La veritat sobre el cas del Sr. Valdemar

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de llibreLa veritat sobre el cas del Sr. Valdemar
(en) The Facts in the Case of M. Valdemar modifica
Valdemar-Clarke.jpg
modifica
Tipusconte modifica
Fitxa
AutorEdgar Allan Poe modifica
Llenguaanglès dels Estats Units modifica
PublicacióEstats Units d'Amèrica modifica, 1845 modifica
Creació1845 modifica
EdicióLa vérité sur le cas de M. Valdemar (en) Tradueix, The Facts in the Case of M. Valdemar (en) Tradueix, The Facts of M. Valdemar's Case (en) Tradueix i Mr. Valdemar (es) Tradueix modifica
Dades i xifres
TemaMagnetisme animal modifica
Gènerethriller, ficció de terror i falsa alarma modifica

La veritat sobre el cas del Sr. Valdemar (títol original en anglès: The Facts in the Casi of M. Valdemar), també conegut com L'estrany cas del Sr. Valdemar, és un conte de l'escriptor nord-americà Edgar Allan Poe publicat per primera volta al 1845 en la revista American Whig Review. Poe jugà amb l'ambigüitat del títol fins a admetre que era un treball purament imaginari dels seus Marginàlia. És un excel·lent exemple de conte de suspens i terror.

Argument[modifica]

El narrador, anomenat P., descriu l'interés creixent en el mesmerisme, una pseudociència consistent a imbuir al pacient en un estat hipnòtic per influència del magnetisme (que evolucionaria més endavant cap a la hipnosi). Remarca que, fins a on ell sap, ningú ha mesmeritzat un voluntari en el llindar de la mort, i té curiositat per saber-ne els efectes en un moribund.

El seu amic Valdemar, malalt terminal de tuberculosi, consent a fer l'experiment. Mentre Valdemar entra en trànsit, afirma primer que està morint, i després es mor. P. el deixa en un estat mesmèric durant set mesos, durant els quals manca de pols i respiració, i la seua pell es torna pàl·lida i freda.

P., en acabant, intenta despertar-lo, i en el transcurs de l'operació tot el cos de Valdemar degenera instantàniament, segons el conte, en «una massa quasi líquida d'odiosa i repugnant descomposició».

Publicació i acolliment[modifica]

La veritat sobre el cas del Sr. Valdemar es publicà alhora al desembre de 1845 en l'American Review: A Whig Journal, i al desembre del mateix any en el Broadway Journal.[1] Molts lectors, tant a Londres com als Estats Units, pensaren que la història era un reportatge periodístic, segons recull el mateix Poe en els seus Marginalia. Robert Collyer, un sanador anglés de visita a Boston, escrigué a Poe afirmant que ell mateix havia dut a terme un experiment semblant per reanimar un home declarat difunt (tot i que en realitat l'home resultà ser un mariner borratxo, reviscolat amb un bany calent). Un altre anglés, anomenat Thomas South, prengué nota de la història per al seu llibre Early Magnetism in its Higher Relations to Humanity, de 1846.[2]

A Anglaterra, la poeta Elizabeth Barrett admirà, dins del terror del conte, l'eficàcia de l'escriptura, i un grup de swedenborgians (seguidors de l'escriptor místic Emanuel Swedenborg) creia que narrava fets reals.[3]

El poeta virginià Philip Pendleton Cooke confessà a Poe que la història li hi havia terroritzat; que era «el més condemnadament versemblant, horrible, esborronador, impactant i enginyós capítol de ficció que ningú pogués concebre o dur a terme. Aquesta veu humana gelatinosa i viscosa! Mai s'havia sentit gens igual».[4]

Anàlisi[modifica]

El traductor de Poe al castellà, Julio Cortázar, en una ressenya del relat, diu que en La veritat... es revela com en cap altra obra la influència que tingué sobre l'autor la literatura efectista i amb pretensions científiques de la Blackwood's Magazine, revista anglesa famosa en la seua època, tot i que, continua Cortázar, «dels contes del Blackwood a Valdemar hi ha exactament la distància del periodista al poeta».[5]

En aquest sentit, Poe fa descripcions molt detallades i fins i tot amb alts nivells d'horror gràfic (anticipant d'alguna manera l'actual cinema gore). En un cert moment, per exemple, els ulls de Valdemar segreguen «un humor groguenc d'olor fortament acre i nauseabunda»; tot i que la imaginació morbosa de Poe arriba al cim expressiu en les línies finals:

« tot el seu cos alhora, en el lapse d'un sol minut o fins i tot menys, es contragué, s'ensorrà absolutament podrit entre les meues mans, i damunt el llit, davant els presents, no restà més que una massa quasi líquida d'odiosa, de repugnant descomposició. »

Aquestes fastigoses imatges inspirarien després molts autors del gènere macabre, incloent H. P. Lovecraft.[6] El mateix Lovecraft situa el conte, al costat de Manuscrit trobat en una ampolla, La narració d'Arthur Gordon Pym i altres, entre els més intensos contes d'horror de tipus sobrenatural, que «conferiren al seu autor un lloc inatacable com a pare i font de tota la ficció diabòlica moderna».[7]

Per a Hervey Allen, un dels principals biògrafs de Poe, els relats precursors de la ciència-ficció Von Kempelen i el seu descobriment, Revelació mesmèrica i La veritat sobre el cas del Dr. Valdemar suposaven sobretot una resposta al gran interés que despertaven entre el públic, en vida de Poe, els darrers descobriments relacionats amb la ciència i la pseudociència, als quals l'autor, però, no donava massa crèdit, a causa de «la seua fe absoluta en la raó, el seu menyspreu per les emocions vulgars i la seua confiança egotista en la pròpia capacitat d'anàlisi». El gran poder de fascinació d'aquests contes era a causa del mestratge de la seua execució. En aquest sentit, Allen afirma que hui dia centenars d'iniciatives semblants d'aquell temps romanen oblidades en volums polsegosos.[8]

En català, Valdemar significa vall de la mar. El nom suggereix alhora un estat sòlid i líquid, i això fa pensar en les línies finals del relat.[9]

La mort de Valdemar per tuberculosi i els intents d'endarrerir-la al més possible poden haver estat suggerits a l'autor per l'estat de la seua esposa, Virginia Clemm.[6] En el moment de la publicació del conte, a ella no li quedaven més que dos anys de vida; la seua mort també fou per tuberculosi. Els detalls tan exactes que traça Poe podrien haver estat suggerits pels patiments que estava assistint en la seua pròpia casa.[9] Poe també podria haver-se inspirat en l'espiritualista i sanador Andrew Jackson Davis, a les conferències del qual sobre mesmerisme havia assistit.[1]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Sova, Dawn B. Edgar Allan Poe: A to Z. New York City: Checkmark Books, 2001. ISBN 0-8160-4161-X p. 85
  2. Silverman, Kenneth. Edgar A. Poe: Mournful and Never-ending Remembrance. New York City: Harper Perennial, 1991. ISBN 0-06-092331-8 p. 294-5
  3. Walter, Georges. Poe. Anaya & Mario Muchnik, 1995. ISBN 84-7979-167-5 p. 341
  4. Meyers, Jeffrey. Edgar Allan Poe: His Life and Legacy. New York City: Cooper Square Press, 1992. ISBN 0-8154-1038-7 p. 179-80
  5. Cortázar, Julio. Notas a Cuentos 1 y 2 de Edgar Allan Poe. Tomo II. Madrid, 1977. ISBN 84-206-1278-2 p. 493
  6. 6,0 6,1 Silverman, Kenneth. Edgar A. Poe: Mournful and Never-ending Remembrance. New York City: Harper Perennial, 1991. ISBN 0-06-092331-8 p. 294
  7. Lovecraft, H. P.: assaig "El horror sobrenatural en la literatura", en Necronomicón II. La sombra más allá del tiempo. Barcelona. Barral Editores, 1976. ISBN 84-211-7376-6 p. 202-3.
  8. Trad. libre: [Enllaç no actiu] Universal Digital Library
  9. 9,0 9,1 Meyers, Jeffrey. Edgar Allan Poe: His Life and Legacy. New York City: Cooper Square Press, 1992. ISBN 0-8154-1038-7 p. 179

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: La veritat sobre el cas del Sr. Valdemar