]

Article principal: Cupido i Psique

En la literatura[modifica]

Boccaccio, Genealogia Deorum Gentilium.

Poemes: S. T. Coleridge, J. Keats, Lamartine, F. D. Hemans, E. A. Poe, H. Heine, Th. De Banville, V. Hugo, G. D’Annunzio, H. de Régnier.

Prosa: novel·la: W. Pater (1885), A. Schmitthenenner (1890), L. Couperus (1897).

Poemes i novel·les de R. Panwitz (1905 – 1921).

Novel·les: P. Louÿs (1925), J. Romains (1930 – 1935), H. Schwarz (1939), E. Welty (1942), H. Stephan (1948), A. Savinio (1950), C. S. Lewis (1957), F. des Ligneris (1958), J. Kelen (1988).

En els contes populars[modifica]

- Blancaneu

- Barbablava

- La bella i la bèstia

- El sabater Dratewka (conte polonès).

- Contes del recull de rondalles d'en Joan Amades: El gegant de tres canes, el príncep llangardaix, el dragó de set caps i set cues, el geperut i la marieta.

- Contes del recull de contes populars russos d'A. Afanásiev: Fínist, el falcó encantat, Maria del Mar.

- Conte de Th. Storm (1897).

- Recull de contes de M. Schwob (1903).

En les arts plàstiques[modifica]

  • Pintura

Segle XVI: Rafael; P. Da Caravaggio; A. Schiavone; G. Vasari; J. Zucchi; A. De Vries. Trophime Bigot, Cupido i Psique (primera meitat del segle XVI).

Segle XVII: Anton Van Dyck (1639-40); Cupido i Psique, The Royal Collection.

Segle XVIII: J. H. Fragonard; P. Batoni; H. Füssli; C. Van Loo; François Gerard (1798), Eros i Psique, Museu del Louvre; Sebastiano Ricci, El càstig de Cupido (1706-79), Palazzo Marucelli-Fenzi, Florència; François Boucher, Les noces de Psique i Eros (segon quart del segle XVIII), Museu del Louvre.

Segle XIX: Ph. O. Runge; J. F. A. Tischbein; F. Goya; Andrea Appiani; G. Courbet; Frederick Leighton, El bany de Psique (1890), Tate Gallery, Londres. Sava Hentia (1848-1904), Psique paralitzada d’amor, Col·lecció privada. William-Adolphe Bouguerau, Psique (1892), Col·lecció privada; Psique i l’amor (1889), Hobart Art Gallery; El rapte de Psique (1895) Col·lecció privada; El primer petó (1890), Col·lecció privada; L’amor i Psique (1899) Col·lecció privada; L’amor i una papallona (1888), Col·lecció de Fred i Sherry Ross, EUA; Cupido i Psique (1875), Museu de les Belles Arts de Mulhouse. William Etty, Cupido i Psique (1821), Minneapolis Institute of Arts; Cupido refugiant la seva estimada de la tempesta imminent (1822). Nicolas de Courteille, Eros i Psique (1830), Castell de Sant Miquel, Sant Petersburg, Rússia. Pierre Paul Prudhon, Psique (1808), Museu del Louvre. Edward Burne-Jones, Pan i Psique (1872), Spencer Museum of Art, Kansas, USA; Les noces de Psique (1895), Royal Museums of Fine Arts of Belgium; Cupido trobant Psique (1866), Yale Centre for British Art, New Haven, Connecticut, USA. Jacques-Louis David, Cupido i Psique (1817), Museu de Cleveland. Christian Gottlieb Kratzenstein Stub, Cupido desperta Psique amb la punta de la seva fletxa (1815), NY Carlsberg Glyptotek, Copenhagen, Dinamarca. Louis Jean François Lagrénée, Amor i Psique (1805), Nationalmuseum, Estocolm, Suècia.

Segle XX: Guillaume Seignac, Psique a la font (1900 ca.), Col·lecció privada; The Awakening of Psyche (1904 ca.), Col·lecció privada; Cupido i Psique, Col·lecció privada; Psique, Col·lecció privada. Margret Hofheinz-Döring, El misteri de Psique (1970). John William Waterhouse, Psique obrint la porta dels jardins de Cupido (1904), Harris Museum and Art Gallery, Preston, Lancashire, UK; Psique obrint la capsa daurada (1903), Col·lecció privada.


  • Cicles

Charles –Joseph Natoire, (1735) Psique obtenint de Prosèrpina l’elixir de la bellesa (1735), Los Angeles County Museum Art; Primer cicle de la història de Psique, 4 quadres, (1734-5):

- Venus mostrant Psique a Cupido (es desconeix on és).

- El bany de Psique, Museum of Art, Nova Orleans.

- Venus prohibeix a Cupido veure Psique, Museum of Art, Nova Orleans.

- Psique obté de Prosèrpina l’elixir de la bellesa, Los Angeles County Museum of Art, Los Angeles.


Cicle de la història de Psique, 8 quadres (1737 -9), Salon de la Princesse, Hôtel de Soubise (in situ):

- Psique rebuda per les nimfes al palau de Cupido (1737).

- Psique mostra els seus tresors a les seves germanes (1738).

- Psique contempla el seu marit, Cupido, adormit (1738).

- Psique salvada de les aigües per les nimfes (1738).

- Psique a casa dels pastors (1738).

- Psique desmaiada per por en presència de Venus (1738).

- Psique puja a l’Olimp per Cupido (1739).

- Psique acollida per Zèfir (1739).


  • Escultura

Segle XVIII: Agustin Pajou, Psique abandonada (1790), Art Resource, Nova York. Carlo Albacini, Eros i Psique, Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, Madrid. Claude Michel (Clodion), Cupido i Psique (1798), Victoria and Albert Museum, Londres, UK.

Segle XIX: Reinhold Begas, Pan consola Psique (1857-8), Alte Nationalgalerie, Berlín; Mercuri i Psique (1874,8), Alte Nationalgalerie, Berlín. Wolf von Hoyer, Psique (1842), Neue Pinakothek, Munic. Auguste Rodin, Cupido i Psique.

Segle XIX: B. Thorwaldsen, P. Tenerani, C. A. Calmels, Canova. Jean-Baptiste Gustave Deloye (1890-5), Eros i Psique (porcellana).

  • Mosaic

Eros i Psique, Villa del Casale, Piazza Armerina, Sicília, Itàlia. Eros i Psique, Museu Antakya. Mosaic d’Eros i Psique, Alcázar de los Reyes cristianos, Còrdova.

  • Gravat

Paul Bandry, Cupido i Psique (1892).


Loggia de Psique, Villa Farnesina, Roma.

Teatre[modifica]

A Itàlia: C. Mercandanti, M. Scacchi i V. Puccitelli, Th. D’Urfey.

A Espanya: Lope de Vega, J. de Valdivieso, Calderón, Antonio de Solis.

A Anglaterra: Th. Heywood.

A França: ballet de Porchères (1619), de Benserade (1656); tragèdia-ballet de Molière, Pierre Corneille, Quinault i Jean-Baptiste Lully (1671).

Traduït a l’anglès per Th. Shadwell (1675) i parodiat el mateix any per Th. Duffet, adaptada a una tragèdia lírica per Th. Corneille I Fontenelle (1678), adaptada dins dels interludis de M. A. Charpentier (1684).

Òperes: R. Keiser, C. A, Badia, G. C. Schürmann, A. Caldara, J. J. Fux i A. Zeno, B. Ch. Fagan i Ch.-F. Panard.

Música[modifica]

P. Juon (1906), E. Pingoud (1923), Falla (1924), Ch. Koechlin (1927), P. Rytel (1931), H. Bath (1945), A. Joliet (1946), M. Thiriet (1950), G. Schumann (1952), A. Moeschinger (1955), R. Zechlin (1966).

Per a Heinrich Heine (1856) i Conrad Ferdinand Meyer (1898) Psique es converteix en matèria lírica; pel danès Frederik Paludan-Müller (1876) en dramàtica; per Robert Hamerling (1889) en èpica. La salvació de la nadadora a la novel·la Psyche de Theodor Storm (1888) està inspirada en met. 5, 25. A Anglaterra, el conte captiva esperits il·lustres: Elizabeth Barrett Browning (1861), William Morris (1896) i Walter Pater (1894).[13]

Imatges[modifica]

Imatges de Psique i Cupido[modifica]

Referències[modifica]

  1. Conte, Gian Biagio. Letteratura latina. Manuale storico dalle origini alla fine dell'impero romano. Firenze: Le Monnier, p. 464. 
  2. 2,0 2,1 Apuleyo. El asno de oro. Madrid: Gredos, 2010, p. 23. 
  3. ann. 11-16; hist. 1-5
  4. Von Albrecht, M. Historia de la literatura romana, vol.II. Barcelona: Herder, 1999, p. 1327. 
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 Von Albrecht, M. Historia de la literatura romana, vol.II. Barcelona: Herder, 1999, p. 1318. 
  6. Codoñer, Carmen (ed). Géneros literarios latinos. Salamanca: Universidad de Salamanca, 1987, p. 50. 
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 Von Albrecht, M. Historia de la literatura romana, vol.II. Barcelona: Herder, 1999, p. 1320. 
  8. Codoñer, Carmen (ed). Géneros literarios latinos. Salamanca: Universidad de Salamanca, 1987, p. 42. 
  9. Codoñer, Carmen (ed). Géneros literarios latinos. Salamanca: Universidad de Salamanca, 1987, p. 44. 
  10. Von Albrecht, M. Historia de la literatura romana, vol.II. Barcelona: Herder, 1999, p. 1320-1. 
  11. Von Albrecht, M. Historia de la literatura romana, vol.II. Barcelona: Herder, 1999, p. 1321. 
  12. 12,0 12,1 Codoñer, Carmen (ed). Géneros literarios latinos. Salamanca: Universidad de Salamanca, 1987, p. 54. 
  13. Von Albrecht, M. Historia de la literatura romana, vol.II. Barcelona: Herder, 1999, p. 1328-9. 

Bibliografia[modifica]

  • Apuleio. Le Metamorfosi o l'asino d'oro. Milano: BUR, 2005. 
  • Apuleu. Les Metamorfosis, vol. I. Barcelona: Bernat Metge, 1929. 
  • Apuleu. Psique i Cupido. Les metamorfosis 4, 28 – 6, 24. Barcelona: Magrana, 2012. 
  • Apuleyo. El asno de oro =Cátedra, 1985. 
  • Apuleyo, L. Las metamorfosis o el asno de oro. Bilbao: Universidad de Deusto, 1992. 
  • Brunel, Pierre. Dictionnaire des mythes féminins. Monaco: Rocher, 2002. 
  • Codoñer, Carmen (ed.). Géneros literarios latinos. Salamanca: Universidad de Salamanca, 1987. 
  • Codoñer, Carmen (ed.). Historia de la literatura latina. Madrid: Cátedra, 1997. 
  • Conte, Gian Biagio. Letteratura latina. Manuale storico dalle origini alle fine dell' impero. Le Monnier Scuola, 1995. 
  • Kenney; Clausen. Historia de la literatura clásica II. Literatura clásica. Madrid: Gredos, 1989. 
  • Martin, R. Les genres littéraires à Rome. Paris: Nathan, 1990. 
  • Martin, R. Diccionario de la mitología griega y romana. Madrid: Espasa-Calpe, 2005. 
  • Reynolds, L. D. (ed.). Texts and transmission: a survey of the Latin Classics. Oxford: Clarendon Press, 1983. 
  • Von Albrecht, M. Historia de la literatura romana, vol. II =Herder, 1999. 

Enllaços externs[modifica]

https://www.youtube.com/watch?v=fjK-sBGg2ZI http://www.wikipaintings.org/ http://www.johnwilliamwaterhouse.com/pictures/psyche-golden-box-1903/.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Les Metamorfosis (Apuleu) Modifica l'enllaç a Wikidata
Vegeu texts sobre Les Metamorfosis (Apuleu) al Wikisource (llatí).