La Divina Comèdia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Dant i el seu poema, de Domenico di Michelino (1465). Dant sosté un exemplar de la seva obra tot assenyalant una processó de pecadors, amb la ciutat de Florència de fons.

La Divina Comèdia (en italià originalment Commedia i rebatejada després la Divina Commedia per Boccaccio) és l'obra més important de Dante Alighieri i una de les més rellevants de la literatura italiana i universal.[1]

És un poema medieval que descriu l'estructura de l'altre món segons la concepció de l'època. Així, té tres parts: «Infern», «Purgatori» i «Paradís». Cada part consta de 33 cants escrits en tercets encadenats hendecasíl·labs, i un cant inaugural fa d'introducció i completa el nombre cent.

L'obra narra el pelegrinatge de l'autor pels tres mons després de perdre's en un bosc. Durant el seu viatge a través de l'infern i el purgatori, el poeta Virgili és el guia del Dant. Com que per la seva condició de pagà l'entrada al paradís li és vetada, en el tercer llibre el poeta viatja acompanyat de Beatriu, una jove que Dant havia estimat en la seva joventut.

Entre les versions modernes d'aquesta obra al català, en destaquen les traduccions de Josep Maria de Sagarra (en vers rimat, 1935-36) i de Joan Francesc Mira (en vers lliure i prosa, 2000). La gran traducció clàssica és la d'Andreu Febrer, del segle XV. Ha estat il·lustrada recentment pel pintor mallorquí Miquel Barceló.

Característiques generals[modifica | modifica el codi]

L'obra va ser escrita en dialecte toscà, matriu de l'italià actual, i no en llatí com era típic de l'època (l'ús del vulgar ja havia estat defensat pel Dant en una altra obra). De fet, Alighieri va ser un dels primers a l'edat mitjana a tractar temes teològics seriosos en llengua vulgar. Els versos tenen 11 síl·labes i terza rima.

El poema èpic s'estructura al voltant del tres, nombre clau per al cristianisme perquè simbolitza la Santíssima Trinitat. Així, a part del nombre de parts i cants, apareixen tres personatges principals: el mateix Dant, protagonista que viatja a l'altre món; Virgili, que li fa de guia als primers mons, i la seva estimada Beatriu, que l'ajuda a culminar el trajecte iniciàtic.

El títol de comèdia ve per respectar la poètica d'Aristòtil, que assegurava que les comèdies eren les obres de final feliç (el Dant acaba al cel amb el seu amor), en contraposició a la tragèdia. L'adjectiu divina va ser afegit més tard, al segle XIV.

Tota l'obra està basada en l'al·legoria, que permet diversos nivells de lectura com manava el cànon de l'estudi de la Bíblia. Com a curiositat, cada part acaba amb la paraula «estrelles».

L'ètica que presideix l'obra està molt influïda per Tomàs d'Aquino. La majoria de pecats vénen per l'excés i la pena és proporcional; l'objectiu final és la reflexió moral.

L'infern[modifica | modifica el codi]

Article principal: Infern (La Divina Comèdia)

L'infern és un con invertit que va causar Satan (Llucifer) amb la seva caiguda del cel. Es divideix en nou cercles, segons la gravetat dels pecats comesos. Els càstigs que reben els condemnats estan descrits d'una manera molt gràfica. Apareixen famosos de l'època i altres de ficció que narren la seva història. Es barregen elements de la mitologia clàssica (específicament l'Eneida de Virgili) amb els eixos de la doctrina cristiana i la iconografia popular.

A la porta de l'infern hi ha una inscripció que diu: "Per mi aniràs a la ciutat sofrent, per mi aniràs cap a l'etern dolor, per mi aniràs amb la perduda gent. La justícia mogué el meu alt factor: va fer-me la divina protestant, la summa saviesa, el primer actor. Abans de mi res no va ser creat que etern no fos, i duro eternament. Deixeu tota esperança els que heu entrat!"

El primer cercle són els llimbs, on es troben els no batejats però virtuosos. El càstig és la no possessió de Déu. El segon cercle és el de la luxúria (on destaca la història de Francesca i Paolo, ja un tòpic de la literatura). El tercer és el de la gola; el quart el de l'avarícia i el cinquè el de la ira.

A partir d'aquí es produeix un agreujament de les penes, ja que els pecats no són només per falta de contenció com els primers. Al sisè cercle es troben els acusats d'heretgia i al setè els violents, un cercle molt ampli amb diversos graus de càstigs.

A la tercera part de l'infern (un altre cop el tres) només s'arriba travessant per sobre d'un monstre. Allà es troba el vuitè cercle, el dels fraudulents, que inclou seductors, falsos profetes, bruixes i aduladors. També és un cercle que ocupa diversos cants i potser és un dels més polítics. El novè cercle és el dels traïdors, que inclou personatges de la història bíblica com Caïm o Judes Iscariot, entre altres. Allà es troba Satan, un monstre amb tres caps.

El purgatori[modifica | modifica el codi]

Després de travessar l'infern, Virgili i el Dant passen al purgatori, que té forma de muntanya i és simètric a l'infern però en direcció inversa (les teories expliquen que el cim es va formar justament amb la terra desplaçada per la caiguda de Llucifer). Les ànimes van pujant graons a mesura que redimeixen les seves faltes, per tant regna l'esperança. Molts autors venerats pel Dant es troben en aquesta part.

Els pecats es corresponen als tradicionals de l'església (anomenats pecats capitals). Al final es troba un jardí (identificat amb l'Edèn) on Virgili s'ha d'acomiadar del Dant, perquè com que és pagà no pot accedir al paradís. El seu paper de guia l'agafa Beatriu, la dona perfecta.

El paradís[modifica | modifica el codi]

El paradís té una estructura tan complexa com l'infern i també s'hi barregen les imatges grecollatines amb les sorgides de la religiositat popular. El Dant i Beatriu ascendeixen per les nou esferes del cel, identificades amb els planetes, el sol i la lluna. A la darrera es troben amb els àngels. Cal destacar l'intent d'harmonitzar les descripcions de la teologia i de la cosmologia.

Al final s'accedeix al Cel pròpiament dit, que no té dimensió física però que equival a la metàfora de la rosa. Al centre hi ha Déu mateix. Amb la seva visió, el Dant es desmaia i desperta un altre cop a la Terra, decidit a obrar bé per assolir la gràcia que ha contemplat i evitar els càstigs infernals. Per tant se subratlla el propòsit moral de l'obra.

Influència posterior[modifica | modifica el codi]

La influència de l'obra ha estat enorme, essent una de les més riques en al·lusions posteriors. Aquí es citen algunes de les obres directament inspirades pel llibre, especialment per la primera part:

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «La Divina Comèdia». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]