Lactarius indigo
| Dades | |||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Bolet | |||||||||
| Taxonomia | |||||||||
| Superregne | Holomycota | ||||||||
| Regne | Fungi | ||||||||
| Fílum | Basidiomycota | ||||||||
| Classe | Agaricomycetes | ||||||||
| Ordre | Russulales | ||||||||
| Família | Russulaceae | ||||||||
| Gènere | Lactarius | ||||||||
| Espècie | Lactarius indigo Fr., 1838 | ||||||||
| Nomenclatura | |||||||||
| Basiònim | Agaricus indigo | ||||||||
| Sinònims | |||||||||
Lactarius indigo és una espècie de fong de l'ordre dels russulals (Russulales).[3] El seu basidiocarp es comestible i presenta colors que van des del blau fosc en espècimens frescos al gris blavós pàl·lid en els més vells. La "llet", o làtex, que flueix quan el teixit del bolet és tallat o trencat (una característica comuna a tots els membres del gènere Lactarius) també és de color blau indi, però lentament es torna verd en entrar en contacte amb l'aire. El píleu sol mesurar entre 5 i 15 centímetres de diàmetre, i l'estípit aconsegueix entre 2 i 8 centímetres de longitud i entre 1 i 2,5 cm de gruix.
És una espècie d'àmplia distribució, i pot trobar-se a l'est d'Amèrica del Nord, l'est d'Àsia i a Centreamèrica.[4][5] L. indigo creix tant en boscos caducifolis com de coníferes, on forma micorrizes amb roures i pins.
Taxonomia
[modifica]Va ser descrita per primera vegada en 1822 com Agaricus indigo pel micòleg nord-americà Lewis David de Schweinitz, i situada en el gènere Lactarius en 1838, pel suec Elias Magnus Fries.
Hesler i Smith, en el seu estudi de 1960 de les espècies nord-americanes de Lactarius, la defineixen com a espècie tipus de la subsección Caerulei, un grup caracteritzat pel seu làtex i el barret blaus.[6] El nom de l'espècie indigo significa, en llatí, "blau".[7] En anglès té diversos noms comuns com indigo milk cap —literalment "barret lletós indi"—,[8] indigo Lactarius —"Lactarius indi"—,[9] o blue Lactarius —"Lactarius blau".[10] Al centre de Mèxic, és conegut com a añil, blau, fong blau, zuin, zuine. A Veracruz i en Pobla també se l'anomena quexque (que significa "blava").[11]
Descripció
[modifica]Característiques microscòpiques
[modifica]Les espores són translúcides (hialines), de forma el·líptica o gairebé esfèriques. Les seves dimensions oscil·len entre 7 i 9 µm de llarg entre 5,5 i 7,5 d'ample.[12] Per mitjà del Microscopi electrònic de rastreig poden observar-se reticulacions en la superfície de les espores.[13] Els basidis sostenen quatre espores d'entre 37 i 45 µm de llarg i de 8 a 10 d'ample.[14] Els pleurocistidis tenen entre 40 i 56 µm de llarg i entre 6,4 i 8 d'amplada, i tenen forma de fus, amb l'àpex molt estret. Els cheilocistidis són abundants, i les seves dimensions oscil·len entre 40 i 45,6 µm de llarg i entre 5,6 i 7,2 d'ample.[15]

Espècies similars
[modifica]El característic color blau del cos fructífer i del làtex fa que aquesta espècie sigui fàcilment recognoscible. Existeixen altres Lactarius que presenten tonalitats blavoses:
- Lactarius paradoxus, trobada en l'est d'Amèrica del Nord,[16] el barret del qual és de color blau grisenc en la seva etapa jove, però el peu i el làtex són d'un color que oscil·la entre el marró vermellós i el marró blavó
- Lactarius chelidonium, el barret del qual pot ser blau grisenc, groguenc o marró groguenc, i làtex entre groguenc i marró
- Lactarius quieticolor, la carn del qual és blavosa al barret i entre taronja i taronja vermellós a la base del peu.[17]
Hàbitat i distribució
[modifica]Aquest bolet forma micorriza amb pins i roures, creixent sobretot durant la tardor. Es troba arreu del món amb l'excepció d'Europa.
Compostos bioactius
[modifica]El color blau de L. indigo es deu principalment al pigment químic anomenat azulè. El compost, 1-estearoiloximetilen-4-metil-7-isopropenazulè, extret i purificat del cos fructífer, és únic d'aquesta espècie.[18]
Referències
[modifica]- ↑ «Russulales News Nomenclature: Lactarius indigo». The Russulales News Team, 2007. Arxivat de l'original el 2011-06-06. [Consulta: 21 setembre 2009].
- ↑ Kuntze O.. Revisio Generum Plantarum (en llatí). Leipzig, Germany: A. Felix, 1891, p. 857.
- ↑ Hyde, K.D. 2024. The 2024 Outline of Fungi and fungus-like taxa. Mycosphere, 15(1): 5146-6239, Doi 10.5943/mycosphere/15/1/25, ISSN 2077 7019. Versió web.
- ↑ Watling, Roy. Tropical Mycology (en anglès). CABI, 2002, p. 6. ISBN 9780851997933 [Consulta: 2 març 2017].
- ↑ Flores, Roberto; Honrubia, Mario; Días, Gisela «Caracterización de cepas de Lactarius sección Deliciosi de Guatemala y su comparación con cepas europeas de L. deliciosus.» (en castellà). Revista mexicana de micología, 26, pàg. 51-55 [Consulta: 9 setembre 2012].
- ↑ Hesler, L. R., Smith, A. H. «Studies on Lactarius-I: The North American Species of Section Lactarius.». Brittonia, 12, 1960, p. 119-39. ISSN: 0007196X.
- ↑ Roody, W. C.. Mushrooms of West Virginia and the Central Appalachians. Lexington, Ky: University Press of Kentucky, 2003, p. 93. ISBN 0-8131-9039-8 [Consulta: 24=09-2009].
- ↑ Arora D.. Mushrooms Demystified: A Comprehensive Guide to the Fleshy Fungi. Berkeley, California: Ten Speed Press, 1986. ISBN 0-89815-169-4.
- ↑ Roody, W. C.. Mushrooms of West Virginia and the Central Appalachians. Lexington, Ky: University Press of Kentucky, 2003, p. 93. ISBN 0-8131-9039-8 [Consulta: 24=09-2009].
- ↑ Fergus, C. L.. Common Edible and Poisonous Mushrooms of the Northeast. Stackpole Books, 2003, p. 32. ISBN 978-0811726412 [Consulta: 24 setembre 2009].
- ↑ Montoya, L., Bandala, V. M. «Additional new records on Lactarius from Mexico». Mycotaxon, 57, 1996, p. 425-50. ISSN: 0093-4666.
- ↑ Roody, W. C.. Mushrooms of West Virginia and the Central Appalachians. Lexington, Ky: University Press of Kentucky, 2003, p. 93. ISBN 0-8131-9039-8 [Consulta: 24=09-2009].
- ↑ Montoya, L., Bandala, V. M. «Additional new records on Lactarius from Mexico». Mycotaxon, 57, 1996, p. 425-50. ISSN: 0093-4666.
- ↑ Hesler and Smith, p. 68.
- ↑ Montoya, L., Bandala, V. M. «Additional new records on Lactarius from Mexico». Mycotaxon, 57, 1996, p. 425-50. ISSN: 0093-4666.
- ↑ Miller, Jr., O. K. & Miller, H. H.,. North American Mushrooms: a Field Guide to Edible and Inedible Fungi. Guilford, Conn: Falcon Guide, 2006, p. 87. ISBN 0-7627-3109-5 [Consulta: 24 setembre 2009].
- ↑ Arora D.. Mushrooms Demystified: A Comprehensive Guide to the Fleshy Fungi. Berkeley, California: Ten Speed Press, 1986. ISBN 0-89815-169-4.
- ↑ Harmon, A.D.; Weisgraber, K. H.; Weiss, U. «Preformed azulene pigments of Lactarius indigo (Schw.) Fries (Russulaceae, Basidiomycetes)». Cellular and Molecular Life Sciences, 36, 1, 1979, p. 54-56. ISSN: 1420-682X.
Enllaços externs
[modifica]- hongosdelhaya.blogspot.com
- Mushroom Expert by Michael Kuo
- Rogers Mushrooms Arxivat 2008-07-05 a Wayback Machine. by Roger Phillips
- YouTube Video:Fongs del Parc "El Faig" - Lactarius indigo per Armando López i Juventino García, Institut de Genètica Forestal Universitat Veracruzana