La dona a l'Antic Egipte

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Bust de dona

La dona a l'antic Egipte és la part de la història de la dona referent a l'antic Egipte. És a dir, l'estudi del paper que les dones han jugat durant l'època antiga a les civilitzacions d'Egipte, juntament amb els mètodes necessaris per al seu estudi.

L'home egipci d'aquell temps considerava a la dona com el seu complement. Això s'expressa clarament tant en la teologia com en la moral d'aquesta cultura, però és bastant difícil determinar-ne el grau d'aplicació en la seva vida quotidiana. En comparació amb la dona grega, es pot veure que la dona egípcia era considerada com "una menor d'edat eterna" i, per tant, no gaudia dels drets d'adult com els homes.

La literatura egípcia no vacil·la a presentar la dona com a frívola, capritxosa i poc fiable, però malgrat tot les egípcies es van beneficiar d'una posició que es troba en poques societats.

Àmbit social [cal citació][modifica | modifica el codi]

Igualtat davant la llei[modifica | modifica el codi]

Propietària de la casa
Nebet-per
Nb.t-pr
en jeroglífic
V30
X1 O1
Z1

Per als antics egipcis, els nens eren el més important. En la família, la dona era la "propietària de la casa", a diferència de l'antiga Grècia o Roma, on el pater familias era l'home.

Pel que se sap, l'home i la dona egipcis eren iguals davant la llei -en contrast amb el dret grec i romà, en què eren inferiors-. Elles podien manejar la seva pròpia herència o estar al capdavant d'un negoci, com ara la dama Nenofer en l'Imperi Nou o també podien ser metgesses, com la dama Peseshet durant la dinastia IV.

Escena de caça, tomba de Menna

El casament es tractava d'una manera diferent: la dona mantenia el seu nom i només se li variava en el fet que, al costat, hi havia l'afegitó que era l'esposa de tal home; la diferència rau en la visió i la utilitat que se li donava al fet de casar-se. El matrimoni no constava com a acte administratiu ni tampoc era una demostració religiosa. Simplement ratificava el fet que un home i una dona desitjaven conviure, això en el cas que es fes un contracte matrimonial, ja que no era necessari més que a efectes econòmics per tal de diferenciar el patrimoni de cadascú.[1][2]

El marit havia de garantir el benestar de l'esposa, incloent-hi, per descomptat, el pla material. L'escriba Ani, en l'Imperi Nou, aconsellava així el futur espòs:

"Si ets savi, manté la teva casa, estima la teva dona, alimenta-la apropiadament, vesteix-la bé. Acaricia-la i compleix els seus desitjos. No siguis brutal; obtindràs més d'ella per la consideració que per la violència: si l'empenys, la casa va a l'aigua. Obre-li els braços, crida-la; demostra-li el teu amor."

Per descomptat, les coses no sempre transcorrien de manera idíl·lica, i el divorci estava admès. Es donava per iniciativa d'un o altre cònjuge: si procedia, el marit havia de cedir una part dels béns a l'esposa; si era la dona qui prenia la iniciativa, ella hi tenia la mateixa obligació, però en una mesura menor. Tenia la possibilitat del recurs davant l'administració per a recuperar els béns de la llar, encara que aquesta no hagués intervingut en el matrimoni. Podia guanyar el judici i casar-se de nou, com ho demostren els papirs arameus d'Elefantina. L'himne a Isis (papirs d'Oxirinc, segle II aC), mostra aquesta igualtat de la dona i l'home, dirigint-se a la dea "l'honor del sexe femení":

"[...] ets la propietària de la terra [...], tu has donat un poder a les dones igual al dels homes."

També se la considerava companya del marit, i solia acompanyar-lo en múltiples ocasions a caçar i a pescar, agafats de la mà i, de vegades, exercia el paper de consellera, fins i tot en assumptes polítics.

Malauradament, la insistència dels moralistes egipcis a recordar a l'home els seus deures cap a les dones, fa suposar que no va ser estrany que, en la pràctica, els homes abusessin de la seva posició.

Els fills, sovint, es designaven amb el nom de la mare, ja que el nom del pare era secundari. Hi havia un gran vincle entre generacions familiars, i era una norma que els fills protegissin els seus progenitors ancians. En famílies benestants, la dona tenia les seves pròpies estances, l'opet, on convivia amb els fills i la servitud.

Són innombrables les seves representacions al costat del seu marit. Durant l'Imperi Antic, encara que les representacions de les dones estaven jerarquitzades i eren de menor grandària que la dels seus marits, la seva importància social era destacable, ja que a més les propietats passaven de mares a filles.

A partir de la dinastia XVIII, amb Amenofis III, la seva gran esposa reial Tiy va ser representada en tots els monuments construïts pel seu marit, i en condicions gairebé de total igualtat amb ell. Posteriorment, va ser similar el cas d'Akhenaton i la seva dona Nefertiti.

La dona en la literatura[modifica | modifica el codi]

Si pintors i escultors mostren la dona amb una imatge serena a l'entorn d'una família florent, els escriptors no dubten a fer-la aparèixer com l'origen de diferents desgràcies i la culpable de diversos pecats.

Així, citat per Gaston Maspero en Contes populars, trobem les desventures de Bytau, un modest criat d'una granja, i germà d'Anupu. Seduït per la dona d'aquest, es rendeix a l'encant de la bella dama i no vacil·la a delatar-lo després davant d'Anupu. La dona no pararà fins a obtenir del seu marit el sever càstig per a Bytau. Però ella serà castigada al seu torn: Anupu comprèn, massa tard, que la seva dona l'estava manipulant, de manera que la mata i llança el seu cos als gossos.

Cal evitar-ne una interpretació errònia: la descripció poc aduladora de la dona en la literatura no vol dir que sigui menyspreada: el faraó rebia sovint el mateix tractament pels narradors, que el presentaven com a limitat i fantàstic.

Papir Prisse

L'home és convidat a cuidar la seva dona, així l'escriba Ptahhotep, de la dinastia III, s'expressa de la manera següent (papir Prisse):

"Has d'estimar la teva dona de tot cor [...], complau el seu cor durant tot el temps de la teva vida."

Però també aconsellava:

"Manté plena reserva en la teva relació amb la dona. Allà on intervenen, res es porta a bé."

El romanticisme és present en la literatura egípcia, per exemple, en un papir del museu de Leiden:

"Et vaig prendre com a dona quan era jove. Estava amb tu. Llavors, vaig conquistar tots els graus, i no et vaig abandonar. No vaig fer patir el teu cor. Mira, ho vaig fer quan era jove i quan vaig exercitar totes les altes funcions de faraó, "Vida, Salut i Força", no et vaig abandonar; al contrari, vaig dir: "Estic amb tu". [...] Els meus perfums, els dolços, la roba, no els vaig fer perquè se'ls emportés una altra. [...] Quan vas caure malalta, vaig cridar un oficial de la salut perquè hi fes el necessari [...] Quan vaig tornar a Memphis, vaig sol·licitar un permís al faraó, vaig anar al lloc on et vas quedar (la tomba) i vaig plorar molt. [...] No entraré en una altra casa. [...] Ara, aquí estan les germanes de la casa, no aniré amb cap d'elles." (citat per Pierre Montet).

Imatge divina [cal citació][modifica | modifica el codi]

Entre la gran abundància de divinitats de la mitologia egípcia, hi ha nombroses dees, com en el cas de Grècia. Estudiant-ne els símbols es veu la imatge que va tenir la dona als ulls dels egipcis de l'antiguitat.

Isis com a mare

Com les divinitats gregues, moltes estan relacionades entre si per llaços de sang o maritals, com, per exemple Isis i la seva germana Neftis, esposes respectives d'Osiris i de Seth, així mateix germans.

La dona i la seva imatge s'associen molt sovint amb la vida i la fertilitat. Aquest és el cas de la dea Isis, que s'associa amb diversos principis: en tant que esposa d'Osiris, que va ser mort pel seu germà, es relaciona amb els ritus funeraris. Com a mare, es converteix en la protecció femenina, però, especialment, com a símbol de la matriu, la que dóna la vida. Mitjançant aquesta dea, els principis de la vida i la mort s'uneixen estretament. De fet, encara que estigui associada amb els ritus funeraris, cal recordar que la meta d'aquests ritus era evitar al difunt que experimentés una segona mort en l'altra vida. D'altra banda, la vida en el seu aspecte físic no té sentit més que per la mort, perquè ambdós principis formen part d'un procés de renaixement etern que és, en un sentit espiritual, el cicle de la vida. Un dels símbols de la dea és la palmera, el símbol de la vida eterna: Isis insufla al seu marit mort l'alè de vida eterna.

Aquesta idea de la vida eterna i de la maduresa que reflecteix Isis, reverenciada com a mare celestial, la farà, amb el pas del temps, la dea més important de la mitologia egípcia, i portarà la seva influència a les religions de diferents civilitzacions, en què se'n consolidarà el culte, especialment en tot l'Imperi romà.

Les dees més influents són:

  • Isis: la gran maga, la gran deessa mare amorosa, esposa fidel, reina dels déus, dea de la maternitat i del naixement.
  • Hathor: la dea de l'amor, de la bellesa, dea nutrícia, de la dansa i les arts musicals, i patrona dels embriacs.
  • Bastet: la dea protectora de la llar.
  • Sejmet: la dea ferotge.
  • Tueris: la gran, dea de la fertilitat i protectora de les embarassades.

Reines [cal citació][modifica | modifica el codi]

Eren poques les civilitzacions antigues en què la dona pogués aconseguir llocs socials importants. A Egipte, no sols no eren estranys els exemples de dones funcionàries d'alt rang, sinó que sorprèn, una altra vegada per a l'època, descobrir dones exercint la funció suprema de faraó. Més que un moviment feminista, cal veure-hi un senyal de la importància de la teocràcia en la societat.

Hatsepsut

La societat egípcia de l'antiguitat, com moltes altres civilitzacions de l'època, utilitzaven la religió com a punt de referència. Així es va justificar el dret al tron ​​dels faraons: en tant que eren ungits dels déus, tenien dret diví al tron.

Generalment, en les societats antigues, la transmissió del dret a governar era per línia masculina: el fill heretava el poder, i en el cas en què el rei no n'hagués tingut cap, el tron queia en els membres masculins més propers de la família, tal com germans, cosins o oncles. Encara que el monarca tingués filles, aquestes no podien arribar al poder, excepte en el cas que les haguessin casades amb el futur rei.

En la civilització egípcia, aquesta obligació de transmissió masculina no tenia valor: la sang reial era el factor de legitimitat divina, el criteri extraordinari per a l'accés al tron. Aquesta legitimitat la transmetien les dones, per la qual cosa els hereus homes d'esposes secundàries es casaven amb les seves germanes, filles de la gran esposa reial, que al seu torn eren filles de l'anterior gran esposa reial. Per això, l'essència divina podia ser lliurada a la gran esposa reial, com va ser el cas de Nefertiti, casada amb Akhenaton.

Així, els egipcis van preferir ser governats per una dona de sang reial -per tant, divina, segons la religió- abans que per un home que no la tingués. Per això, en temps de crisi successòria, les dones prenien el poder. És d'assenyalar que, en aquest cas, la reina faraó adoptava tots els símbols masculins, per la qual cosa existeixen dubtes del sexe de certs faraons, que podrien ser, o no, dones.

Durant la dinastia XVIII, després de la mort d'Amenhotep I, el seu successor, Tuthmosis I, era només el fill d'una esposa secundària del faraó difunt; el seu matrimoni amb Ahmose, germana d'Amenhotep, li va permetre ser legitimat divinament. A la generació següent, la princesa Hatshepsut, filla de Thutmosis I i de la seva gran esposa reial, permet a Tuthmosis II, fill d'una esposa secundària i, per tant, germanastre de la princesa, la pujada al tron, en casar-se aquesta amb ell.

Nefertari

No va ser estrany, a Egipte, veure les dones ascendir al tron, com va fer Hatshepsut, que va ocupar el lloc del seu nebot Tuthmosis III, o la famosa Cleòpatra VII (69 a 30 aC), que va expulsar el seu germà Ptolemeu XIII del tron. Va ser tan coneguda per la seva "bellesa" com pels seus amors successius amb Juli Cèsar i Marc Antoni, i tots dos depenien d'ella per a legitimar la seva coronació com a reis d'Egipte.

Entre les reines faraones més conegudes estan:

Cal tenir també en compte el paper considerable, tant en l'aspecte polític com en el diplomàtic, de diverses grans esposes reials:

En l'Imperi Nou, la gran esposa reial era investida sovint d'un paper diví: "esposa del déu", "mà del déu"; Hatsepsut va ser la primera gran esposa (de Tuthmosis II) que va rebre aquest últim títol.

Vegeu també: les reines d'Amarna.

La dona en diferents professions [cal citació][modifica | modifica el codi]

Divina adoratriu[modifica | modifica el codi]

Aquest títol correspon a certes dones assignades al servei d'Amon, igual que n'hi va haver al servei de la dea Hathor, Atum, Min o Sobek, que va ser ostentat per dones de diferents categories. No hi ha informació precisa de la funció d'aquestes servidores abans de la dinastia XXIII, que només eren requerides durant els ritus del culte d'Amon. També se les denominava mà del déu i esposes del déu, sense que aquesta unió mística suposés un impediment al matrimoni ni a la maternitat. Estaven dotades de poder espiritual, però també d'un gran poder temporal a Tebes.

Sota el regnat d'Ahmose I, aquesta funció va ser atribuïda a la reina Amosis-Nefertari, que va obtenir el nom d'esposa del déu i mà del déu, i des de llavors va ser exercida per les esposes reials o per les seves filles, i adquiriren tal prestigi que les reines havien de ser els seus descendents que, al seu torn, es convertien en noves esposes del déu.

Aquest sacerdoci femení perdé importància en la família reial a partir del regnat de Tuthmosis IV, disminuí el nombre d'adoratrius d'Amon i finalment assumirien la funció d'esposa del déu les princeses i no pas la reina. A partir de la Dinastia XXVI, aquestes dones van formar part dels governants d'Egipte i administraren el temple d'Amon a Tebes amb les seves grans possessions.

Funcionàries[modifica | modifica el codi]

Entre les dones que van ser funcionàries d'alt rang es pot citar Nebet, una djati de la dinastia VI. No obstant això, cal indicar que trobar una dona amb tal responsabilitat era extremadament inusual, i caldrà esperar la dinastia XXVI per trobar la mateixa situació. Excepte en l'Imperi Nou, on tota "funció pública" va ser atesa per homes, les dones van ocupar llocs d'escriba de diferents categories en l'administració, càrrecs molt importants, ja que tenien en les seves mans l'economia del país.

Ploraneres

Ploraneres[modifica | modifica el codi]

Eren dones a les quals es pagava perquè acompanyessin el festeig fúnebre, al qual precedien dansant, plorant i lamentant-se, en record del difunt. En l'antic Egipte, es purificaven prèviament mastegant natró, i es perfumaven amb encens. Vestien totalment de blanc o blau, i usaven perruques arrissades de les quals s'arrencaven els cabells. També eren anomenades cantores de la dea Hathor.

Empresàries[modifica | modifica el codi]

La dona egípcia mantenia la seva independència després del matrimoni. Podia tenir el seu propi negoci, i podia exercir una àmplia varietat d'oficis: hi havia llevadores, teixidores, intendents, o bé col·laboraven amb el negoci del marit, ajudant-lo. Això últim era particularment freqüent entre els camperols, perquè era habitual compartir el treball amb tota la família.

Artistes[modifica | modifica el codi]

Hi havia més treballs que desenvolupaven les dones, com ara tocar instruments musicals, cantar o ballar, sovint una ocupació de les esclaves de l'Imperi Nou. També, a la casa Jeneret, s'ensenyava, a les dames de la família reial i a les aristòcrates, música i dansa. Per exemple, Bakit és referenciada com a mestra de música a la cort dels faraons. Iti és referenciada com a reconeguda compositora i cantant.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Christiane Desroches Noblecourt : "La dona egípcia, la mare que un respecta sobretot, la dona subjecta a una llei moral estricta, però dotada amb una gran llibertat d'expressió - la seva capacitat legal íntegra, la seva sorprenent independència financera, l'impacte de la seva personalitat en la vida domèstica i l'administració del bé comú i dels seus béns propis."
  2. : Christiane Desroches Noblecourt: "El casament i finalment el divorci són esdeveniments sancionats únicament dins de la família per la sola voluntat dels esposos, sense cap intervenció de l'administració". Els futurs esposos pronuncien les oracions: "Jo et faig la meva dona" i "Tu em fas la teva dona".

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Desroches Noblecourt, Christiane. La mujer en tiempos de los Faraones. Editorial Complutense, 1999. ISBN 84-89784-74-4. 
  • Jacq, Christian. Las egipcias: retratos de las mujeres del Egipto faraónico. Planeta DeAgostini, 2001. ISBN 84-395-8947-6. 
  • Montet, Pierre. La vida cotidiana en Egipto en tiempos de los Ramsés. Madrid: Temes d'Avui, 1990. ISBN 968-406-016-5. 
  • Rachewiltz, Boris. Los antiguos egipcios. Barcelona: Plaza & Janes, 1990. ISBN 84-01-45112-4. 
  • Asimov, Isaac. Historia Universal. (Los egipcios, volumen III). Madrid: Aliança, 1989. ISBN 84-206-1794-6. 
  • Roberts, John M.. Las primeras civilizaciones. Madrid: Debat, 1989.