La cantant calba

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'arts escèniquesLa cantant calba
Tipus obra de teatre en un acte
Autor Eugène Ionesco
Llengua original francès
Gènere teatre de l'absurd
País França
Premis Els 100 llibres del segle de Le Monde
Modifica les dades a Wikidata

La cantant calba (títol original en francès La Cantatrice Chauve) va ser la primera obra dramàtica escrita per Eugène Ionesco el 1950.

Aquesta obra pertany al corrent literari anomenat teatre de l'absurd i es va estrenar l'11 de maig de 1950 al Théâtre des Noctambules, un cabaret parisenc, amb una escenografia de Nicolas Bataille. El 4 de setembre de 1952, es va publicar l'obra per part del Collège de Pataphysique. Des del 1957, s'ha representat de manera continuada al Théâtre de la Huchette, i s'ha convertit en una de les obres més representades a França. Va rebre el Molière d'Honneur el 1989.

Gènesi de l'obra[modifica]

Mentre Eugène Ionescu intentava aprendre anglès amb el mètode Assimil li va venir la idea per escriure l'obra. Sorprès pel contingut dels diàlegs, que eren sobris i estranys i també per l'encadenament de frases sense sentit, va decidir escriure una peça absurda titulada a l'anglesa Sense esforç. No és fins després d'un lapsus, d'una repetició, que el títol va ser fixat definitivament: l'actor que interpreta el bomber ha de parlar, en un llarg diàleg, d'una institutriu rossa... i en lloc de dir "una institutriu rossa" diu "una cantant calba" i esdevé el títol de l'obra.

Ionescu s'inspira en el mètode Assimil, però en les notes i contranotes, explica que l'absurd ve de sobreposar-se a la simple còpia del material d'aprenentatge. L'absurd esdevé el motor de la peça, ja que Ionescu té el projecte d'"inflar les cordes de la il·lusió teatral".

Sinopsi[modifica]

Els Smith són una parella tradicional de Londres que ha convidat una altra parella, els Martin. Al seu torn, l'assistenta dels Smith ha quedat amb el cap de bombers local, que és el seu amant. Les dues famílies s'expliquen bromes sense sentit i poemes que tampoc en tenen. En un moment, la senyora Martin conversa amb al seu marit com si fos un estrany a qui acabés de conèixer. Quan el bomber acaba el torn, menciona "la cantant calba" de pas, que té un efecte inquietant en els altres. La senyora Smith contesta que "sempre es pentina de la mateixa manera". Després el cap de bombers marxa, l'obra es desenvolupa en sèries que no s'assemblen a converses normals. Acaba quan les dues parelles criden a l'uníson "No és per allà, és per aquí!" (C’est pas par là, c’est par ici!) just abans que hi hagi una apagada. Quan els llums es tornen a engegar, l'escena torna a ser com al principi amb els Martin i els Smith conversant de manera absurda un moment abans que les cortines es tanquin.