La Carmagnole

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de cançóLa Carmagnole
Madame Veto.jpg
Plat amb el text del començament de la cançó Modifica el valor a Wikidata
Tipuscançó Modifica el valor a Wikidata
Composicióagost 1792 (Julià) Modifica el valor a Wikidata
Publicatagost 1792 (Julià) Modifica el valor a Wikidata
Llenguafrancès Modifica el valor a Wikidata
Lletraanònim Modifica el valor a Wikidata
Músicaanònim Modifica el valor a Wikidata
PaísFrança Modifica el valor a Wikidata
Anomenat en referència aCarmagnola Modifica el valor a Wikidata

La Carmagnole (en català: "La Carmanyola") és el títol d'una cançó francesa creada i feta popular durant la Revolució Francesa, acompanyada per un ball salvatge homònim, que pogué haver estat importat a França pels piemontesos.[1] Fou cantada per primera vegada l'agost de 1792 i fou successivament interpretada durant els esdeveniments revolucionaris de 1830, 1848, 1863–64 i 1882-83. L'autoria és desconeguda[2] però el títol es refereix a la jaqueta curta portada pels militants sans-culottes de classe treballadora,[3] adoptada de la vestimenta de la pagesia piemontesa, anomenada per la ciutat de Carmagnola.[1]

Amb sarcasme es canta sobre els triomfs contra la reina Maria Antonieta (Madame Veto), el rei Lluís XVI (Monsieur Veto) i els monàrquics francesos en general.[4]

Història[modifica]

Carmagnole, peça de roba exposada al Musée de l'Armée, París.

Hi ha diverses hipòtesis de la cançó i l'origen d'ella. Principalment fou una proclama de manifestació o de diversió pels revolucionaris. També fou utilitzada com a insult contra els adversaris de la Revolució francesa. Un càstig popular de l'època fou obligar a cantar i ballar la Carmagnole als contrarevolucionaris, el qual pogueren haver estat marquesos, dames, prínceps, monjos, bisbes, arquebisbes, cardenals i similars. La cançó revolucionària també es documentà com a crit de batalla. Concretament, el 6 de novembre de 1792, a la batalla de Jemappes, es documentà que, «els sans-culottes de l'exèrcit s'enfrontaren a l'enemic cantant La Marseillaise i La Carmagnole. Fou una gran victòria republicana, i tots els de Bèlgica caigueren als exèrcits revolucionaris.».[2]

Quan no es cantà en una batalla real sovint es cantà després de victòries polítiques o militars. Un d'aquests esdeveniments ocorregué després de l'assalt del Palau de les Teuleries la nit del 9 al 10 d'agost de 1792. Les persones més radicals de París refermaren el seu poder per forçar al rei a fugir a la propera Assemblea Nacional. Després de l'assalt al palau i la massacre de la Guàrdia suïssa personal del rei, la massa parisenca, «borratxa amb sang, ballà i cantà la Carmagnole per a celebrar la victòria».[5] Generalment, la cançó també s'associà amb exhibicions populars de base, així com festivals o plantades d'arbres de llibertat. Un costum comú fou el d'incloure públic cantant en aquests esdeveniments simbòlics i, en el transcurs de la Revolució, «uns 60,000 arbres de la llibertat foren plantats»,[6] donant moltes oportunitats a les persones per a cantar.

Importància[modifica]

La cançó fou un mitjà d'expressió molt important a França durant la Revolució. Durant aquest període, s'escrigué La Marseillaise, convertida en l'himne nacional francès. S'escrigué que, «els francesos s'enorgulliren del seu costum de cantar i la consideraren com una font del seu èxit». Al prefaci del Chansonnier de la République, hi ha preguntes que la República francesa planteja al món: «Què diran els reaccionaris ferotges, que acusen França d'unitat, quan els vegin iguals als herois de l'antiguitat en cantar la Carmagnole? Què diran quan sentin als camps de batalla dels republicans aquests refranys patriòtics, que precedeixen i segueixen els combats més sagnants?».[7] La Carmagnole, i la cançó revolucionària en general, fou vista com una part important de la nova República Francesa i del sentiment nacional francès. La Carmagnole fou particularment popular perquè, com la cançó Ça ira ("Tot anirà bé"), contenia lletres simples que els analfabets pogueren aprendre i comprendre fàcilment i, per tant, participar en el cant.[4]

Referències literàries[modifica]

La cançó s'esmenta als llibres Una història de dues ciutats, de Charles Dickens, a The Scarlet Pimpernel d'Emma Orczy i juga una funció important a The Song at the Scaffold, de Gertrud von LeFort. També apareix a la tornada del tercer acte de l'òpera Andrea Chénier d'Umberto Giordano, i es canta al diàleg de tancament de l'obra de teatre d'Eugene O'Neill The Iceman Cometh. Al capítol 14 del volum 1 de les Reminiscences de Carl Schurz informa des de l'exili a Anglaterra que al cop d'estat de Napoleó III del 2 de desembre de 1851, «els nostres amics francesos cridaren, bramaren, gesticularen i llançaren paraules oprobioses contra Lluís Napoleó i maleïren als seus aliats, i ballaren la Carmagnole i cantaren Ça Ira». A Els miserables, de Victor Hugo, la contrasta a La Marseillaise, escrivint «només cantant La Carmagnole [un parisenc] enderrocarà a Lluís XVI; però dona-li La Marseillaise i t'alliberarà el món».[8] També s'esmenta al capítol 37 d'El pèndol de Foucault d'Umberto Eco. En el primer volum de la trilogia U.S.A. de John Dos Passos, 42nd Parallel, un grup de treballadors revolucionaris de Mèxic la canta quan els visita un radical estatunidenc.[9]

A l'illa grega de Samos, llavors sota dominació otomana, la Carmagnole donà nom a la facció política del Karmanioloi, que, inspirada en ideals liberals i democràtics de la Revolució francesa, s'oposà als destacats, tradicionals i reaccionaris terratinents (anomenats Kallikantzaroi). La lluita dels dos partits dominà els afers polítics de l'illa en els anys previs a l'esclat de la Guerra d'independència de Grècia de 1821, quan la facció dels Karmanioloi evocà a Samos a unir-se a la revolta.[10]

Lletra[modifica]

Lletra original en alemany
La Carmagnole
Lletra en català
La Carmanyola

Madame Veto avait promis, (x2)
de faire égorger tout Paris, (x2)
Mais son coup a manqué
grâce à nos canonniers.

Tornada:
Dansons la Carmagnole
Vive le son,
Vive le son.
Dansons la Carmagnole
Vive le son du canon.

Monsieur Veto avait promis, (x2)
D'être fidèle à son pays, (x2)
Mais il y a manqué,
Ne faisons plus quartier.

Tornada

Antoinette avait résolu (x2)
De nous faire tomber sur le cul; (x2)
Mais le coup a manqué
Elle a le nez cassé.

Tornada

Son Mari se croyant vainqueur, (x2)
Connaissait peu notre valeur, (x2)
Va, Louis, gros paour,
Du Temple dans la tour.

Tornada

Les Suisses avaient promis, (x2)
Qu'ils feraient feu sur nos amis, (x2)
Mais comme ils ont sauté!
Comme ils ont tous dansé!

Tornada

Quand Antoinette vit la tour, (x2)
Elle voulut faire demi-tour, (x2)
Elle avait mal au coeur
De se voir sans honneur.

Tornada

Tornada

Tornada

Madame Veto ha promès, (x2)
de tallar la gola a tots a París, (x2)
Però aquest cop ha fallat,
gràcies als nostres canoners.

Tornada:
Ballem la Carmanyola
Visca el so,
Visca el so.
Ballem la Carmanyola
Visca el so de canó.

Monsieur Veto ha promès, (x2)
De ser fidel al seu país, (x2)
Però aquest cop ha fallat,
No li tinguem pietat.

Tornada

Antoinette ha decidit (x2)
De fer-nos caure de cul; (x2)
Però aquest cop ha fallat,
Ella s'ha trencat el nas.

Tornada

El seu marit creient-se vencedor, (x2)
Poc coneixia el nostre valor, (x2)
Va, Lluís, gros nadó,
Des del Temple fins a la torre.

Tornada

Els suïssos han promès, (x2)
Que dispararan als nostres amics, (x2)
Però mira com van saltar!
Com van ballar tots!

Tornada

Quan Antoinette va veure la torre, (x2)
Va voler fer mitja volta, (x2)
Ella té mal de cor
De veure's sense honor.

Tornada

Tornada

Tornada

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 «Carmagnole» (en anglès). Encyclopædia Britannica. Cambridge University Press, 11a edició, 1911.
  2. 2,0 2,1 Gilchrist, J.; Murray, W.J. The Press in the French Revolution (en anglès). St. Martin's Press, 1971. 
  3. Harris, Jennifer. The Red Cap of Liberty: A Study of Dress Worn by French Revolutionary Partisans 1789-94 (en anglès). vol. 14. Eighteenth-Century Studies, primavera 1981, p. 286. 
  4. 4,0 4,1 «'The Carmagnole'. Liberty, Equality, Fraternity. Exploring the French Revolution» (en anglès). George Mason University, 12-10-2007. [Consulta: 4 novembre 2019].
  5. Padover, Saul. The Life and Death of Louis XVI. Londres: Alvin Redman Limited, 1965, p. 277-278. «El text s'escrigué amb posterioritat a la famosa canonada de la batalla de Valmy de 20 de setembre de 1792.» 
  6. Jones, Colin. The Great Nation: France From Louis XV to Napoleon, 1715-1799 (en anglès). Londres: Penguin Press, 2002, p. 530. 
  7. Rogers, Cornwell. The Spirit of the Revolution in 1789 (en anglès). Princeton University Press, 1949. 
  8. Hugo, Victor. «cap. 5». A: Les Miserables (en anglès), 1862. 
  9. Dos Passos, John. The 42nd Parallel (en anglès). Boston: Mariner Books, 2000, p. 101. ISBN 978-0-618-05681-1. 
  10. Christos, Landros. «Samos: 2.3. Ottoman rule» (en anglès). Egeonet.gr, 10-07-2005. Arxivat de l'original el 22 maig 2013. [Consulta: 2 abril 2013].

Enllaços externs[modifica]