La fiamma

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de composicióLa flama
Títol original La fiamma
Forma musical òpera
Compositor Ottorino Respighi
Llibretista Claudio Guastalla
Llengua original italià
Font literària Relat de l'escriptor noruec G. Wiers Jenssen Anna Pedersdottrer, la bruixa
Gènere òpera
Actes tres
Estrena
Data 23 de gener de 1934
Escenari Teatro Reale dell'Opera de Roma
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu 14 de desembre de 1948 (estrena a Espanya)
Modifica dades a Wikidata

La fiamma és una òpera en tres actes d'Ottorino Respighi, amb llibret de Claudio Guastalla. S'estrenà al Teatro Reale dell'Opera de Roma el 23 de gener de 1934. A Catalunya es va estrenar al Liceu de Barcelona el 14 de desembre de 1948.[1]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

La fiamma es va estrenar a Roma, al gener de 1934, en plena eufòria mussoliniana. I és una dada que se cita, no precisament per atzar, perquè la figura de Respighi va estar un temps associada a les directrius feixistes italianes. Músic inspirat i inquiet, Respighi va descobrir l'atractiu de l'òpera russa quan estudiava a la ciutat de Sant Petersburg (després Leningrad). Ben situat a Roma, va deixar de sobte la ben remunerada càtedra al Conservatori per dedicar-se confortablement a compondre sense aclaparaments, subvencionat pel règim, segons es va dir. Després de la guerra, enterrat ja Respighi, un atapeït vel es va córrer sobre el tema, encara que alguns comentaristes hagin volgut veure en La fiamma certes reminiscències del grandiloqüent aparell mussolinià de l'època.[2]

Representacions[modifica | modifica el codi]

Durant un temps, va semblar que anava a ser La fiamma l'òpera que anava a tancar el repertori habitual de l'òpera italiana (que se sol afirmar que va concloure amb Turandot de Puccini). Després de la seva excel·lent acollida a l'Òpera de Roma arran de la seva estrena, al gener de 1934, La fiamma va obtenir èxits successius al Colón de Buenos Aires, a l'Òpera de Chicago, a la Scala de Milà, Berlín i Viena , així com al Maggio Musicale Fiorentino.[2]

La II Guerra Mundial va perjudicar la continuïtat d'aquesta obra. Després el nom de Respighi va anar desapareixent dels teatres lírics, i va quedar tan sols la seva figura en els repertoris de les sales de concerts gràcies a obres tan apreciades i populars com Pini di Roma i altres diversos poemes simfònics i peces instrumentals i vocals en les que es percep un cert gust pel passat musical italià.[2]

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

La fiamma és una òpera postverista, i com a tal utilitza els mateixos esquemes formals del verisme: teixit musical continu, en el qual s'integren els passatges dels solistes de manera que amb prou feines es pot parlar d'àries -tot i que s'intueixen-, multitud de personatges secundaris, un joc de tensions i intensitats freqüent en el cant dels solistes.[2]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. (castellà) ALIER, Roger. Guia Universal de la ópera. Barcelona, 2007, Ediciones Robinbook. ISBN 978-84-96924-03-1
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 Alier, Roger. «"La fiamma" una nueva ópera para Montsérrat Caballé» (en castellà). La Vanguardia. [Consulta: 18 febrer 2017].