La recerca del foc

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de pel·lículaLa recerca del foc
La Guerre du feu
Quest for Fire (movie poster).jpg
Pòster de la pel·lícula
Fitxa
Direcció Jean-Jacques Annaud
Protagonistes
Producció Jacques Dorfmann
John Kemeny
Véra Belmont
Denis Héroux
Michael Gruskoff
Guió Gérard Brach, basat en The Quest for Fire de J.-H. Rosny
Música Philippe Sarde
Fotografia Claude Agostini
Muntatge Yves Langlois
Vestuari John Hay
Distribuïdor 20th Century Fox
Característiques
País d'origen Canad`
França
Estats Units
Data d'estrena 1982
Durada 100 minutes
Idioma original artistic language Tradueix
Lloc de rodatge Islàndia i Kenya
Color en color
Pressupost 12 milions de dòlars[1]
Recaptació €40,602,910
($55,260,558)
Descripció
Basat en The Quest for Fire Tradueix
Gènere pel·lícula de fantasia, drama i pel·lícula basada en una obra literària
Lloc de la narració Europa
Premis i nominacions
Nominat per a
Premis
Altres dades
Identificador IMDb Fitxa 7.4/10 stars
Identificador Filmaffinity Fitxa 7.2/10 stars
Identificador Rotten Tomatoes Fitxa
Identificador Box Office Mojo de pel·lícula Fitxa
Identificador AllMovie de pel·lícula Fitxa
Identificador Turner Classic Movies de pel·lícula Fitxa
Modifica les dades a Wikidata

La recerca del foc  (títol original: La Guerre du feu) és una pel·lícula d'aventures prehistòriques franco-canadenca dirigida per Jean-Jacques Annaud, estrenada l'any 1981. És una adaptació de la novel·la homònima escrita l'any 1909 per J.-H. Rosny.

Argument[modifica]

Al Paleolític, la tribu dels Ulam coneix l'ús del foc i sap conservar-ho però no sap produir-lo. Els membres de la tribu de les Wagabou envaeixen el territori dels Ulam i esclata una batalla. Els Wagabou són representats com salvatges pròxims als animals, coberts de pèls, i res no indica que sàpiguen fer servir estris avançats o el foc, i la llengua que fan servir és molt rudimentària. Malgrat tot, són els  que guanyen gràcies a l'avantatge del nombre, la seva força brutal i les seves astúcies estratègiques. Un grupet dels Ulam aconsegueix fugir, deixant pel camí els ferits. El guardià del foc fuig també amb una mica del foc (la resta ha estat robat pels Wagabou), però al final  l'apaga per casualitat, en el mateix  moment mateix on un membre troba els supervivents de la tribu. Sense foc, vet-los aquí condemnats a morir de fred i de gana. Els Ulam no volen pas tornar al canibalisme i decideixen d'enviar tres d'ells, Naoh (Everett McGill), Amoukar (Ron Perlman) i Gaw (Nameer El-Kadi), a la recerca del foc, recerca plena de perills. En el seu viatge, trobaran diverses espècies de bèsties salvatges, entre els quals dents de sabre, així com d'unes altres espècies primitives d'éssers humans.[2]

La qüestió del realisme[modifica]

La promoció de la pel·lícula va posar per davant que les situacions i tries de la posada en escena no era contràries als coneixements científics de l'època. Tanmateix, nombrosos punts són en desacord, de vegades profund, amb les dades disponibles en el moment de la realització de la pel·lícula.

  • L'acció està situada fa 80.000 anys i associa espècies humanes no contemporànies, en boscos caducifolis com si fos Europa. Els Ulam (Oulhamr en la novel·la original de J.-H. Rosny) i els Kzamm presenten trets anatòmics que recorden els Neandertals i els Ivaka evoquen homes anatòmicament moderns (Homo sapiens). Hi ha la presència d'una altra espècie desapareguda en aquesta època (Wagabou, Homo erectus).
  • La importància del foc com agent de subsistència del grup que els protegeix del fred i allunya les bèsties ferotges, aixeca potser més del clixé i de la imaginació condicionada que de la realitat prehistòrica: el gènere Homo va aparèixer fa més de 3 milions d'anys i els seus representants han sobreviscut sense foc fins a - 400.000 anys en una Europa de clima més suau.
  • Alguns pretenen que la noció mateixa de guerra és un anacronisme pel Paleolític.[3]
  • La imatge associada als humans en la pel·lícula és la d'una animalitat grollera, sense mesura amb la imatge de les produccions materials i les realitzacions testificades dels grups humans de fa 80.000 anys: marxa i gestualització simiesca (la bipedia té més de 3 milions d'anys !), absència d'atenció pels morts (els primeres sepultures tenen 100.000 anys), útils lítics pràcticament inexistents, reflexes animals.
  • Paradoxalment, una de les escasses temptatives de humanització dels Ulam, el fàstic de l'antropofagia, no és  adquirida, ja que aquesta ha testificat tot al llarg del Paleolític i més enllà, tot i que la seva pràctica no era  generalitzada.
  • Els Ivaka utilitzen el propulsor, que no ha testificat que des del Solutrià (-22.000/-17.000 anys).
  • Finalment, els elements en relació amb les relacions socials i el domini masculí brutal no són evidentment suportades per cap argument científic.

Si la Guerra del foc ha portat el gran públic a interessar-se en la Prehistòria, ha contribuït igualment a perpetuar  nombrosos clixés infundats així com una imatge poc positiva dels grups humans prehistòrics, encara ancorats en una forma de pre-humanitat bestial. Algunes de les grans etapes de l'evolució humana han portat a l'escala cronològica d'un grup d'individus : descoberta de com coure la carn per un tros de carn oblidat en les cendres tota una nit; descoberta de l'exogàmia quan un protagonista és  fet presoner per fecundar les dones d'un clan; « descoberta » de la posició cara a cara durant l'acte sexual; desenvolupament de l'humor (els dos episodis de la pedra rebuda sobre el cap); rebuig del canibalisme; descoberta de la medicina (amb una mixtura d'herbes); problemàtica de la transmissió o de la producció del foc, etc. Si aquesta llista  de fets que han desembocat a descobriments més grans per l'evolució de l'home és un clàssic de la ficció prehistòrica,[4] queda molt allunyat de la realitat percebuda a través dels coneixements científics actuals. La majoria dels processos en qüestió són graduals i molt més complexes.

Repartiment[modifica]

  • Everett McGill : Naoh
  • Ron Perlman : Amoukar
  • Nicholas Kadi  : Gaw
  • Rae Dawn Chong : Ika
  • Gary Schwartz : Rouka
  • Naseer El-Kadi : Nam
  • Franck-Olivier Gorra : Aghoo
  • Jean-Michel Kindt : Lakar
  • Kurt Schiegl : Faum
  • Brian Gill : Modoc
  • Terry Fitt : Hourk
  • Bibi Caspari : Gammla
  • Peter Elliott : Mikr
  • Michelle Leduc : Matr
  • Robert Lavoie : Tsor
  • Mohamed Siad Cockei : Ota Otarok
  • Tarlok Sing Seva : Tavawa
  • Lolamal Kapisisi : Firemaker
  • Hassannali Damji : el vell a l'arbre
Tribu Kzamm
  • Antonio Barichievich
  • Jacques Caron
  • Adrian Street
  • George Buza
Tribu Wagabu
  • Rod Bennett
  • Jacques Demers
  • Michel Drouet
  • Michel Francoeur
  • Charles Gosselin
  • Bernard Kendall
  • Benoit Levesque
  • Joshua Melnick
  • Jean-Claude Meunier
  • Alex Quaglia

Premis i nominacions[modifica]

Font : Internet Movie Database[5]

Premis[modifica]

Nominacions[modifica]

Al voltant de la pel·lícula[modifica]

Una primera adaptació cinematogràfica de la novel·la de J.-H. Rosny  va ser dirigida l'any 1914, per l'actor i director Georges Denola.[6]

La pel·lícula és en principi una coproducció franco-canadenca, aprofitant noves disposicions fiscals federals canadenques d'aleshores. S'hi uniran altres productores americanes i diverses europees.

El llenguatge Ulam parlat pels membres de les tres tribus de Homo sapiens ha estat inventat pel lingüista Anthony Burgess (La Taronja mecànica). Tot i que els diàlegs no són pas intel·ligibles, tanmateix han  estar concebuts de manera reflexionada. Anthony Burgess ha partit de la idea que la multitud de llengües actuals provindria de molt poques llengües que en serien una fusió. Els diàlegs de la pel·lícula són llavors concebuts a partir d'una llengua inventada per Burgess que reunia l'anglès, el francès, l'italià, el portuguès...

La música de Philippe Sarde té una gran importància en la dramatúrgia de la pel·lícula, hi aporta el costat épic i aventura i cobreix la pel·lícula gairebé integralment. Gravada a Londres a l'estudi Abbey Road per la London Symphonic Orchestra (LSO) al complet, a la qual s'han afegit les Percussions d'Estrasburg (6 + 3 percussionistes, una coral de 35 cantors, Michel Sanvoisin a la flauta de bec i Syrinx a la flauta de Pa.[7][8]

La guerra del foc va ser un gran èxit mundial. Èxit als Estats Units : 7,13 milions d'entrades (20.959.585 de dòlars EUA, de 1982 a 2,94 $ el ticket) o segons el lloc IMDB, amb 67,4 milions de USD, entre 8,61 milions d'entrades si la xifra  corregeix la inflació i 22,93 milions d'entrades si no la corregeix.[9][10][11][12][13]

Referències[modifica]

  1. Aubrey Solomon, Twentieth Century Fox: A Corporate and Financial History, Scarecrow Press, 1989 p259
  2. «La Guerre du feu». The New York Times.
  3. Laurence Keeley dans Les guerres préhistoriques (Éditions du Rocher) estime au contraire que les conflits de chasseurs cueilleurs étaient plus meurtriers que nos guerres modernes.
  4. veg per exemple Pourquoi j'ai mangé mon père de Roy Lewis, Actes Sud, 1990.
  5. (en) Distinctions a l’Internet Movie Database
  6. «"La Guerre du Feu" (1914), film de Georges Denola, d'après le roman de J.-H. Rosny aîné». [Consulta: 20 març 2015].
  7. Michel Sanvoisin a IMDB.
  8. Syrinx site officiel.
  9. http://www.boxofficemojo.com/movies/?id=questforfire.htm
  10. http://www.the-numbers.com/movies/1982/0QUFI.php
  11. http://www.cine-directors.net/FrenchInUs.htm
  12. http://www.boxofficemojo.com/genres/chart/?id=foreign.htm&adjust_yr=1982&p=.htm
  13. http://www.imdb.com/title/tt0082484/business

Enllaços externs[modifica]