La Guàrdia Pilosa

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de geografia físicaLa Guàrdia Pilosa
Placa i Gegants.JPG
TipusEntitat de població
Ubicació
EstatEspanya
AutonomiaCatalunya
VegueriaPenedès
ComarcaAnoia
MunicipiPujalt
 41° 42′ 26″ N, 1° 28′ 17″ E / 41.707138°N,1.471276°E / 41.707138; 1.471276
Modifica les dades a Wikidata

La Guàrdia Pilosa és un petit nucli de població que depèn administrativament del municipi de Pujalt, pertanyent a l'Alta Segarra, a la comarca de l'Anoia, Catalunya.

Mapa del terme de la Guàrdia Pilosa

El nom del poble[1] fa referència al que amb tota seguretat va ser el seu origen, l’existència d’un punt de guaita a la frontera musulmanocristiana en el canvi de mil·lenni, al voltant del qual es va establir una població pagesa. L’adjectiu pilosa seria una descripció rotunda de la zona, com a lloc desert, de fred rigorós, despoblat, descampat, pelat...

Sortida del sol i Quercus ferreus

Habitants actuals[modifica]

12 habitants

Geologia[modifica]

La Guàrdia Pilosa està assentada majoritàriament sobre un terreny d’origen lacustre, que data de la part superior de l’Oligocè inferior,[2] (estatge Estampià, Cenozoic, era Terciària), la qual cosa vol dir que els terrenys que l’envolten tenen pels volts d’uns 35 milions d’anys.

Els estrats que formen aquestes roques estan pràcticament horitzontals, no han sofert alteracions per falles o plecs; per això, la geomorfologia que s’observa, és fruit únicament de l’erosió.

A nivell petrològic, els minerals i les roques que formen la Guàrdia són majoritàriament de composició calcària (CaCO3); amb menor freqüència es troben gresos (arenisques) de composició silícica (SiO2); puntualment també s’hi veuen margues i en algun indret es poden trobar uns bonics cristalls de guix laminar (CaSO4).

La Guàrdia Pilosa té a llevant un gran esvoranc convertit actualment en un abocador, produït per una explotació minera a cel obert, que després va ser abandonada per la seva baixa rendibilitat econòmica. En ell poden veure’s alguns estrats prims de lignit, relativament rics en urani (200g d’Urani en cada tona de lignit), intercalats amb lutites calcàries. La Guàrdia Pilosa actualment forma part de la conca hidrogràfica del riu Anoia, just al límit de la conca hidrogràfica del Sió, afluent del Segre.

Climatologia[modifica]

El punt més alt de la Guàrdia Pilosa[3] és de 797,6 m, dalt del turó que presideix el poble; aquesta alçada determina en gran part la climatologia i la vegetació de la zona. La temperatura mitjana anual[4] és de 13 °C, l’amplitud tèrmica anual és d’uns 18 °C. Les temperatures extremes que es poden assolir estarien al voltant dels –15 °C per sota i els 40 °C per sobre; hi ha una mitjana de glaçades de 70 dies/any. Els hiverns són freds, en ells pot entrar la boira gebradora i deixar el poble tota una setmana en negatiu; els estius són calorosos, a primera hora de la tarda, abans que arribi la marinada, sovint es sobrepassen els 35 °C; en contrapartida, les nits d’estiu, donada l’altura i la continentalitat, es fan molt agradables.

Els vents que hi predominen són el mestral (NW), anomenat a la regió serè, el qual és sec, fred a l’hivern i calent a l’estiu; i el garbí (SE), popularment anomenat marinada, més temperat, que a la primavera i tardor és portador de pluja. La pluviositat és més aviat escassa, la Guàrdia és un lloc eixut. La mitjana anual estaria pels volts dels 580l/m2, repartits de forma molt irregular, principalment a la tardor i la primavera, fet que condiciona molt la vegetació, encara més tenint en compte que la localitat es pot passar cinc mesos a l’estiu sense que caigui ni una gota. Tot plegat fa que el clima de la Guàrdia pugui ser descrit com a “mediterrani de muntanya mitjana” amb estius secs i calorosos, hivern freds i secs, amb poca innivació, i una primavera i tardor més humides i de ràpida transició.

Vegetació[modifica]

Parlar de vegetació a la Guàrdia Pilosa és compromès.[5] Donades les seves característiques, l’altura, el sòl i el clima, el poble es troba justament en el lloc de transició, de canvi entre dos tipus de bosc, entre la vegetació de la terra baixa concretada en el carrascar (alzinar continental) (Quercetum rotundifoliae), i la vegetació de muntanya mitjana, concretada en la roureda de roure de fulla petita (Violo-Quercetum fagineae). Un bosc, la vegetació que cobreix un paisatge, no és un ecosistema fix i immutable, sinó tot el contrari, és una entitat delicada, en equilibri i en continua evolució. Per això, el fet que en els boscos de la Guàrdia hi hagi una presència humana molt marcada, feta patent de manera especial en la ramaderia i la partició de les masses forestals en obrir-se camps de conreu, han provocat la degradació evolutiva dels boscos esmentats, vers unes formes més simples, que han convertit la Guàrdia Pilosa en una atapeïda barreja de tipus de vegetacions.

Els dos tipus de boscos clímax anomenats, en la seva degradació, evolucionen cap a la pineda; a la Guàrdia sovinteja la de pinassa, i amb menys abundància la de pi roig. Si continua la seva degradació, la vegetació passa a ser una garriga (Quercetum cocciferae), i aquests es degrada en una jonceda (Brachypodio-Aphyllanthetum). A les vores dels camins i a les zones més humides hi creix la vegetació de bardissa (Prunetalia spinosae).

Fauna[modifica]

No només el poble de la Guàrdia Pilosa, sinó tota la seva comarca i les veïnes, és una zona molt diversa, especialment en fauna ornitològica;[6] sovintegen ocells com la cornella negra, aligot comú, astor, xoriguer, perdiu roja, xot, gaig blau, abellerol, cotxa fumada i oriol. A nivell de macromamífers[7] es poden observar amb certa facilitat teixons, guineus, senglars, cabirols, fagines i conills.

Activitat agrícola i ramadera[modifica]

A la Guàrdia Pilosa principalment es conrea blat; darrerament es veu cada cop més la colza, i en alguns llocs isolats els pagesos s’atreveixen a plantar el cigronet de l’alta Anoia, el qual cada cop té un millor reconeixement gastronòmic a la zona i fora d’ella.

Història[modifica]

El poble de la Guàrdia Pilosa té un origen dubtós i un altre de documentat. El primer és difús i es perd en els principis de la història; en concret, a les parets del castell de la Guàrdia, s’ha trobat una destral de pedra, prova de la presència de l’home en aquella contrada des del Neolític. Posteriorment, pels voltants, hi ha documentada la presència dels ibers[8] (Aguilar de Segarra), dels romans (els Prats de Rei) i dels musulmans (Calaf), per tant no fóra estrany pensar que el primer poblament del poble fos en aquest passat remot, encara que no tinguem d’ell un vestigi arqueològic.

Si atenem a la documentació, la Guàrdia Pilosa neix a principis del segle XI; la data exacta, però, torna a ser discutible. Per alguns autors la primera referència al poble es troba en la carta de cessió del bisbe Borrell de Vic a Guillem de Mediona del terme de Calaf,[9] datada el 30 d’abril de 1015, en la qual, a l’hora de determinar les llindes, expressament cita “de parte vero circi proveitur ad ipsa Guardia que dicunt de Sudavo sive in termine de Cholonico ad ipso arce”. La polèmica en el fons està en aquest “de parte vero”, que una part dels autors tradueix amb expressions poc clares de l’estil de “per altra banda”, mentre que altres tradueixen com “al nord”. Si ens atenim a la primera traducció, efectivament seria una referència a la Guàrdia Pilosa, però si ens atenim a la segona, faria referència a una Guàrdia situada al nord de Calaf, prop de Calonge, en l’actualitat desconeguda; cal tenir present que la que ens interessa es troba al sud-oest. Si ens coninuem atenint a aquesta cita, hi ha en el text una informació destacable; “que dicunt de Sudavo” indica que la Guàrdia en aquell temps també se l’anomenava Suda, fortificació musulmana, el que ens indica la preexistència d’un punt de guaita sarraí actualment perdut. La següent cita de la Guàrdia torna a ser poc clarificadora. El 1022, en el testament del senyor de Castellar, cita la torre de la Guàrdia com a part de les seves possessions. La cita que ja no deixa cap mena de dubte quant a la filiació és la tercera, datada el 1025;[10] és una relació de parròquies del bisbat de Vic, en què es parla literalment de “sant Jaume de la Guàrdia Pelosa”, i on, en canvi, no se’n parla de cap altra Guàrdia a la zona (tampoc d’una al nord de Calaf, prop de Calonge); tal vegada hi havia una única Guàrdia en aquell temps, que el primer autor del 1015 va situar erròniament al nord de Calaf?

A partir d’aquesta dada ja irrefutable, les cites es multipliquen i expliquen la trajectòria del poble al llarg dels segles, que es poden resumir en aquests punts:[4]

  • 1039: En un testament es cita que el castell de Calaf llinda al sud amb la torra de la Guàrdia. Al poble hi havia ja construïda una torra de guaita.
  • 1124: En un testament es citen unes deixes a les esglésies de sant Jaume i santa Maria de la Guàrdia. Al poble hi havia dues esglésies construïdes i funcionals.
  • 1237: En un document de donació de terres, surt esmentat el castell de la Guàrdia, del qual és castlà un cavaller cognominat Gàver, que és feudatari dels Cervera. D’això es conclouen dues coses, que a la Guàrdia ja s’havia construït un castell, no hi havia únicament una torra, i que en algun moment entre els segles XII i XIII aquest havia passat dels Cardona (senyors de Calaf) als Cervera.
  • 1252: La Guàrdia Pilosa passa a ser de domini reial, del rei Jaume I el conqueridor, qui l’obté d’una permuta amb els Cervera.
  • 1360: El rei Pere II el cerimoniós, per tal d’aconseguir fons, empenyora la Guàrdia al ciutadà barceloní Francesc Bertran. Posteriorment a l’any 1379 el mateix rei el ven a Joan de Montbui.
  • 1392: El rei Joan I el caçador ven a perpetuïtat la Guàrdia a Mateu de Calders, senyor de Segur, mentre que Pujalt resta en mans dels Cardona.

El castell continua la seva existència seguint els avatars de la història, i segurament deuria ser abandonat al segle XVII, la qual cosa comportà el progressiu enrunament de la construcció fins a la pràctica desaparició actual.

  • 1860: La Guàrdia s’incorpora administrativament al poble de Pujalt.
  • 1967: La Guàrdia és abandonada pel darrer habitant.
  • 1974: S’inicia el repoblament del poble i la restauració de les seves cases, carrers i serveis.

Poblament[modifica]

ANY FOCS HABITANTS
1370 11 ±55
1379 9 ±45
1553 11 ±55
1718 ±12 59
1787 ±10 59
1830 ±8 37
1842 ±20 98
2012 1 12 (±200 a l'estiu)

El poble ha variat la seva població seguint els fets històrics del context: guerres, epidèmies, migracions... Fins al segle XVI el cens es feia per focs (nuclis familiars de vida) en els quals, i sent molt caut, es podria donar una mitjana de 5 habitants per foc. Les dades que es disposen són les següents.

A partir de mitjans del segle XIX, en incorporar-se la Guàrdia al municipi de Pujalt, deixen d’haver-hi dades diferenciades. En l’actualitat (2011) al poble hi tenen la seva residència habitual onze persones.

Castell[modifica]

La Guàrdia Pilosa té a la part més alta, al cim del turonet que presideix el poble, les runes de la seva antiga torra i castell.[11] Segurament, el primer element que s’hi crearia al puig que domina de manera estratègica, a llevant de la Guàrdia, tota la serra de Rubió i el pas natural d’Igualada cap a Calaf, deuria ser una torra feta en fusta i que dataria de l’època musulmana. Posteriorment, ja en època cristiana, s’hi deuria substituir aquesta primera per una altra feta amb pedra unida amb morter de calç, de la qual se’n van descobrir la part baixa de la seva estructura en una intervenció arqueològica feta entre el novembre de 2007 i l’estiu de 2008. La primera cita de la torra és del 1039 i el 1237 ja se’n parla de castell.

Runes del castell i campanar de l'església

La torra és força més gran de l’habitual a la comarca, ja que la part descoberta té un diàmetre exterior de 13 m. La part interior està parcialment desmuntada i només en un lloc es pot observar que té un gruix de 2 metres, el que fa pensar que amb tota la seva alçada deuria tenir unes dimensions impressionants.

Al voltant d’aquesta segona torra, en el període anteriorment citat comprès entre els segles XI i XIII, s’hi deurien edificar una sèrie de construccions annexes a la torra (habitacles, muralla (XII), cisterna (XIII), escales d'accés, porta) de les quals s’han descobert els fonaments i que transformaren la primera torra en el citat castell. Aquesta construcció deuria seguir els avatars de la història per segurament acabar sent abandonada cap al segle XVII, com la major part de les construccions semblants de la comarca.

Escultura de Palla, Jazz a la Palla

Cultura[modifica]

La Guàrdia Pilosa, tot i ser un poble molt petit i fonamentalment de segona residència, en l’actualitat té una dinàmica cultural molt important, centrada en uns moments concrets:

  • Festa Major: Recau en el diumenge de Pasqua Granada (que varia d’any en any). En ella s’hi combinen actuacions musicals amb cercavila amb gegants, falconers, dansa de la Guàrdia, xocolatada...
  • Jazz a la palla: Recau en el primer cap de setmana d’agost. Hi ha actuacions musicals, entre les que hi predomina el jazz. Bianualment i en paral·lel al certamen musical, s’hi fa una associació entre escultors i pagesos,[12] per fer als camps que envolten la Guàrdia, escultures amb palla; és un art efímer però de reconeguda significació.
  • Jove Orquestra de la Guàrdia:[13] Al llarg del mes d’agost, els nens de la Guàrdia que tenen formació musical, integren una orquestra que actua el darrer cap de setmana d’agost i per la Festa Major. Els seus directors són Poire Vallvé, Jordi Consegal i Glòria Sol. Els arranjaments són de Josep Margarit.

In crescendo[modifica]

http://www.tv3.cat/videos/1545239

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: La Guàrdia Pilosa
  1. COROMINES, Joan. Onomasticon Cataloniae. Barcelona: Curial Edicions Catalanes (1997).
  2. FOLCH, Ramon. Història Natural dels Països Catalans. Volums 1, 2 i 3. Barcelona: Enciclopèdia Catalana (1986).
  3. INSTITUT CARTOGRÀFIC DE CATALUNYA. Atlas topogràfic de Catalunya. Barcelona: Proa (1984).
  4. 4,0 4,1 CAHNER, Max (director). Gran geografia comarcal de Catalunya. Volum 6. Barcelona: Enciclopèdia Catalana (1994).
  5. FOLCH, Ramon. La vegetació dels Països Catalans. Barcelona: Ketres (1985).
  6. ESTRADA, Joan. PEDROCCHI, Vottorio. BROTONS, Lluís i HERRANDO, Sergi. Atles dels ocells nidificants de Catalunya. Barcelona: Lynx Edicions (2004).
  7. RUIZ-OLMO, Jordi i AGUILAR, Àlex. Els grans mamífers de Catalunya i Andorra. Barcelona: Lynx Edicions (1995).
  8. BONNASSIE, Pierre. Catalunya mil anys enrere (Segles X-XI). Volums 1 i 2. Barcelona: Edicions 62 (1981).
  9. FONT RIUS, Josep Mª. Cartas de población y franquícia de Catalunya. Barcelona: Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Publicaciones de la Sección de Barcelona nº 17 (1969).
  10. D’ABADAL i SOBRAQUÉS, Ramón. L’abat Oliba, bisbe de Vic i la seva època. Barcelona: Aymà Editor (1948).
  11. http://catpatrimoni.com/treballs%20realitzats/arqueologia/castellguardiapilosa.htm consultada 24.10.2011
  12. http://jazzalapalla.wordpress.com/nous-pallers/ consultada 21.12.2011
  13. http://www.parallel40.com/ca/doc/116-increscendo_a_la_guardia_pilosa.html consultada 21.12.2011