La Vilella Baixa
| |||||
| Tipus | municipi de Catalunya  | ||||
|---|---|---|---|---|---|
| Lloc | |||||
| |||||
| Estat | Espanya | ||||
| Comunitat autònoma | Catalunya | ||||
| Província | província de Tarragona | ||||
| Àmbit funcional territorial | Camp de Tarragona | ||||
| Comarca | Priorat | ||||
| Capital | la Vilella Baixa | ||||
| Població humana | |||||
| Població | 207 (2024) (36,96 hab./km²) | ||||
| Llars | 14 (1553) | ||||
| Gentilici | vilellà de baix, vilellana de baix / vilellenc, vilellenca | ||||
| Idioma oficial | català | ||||
| Geografia | |||||
| Part de | |||||
| Superfície | 5,6 km² | ||||
| Banyat per | riu de Montsant | ||||
| Altitud | 218 m | ||||
| Limita amb | |||||
| Identificadors descriptius | |||||
| Codi postal | 43374 | ||||
| Fus horari | |||||
| Codi INE | 43174 | ||||
| Codi IDESCAT | 431747 | ||||
| Lloc web | vilellabaixa.altanet.org | ||||
La Vilella Baixa és una vila i municipi de la comarca del Priorat. Està situat a la meitat nord de la comarca, en una posició entre central i ponentina. Està del tot envoltat de termes del Priorat: Cabassers al nord, la Vilella Alta a llevant, Gratallops al sud-est, el Lloar al sud i la Figuera a ponent.
Etimologia
[modifica]Coneguda al segle xvi com la Vilella Devall (la Vilella de Vall o d'Avall), el seu nom prové d'un diminutiu de la paraula "vila", acompanyat de l'adjectiu que en descriu la posició, en comparació a la seva veïna de llevant, la Vilella Alta.
Com s'indica a l'apartat d'història, hi ha qui ha volgut veure un origen àrab en el nom del poble. Sense voler en cap moment negar un origen aràbic en la població mateixa, les raons lingüístiques que l'emparenten amb la llengua àrab no semblen, ara per ara, prou consistents, i es tracta, molt probablement, d'un topònim ja del tot romànic.
Geografia
[modifica]- Llista de topònims de la Vilella Baixa (Orografia: muntanyes, serres, collades, indrets..; hidrografia: rius, fonts...; edificis: cases, masies, esglésies, etc).
Es tracta del segon terme més petit del Priorat, a poca distància del més petit de tots: la Vilella Alta. De fet, entre les dues Vilelles sumarien un terme municipal de mida mitjana, en aquesta comarca.
Tot el límit nord del terme està marcat pel darrer vessant de ponent de la Serra del Montsant, quan aquesta serra s'acosta al riu del mateix nom. Així, el límit nord-est es troba a uns 525 metres d'altitud, just a la part de sota de la cua de la cinglera, al sud-oest del Grau de la Vilella. Va baixant gradualment, resseguint sempre per sota la sinuositat de la cinglera, i als Rogerets passa pels 465 m. alt., a les Planes ja està sobre els 350, i va baixant fins a arribar a sota la presa del Pantà de la Vilella Baixa, on ateny els 210 m. alt.
D'aquí, i ara cap al sud, ressegueix també per sota una altra cinglera, pujant fins, aproximadament, els 400 metres d'altitud, i per los Solans i los Socarrats arriba fins a sota de la Punta del Guixar, a dalt de la qual, però, no arriba: l'alçada de la Punta és de 636, i el termenal arriba als 465 m. alt., com a molt.
Seguint ara cap al sud-est, però fent una mena de doble angle recte, el terme baixa de forma arbitrària a buscar el riu de Montsant, que troba a 168 m. alt., just al sud del Mas del Prunera. A partir d'aquí, el termenal remunta el riu de Montsant fins a tocar, pràcticament, les portes meridionals del poble, on el Montsant és a 184 m. alt. D'aquí el termenal puja primer per un barranc i després s'enfila per un coster, sense seguir, però, cap carena marcada, fins a assolir, ara sí, els 356 metres als Canyerets. D'aquí torna a baixar per anar a trobar la llera del riuet d'Escaladei, als 230 m. alt., i s'enfila cap a la carena que separa les dues Vilelles, va pujant fins als 324 m., després fins als 460 a los Pics, i es va acostant fins als peus de la cinglera de la Serra del Montsant, al punt on hem començat la descripció.
A l'interior del terme hi ha algunes elevacions destacades, sobretot pel seu valor paisatgístic, però cap d'elles no ateny grans elevacions: les del nord, contraforts encara de la Serra del Montsant, estan cap als 370 m. alt., i les de la resta del terme solen moure's entre els 300 i els 260 metres d'altitud.
La quasi totalitat del terme està vertebrat al voltant del riu de Montsant. Entra en el terme per l'extrem nord-oest, just a sota de la presa del Pantà de la Vilella Baixa (pantà que, curiosament, és tot ell en els termes de Cabassers i la Figuera, a 210 m. alt, i en surt pel sud-est, a ran de les cases més meridionals del poble, a 184 m. alt. A part del Montsant, cal esmentar el riuet d'Escaladei, molt poc tram del qual discorre pel terme de la Vilella Baixa, però va a abocar-se en el Montsant just sota el poble mateix. Aquest riuet entre en el terme a 244 m. alt., i vessa en el Montsant a 192.
El Montsant, just a l'entrada en terme de la Vilella Baixa, rep el barranc de Cavaloca, que baixa del terme de Cabassers. Si seguim riu avall, i ja al mateix nucli de població al "pont gran", pel costat esquerre del riu s'hi ajunta el barranc o "Riuet d'Escaladei". Per la dreta, encara menys: el nom de tots els barrancs que rep deuen quedar reservats, ara per ara, a la memòria viva de les persones grans de la Vilella Baixa. Es tracta sempre, a més, de barrancs de curt recorregut i que no marquen, cap d'ells, grans territoris.
Comunicacions
[modifica]
Travessa el terme pel nord la carretera T-702 (C-242, a Cornudella de Montsant-la Bisbal de Montsant), i en el poble mateix se li uneix la T-710 (Falset-la Vilella Baixa).
Tot i que el Sender del Priorat, GR-174, fa quasi la volta sencera al terme de la Vilella Baixa, no hi entra en cap moment.
Des de Barcelona i Reus hi enllaça diàriament una línia de bus. També hi ha connexió diària amb Falset, aprofitant el transport escolar, des d'on es pot enllaçar amb RENFE.
Economia
[modifica].jpg)
La Vilella Baixa es dedica principalment a l'agricultura, principalment la vinya i l'olivera, el comerç, la construcció i, darrerament, el turisme. Ara bé, la mateixa constitució del poble fa pensar en una activitat més diversificada en temps anteriors, amb forta presència de menestralia i de comerç.
Demografia
[modifica]La seva demografia ha passat dels més de 1.000 habitants a finals del segle xix, a un mínim de 150 habitants a mitjans dels anys 90 del segle xx, després de la fil·loxera i la industrialització, amb el consegüent despoblament rural. En el tombant del nou segle s'ha aconseguit un cert repunt de la població (molta de la qual treballa fora del municipi) i actualment hi ha censats més de 200 habitants, notable increment en una comarca on la recessió de la població encara és ben viva.
Història
[modifica]El seu origen se sol atribuir als àrabs, que hi haurien fundat una alqueria depenent de Siurana amb un nom derivat del mot àrab velazha, que significa meandre de riu. Al Mas Roger s'hi han trobat documents del segle x que s'hi refereixen com Vahala, un altre nom d'origen àrab.[1] Altres historiadors -sense negar-ne l'origen àrab- es refereixen al topònim com a derivat de vila. Antigament s'anomenà Vilella Jussana o Vilella de Baix (nom encara usat per algunes persones). Amb el Decret de Nova Planta, el s. XVIII es castellanitzà el nom com a Vilella Baja i actualment és oficial el topònim popular de La Vilella Baixa. A diferència del poble veí de La Vilella Alta, depenent del Priorat d'Escaladei, pertanyé a la jurisdicció eclesiàstica de Tortosa i a la Baronia de Cabassers.
UTILITZACIÓ I APROFITAMENT DE L’AIGUA A LA VILELLA BAIXA
[modifica]LES FONTS
L’escassetat d’aigua i la relativa aridesa del terme de la Vilella Baixa, fruit de la seva particular geologia, segurament ha fet que, des de ben antic, qualsevol fil d’aigua que s’escolés regularment i permetés, com a mínim, omplir el pitxell, fos ben aprofitat i anomenat com a “Font”.
Fonts dins al terme de la Vilella Baixa.
Font del Racó.
Es mes aviat un degotall que cau del sostre d’una petita balma situada al mig del cingle dels Montalts, al barranc del Racó damunt de Les Planes, a pocs metres del Grau dels Bous, des d’on neix un senderall que, per un relleix del cingle porta fins a la balma on algú va posar una sèrie de recipients per arreplegar les gotes que cauen del sostre. Es aigua amb molta calç, com denota la gran quantitat de concreció calcària que envolta les olles on es recull l’aigua.
Font de les planes
Surt gairebé a nivell del riu Montsant a les planes, com el seu nom indica, davant dels Roquerols. És una de les fonts mes regulars de la part del terme amb sòl calcari, cosa que va fer que, durant uns anys, als mesos mes secs, s’arreplegués l’aigua en un clot a la llera del riu i es bombegés cap al pou que abastia d’aigua al poble a través de la canonada de l’antiga séquia de l’Horta.
La Fonteta
Aquesta es, potser, la mes popular i estimada font de la Vilella Baixa. La seva relativa proximitat al poble feia que anar-hi a omplir el càntir fos un passeig i una oportunitat de socialització. Neix a nivell del riuet d’Escaladei, a l’alçada del petit barranc que baixa del tros del Riuet de cal Massip. No té un cabal molt abundant, però si força regular, tot i això és una de les mes cabaloses del terme, encara que fluctua força depenent del règim de pluges.
La font del Solà
Estava al barranc del Solà del cal Monget, rajava gairebé sempre i tenia l’aigua conduïda, amb una canonada, al pati de cal Monget. A la vora de l’antiga carretera a Gratallops, en un talús de grava, passat el barranc del Solà, s’escolava un rajolí, en el millor dels casos, però que, fins i tot molts estius, permetia omplir el pitxell.
Font de Cal Alentorn
Situada al mig d’un marge del tros de cal Alentorn, als Canyerets, al barranc que desaigua als Aubiets era un lloc popular on anar a menjar la mona per la seva proximitat al poble. Una canya clavada al marge del mig del barranc feia rajar l’aigua que s’escolava barranc avall. Molt lligada al règim pluvial, rajava molt quan plovia i s’anava estroncant fins a quedar seca molts estius.
D’aquest tipus de “fonts” n’hi havia d’altres escampades pel terme, sobretot a les parts baixes dels barrancs, on aflora la llicorella, com la font de l’Olivar de cal Parerramón o la font de la Vinyeta de Cal Pere la Pubilla, als Canyerets.
La Font Bona
Una altra de les mes populars del poble. Neix a nivell de riu al peu d’un marge a la dreta del final del barranc dels Garrandàs en un forat a terra on s’hi acumula l’aigua que corre fins al riu. D’aigua no molt abundant, però si força regular. Actualment seca i perduda.
A la paret del molí de cal Sastret que dona damunt del camí de riu avall, quan aquest puja el collet del rajador, hi ha un nínxol obert en aquesta paret, ja fet en la seva construcció, on degotava aigua del sostre i la paret d’aquest nínxol, i es recollia en un abeurador. Sembla que devien l’aportació d’aigua a l’antiga séquia de l’horta, ja que al instal·lar-hi la canonada van assecar-se, tant l’abeurador com la font.
Font del Gibot
Neix a la riba esquerra del barranc del mateix nom al talús d’una antiga plana fluvial erosionada. Al mig d’un forat excavat a la grava compacta, raja un canonet de canya clavat a la paret per on s’escola l’aigua. De cabal molt lligat al regim pluvial, molts anys a l’estiu s’estronca.
Fonts fora del terme de la Vilella Baixa.
Font del Barrot
Neix en sòl calcari al tros del Mas de cal Barrot, de la Vilella Baixa, però al terme de Cabassers. Potser la de cabal mes abundant i regular de totes, des de sempre s’ha aprofitat per a omplir basses i regar horts i conreus.
Font del Castanyer de Cal Porta
Anomenada font, era, de fet, una mina d’aigua amb un dipòsit tancat i una aixeta que deixava rajar l’aigua. Situada a la vora del barranc, tocant a un gran castanyer d’un tros dels Rocaforts, al terme de Gratallops, era de cal Porta de la Vilella Baixa. Lloc popular per anar a fer costellades.
Altres mines on gairebé sempre s’hi podia trobar aigua eren la de ca la Coixeta i la font l’Eulària, aquesta amb una bassa de considerables dimensions, ambdues al barranc dels Aiguàs, terme de Gratallops.
Fonts urbanes
Encara que no ens n’ha arribat cap fins als nostres dies, es de suposar que al nucli urbà de la Vilella Baixa hi devia haver alguna font d’aigua que garantís un mínim d’aigua de boca per la població, sense dependre de l’aigua dels rius, no sempre potable.
Cisterna del carrer Que no Passa
Aquesta cisterna, com bé es diu al llibre “La Vilella Baixa, 1000 anys d’arquitectura i urbanisme” (Figuerola Mestre J., Gort Juanpere E., Masip Sabaté S. i Sabaté Mestre J. Edició de la Diputació de Tarragona i l’Ajuntament de la Vilella Baixa. 2025), devia ser la que subministrava aigua de boca a l’antic nucli urbà, situat a dalt del cim dels espadats de llicorella. Segurament, a banda de la funció de cisterna per emmagatzemar aigua, devia tenir alguna aportació d’aigua subterrània que s’escolava de la roca, tipus mina, que permetia disposar d’una mínim d’aigua de boca als habitants.
Font de Cal Hostaler
Aquesta font estava al mateix lloc on hi ha la font del lleó, davant de cal Hostaler. Antigament l’aigua que en rajava era d’un petit corrent d’aigua natural que s’escolava pel marge on hi ha la font, al construir el dipòsit d’aigua municipal i fer la distribució amb canonades, aquest corrent natural es va desviar cap al clavegueram i la font es va connectar a la canonada del dipòsit, també tenia abeurador pels animals.
Basses del Molí de la Vila
Al final del carrer de Sant Joan, tocant al riuet, hi havia el molí de la vila. Als baixos de l’edifici hi havia la maquinària del molí i unes basses que arreplegaven l’aigua que naixia de la roca llicorella, en algunes èpoques molt abundant, i en altres totalment sec.
LES SÈQUIES
El terme de la Vilella Baixa, petit i a molt poca altura sobre el nivell del mar, ha aprofitat, gairebé al límit, el poc desnivell que l’hi ofereixen els seus dos rius per a regar una superfície prou considerable de terreny, unes 25 Ha., amb unes obres hidràuliques que son, en la seva majoria, de construcció senzilla i rústica, però prou efectives pel seu propòsit i que exemplifiquen tant en la seva construcció com en el seu manteniment al llarg dels anys, la voluntat, la capacitat de treball i la tècnica dels vilellencs. També les èpoques de puixança econòmica, i per tant de construcció, i de davallada amb el seu conseqüent abandonament progressiu. Menció a banda mereix la séquia del Comú, o de l’Horta, que denota en la seva construcció un nivell d’enginyeria mes alt que en la resta de séquies, i que va suposar des de fa molt temps la construcció d’un paisatge particular que determina bona part del terme.
Cal dir que la major part de conreus que es regaven amb aquestes séquies eren d’olivar, on s’hi intercalaven petits horts per verdura, recapte i algun arbre fruiter, amb conreus residuals de vinya i fruita seca.
Molts trams d’aquestes séquies, sobretot els mes propers a les seves captacions, han desaparegut degut a les crescudes dels rius que malmeten la precària infraestructura. Algunes altres continuen fent la seva funció avui dia, tot i que amb l’aigua conduïda per canonades, enlloc del canal obert tradicional.
SÈQUIA DEL COMÚ, O SÈQUIA DE L’HORTA.
Segons els autors del llibre “La Vilella Baixa, 1000 anys d’arquitectura i urbanisme” (Figuerola Mestre J., Gort Juanpere E., Masip Sabaté S. i Sabaté Mestre J.. Edició de la Diputació de Tarragona i l’Ajuntament de la Vilella Baixa, 2025), aquesta séquia es va construir per portar aigua al molí de cal Patronill (cal Sastret), i per regar l’horta del comú. No n’especifiquen la data de construcció. Els actuals propietaris en la web on promocionen el molí com a allotjament turístic, afirmen que la construcció primigènia es del segle XVI, tanmateix podem suposar que al segle XVIII ja funcionava donada la funció com a molí paperer d’aquest i la construcció del pont sobre el riu Montsant, per a facilitar l’accés a les hortes de l’altra banda del riu a mitjans del segle XIX.
El caixer de la séquia, de pedra i morter de calç, estava gairebé tot excavat a terra, amb trams picats en roca i altres amb murs de contenció, feia entre 1,50 i 2 metres d’amplada, aproximadament. El canal de la séquia feia entre 60 i 80 cm. d’amplada, segons els trams, i l’alçada impermeabilitzada a les parets era d’entre 60 i 80 cm. podria tenir un cabal de gairebé 500 l/s.
Aquesta era la mes gran i llarga de totes les séquies de la Vilella Baixa, i que permetia regar mes superfície, no era la que tenia una aportació mes regular d’aigua, ja que el riu Montsant no es tant regular com el Riuet d’Escaladei, però es molt mes cabalós. Això feia que molts anys, entrat l’estiu, el riu ja no aportés prou aigua per mantenir la séquia plena de cap a cap, i no sobreeixís pel Rajador. Quan això passava els horts del cap damunt de l’horta es quedaven sovint sense aigua degut a que la gravetat la portava fins al cap davall. Llavors s’havia de tandar l’aigua deixant que s’omplís tota la séquia, i començant a regar pel cap damunt i passant-se la tanda d’un reguer a l’altre per ordre descendent fins a arribar al cap davall. Segons la quantitat d’aigua disponible, moltes vegades es limitava el temps d’aigua per hort, ajustant-lo a la disponibilitat d’aigua, fins que el riu quedava sec del tot.
Per quan això passava alguns horts tenien basses per acumular aigua pels mesos d’escassedat, així com alguns altres, sobretot els mes propers a la llera del riu, tenien petits pous, alguns amb sènies, excavats a la grava que permetien regar els horts mentre s’anava escolant l’aigua pel subsol, tot i estar el riu sec.
Tots els regants d’aquesta séquia tenien l’obligació d’anar, cada vegada que calgués, a escurar la séquia. Habitualment un cop o dos l’any, excepte si hi havia algun desastre com una solsida dins a la séquia, o quan hi entrava fang durant les crescudes del riu. Normalment només calia tallar el margall, l’herba nuosa, cues de cavall, també abaltrés, arítjols i rudó que creixien a les vores, i treure la llacada o solatge que quedava enganxat a les parets i fons de la séquia. Els regants que, per edat o altres obligacions, no podien anar en persona a escurar la séquia, havien de pagar el jornal corresponent, i la junta de l’horta pagava jornalers en el seu lloc.
Aquesta séquia, en el seu format mes o menys original, va estar en ús fins a principis dels anys 80 del segle XX, moment en què va canviar-se la clàssica séquia de canal oberta, per una canonada de PVC soterrada en la mateixa séquia. Llavors també van canviar les antigues vàlvules de pedra, plom o formigó, en el cas de les mes noves, situades al fons de la séquia, i que derivaven l’aigua cap als reguers, per aixetes que feien aquesta funció. Tanmateix aquest reguers al descobert van continuar en ús fins a la fi de la vida útil d’aquesta séquia.
Amb la construcció del petit embassament al toll estret, a finals dels anys 80, la canonada de la séquia va connectar-se a aquest, cosa que va obligar a adaptar-la a les condicions de pressió que això comportava. Donat que aquest embassament quedava sec fins i tot abans que el tram de riu on hi havia l’antiga captació, va fer que durant uns anys continués funcionant agafant-hi l’aigua, amb una derivació que evitava la presa de l’embassament.
La seva sentència final va arribar amb la posada en funcionament del reg de l’embassament de Margalef, ja ben entrats els 90 del segle XX, que permet regar gairebé tot el terme de la Vilella Baixa amb noves canonades, tot i que a la zona de l’horta, la majoria de les derivacions de la principal, estan soterrades als mateixos reguers que baixaven l’aigua de l’antiga séquia. La comunitat de regants de la séquia del Comú o de l’Horta, en el moment d’entrar en desús la séquia, tenia una concessió de 6 Hm3 anuals.
Originalment captava l’aigua al toll Engollidor, entre els termes de La Figuera i Cabassers, on tancava el pas del riu Montsant una considerable presa de pedres i morter força robusta, la seva tècnica de construcció sembla medieval, o renaixentista. Feia uns 10 metres d’amplada, a la seva part superior, i uns 5 metres d’alçada, a la part mes fonda de la llera del riu. El vas de l’embassament devia quedar ple de grava del riu força aviat, ja que la captació es feia per un canal d’assut picat a les pedres de la part superior de la presa, A l’estar situat a l’Engollidor només devia poder recollir aigua quan el cabal del riu era prou abundant per córrer en superfície, ja que, quan s’anava estroncant el cabal, se’l devia beure tot l’Engollidor, com el seu propi nom indica. Això va fer que, mes endavant de la seva construcció, s’excavés un canal pel davall de l’espadat de roques de la banda de Cabassers, que captava l’aigua del riu a la zona dels Molins, amb un petit assut de pedres i fang, i la portava fins al canal del damunt de l’antiga presa. Aquest tram tenia una longitud d’uns 270 metres. La cota de la zona de captació era a uns 225 metres, aproximadament.
Des del punt de captació la séquia anava guanyant altura, sempre per terme de La Figuera, i ja a permetia regar uns 5900m2 als primers bancals a la zona de les Obagues, abans d’entrar en un tram picat en la mateixa roca del cingle de la banda de la Figuera, per damunt del toll Estret fins a arribar als Vaquers, ja en terme de La Vilella Baixa, on la superfície regable era d’uns 7700 m2. Aquest tram tenia una longitud d’uns 820 metres.
A continuació passava pels Roquerols i el Pas de la Figuera, on la superfície de reg era d’unes 2 Ha. Aquí creuava pel davall el camí de la Figuera, i entrava cap a la Plantadeta, on regava 2 Ha., i continuava fins el bosc de les Palanques, on en uns quants bancals podia regar uns 3000 m2, des d’aquí entrava als Segalars, on la superfície que podia regar era de 4,8 Ha.. Aquest tram tenia una longitud d’uns 1,80 kilòmetres.
A l’arribar als Planets quedava ben delimitada la zona de secà a la part de dalt de la séquia, i totes les hortes de davant del poble: Xops, Aubelló, Horts d’Avall, la Sort, etc, o la superfície que podia regar era d'unes 6 Ha. i mitja.
També en aquesta zona passava pel Fortaulé, part final dels planets ja per damunt del nivell de la séquia. L’origen del nom ve del forn teuler que hi havia en aquest lloc, i del que encara es poden veure les runes. Molt probablement aquesta fàbrica d’obra, o antiga bòbila, devia utilitzar la mateixa argila de la zona i l’aigua de la séquia per a modelar les peces (teules), ja que no hi ha cap altra font d’aigua coneguda en aquell lloc.
Al creuar el barranc dels Garrandàs regava els horts de la Fon Bona, fins que, finalment, arribava al molí de cal Sastret, en aquest sector la superfície regable era d'unes 2 Ha. Aquest antic molí paperer devia aprofitar l’aigua de la séquia per omplir les basses on es remullar els draps dels que se’n feia el paper i per fer funcionar la maquinària del molí. Avui està reconvertit en una residència, conreus, horts i jardins; l’edat del olivers que hi ha plantats, a les antigues basses, permet suposar un desús de força mes d’un segle. L’aigua sobrant de la séquia tornava al riu caient pel Rajador. Aquest tram tenia una longitud d’uns 1,30 kilòmetres. Abans de desaiguar pel Rajador la cota aproximada de la séquia era d’uns 200 metres.
La longitud total de la séquia des dels Molins fins el Rajador era de 4 kilòmetres i 200 metres, aproximadament, i permetia regar unes 16 hectàrees de terreny en total. El desnivell mitjà era d’un 0,5 % aproximadament.
Cal dir que la major part de conreu que es regava amb l’aigua d’aquesta séquia era olivar, com encara es pot veure avui dia, on la superfície de terreny per davall de la cota on anava la séquia son correus d’olivers de regadiu. També s’hi intercalaven alguns bancals dedicats en exclusiva a horta per verdura i recapte, i alguns arbres fruiters. La superfícies de vinyes o fruits secs que es regaven era residual.
LA SÈQUIA DEL PLÀ DEL XURRAC
Però aquest no era el final de l’aigua de la séquia del comú. Per on hi havia el Rajador, en sortia un reguer, com els que en tot el recorregut de la séquia feien baixar l’aigua fins als horts de mes avall, que regava l’hort tancat de cal Joan Bargalló (ca l’Arbeca), un hort de cal Monget, un de cal Marxant i un del Joan Monget, en total uns 1700 m2. Aquest tram de reguer tenia una longitud d’uns 100 metres. Al riu Montsant, entre aquest hort i el de cal Marxant, encara en naixia una altra séquia, a una cota de 178 metres, agafava l’aigua que tornava al riu pel Rajador i acostumava a assecar-se abans que la séquia del Comú, això feia que, en aquests casos, aprofités l’aigua final de la séquia del Comú. Era poc mes gran que un reguer i el primer hort que regava era el del Joan Monget. Estava excavada precàriament pels espenalls de l’Aixeregall, i resseguint la vora del riu a certa altura, portava l’aigua fins a les basses del plà del Xurrac i acabava a la sènia de cal Xurrac, a una cota de 176 metres. Aquest darrer tram tenia una longitud d’uns 700 metres, i permetia regar uns 8600 m2, amb un desnivell mitjà de gairebé un 0´2 %.
LES SEQUIES DEL RIUET D’ESCALADEI
El riuet d’Escaladei, barranc d’Escaladei o simplement el Riuet, tot i tenir habitualment un cabal molt mes reduït que el riu Montsant, o riu Gran, es molt mes regular en la seva aportació d’aigua. Son estranys els estius en que, fins i tot a les acaballes, aquest riu no porta una mica d’aigua, segurament degut a la geologia de la zona que drena, resseguint la falla que va separar les llicorelles paleozoiques del Priorat de l’anticlinal del cingle dels Montalts. Al no travessar l’anticlinal, no té les pèrdues d’aigua cap als aqüífers del nord de la Ribera d’Ebre que pateix el riu Montsant, sobretot des de la construcció de la petita presa del toll Estret.
Això no vol dir que, quan té crescudes, aquestes no siguin perilloses i catastròfiques en ocasions, havent inundat horts i camins de la vora, i el carrer Freixinal. Provocant, en l’aiguat de Santa Tecla, un mort a cal Ollé. Aquesta situació del carrer, perillosament a prop del Riuet, va fer que als horts que hi ha al començar i acabar el carrer (el Noguer i de cal Pere), tinguessin desguassos que treien l’aigua del carrer cap als horts i el riu. Així mateix, després d’aquest aiguat es van construir dos pilars de totxo de grans dimensions a l’entrada del carrer Freixinal, a l’antiga placeta OnFerren, amb unes guies on encaixaven unes portes que permetien tancar aquest carrer i impedir l’entrada d’aigua. Als anys 80 del segle XX aquest pilars es van enderrocar.
Les séquies que agafaven l’aigua del Riuet tenen en comú les seves reduïdes dimensions. Els caixers no ocupaven gaire mes de mig metre, i el canal de les séquies no feia gaire mes de 20cm. de base per 20 cm. d’alçada, depenent de la pendent mitjana, en general no devien tenir un cabal de gaire mes de mig litre per segon.
A manca de mes informació es pot suposar que aquestes petites séquies es devien construir durant els anys de gran puixança econòmica i social del Priorat del segle XIX i principis del XX. Aprofitant la mà d’obra dels jornalers i mossos de les grans cases en èpoques on la feina al tros permetia dedicar-se a aquestes obres, van millorar i ampliar les terres regables.
LA SÈQUIA DE L’ESCALIVADA
Aquesta sequieta naixia al riuet d’Escala Dei, poc mes avall d’on hi desemboca el barranc del Voltons, a una cota d’uns 225 metres, agafava l’aigua amb una presa d’obra construïda el 1905 per abastir d’aigua els rentadors de la Vilella Alta, situats al costat de la presa. Aquesta va quedar plena de sediments ben aviat i va perdre la funció inicial d’emmagatzemament d’aigua. El 1925 es va constituir la comunitat de regants de la séquia amb el nom de “Sindicato Agrícola de la Vilella Alta” per tal de gestionar l’ús de l’aigua d’aquesta séquia. Començava el recorregut a l’espenall que hi ha a l’acabar la petita plana de l’Escalivada i anava fent tombs per poder regar el màxim de superfície, i acabava al mateix riuet, a l’altra banda del maset l’Ardèvol, a una cota d’uns 218 metres, tenia un recorregut d’uns 520 metres, un desnivell mitjà aproximat del 1,3 % i permetia regar poc mes d’una Ha.
LA SÈQUIA DE LA FONTETA
Aquesta séquia agafava l’aigua del Riuet a l’altura del maset l’Ardèvol, a una cota d’uns 215 metres i travessava tota aquesta finca, fins entrar al Riuet de cal Guarda.
Després de creuar-lo arribava al pont de la Fonteta, on el travessava pel davall i portava l’aigua a l’hort de cal sastre i acabava a l’hort de cal Paco, passant pel seu hort tancat, a una cota d’uns 210 metres.Tenia una longitud aproximada d’uns 425 metres i regava una superfície de gairebé 2 Ha. amb una pendent mitjana aproximada d’un 1,1 %.
LA SÈQUIA DELS TERRERS CLARS
Agafava l’aigua al revolt que fa el Riuet al sortir de l’escalivada, a una cota d’uns 215 metres, per davall dels Terrers Clars, i anava per la seva banda de riu per davant de la Fonteta.
A l’arribar al pont de la Fonteta el travessava amb una canonada i sortia a l’altra banda al tros de cal Solà, on continuava cap als horts del Riuet i arribava fins al mas del Fiblot, a una cota d’uns 212 metres.
Tenia una longitud total d’uns 870 metres i permetia regar una superfície de poc menys d’una Ha, i mitja, amb un desnivell mitjà aproximat del 0,3 %.
LA SÈQUIA DEL CARRER FREIXINAL
És possible que aquesta séquia sigui l’origen del carrer Freixinal, o fins i tot mes antiga. Segons l’etimologia aquest nom indica un lloc de farratges i pastures, tot i que per tradició oral es deia que anomenava l’antic bosquet de freixes que hi havia al revolt del riu. Durant la transició, a finals dels anys 70 del segle XX, al canviar les antigues plaques amb els noms dels carrers i alguns noms de carrers, el carrer Freixinal va passar a anomenar-se Freixinals. No sabem perquè.
Al tenir el recorregut pel mig de l’actual carrer, i donades les diferents fases de construcció del poble identificades al llibre “La Vilella Baixa, 1000 anys d’arquitectura i urbanisme” (Figuerola Mestre J., Gort Juanpere E., Masip Sabaté S. I Sabaté Mestre J.. Edició de la Diputació de Tarragona i l’Ajuntament de la Vilella Baixa. 2025), es molt possible que les dues bandes de l’actual carrer antigament fossin horts, corrals i “detrassos” de les cases del carrer Major, que disposaven de l’aigua d’aquesta séquia.
La séquia del carrer Freixinal agafava l’aigua a l’alçada del pontet que travessa el Riuet davant de cal Batllón, a una cota d’uns 199 metres, resseguia tota la paret del riu d’aquesta casa i de cal Mas per un relleix a la paret.
Des d’aquí anava al davall de cal Joan Bargalló i continuava per cal Flanxo, cal Gasca, cal Mas de les Vinyes i cal Patronill, on ja s’amagava davall de terra i passava pel corral de cal Manuel Pontòn i pel davall de cal Viudet antic.
Ja sempre soterrada anava cap a la placeta OnFerren, al cap del carrer Freixinal, on a l’entrada del perxe de cal Roig, hi havia el primer registre que podia derivar l’aigua cap al noguer i l’hort de cal Roig, avui garatge de la mateixa casa.
Seguint el traçat del carrer, el següent registre estava entre l’antiga porta del teatre i cal Miquel Renoc, i derivava l’aigua a l’hort de cal Ollé, avui magatzem, i a la bassa de l’hort de cal Gabriel, on després s’hi va fer l’Envelat, i que encara es conserva davall de l’escenari de la pista de l’envelat.
Hi havia un altre registre entre la porta del costat del cafè (cal Amperi), i cal Mango, que, portava aigua a l’hort de cal Moliner i els horts on ara hi ha el terrat i les escales del cafè
El darrer registre estava al començar la paret de l’hort de cal Pere, davant de cal Viudo, i portava l’aigua a l’hort de cal Pere, que era on acabava, a una cota d’uns 195 metres.
Tenia una longitud total d’uns 240 metres i, abans de la construcció de les cases de la banda del riuet del carrer Freixinal, podia regar una superfície d’uns 2400 m2, amb un desnivell del 1,25 %.
SÈQUIES DEL TERME DE GRATALLOPS
LA SÈQUIA DE LES SÈNIES
Aquesta séquia captava l’aigua en un petit assut de pedres i fang, situat al davall de l’arcada del riuet del pont gran, a una cota de 186 metres. Des d’aquí marxava, vorejant el mur de la baixada del pont cap al riu, i continuava tot recte entre la llera del riu i els horts de cal Martí i de cal Porta, fins al roquer que hi ha al toll l’Aurea, i continuava, després de travessar el barranc de la Basseta, fins on el barranc dels Aubiets desguassa al riu, on rebia l’aigua sobrant de la séquia dels Aubiets, després de la bassa de l’hort tancat del cal Joan Domingo. Aquí ja entrava al terme de Gratallops, per on continuava la resta del seu recorregut.
Després de travessar tota la sènia de cal Pare Ramón, passava per l’hort tancat de cal Metge i per damunt de la vinya de cal Quico, arribava a la part mes baixa i plana de La Vaca passant pel tros de cal Solà i l’hort de cal Marcelino.
A partir d’aquí continuava a una certa altura pels cingles i espenalls de davant del plà del Xurrac, seguint el revolt del riu, fins a arribar a la sènia de cal Mas on acabava a una cota de 176 metres. Tenia una longitud total de 1kilòmetre i 600 metres i permetia regar unes 3 Ha de terreny, amb una pendent mitjana del 0.6 %.
LA SÈQUIA DELS AUBIETS
Té la captació al barranc dels Aubiets, a l’alçada del pont que travessa la carretera de Gratallops al barranc de la font de cal Alentorn, als Canyerets, i baixa per la dreta d’aquest fins a la desembocadura dels Aubiets al riu Montsant.
Antigament es probable que regués varis horts que podien estar a la vora del barranc, però des de fa molt només aporta aigua a l’hort tancat de cal Joan Domingo, ja gairebé a la fi del seu recorregut.
Té una longitud d’uns 500 metres i rega uns 650 m2. Quan arriba a la sortida d’aquest hort aboca l’aigua a la séquia de les Sènies.
Llocs d'interès
[modifica]
El poble el travessen el Riu de Montsant i el riuet d'Escaladei, i a l'aiguabarreig on s'ajunten hi ha l'impressionant pont romànic de dos arcs més un tercer arc que es va afegir per superar el riuet el 1886 i que segueix l'estil arquitectònic dels altres dos. A part del pont gran, destaca com a monument l'església de Sant Joan Baptista, del segle xviii, d'estil renaixentista amb tres naus. La característica més peculiar del poble és l'alçada de les seves cases que donen al coster dels dos rius, que poden tenir 6 o més plantes a la banda del riu, quan les mateixes cases a la banda del carrer poden ser només d'una o dues plantes. L'escriptor Josep Maria Espinàs l'anomenà en un dels seus primers llibres de viatges La Nova York del Priorat, apel·latiu que ha fet fortuna. També destaca el Carrer que no Passa, de fortes reminiscències medievals i on se situa el nucli original del poble. Es passa per un porxo d'arcs apuntats i el carrer no té sortida. En el primer dels arcs encara s'hi poden veure els forats que es feien servir per tancar-se dins el recinte emmurallat en cas d'incursions enemigues. És destacable, també, el Sindicat Agrícola de factura modernista. Ja dins el seu terme, destaca el molí, un bell exemple d'arquitectura neoàrab, les diverses fonts (fonteta, font del barrot, font del racó...) i el pont medieval de Cavaloca que creua el barranc homònim, en l'antic camí ral de Cabassers.[2]
Turisme
[modifica]El poble compta amb dues botigues on es poden comprar productes típics i embotits, un celler obert al públic, dos restaurants, un d'ells fonda amb habitacions, i multitud de cases rurals completament equipades.
El municipi és la porta d'entrada pel sud del parc Natural de la Serra de Montsant i compta amb un punt d'informació turística, així com d'itineraris de senderisme i de natura ben senyalitzats que en formen part.
Compta, també, amb una àrea poliesportiva i una zona de lleure per a fer dinars i costellades, situada a la zona dels Masets.
Demografia
[modifica]
| ||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||
| 1497-1553: focs; 1717-1981: població de fet; 1990- : població de dret (més info.)
| ||||||||||||||||||||
Vegeu també
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ Revista "La Vilella Baixa". 1r semestre 2012.
- ↑ «La Nova York del Priorat». Sàpiens. Arxivat de l'original el 2016-05-01. [Consulta: 23 juliol 2016].
Bibliografia
[modifica]- Gort Juanpere, Ezequiel. Història de Falset. Barcelona: Rafael Dalmau, Editor, 2003. ISBN 978-84-2320-659-9.
Enllaços externs
[modifica]
- Pàgina web de l'Ajuntament
- Institut Cartogràfic de Catalunya
- «La Vilella Baixa». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- Grup de Facebook
Municipis del Priorat | ||
|---|---|---|
Bellmunt del Priorat · la Bisbal de Montsant · Cabassers · Capçanes · Cornudella de Montsant · Falset · la Figuera · Gratallops · els Guiamets · el Lloar · Marçà · Margalef · el Masroig · el Molar · la Morera de Montsant · Poboleda · Porrera · Pradell de la Teixeta · la Torre de Fontaubella · Torroja del Priorat · Ulldemolins · la Vilella Alta · la Vilella Baixa |  | |
