La scala di seta

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
L'escala de seda
Gioachino Rossini pintat per un anònim
Gioachino Rossini pintat per un anònim
Títol original La scala di seta
Compositor Gioachino Rossini
Llibretista Giuseppe Maria Foppa
Llengua original Italià
Font literària L'Échelle de Soie, de François-Antoine-Eugène de Planard
Època composició 1812
Gènere farsa
Actes Un
Durada 90'
Estrena absoluta
Data estrena 9 de maig de 1812
Escenari Teatro San Moisè de Venècia
Estrena als Països Catalans
Estrena a Catalunya 4 d'agost de 1823, Teatre de la Santa Creu (Barcelona) (estrena a Espanya)
Estrena al Liceu 15 de novembre de 1977
Personatges i creadors
Instrumentació
Modifica dades a Wikidata

La scala di seta és una òpera en un acte de Gioachino Rossini, amb llibret de Giuseppe Maria Foppa, basat en l'obra L'Échelle de Soie, de François-Antoine-Eugène de Planard.[1] S'estrenà al Teatro San Moisè de Venècia el 9 de maig de 1812.[2] L'obertura ha estat enregistrada amb freqüència i continua sent presentada en el repertori modern de concert.[3]

La seva trama presenta Dormont qui ha promès en matrimoni a Blansac la seva pupil·la Giulia, però ella està casada secretament amb Dorville, al qual rep totes les nits a la seva cambra pujant per una escala de seda. Afortunadament, una cosina de Giulia, que viu també a la casa, estima a Blansac. Un criat embolica la situació que, entre falses cites i inútils pesars d'enamorat, desemboca en el sextet final amb la reconciliació de tots els amants.[4]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Rossini va fer els primers passos importants per l'òpera en un petit teatre, el San Moisè de Venècia, per al qual va escriure de 1810 a 1813 cinc farses: La cambiale di matrimonio (1810), L'inganno felice (1812), La scala di seta (1812), L'occasione fa il ladro (1812) i Il signor Bruschino (1813). Aquests tipus de peces curtes eren populars a Venècia a finals del segle xviii i principis del XIX. Les peces eren íntimes, amb un repartiment entre cinc i set cantants, sempre incloent una parella d'amants, almenys dues parts còmiques, i un o dos altres papers de menor importància. L'estil comportava la comèdia visual improvisada pels cantants. En comparació amb molts gèneres de l'òpera, la interpretació i talent per a la comèdia eren més importants que la capacitat de cantar. Les farses de Rossini també tenien un element sentimental significatiu.

Donat l'extraordinari èxit aconseguit per L'inganno felice, l'empresari del San Moisè, Antonio Cera, es va afanyar a assegurar la cooperació de Rossini per a tres farses més, també va escriure una carta a la mare del compositor, Anna Guidarini, en la qual augurava la glòria del seu fill. Les paraules profètiques es van complir i a partir d'aquell moment la seva reputació va seguir una corba exponencial, independentment del fet que alguns títols no fossin reeixits, per convertir-se en un veritable fenomen del segle en el món de la música.[5]

L'empresari Cera va posar al costat de Rossini de nou a Giuseppe Foppa el llibretista de L'inganno felice, el qual va oferir un pobre argument[6] que es va basar, com era costum, en el teatre francès per extreure el tema per a la nova farsa. L'elecció va recaure sobre L'Échelle de soie de François-Antoine-Eugène de Planard, una obra còmica representada a París el 22 d'agost de 1808, sobre un tema derivat d'altres comèdies i obres del segle xviii. Fins i tot els crítics contemporanis han assenyalat la similitud del tema amb el de Il matrimonio segreto i Domenico Cimarosa i Giovanni Bertati,[2] i recentment s'ha assenyalat que, tant Foppa com Bertati tenien una font comuna, la comèdia The clandestine marriage de George Colman i David Garrick, inspirada en la sèrie de pintures de William Hogarth Le marriage à la mode.[5]

Representacions[modifica | modifica el codi]

La scala di seta es va estrenar el 9 de maig de 1812 al Teatro San Moisè de Venècia amb un èxit moderat. La crítica feta pel cronista del Giornale dipartimentale sobre l'estrena parla d'èxit en general amb què es va rebre la farsa, la varietat i la sofisticació del llenguatge de Rossini, caracteritzant els trets que el diferencien dels seus contemporanis.[5] Però després d'un nombre limitat de rèpliques i de recuperar-se en teatres més petits, va desaparèixer per complet del repertori, que es va reprendre només després de la Segona Guerra Mundial. La simfonia de l'obra, però, ha estat una peça molt popular del repertori simfònic.

El 4 d'agost de 1823 es va estrenar a Barcelona, al Teatre de la Santa Creu.[2] El 24 de gener de 1825 es va interpretar al Teatre Nacional de São Carlos de Lisboa.

El 1952 s'estrenà al Teatro Comunale de Florència amb Nicola Monti, Renato Capecchi i Franco Calabrese. Al Regne Unit l'estrena va ser el 1954 al Sadler’s Wells Theatre de Londres. La Piccola Scala de Milà la va veure per primera vegada el 1961 dirigida Bruno Bartoletti amb Graziella Sciutti, Cecilia Fusco, Angelo Mercuriali, Luigi Alva, Sesto Bruscantini i Calabrese. El 15 de novembre de 1977 es va estrenar al Gran Teatre del Liceu de Barcelona.[7] El 1984 l'estrena va tenir lloc a Perth, Ayr (Escòcia), Stirling, Dundee, Dunfermline i Inverness en la traducció de Geoffrey Dunn per la Scottish Opera.

La primera actuació al Rossini Opera Festival fou el 1988 amb Oslavio Di Credico, Luciana Serra, Cecilia Bartoli, William Matteuzzi, Natale De Carolis i Roberto Coviello i es va repetir durant cinc temporades (1990, 1992, 2000, 2009 i 2011). El 1992 es posà en escena al Sferisterio de Macerata i l'Opéra-Comique de París. Per al Teatre La Fenice de Venècia l'estrena va tenir lloc el 2002 al Teatro Malibran amb Rockwell Blake.

Argument[modifica | modifica el codi]

Giulia no sap com alliberar-se de Germano i de la seva cosina Lucilla, que han vingut per anunciar-li que el seu tutor hi vol parlar. Finalment aconsegueix allunyar-se'n i fa sortir Dorvil del seu amagatall, amb qui s'ha casat en secret. El jove es presenta inquiet i recelós, ja que s'ha assabentat que aquest mateix dia arribarà Blansac, elegit per Dormont com a futur espòs de Giulia. Aquesta tranquil·litza Dorvil i després de donar-li cita per la mitjanit aconsegueix allunyar-se abans que el tutor entri a l'habitació. Dormont arriba queixant-se per haver esperat en va que baixés la seva pupil·la. En aquest moment anuncien l'arribada d'aquest, i Dormont baixa a rebre'l. Giulia sap que la seva cosina Lucilla està secretament enamorada de Blansac i demana a Germano que tracti d'observar si aquesta tracta de conquistar al seu promès.

Blansac entra solemnement acompanyat per Dormont, però el cavaller ve ni més ni menys que amb el seu amic Dorvil, l'espòs de Giulia. Ignorant la situació i, en trobar-lo prop del lloc, ha decidit portar el seu antic amic perquè serveixi de testimoni en el casament. Dorvil, per descomptat, ha acceptat per poder entrar així a la casa i auxiliar a Giulia en els imminents embolics que preveu. En principi Dorvil intenta dissuadir Blansac d'aquest casament dient-li que no és un matrimoni per amor i que tota la ciutat comenta que es tracta d'una imposició de Dormont. Però Blansac, presumptuosament, li respon que encara que així fos, ell sabrà enamorar a Giulia i el desafia a ser testimoni de la seva victòria. Dorvil accepta i s'amaga per observar el que succeirà. Per la seva banda, Germano s'oculta en un altre lloc d'acord amb el compromís obstinat davant Giulia. Dorvil, en escoltar les protestes amoroses del seu amic a la seva pròpia esposa, és dominat per la gelosia i provoca una gran confusió en la qual tots es retreuen mútuament sense comprendre res, encara Germano és el centre de totes les acusacions.

En quedar només Blansac, es presenta Lucilla enlluernant-lo amb la seva bellesa. El cavaller, enamoradís com sempre, queda perplex perquè ha vingut a la recerca d'una bella dona, i ara està indecís entre les dues. Però l'embolic es complicarà encara més quan Germano escolti, sense ser vist, les frases que Giulia es repeteix a si mateixa pensant en la cita d'aquesta nit amb el seu marit i el seu desig d'aclarir l'equívoc. Germano creu que qui ha d'acudir a l'habitació de Giulia serà Blansac. Pensant en què ha passat durant la jornada, s'adorm sobre una butaca. Així és sorprès per Blansac qui escolta les paraules que Germano repeteix en els somnis. El cavaller s'assabenta llavors que Giulia l'espera aquesta nit a la seva habitació. Per descomptat Blansac acudirà a la inesperada trobada. Germano, poc després, explica a Lucilla que Giulia es veurà aquesta mateixa nit amb Blansac. Però Lucilla haurà de guardar silenci, ha de procedir com ell i no dir res a ningú, doncs de tot això podria sorgir un gran embolic.

En efecte, això succeirà, ja que Lucilla decideix immediatament ocultar-se allà per descobrir a Blansac amb la seva cosina. Finalment arriba Giulia. La jove creu que ja tots dormen a la casa i llança per la finestra l'escala de seda perquè pugi el seu espòs. Però molt aviat Dorvil i Giulia han d'interrompre el seu diàleg davant l'arribada de Blansac que acudeix a la cita. Quina cita? Blansac respon des de fora que ve a la cita que Giulia, amb Germano com a mitjancer, li ha donat per a aquesta nit. La situació es torna encara més complicada, ja que Dormont ha descobert l'escala de seda que penja de la balconada de Giulia. També enmig de la confusió apareix Lucilla i de seguida Germano, qui s'havia ocultat per assaborir millor els efectes de la intriga. Dormont exigeix ​​que Blansac es casi immediatament amb Giulia per reparar la culpa que li sembla evident, però Dorvil surt del seu amagatall i revela tota la veritat, aclarint després que el matrimoni es va realitzar amb el consentiment d'una tia de Giulia, el testimoni de la qual la jove prova amb una carta. Dormont no triga a concedir el seu perdó, consentint així mateix, en les noces de Lucilla i Blansac per concloure tots amb una celebració del potencial de l'amor.[8]

Estructura[modifica | modifica el codi]

  • Simfonia
  • 1 Introducció Va', sciocco, non seccarmi! (Giulia, Germano, Lucilla)
  • 2 Duet Io so ch'hai buon cuore (Giulia, Germano)
  • 3 Ària Vedrò qual sommo incanto (Dorvil)
  • 4 Quartet Sì che unito a cara sposa (Blansac, Giulia, Germano, Dorvil)
  • 5 Ària Sento talor nell'anima (Lucilla)
  • 6 Recitatiu i Ària Il mio ben sospiro e chiamo (Giulia)
  • 7 Ària Amore dolcemente (Germano)
  • 8 Final Dorme ognuno in queste soglie (Giulia, Germano, Dorvil, Blansac, Dormont, Lucilla)

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

La primera cosa que crida l'atenció de La scala di seta és la qualitat de l'obertura, que respecte les anteriors és més madura, personal i plena de detalls de gran efecte. S'inicia amb una frase ràpida dels violins seguida per la corda, i a continuació entra la secció de fusta, liderada per un oboè, que dibuixa una melodia que completa una flauta. Tot el passatge està integrat i continuat pel conjunt d'instruments de fusta i les trompes, que creen un episodi d'aspecte profundament germànic, un veritable passatge d'harmonia impossible de trobar en cap obra de Cimarosa, màxim inspirador de Rossini.[3]

Si a La cambiale di matrimonio ja es poden percebre els signes de canvi dels compositors que el van precedir, en aquesta obertura ja trobem al Rossini adult, de gràcia inimitable, d'habil i brillant instrumentació i de ritme contagiós i captivador, que finalment acabaria transformant l'òpera italiana de cap a cap.[3]

La resta de l'òpera és una mica inferior a l'obertura, amb números poc àgils, i la situació li falta grapa en general, tret d'algunes peces força aconseguides com el passatge I voti unanimi, la tenerezza del quartet, on es torna a constatar una construcció alemanya, amb les veus entrant en un fals canon amb un fons instrumental rítmic que contribueix especialment a crear aquest efecte.[7]

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Any Elenc:
Dormont, Giulia,
Lucilla, Dorvil
Director,
Teatre d'òpera i orquestra
Segell[9]
1953 Piero Besma,
Angelica Tuccari,
Giuseppina Savi,
Giuseppe Gentile
Giuseppe Morelli,
Orquestra i cor de la Società del Quartetto di Roma
LP: Period
Cat: SPL 591
LP: Nixa
Cat: PLP 591
LP: Contrepoint
Cat: MC 20.063
LP: Opera Society
Cat: M 2071 36
1962 Manlio Rocchi,
Graziela Sciutti,
Margherita Rinaldi,
Fernandino Jacopucci
Franco Ferrara,
Orchestra Filarmonica di Roma
Enregistrament de la banda sonora d'una pel·lícula de «Cine Lyrica Italiana»
LP: RCA Victor
Cat: LM 2650
LP: RCA Victor
Cat: E 5502-3
LP: RCA
Cat: VLS 32512
1983 Tulio Pane,
Carmen Lavani,
Tiziana Tramonti,
Ernesto Palacio
Marc Andreae,
Orchestra della Svizzera Italiana
Gravació de vídeo d'una pel·lícula de la televisió
VHS: House of Opera
Cat: VIDEO 1643
DVD: House of Opera
Cat: DVD 1643
DVD: Opus Arte «Faveo»
Cat: 4023 D

1988 Oslavio di Credico,
Luciana Serra,
Cecilia Bartoli,
William Matteuzzi
Gabriele Ferro,
Orchestra del Teatro Comunale di Bologna
CD: Fonit Cetra
Cat: 102 203
CD: Ricordi/Fonit Cetra
Cat: RFCD 2003
CD: Warner Fonit
Cat: 0927 43307-2
1990 David Griffith,
Luciana Serra,
Jane Bunnell,
David Kuebler
Gianluigi Gelmetti,
Radio-Sinfonie-Orchester Stuttgart
Enregistrament en viu al Schwetzingen Festival
DVD: EuroArts
Cat: 2054978
1992 Fulvio Massa,
Teresa Ringholz,
Francesca Provvisionato,
Ramón Vargas
Marcello Viotti,
English Chamber Orchestra
Audio CD: Claves
Cat: 50-9219-20
2000 Enrico Facini,
Elizabeth Norberg-Schulz,
Claudia Marchi,
Antonino Siragusa
Alberto Zedda,
Orchestra del Teatro Comunale di Bologna
Enregistrament en viu al Rossini Festival, Pesaro (6 d'agost de 2000)
CD: House of Opera
Cat: CD 706
2001 Andrea Carboni,
Gaia Matteini,
Silvia Vajente,
Samuele Simoncini
Giovan Battista Varoli,
I Solisti di Fiesole
(Enregistrament en viu al Teatro Comunale di Castiglion Fiorentino (Arezzo), Desembre)
Audio CD: Bongiovanni
Cat: GB 2316/7-2
2009 Daniele Zanfardino,
Olga Peretyatko,
Anna Malavasi,
José Manuel Zapata
Claudio Scimone,
Orchestra Haydn di Bolzano e Trento
Enregistrament en viu al Teatro Rossini de Pesaro (Agost 2009)
CD: premiereopera.net

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Notícia estrena al Palau de les Arts de València» (en castellà). lesarts.com. [Consulta: 30 octubre 2015].
  2. 2,0 2,1 2,2 Alier, 2001, p. 183.
  3. 3,0 3,1 3,2 Alier, 1986, p. 31.
  4. Vitoux, 1986, p. 141.
  5. 5,0 5,1 5,2 «Ressenya de l'òpera» (en anglès). Opera manager. [Consulta: 30 octubre 2015].
  6. Alier, 1986, p. 30.
  7. 7,0 7,1 Alier, 1986, p. 32.
  8. «Resum argumental» (en italià). La Fenice. [Consulta: 30 octubre 2015].
  9. Capon, Brian. «Discografia de l'òpera» (en anglès). Operadis. [Consulta: 29 octubre 2015].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Alier, Roger. Història de l'òpera italiana. Barcelona: Empúries, 1992. ISBN 9788475963570. 
  • Alier, Roger. Guía Universal de la ópera (en castellà). Barcelona: Edidiones Robinbook, 2001. ISBN 84-95601-19-2. 
  • Alier, Roger. Gioachino Rossini (en castellà). Barcelona: Edicions Daimon, 1986. ISBN 84-231-2852-0. 
  • Gossett, Philip; Brauner, Patricia. «La scala di seta». A: Amanda Holden. The New Penguin Opera Guide (en anglès). Nova York: Penguin Putnam Press, 2001. ISBN 0-14-029312-4. 
  • Osborne, Charles. The Bel Canto Operas of Rossini, Donizetti, and Bellini (en anglès). Portland, Oregon: Amadeus Press, 1994. ISBN 0-931340-71-3. 
  • Osborne, Richard. «La scala di seta». A: The New Grove Dictionary of Opera. Stanley Sadie (en anglès). Londres: MacMillan Publishers, Inc., 1998. ISBN 0-333-73432-7. 
  • Vitoux, Frédéric. Rossini. Madrid: Alianza, 1986. ISBN 84-206-8542-9. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]