La cour de Célimène

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de composicióLa cour de Célimène
Forma musical òpera
Compositor Ambroise Thomas
Llibretista Joseph Bernard Rosier
Llengua original francès
Gènere opéra comique
Actes 2
Estrena
Data 11 d'abril de 1855
Escenari Opéra-Comique de París
Modifica dades a Wikidata

La cour de Célimène és una òpera en 2 actes composta per Ambroise Thomas sobre un llibret francès de Joseph Bernard Rosier. S'estrenà al Opéra-Comique de París l'11 d'abril de 1855.[1]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Molt actiu en la primera part de la seva carrera amb obres de desigual fortuna, entre les quals va sobresortir Le caïd, la tasca creativa de Thomas es va aturar a la caiguda del Segon Imperi. Nomenat director del Conservatori de París el 1871 a la mort d'Auber, la seva producció per al teatre es va reduir a una Françoise de Rimini el 1882, aviat retirada del cartell del Palais Garnier. El seu gènere preferit, però, va ser l'opéra comique, al qual s'adscriuen les quatre cinquenes parts de la seva producció, gènere que assortia la Salle Favart a mitjans del XIX per al gaudi de públics burgesos a la recerca d'espectacles lleugers i edificants. I, en efecte, tal és l'argument de La cour de Célimène (1855), en què una atractiva vídua, el nom de la qual calca el de la coqueta protagonista de El misantrop de Molière, que viu cortejada per una dotzena d'enamorats de totes les edats (sopranos, tenors i baixos a parts iguals), més dos pretendents protagonistes que rivalitzen en una sèrie de peripècies banals abans d'arribar al conegut final feliç amb un doble enllaç (sempre hi haurà una segona dama disponible).

Si l'argument amb prou feines pot ser més simple i el text més convencional, dins de la pulcritud habitual en els llibrets francesos del gènere, la peripècia és rescatada del tedi per l'extraordinari ofici de Thomas que, inspirant-se tant en els models de l'opéra comique de Boïeldieu i Auber com en els l'òpera italiana absorbits durant els seus anys de pensionat a Roma (1832-1835), sense oblidar a Meyerbeer, construeix una partitura d'impecable factura, viva, melòdicament rica en temes atractius, brillantment orquestrada (només cal escoltar els elegants contrapunts de fustes i violoncels en l'obertura), amb una freqüent intervenció del petit cor mixt de pretendents, en què els tutti s'alternen àgilment amb àries i ensembles (duos, trios, quartet), i en el qual la protagonista -que en l'estrena fora Marie Caroline Miolan-Carvalho, la primera Margarida en el Faust de Gounod- té enormes oportunitats de lluïment en una escriptura virtuosística, vocalment endimoniada.

Referències[modifica | modifica el codi]