Vés al contingut

Landa (vegetació)

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Landa florida a Kalmthout
Cabana coberta de pans d'herba de landa a Echten (Drenthe, Països Baixos)

La landa és una zona de vegetació de tipus matollar pròpia de l'Europa de clima atlàntic de substrats àcids i de les terres properes de clima plujós i on hi són abundants els brucs, les gatoses i les falgueres, entre altres plantes.[1] La landa espontània creix en zones en què l'estrès natural no permet que es formin boscs, com per exemple damunt de la línia arbòria i al costat de les torberes altes.[2] La major part de les landes atlàntiques són paisatges culturals conseqüència de l'agricultura i la ramaderia, i de l'extracció del pa d'herba com a fertilitzant, com a succedani de la palla als estables i com a material de construcció.

Des de la fi del segle xix la mecanització de l'agricultura, la reforestació, l'ús de fertilitzants, l'èxode rural i la urbanització van fer desaparèixer moltes landes, poc interessants perquè eren terres pobres sense gaire rendiment. Tot i això, sense intervenció humana o pasturatge intensiu, el paisatge de la majoria de les landes desapareixeria també i la natura evolucionaria vers ecosistemes més complexos (pastures, boscs) des que la capa d'humus comença a desenvolupar-se. La majoria de les landes que subsisteixen són parcs naturals que només es mantenen per una gestió meticulosa.[3] Els ramats de xais reintroduïts mantenen l'equilibri fràgil de la vegetació,[4] però per conservar —o recrear— el biòtop típic cal també organitzar incendis controlats i segar. Quan després d'uns anys, la capa d'humus ateny més de tres centímetres, la molínia comença embrostant la bruguera, la bruguerola i la gatosa, seguida per petits arbres i arbusts pioners.[3] Aleshores esdevé indispensable rascar el terra fins a la capa mineral i endur-se el rascat.[5][6]

A la landa seca creix principalment bruguerola i Deschampsia flexuosa. Hi proliferen també líquens com Cladonia rangiferina i altres cladònies. Els arbusts més freqüents són la ginesta i el ginebre comú. A les landes humides creix bruc, Molínia caerulea, herba de la gota, murta de Brabant, Gentiana pneumonanthe i Narthecium ossifragum.[2]

Els mamífers més freqüents són el conill, la llebre, diversos ratolins i guineus. Ocells típics són el gall de cua forcada, l'enganyapastors, el bitxac comú, la piula dels arbres, l'alosa vulgar i el botxí septentrional. A les àrees més humides habiten amfibis com la granota camperola, la granota roja i el gripau corredor. Pel que fa als rèptils, la landa és habitada pel llangardaix pirinenc, la sargantana vivípara, el vidriol, la colobra llisa, la serp de collaret i l'escurçó europeu.[2]

Característiques de l'ecosistema

[modifica]

La principal característica ecològica dels bruguerars és el baixíssim nivell de nutrients dels seus sòls, que afecta a gairebé tots els aspectes de la vida de l'ecosistema. Totes les plantes i animals que viuen en els bruguerars han de disposar d'algun mecanisme d'adaptació per a fer front a la relativa escassetat de substàncies químiques biològiques importants, com els fosfats i els nitrats. L'adaptació física més òbvia és la petita alçada de la majoria de les plantes dels bruguerars, que va unida a un ritme de creixement lent. El creixement lent sovint anul·la les descàrregues periòdiques de nutrients addicionals —per exemple, quan un animal mor i es descompon o quan s'alliberen masses de nutrients després d'un incendi forestal, que s'emmagatzemen en òrgans subterranis en lloc d'utilitzar-se per a augmentar la grandària de les parts de la planta per sobre del sòl. La presència de grans òrgans subterranis d'emmagatzematge llenyosos (lignotubercles) en molts dels arbustos i de grans tubercles, corms i bases foliars rics en carbohidrats en juncias i herbes significa que sol haver-hi una massa més elevada de teixit viu sota la superfície del sòl que sobre ella.[7]

Importància ecològica dels bruguerars

[modifica]

Els bruguerars són ecològicament importants per diverses raons, ja que contribueixen de manera significativa a la biodiversitat, els serveis ecosistèmics i la provisió d'hàbitats.

  • Punts calents de biodiversitat

Els bruguerars alberguen una gran varietat d'espècies vegetals i animals, incloses moltes que estan especialitzades en aquests hàbitats. Els arbustos i les herbes de baix creixement, típics dels bruguerars, com el bruc, el tojo i la ginesta, proporcionen hàbitats essencials per a una varietat d'invertebrats, ocells i mamífers. Moltes espècies que es troben en Els bruguerars estan adaptades a condicions difícils (sòl pobre i àcid, exposició freqüent al foc i el pasturatge). Aquests ecosistemes sovint alberguen espècies endèmiques, la qual cosa els converteix en fonamentals per a mantenir la biodiversitat.[8]

Els mamífers més freqüents són el conill, la llebre, diverses espècies de ratolins i guineus. Ocells típics són el gall lira comuna Lyrurus tetrix, l'enganyapastors (Caprimulgus europaeus), el bitxac comú (Saxicola rubicola), la piula dels arbres (Anthus trivialis), l'alosa comuna (Alauda arvensis) i l'escanyabruixots (Lanius excubitor). En les àrees més humides habiten amfibis com la granota camperola (Rana arvalis), la granota vermella (Rana temporària) i el gripau corredor (Epidalea calamita). Quant als rèptils, la landa és habitada pel llangardaix pirinenc (Lacerta agilis), la sargantana vivípara (Zootoca vivipara), la guineu, la colobra llisa europea (Coronella austríaca), la colobra de collaret (Natrix natrix) i l'escurçó comú europeu (Vipera berus).[2]

  • Emmagatzematge de carboni i protecció del sòl

Els bruguerars poden emmagatzemar carboni en forma de torba, especialment en regions on el sòl s'entolla. L'acumulació de torba en aquestes àrees ajuda a emmagatzemar carboni durant períodes llargs, contribuint a la regulació del clima en actuar com a embornals de carboni. La vegetació densa dels bruguerars ajuda a estabilitzar el sòl i prevenir l'erosió. Això és particularment important en àrees amb sòls arenosos o solts, on la cobertura vegetal ajuda a reduir l'erosió per vent i aigua.[9]

  • Suport als pol·linitzadors i cadenes alimentàries

Les flors de les plantes dels bruguerars, com el bruc, proporcionen nèctar a una varietat de pol·linitzadors, inclosos abelles, papallones i arnes. Això, al seu torn, fa costat a la xarxa tròfica més àmplia, beneficiant no sols als pol·linitzadors, sinó també a altres espècies que depenen d'ells com a font d'aliment. Els bruguerars proporcionen una base en la cadena alimentària, oferint aliment i refugi a una varietat d'herbívors, com a petits mamífers i insectes. Aquests herbívors, al seu torn, són preses de depredadors de nivell superior.[10]

  • Ecologia del foc i regeneració

Adaptades al foc: Els ecosistemes dels bruguerars sovint són propensos al foc, i moltes espècies estan adaptades al foc com a mitjà de regeneració. Els incendis poden buidar la vegetació morta, creant espai per al nou creixement i permetent que prosperin espècies resistents al foc. Aquest procés de regeneració ajuda a mantenir la salut de l'ecosistema i promou la biodiversitat. Els incendis regulars de baixa intensitat prevenen la successió cap a ecosistemes forestals, mantenint l'hàbitat de la landa. Sense foc, aquestes àrees podrien finalment tornar-se cobertes per espècies lletoses, perdent les seves comunitats vegetals característiques.[11]

  • Significat cultural i històric

Històricament, Els bruguerars han estat utilitzades per a pasturatge, recol·lecció de llenya i agricultura. Aquestes activitats han modelat l'estructura dels hàbitats dels bruguerars, creant un paisatge que dona suport a una varietat de vida vegetal i animal. Moltes àrees de landa tenen un valor cultural, i les pràctiques tradicionals de maneig de la terra, com la crema controlada, han jugat un paper important en la configuració de la biodiversitat d'aquests ecosistemes. La seva preservació ajuda a mantenir paisatges culturals que són importants per al patrimoni humà.[12]

  • Regulació de l'aigua

Els bruguerars poden actuar com a amortidors per a la regulació de l'aigua, absorbint i alliberant lentament aigua. Això ajuda a reduir el risc d'inundacions i mantenir l'equilibri hidrològic en les àrees circumdants. Sovint formen part de conques hidrogràfiques, donant suport al cicle de l'aigua tant en àrees altes com baixes.[13]

Condicions

[modifica]

Els bruguerars es veuen afavorits quan les condicions climàtiques són típicament dures i seques, sobretot a l'estiu, i els sòls són àcids, de baixa fertilitat, i sovint arenosos i de molt lliure drenatge; pot haver-hi un pantà quan el drenatge és escàs, però normalment la seva extensió és petita. Els bruguerars estan dominats per arbustos baixos, de 20 centímetres a 2 metres d'altura.

La vegetació dels bruguerars pot ser extremadament rica en espècies vegetals, i els bruguerars d'Austràlia alberguen unes 3.700 espècies endèmiques o típiques, a més de nombroses espècies menys restringides.[14] Els bruguerars fynbos de Sud-àfrica són els segons en biodiversitat vegetal, després de les selves tropicals, amb més de 7.000 espècies.[15] En marcat contrast, les diminutes bosses de bruguerars a Europa estan extremadament depauperades amb una flora que consisteix principalment en Calluna vulgaris, Erica i Ulex.

La fauna dels bruguerars solen ser espècies cosmopolites de la regió.[14][15] En els bruguerars depauperats d'Europa, les espècies d'ocells solen ser més característiques de la comunitat, i entre elles es troben l'esparver cendrós i la titeta dels arbres. A Austràlia, la fauna aviària dels bruguerars està dominada pels ocells que s'alimenten de nèctar, com el mielero i el loriketa, encara que també són comuns en els bruguerars australians altres nombrosos ocells, des de l'emú fins l'àguila. Entre els ocells dels fynbos sud-africans es troben els ocells del sol, les busqueretes i els llocs. Els bruguerars són també un excel·lent hàbitat per als insectes, com les formigues, les arnes, les papallones i les vespes. Un exemple d'organisme restringit als bruguerars és la papallona blava platejada, Plebejus argus.[16]

Grau d'obertura

[modifica]

Els arbustos baixos (petits arbustos amb una altura entre 0,5 i 2 metres: bruc, ginesta, nabiu, etc.) tenen un índex de cobertura superior al dels arbustos alts (arbres de més de 2 metres d'altura: pi, serbal, roure, etc.), l'índex del qual no supera el 25%. Aquest índex de cobertura permet determinar el grau de tancament del matoll: matoll clar (cobertura d'arbustos baixos < 30% i menys del 10% d'arbustos alts), matoll semiobert (30% < cobertura d'arbustos baixos < 60%), matoll tancat (cobertura d'arbustos baixos > 60% i d'arbustos alts < 25%), matoll arbrat (cobertura d'arbustos baixos > 60% i cobertura d'arbustos alts entre 25% i 50%).[17]

L'avaluació de l'índex d'arbustització mitjançant matolls (més del 75%, el mitjà es considera com a matoll) permet avaluar les amenaces de tancament de l'entorn. El tipus de colonització dels arbustos, definit per la seva disposició dins del mitjà (homogènia, en la vora o en taques formant un mosaic) i per les espècies presents, permet comprendre millor el seu desenvolupament.[18]

Bruguerars antropogènics

[modifica]
Cabanya coberta de bruguerars a Echten (Drenthe, Països Baixos).

Els hàbitats de bruguerars antropogènics són un paisatge cultural que pot trobar-se a tot el món en llocs tan diversos com el nord i l'oest d'Europa, Amèrica, Austràlia, Nova Zelanda, Madagascar i Nova Guinea.

Aquests bruguerars es van crear o van ampliar originalment gràcies a segles de tala de la vegetació natural dels boscos i arbredes, mitjançant el pasturatge i la crema. En alguns casos, aquest desmunt va ser tan gran que algunes parts dels bruguerars han donat pas a taques obertes de pura sorra i dunes de sorra, amb un clima local que, fins i tot a Europa, pot aconseguir temperatures de 50 graus Celsius l'estiu, assecant la taca de sorra que voreja el bruguerar i augmentant encara més la seva vulnerabilitat als incendis forestals. Referint-se als bruguerars d'Anglaterra, Oliver Rackham diu: "Els bruguerars són clarament el producte de les activitats humanes i han de gestionar-se com a bruguerars; si es descuren es converteixen en boscos".[19]

A partir de finals del segle xx ha apreciat molt més el valor de conservació d'aquests bruguerars creats per l'home, a causa del seu valor cultural històric com a hàbitat;{ en conseqüència, la majoria dels bruguerars estan protegits. No obstant això, també estan amenaçats per la incursió d'arbres a causa de la interrupció de les tècniques de gestió tradicionals, com el pasturatge i la crema, que mediaven en els paisatges. Alguns també estan amenaçats per l'expansió urbana. Els bruguerars antropogènics es mantenen artificialment mitjançant una combinació de pasturatge i cremes periòdiques (conegudes com swailing),[20] o (rarament) la sega; si no es mantenen així, són ràpidament recolonitzats per boscos o arbredes. Les espècies arbòries recolonizadoras dependran del que estigui disponible com a font local de llavors, per la qual cosa poden no reflectir la vegetació natural abans que el bruguerar s'establís.

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Landa (vegetació)». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia.
  2. 1 2 3 4 «Inleiding heide & stuifzand» (en neerlandès). Vereniging van Bos- en Natuurterreineigenaren. [Consulta: 31 agost 2015].
  3. 1 2 Mertens, Dirk; Meyer, Traute; Wormanns, Stefan; Zimmermann, Mathias. 14 Jahre Naturschutzgroßprojekt Lüneburger Heide (14 anys d'un gran projecte de protecció de la natura a la landa de Lüneburg) (en alemany). Niederhaverbeck: NSP, 2007, p. 28-29 (VNP-Schriften).
  4. ↑ Jurkschat, Michael. «Heidepflege mit Schafen (Manteniment de la landa amb ovelles)». Frankfurt (Oder): Landesamt für Ländliche Entwicklung, Landwirtschaft und Flurneuordnung. Arxivat de l'original el 2014-04-07. [Consulta: 31 agost 2015].
  5. ↑ Oschmann, Franz. «Plaggen (oder Schoppern) von Heideflächen». NABU, 04-12-2011. Arxivat de l'original el 2015-11-25. [Consulta: 31 agost 2015].
  6. ↑ van Ormelingen, Jan. «Heideherstel op 's-Hertogenheide (1)» (en neerlandès). Brussel·les: Agentschap Onroerend Erfgoed, 09-03-2015.
  7. ↑ William Bowman, Sally Hacker. Ecology. (2023). 744 pàg. ISBN 0197614043, ISBN 978-0197614044
  8. ↑ Pascault, Benoît. La lande, ressource pastorale des Cévennes vivaroises (2010) Conservatoire Rhône-Alpes des Espaces Naturels. 48 pages
  9. ↑ Aerts, R. & Chapin, F. S. (2000). The Mineral Nutrition of Wild Plants Revisited: A Re-evaluation of Processes and Patterns. Advances in Ecological Research, Volume 30. Academic Press. Pages 1-67. ISBN: 978-0120035301.
  10. ↑ Potts, S. G., Biesmeijer, J. C., Kremen, C., Neumann, P., & Schweiger, O. (2010). Global pollinator declines: Trends, impacts and drivers. Trends in Ecology & Evolution, 25(6), 345-353. Elsevier. ISBN: 978-0123756691.
  11. ↑ Bond, W. J., & Keeley, J. E. (2005). Fire as a Global 'Herbivore': The Ecology of Flammable Ecosystems. Trends in Ecology & Evolution, 20(7), 387-394. Elsevier. ISBN: 978-0125031607.
  12. ↑ Bender, D. A., & Kreft, H. (2016). Pastoralism, Land Use, and Landscape Change in the West: An Environmental History of the British Isles. Routledge. ISBN: 978-1138890507.
  13. ↑ Bragg, O. M., & Lindsay, R. (2003). The Ecology of Lowland Heaths. Cambridge University Press. ISBN: 978-0521532717.
  14. 1 2 Specht, R.L. 'Heathlands' in 'Australian Vegetation' R.H. Groves ed. Cambridge University Press 1988
  15. 1 2 "Montane fynbos and renosterveld". Terrestrial Ecoregions. World Wildlife Fund.
  16. ↑ Dennis, Roger L.H.; Sparks, Tim H. «When is a habitat not a habitat? Drastic changes in resource use under different climatic conditions for the Plebejus argus butterfly». Biological Conservation, 129, 2006, p. 291-301. DOI: 10.1016/j.biocon.2005.10.043.
  17. ↑ Benoît Pascault. La lande, recurso pastoril de las Cévennes vivaroises. Conservatorio Rhône-Alpes de Espacios Naturales, 2010, p. 6 i 11.
  18. ↑ Conocimiento y conservación de praderas secas 2013-2014, Asociación Nature Vivante, p. 42
  19. ↑ Rackham, Oliver. La historia del campo. Phoenix, 1997, p. 282.
  20. ↑ «Dartmoor fire 'largest in years'». BBC News, 07-04-2013.

Bibliografia

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Landa
  • Herrmann Cordes (ed.): Reserva natural de Lüneburg Heath. Historia – ecología – conservación de la naturaleza. Hauschild, Bremen 1997, ISBN 3-931785-36-X.
  • Heinz Ellenberg, Christoph Leuschner : Vegetación de Europa Central con los Alpes. Desde una perspectiva ecológica, dinámica e histórica (= UTB Botánica, Ecología, Ciencias Agrícolas y Forestales, Geografía 8104). Sisena edició, completamente revisada y muy ampliada. Ulmer, Stuttgart 2010, ISBN 978-3-8001-2824-2.
  • Gert Gröning, Uwe Schneider: La salud en el parque y el jardín. Sobre la historia y el significado del motivo del brezo en la cultura del jardín (= Serie Verde 19). Wernersche Verlagsgesellschaft, Gusanos 1999, ISBN 978-3-88462-158-5.
  • Thomas Kaiser, entre otros: Plan de mantenimiento y desarrollo del gran proyecto de conservación de la naturaleza de Senne. Asociación de propósito especial para el parque natural de Eggegebirge y el bosque de Teutoburgo, Detmold 2007, ISBN 978-3-00-021675-6.
  • Karl-Josef Nick: Reflexiones sobre la creación, desarrollo y preservación del paisaje sanitario. En: Historia de Emsland. Vol. 18, 2011, ISSN 0947-8582, pàgs.
  • Norbert Fischer, Ansgar Hoppe y Hansjörg Küster : Deriva de arena y gestión de la escasez en paisajes de brezales. En: Artículos de Hesse para la investigación popular y cultural. Nuevo episodio 52, 2016: Investigación ambiental, pàgs. 25–36.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Landa_(vegetació)&oldid=37359198»