Las Siete Partidas

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de llibreLas Siete Partidas
Partidas.jpg
Portada de Las Siete Partidas, de l'edició de 1555, glossada per Gregorio López.
Tipus codi
Fitxa tècnica
Autor

(?)

Mestre Jacobo
Juan Alfonso
mestre Roldán
Fernando Martínez de Zamora
Llengua castellà antic
Publicació Espanya, segle XIII
Editor Alfons X el Savi
Detalls de l'obra
Tema Dret civil, penal, administratiu, familiar, mercantil
Filosofia del dret
Modifica les dades a Wikidata

Las Siete Partidas (o simplement Partidas) és un cos normatiu redactat en la Corona de Castella, durant el regnat d'Alfons X (1252-1284), amb l'objectiu d'aconseguir una certa uniformitat jurídica del Regne. El seu nom original era Libro de las leyes, i cap al segle XIV va rebre la seva actual denominació, per les seccions en què es trobava dividida.

Aquesta obra es considera un dels llegats més importants de Castella a la història del Dret, en ser el cos jurídic de més àmplia i llarga vigència a Hispanoamèrica (fins al segle XIX). Fins i tot se li ha qualificat de «enciclopèdia humanista», doncs tracta temes filosòfics, morals i teològics (de vessant greco-llatina), encara que el propi text confirma el caràcter legislatiu de l'obra, en assenyalar al pròleg que es va dictar en vista de la confusió i abundància normativa i solament perquè per elles es jutgés.

Antecedents[modifica]

Redacció[modifica]

D'acord amb un dels còdexs més antics de Las Siete Partidas, aquestes es van redactar entre el 26 de juny de 1256 i el 28 d'agost de 1265 per una comissió composta pels principals juristes castellans de l'època, sota la direcció d'Alfons X. També s'han assenyalat com a possibles períodes de redacció: 1254 a 1261; 1256 a 1263 i 1251 a 1265. En tot cas, la majoria dels autors estima que no s'hauria acabat sinó fins al 1265.

Segons la teoria tradicional, compartida per Francisco Martínez Marina i Antonio Solalinde, van ser redactades per una comissió de juristes o per la cancelleria real, i la intervenció del rei Alfons X s'hauria limitat a indicar la finalitat del text i les matèries a tractar, a més d'encarregar-se de revisar i esmenar personalment el treball de la comissió. Haurien integrat aquesta comissió: el mestre Jacobo, el de les lleis; Juan Alfonso, un notari lleonès; el mestre Roldán; i Fernando Martínez de Zamora, un dels primers juristes castellans.

Al segle XVIII el jesuïta Andrés Marcos Burriel (1719-1762) va postular que el rei era el sol autor de l'obra, una teoria descartada avui. No obstant això, a causa de l'existència d'altres textos atribuïts habitualment a Alfons X (el Setenario, el Fur Real i l'Espéculo), que haurien estat elaborats dins del mateix període (1254 a 1256) i que presenten importants coincidències entre si i amb Las Partidas, més la imprecisió de les denominacions utilitzades en l'època, ha sorgit un important debat científic entorn de les obres alfonsines, sense resultats concloents sobre l'autoria de moment.

Aquest interès es va iniciar, principalment, amb el qüestionament cap a l'autoria de Las Siete Partidas a l'article «El Llibre de les Lleis d'Alfonso el Sabio. Del Espéculo a Las Partidas» (1951-1952) d'Alfonso García-Gall, seguit per altres treballs. García-Gall va postular que Las Partidas no eren obra d'Alfons X o que no es van acabar durant el seu regnat, doncs haurien estat redactades al segle XIV, molt després de la mort del rei el 1284, i que serien una variant del Espéculo. Va fonamentar la seva posició en què les primeres referències fidedignes de Las Partidas, o sigui, altres textos que feien esment de la seva existència, procedien de començaments del segle XIV i que el coneixement a la península ibèrica, dels materials o fonts que van inspirar l'obra, hauria estat posterior a la de redacció atribuïda pel còdex.

De tota manera, se segueix considerant Alfons X com a autor, almenys de la versió original, qualsevol hagi estat la seva participació com es fa amb les grans obres d'aquest gènere, que s'atribueixen al monarca o governant que les va dictar, encara que se sàpiga que no va intervenir en la seva redacció (com el cas, del Codi de Hammurabi i Hammurabi i del Corpus Iuris Civilis i Justiniano).

Finalitat[modifica]

Alfonso X i la seva cort.

Quant a la seva finalitat, s'ha sostingut que Las Partidas es van atorgar com a text legislatiu i no com a obra doctrinal, malgrat el seu contingut, de vegades, més filosòfic que legal, la qual cosa es confirmaria per l'expressat al seu pròleg (que indica que es van dictar només perquè per elles es jutgés).

García-Gall sosté que per la resistència de la noblesa castellana, després de les Corts de Zamora de 1274 la seva aplicació es va relegar als plets del rei, és a dir, als casos reservats a l'exclusiu coneixement de la cort real, mentre que els plets foreros serien resolts conforme al dret foral. Per això, en la pràctica hauria quedat com una obra doctrinal fins a la «promulgació tardana» de 1348, realitzada per Alfons XI de Castella. A més, l'oposició dels nobles explicaria les diferències entre les diferents versions de la primera partida.

De tota manera, si va ser redactada amb la finalitat de ser un codi legal, s'ha discutit quin hauria estat realment el seu objectiu. Crucial importància té l'anomenat Dato de l'Imperi, és a dir, l'intent d'Alfons X d'obtenir la corona del Sacre Imperi Romanogermànic, doncs Alfons X hauria tingut el propòsit de redactar un dret de validesa universal aplicable a tot l'Imperi.

En aquesta línia argumental, Aquilino Iglesias va indicar el 1996 que Las Partidas no posseeixen referències a l'organització territorial castellana. Uns altres, entre els quals es troba García-Gall, van argumentar que, si bé la figura de l'emperador hi apareix sobre els reis, també, la figura dels reis en alguns punts apareix per sobre l'emperador, i que es van redactar en castellà, en comptes de ser redactades en llatí.

La veritat és que Las Partidas (inclòs el pròleg) no fa referència alguna a l'intent d'aconseguir la corona imperial. A més, hi ha autors, com Juan Escudero (deixeble de García-Gall), que hi han trobat referències a l'organització territorial pròpia de Castella, com les viles. Per això, s'estima habitualment que Alfons X buscava a unificar jurídicament el regne, no per la via local com el seu pare Ferran III (a través de la concessió d'un mateix fur a diverses localitats) sinó per mitjà d'una norma general aplicable a tot el territori.

Promulgació[modifica]

Portada de Las Siete Partidas, d'un incunable imprès el 24 de desembre de 1491, situat a la Biblioteca Nacional de Xile

Es desconeix si van ser promulgades per Alfons X. Alguns autors així ho creuen i afirmen que el destronament del rei savi pel seu fill Sanç IV hauria suspès la seva vigència. En aquesta línia, Gaspar Melchor de Jovellanos va sostenir el 1797 que els descendents de Sanç IV van fer desaparèixer el document de promulgació perquè les seves disposicions posaven en dubte els seus drets a la corona, ja que elles estableixen el dret de representació en la successió al tron.

Sense perjudici de l'anterior, Las Partidas van adquirir força legal amb Alfons XI, en ser incorporades en l'ordre de prelació establert per la llei 1ª del títol 28 de l'Ordenament d'Alcalá de 1348. Aquest fet és considerat, pels autors que estimen que no van ser promulgades per Alfons X, com una «promulgació tardana».

Fonts d'inspiració[modifica]

Las Siete Partidas es caracteritzen per ser un text de Dret comú (basat en el Dret romà justinianeu, canònic i feudal). Diverses van ser les seves fonts, entre les principals, es troba el Corpus Iuris Civilis; les obres de glossadors i de comentaristes (romanistes), com Acursio i Azzo; textos de dret canònic com les decretales de Gregori IX i l'obra de sant Ramon de Penyafort; i alguns furs i costums castellans.

A les anteriors, es van afegir obres filosòfiques d'Aristòtil, Sèneca i Boeci; la Bíblia i textos de la Patrística; obres d'Isidoro de Sevilla i Tomàs d'Aquino; el Libri Feudorum (compilació de dret feudal lombard); els Rols d'Olerons (col·lecció de dret mercantil); la Doctrinal dels judicis i les Flors del Dret del mestre Jacobo, el de les Lleis; i la Margarida dels pleytos de Fernando Martínez de Zamora.

Estructura i contingut[modifica]

L'obra abasta tot el saber jurídic de l'època dins d'una visió unitària, per això se li ha considerat una summa de dret. Tracta, entre altres matèries, de dret constitucional, civil, mercantil, penal i processal.

Estan redactades en castellà, d'un polit estil literari, i inspirades en una visió teologal del món. Posseeix un pròleg, que assenyala l'objecte de l'obra, i set llibres anomenats Partidas, que comencen amb una lletra del nom del rei savi, component un acròstic (A-L-F-O-N-S-O). Cada partida es divideix en títols (182 en total), i aquests en lleis (2.683 en total).

Les seves disposicions van acompanyades de cites a autors i obres, al·legories i exemples i, especialment, d'una exposició raonada dels seus orígens i fonaments (etimològics, religiosos, filosòfics i històrics), per la qual cosa no són merament prescriptives. Les contradiccions entre algunes disposicions serien producte de l'esquema de treball utilitzat en la seva elaboració, on cada partida hauria estat redactada per una persona diferent.

Partida Primera[modifica]

Código de Las Siete Partidas, dins "Els Códigos Españoles Concordados i Anotados", de 1872.

La primera partida comprèn 24 títols i 516 lleis. Comença tractant de les fonts del dret (en el títol I), una simbòlica portada de l'obra. Tracta de la llei i la defineix apuntant al seu contingut (1,1,4), la qual cosa produeix efectes respecte a la seva obediència (lleis justes i injustes); es refereix a la forma d'elaboració de bones lleis, relacionant la potestat de govern amb l'autoritat del saber (1,1,9) i classifica les lleis en canòniques i seculars (1,1,3).

Esmenta les condicions que ha de reunir un bon legislador: tenir Déu present, estimar la justícia, tenir coneixements de dret i estar disposat a esmenar o mudar les lleis quan anés necessari (1,1,11). Finalment estableix els requisits validesa i la força que posseeix el costum, és a dir, segons la llei, fora de la llei i contra la llei (1,2,5)

Després es dedica al dret canònic, o sigui, a matèries eclesiàstiques. Es refereix als dogmes i sagraments, l'organització de l'Església, prerrogatives i obligacions dels clergues i al dret d'asil a les esglésies.

Existeixen importants diferències entre les versions d'aquesta partida. Serien producte d'una reelaboració, que s'hauria fet amb l'objecte de limitar les facultats reals, davant el rebuig expressat pels nobles al text original, que reafirmava el poder del monarca enfront d'aquests. Aquesta situació també explicaria l'anomenada «promulgació tardana».

Partida Segona[modifica]

La segona partida posseeix 31 títols i 359 lleis. Es refereix al poder temporal, és a dir, els emperadors, reis i uns altres grans senyors (dret públic). Distingueix entre poder espiritual i temporal i reconeix una dualitat en l'estructura del poder i una relació d'harmonia entre ambdós mons.

Estableix importants disposicions de dret polític (2,1,5), en referència al rei, l'origen i fi del poder, i la relació de comandament i obediència, fundada en la fe i la raó. Tracta dels drets i deures del rei envers Déu, el poble i la terra i els drets i deures del poble envers Déu, el rei i la terra. A més tracta de la família i successió real i regula la successió en la Corona de Castella (2,15,2). Aquesta normativa resulta de rellevància, doncs va ser la tradicional a Castella fins a la promulgació de la Llei de Successió Fonamental per disposició del rei Felip V; en temps de Ferran VII va tornar a entrar en vigor la successió establerta en Las Partidas i actualment es troba recollida en la Constitució espanyola de 1978. Es tanca amb una part dedicada a la universitat (2,31,1), una de les institucions baixmedievals més importants.

Partida Tercera[modifica]

La tercera partida posseeix 32 títols i 543 lleis. Tracta de la justícia i l'administració de justícia. Es refereix al procediment civil i a l'imperi judicial, sent el seu tema principal el procés: les persones que intervenen en el judici i el dret procedimental.

Successivament es refereix al demandant i demandat; els jutges (3,4,3) i advocats (3,4,6); els terminis i mitjans de prova, entre els quals s'inclou a l'escriptura pública (3,18,1) i, per això, es refereix als escribanos (3,19,1); les sentències; i els recursos o alçades contra aquestes. Acaba tractant del domini (3,28,1), reconeixent l'existència de certs béns comunals; de la possessió (3,30,1); la prescripció; la usucapió; i de les servituds.

Partida Quarta[modifica]

La quarta partida posseeix 27 títols i 256 lleis i tracta el dret de família i altres vincles permanents entre persones, diferents del matrimoni i del parentiu.

Tracta dels esponsals (4,1,2); el matrimoni (4,2,1), subjecte al dret canònic (capacitat, forma i validesa); el divorci (no com a dissolució del vincle matrimonial, sinó com a separació de «jaç i sostre»); la filiació legítima i la filiació il·legítima (4,14,1); la pàtria potestat; l'esclavitud (4,23,8), reconeixent-la com «la més vil cosa d'aquest món» després del pecat; l'estat de les persones (lliure i esclau; gentilhome i persona comuna; clergue i laic; fills legítims i il·legítims; cristians i moros o jueus; home i dona); el vassallatge i els feus; i els vincles d'amistat.

Partida Cinquena[modifica]

La cinquena partida posseeix 15 títols i 374 lleis. Tracta actes i contractes de dret privat.

Tracta del contracte de mutu, prohibeix el cobrament d'interessos o usura; de comodat; de dipòsit; de donació; de compravenda, amb la distinció entre títol i manera d'adquirir (provinent del dret romà); de permuta; de l'arrendament; de companyia o societat; d'estipulació o promesa; i de la fiança i l'empenyorament (hipoteques i peces). Es refereix, també, al pagament i a la cessió de béns. Així mateix, inclou importants normes de dret mercantil.

Partida Sisena[modifica]

La sisena partida posseeix 19 títols i 272 lleis. S'ocupa del dret successori (successió per causa de mort) i de les guardes. Estableix normes sobre l'estatut jurídic de l'orfe. Es refereix a la successió testada i al testament (6,1,1); a la legítima i, breument, a la successió intestada (6,13,1). Regula les tuteles i curateles (guardes) i la figura de la restitutio in integrum.

Partida Setena[modifica]

La setena i última partida posseeix 34 títols i 363 lleis. Es dedica al dret penal i processal penal, és a dir, als delictes i al procediment penal (de caràcter inquisitivo). A més inclou referències a l'estatut jurídic dels musulmans i jueus. Admet el turment davant la insuficiència d'altres proves del delicte, establint els requisits de procedència o exclusió (7,1,26 i 7,30,1).

Gran part està dedicada a diversos delictes (que denomina errades), entre ells: la traïció contra el rei (falta de fidelitat); la falsedat; en els homicidis distingeix tres situacions: homicidi delicte (dolós), accidental i en defensa pròpia; els delictes contra l'honra; els robatoris, furts i danys, distingint clarament el robatori del furt; els enganys i estafes; l'adulteri, el incest, la violació, la sodomía, la alcahuetería i la fetilleria; la heretgia, el suïcidi i la blasfèmia.

Distingeix el fet comès per un inimputable (entre altres, el boig i el menor de deu anys) del realitzat per una persona que posseeix imputabilidad. A més, reconeix la figura de la temptativa i del delicte consumat (7,31,2) i preveu certes formes d'instigació i complicitat. Així mateix, contempla circumstàncies eximentes, atenuants i agreujants (7,31,8) i s'ocupa de la presó, establint normes pel alcaid (7,29,8).

Estableix que la finalitat de la pena (7,31,1) és la retribució (càstig pel fet) i la prevenció general (mitjà d'intimidació general, perquè el fet no es repeteixi). Contempla set espècies de penes (7,31,4), consagrat el caràcter públic de l'activitat repressiva (les quatre primeres per a les errades majors i les altres per les errades menors): pena de mort o pèrdua d'un membre; treball perpetu; desterrament perpetu amb confiscació de béns; presó perpètua; desterrament perpetu sense confiscació de béns; infàmia o pèrdua d'algun ofici; i assots o ferides públiques, o exposició al costell, nu i untat en mel per sofrir les molèsties de les mosques. Las Partidas, imitant al Digesto i a les Decretals, acaba amb un títol sobre regles de dret.

Edicions[modifica]

Segell de l'impressor de l'edició realitzada a Sevilla a l'octubre de 1491.

A més dels diversos manuscrits i copies des del segle XV van sortir tres edicions impreses:

  • Edició amb glossa d'Alonso Díaz de Montalvo, realitzada a Sevilla el 1491. Va tenir vuit reimpressions fins a 1528.
  • Edició amb glossa de Gregorio López, publicada a Salamanca el,1555. Va tenir quinze reimpressions fins a 1855. Va rebre sanció oficial per Real cèdula de 7 de setembre de 1555. Va ser la més utilitzada a Hispanoamèrica.
  • Edició de la Real Acadèmia de la Història, de 1807. Declarada oficial per Real ordre de 8 de març de 1818.

Influència i importància[modifica]

Las Siete Partidas, obra clau del'activitat legislativa d'Alfons X, representa l'apogeu de la recepció del dret comú (de base romà-canònica) a Castella i, a part, constitueix una de les obres jurídiques més importants de l'Edat Mitjana.

L'art de l'exposició i la bellesa del llenguatge utilitzats li van brindar considerable prestigi dins i fora de la Corona de Castella, conegudes en tot l'Occident cristià. A les universitats de l'època va servir de text d'estudi i, a més, va ser traduïda a nombroses llengües entre d'altres, al català, portuguès, gallec i anglès.

Asi mateix, va ser un dels textos legals més importants de l'ordenament de Castella (per la seva utilització, a causa de l'extensió de les matèries regulades) i, posteriorment, de l'Imperi espanyol. Es van introduir a l'Amèrica espanyola, amb el dret castellà, i a Brasil, juntament amb el dret portuguès, des de l'inici de l'expansió al Nou Món.

El seu contingut va abastar gairebé totes les manifestacions de la vida, des del dret polític i civil fins al penal, passant per la família, successions, negocis jurídics i procediments judicials. Només no va incloure matèries contemplades en legislacions posteriors, com el dret canònic post-tridentino, el dret successori de les Lleis de Toro i els aspectes particulars de l'Amèrica espanyola, regulats pel dret indiano.

Van regir a Hispanoamèrica fins a l'època de les codificacions (1822-1916) i fins i tot van arribar a regir als Estats Units, fins a principis del segle xix, en territoris que van pertànyer amb anterioritat a l'Imperi espanyol (com Louisiana). A part, van servir de fonament legal a la formació de les juntes governatives que, tant a Espanya com a Amèrica, es van constituir després de la captivitat del rei Fernando VII, producte de la invasió francesa.

Finalment, encara que les codificacions van posar fi a l'aplicació de Las Partidas, aquest fet no va suposar la desaparició del Dret contingut en elles, ja que bona part es va traspassar als codis dels països hispanoamericans (especialment als codis civils).

Vegeu també[modifica]

Bibliografia[modifica]

Fonts primàries[modifica]

  • Las Siete Partidas.- Madrid: Lex Nova, 1989.- ISBN 84-7557-283-9 (edició facsimilar de l'edició de 1491, amb glosses d'Alonso Díaz de Montalvo; accés a l'exemplar de l'edició d'octubre de 1491; accés a l'edició de desembre de 1491).
  • Las Siete Partidas.- BOE, 1999 - ISBN 84-340-0223-X (edició facsimilar de l'edició de 1555, amb glosses de Gregorio López).

Fonts secundàries[modifica]

  • Arias Bonet, Juan Antonio. «La primera Partida y el problema de sus diferentes versiones a la luz del manuscrito del British Museum». A: Alfonso X el Sabio: Primera Partida según el manuscrito Add. 20.787 del British Museum. Valladolid: Universitat de Valladolid, 1975, p. XLVII-CIII. ISBN 84-600-6717-3. 
  • Arias Bonet, Juan Antonio «Sobre presuntas fuentes de las Partidas». Revista de la Facultad de Derecho de la Universidad Complutense, Número extraordinario, julio 1985, pàg. 11-23.
  • Bravo Lira, Bernardino «Vigencia de las Siete Partidas en Chile». Jurídica de Chile [Santiago de Chile], 1989, pàg. 89-142.
  • Craddock, Jerry R. «La cronología de las obras legislativas de Alfonso X el Sabio». Anuario de Historia del Derecho Español, 51, 1981, pàg. 365-418.
  • Craddock, Jerry R. The legislative works of Alfonso X, el Sabio: a critical bibliography. London; Wolfeboro, NH, USA: Grant & Cutler, 1986. ISBN 8459917452. 
  • Craddock, Jerry R. «El Setenario: última e inconclusa refundición alfonsina de la primera Partida». Anuario de Historia del Derecho Español, 56, 1986, pàg. 441-466.
  • Craddock, Jerry «Nota cronológica inserta en el prólogo de las Siete Partidas. Edición crítica y comentario». Al-Andalus: revista de las Escuelas de Estudios Árabes de Madrid y Granada, 39, 1, 1974, pàg. 363–406. ISSN: 0304-4335.
  • Craddock, Jerry. "Palabra de rey": Selección de estudios sobre la legislación alfonsina. Salamanca: Seminario de Estudios Medievales y Renacentistas, 2008. ISBN 978-84-934697-0-2. 
  • Espilez Murciano, Felipe «La guerra en la mar en las Siete Partidas». Revista de Historia Naval. Instituto de Historia y Cultura Naval de la Armada Española, 123, 2013, pàg. 9-38.
  • Eyzaguirre, Jaime. Historia del Derecho. Santiago de Chile: Universitaria, 1992. ISBN 9561101061. 
  • García-Gallo, Alfonso «El "Libro de las Leyes" de Alfonso el Sabio. Del espéculo a las Partidas». Anuario de Historia del Derecho Español, 21-22, 1951-1952, pàg. 345-528.
  • García-Gallo, Alfonso «Los enigmas de las Partidas». VII Centenario de las Partidas del Rey Sabio. Instituto de España, 1963, pàg. 27-37.
  • García-Gallo, Alfonso «Nuevas observaciones sobre la obra legislativa de Alfonso X». Anuario de Historia del Derecho Español, 46, 1976, pàg. 509-570.
  • García-Gallo, Alfonso «La obra legislativa de Alfonso X. Hechos e hipótesis». Anuario de Historia del Derecho Español, 54, 1984.
  • Iglesia Ferreiros, Aquilino «Alfonso X el Sabio y su obra legislativa». Anuario de Historia del Derecho Español, 50, 1980, pàg. 531-561.
  • Iglesia Ferreiros, Aquilino «Cuestiones Alfonsinas». Anuario de Historia del Derecho Español, 55, 1985, pàg. 95-150.
  • Livacíc Gazzano, Ernesto. «Introducción, selección, notas y glosario». A: Las Siete Partidas. Santiago de Chile: Andrés Bello, 1982. 
  • Martínez Marina, Francisco. Ensayo histórico-crítico sobre la legislación y principales cuerpos legales de los reinos de León y Castilla especialmente sobre el código de las Siete Partidas de D. Alfonso el Sabio. Madrid: Imprenta de D. E. Aguado. Tomo I y II (edición facsimilar), 1834. 
  • Solalinde, Antonio «Intervención de Alfonso X en la redacción de sus obras». Revista de Filología Española, 2, 1915, pàg. 283-288.
  • Reich, Peter L. «Siete Partidas in My Saddlebags: The Transmission of Hispanic Law from Antebellum Louisiana to Texas and California» (en anglès). The Tulane European and Civil Law Forum, 22, 2007, pàg. 79.

Enllaços externs[modifica]

Vegeu texts en català sobre Las Siete Partidas a Viquitexts, la biblioteca lliure.