Aproximant lateral alveolar sonora velaritzada

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aproximant lateral alveolar sonora velaritzada
ɫ
Número AFI 209
Codificació
Entitat (decimal) l​ˠ
Unicode (hex) U+006C U+02E0
X-SAMPA 5 o l_G o l_?\
Kirshenbaum l<vzd>
So

L'aproximant lateral alveolar sonora velaritzada, sovint pot ser faringealitzada, també coneguda com a ela velar o ela fosca, és un tipus de so consonàntic usat en algunes llengües oral. La velarització o faringealització estan més associades generalment a les articulacions dentals de consonants coronals així que la ela fosca tendeix a ser dental o denti-alveolar mentre que la ela clara tendeix a retraure's cap a una posició alveolar.[1]

Característiques[modifica | modifica el codi]

Característiques de la aproximant lateral alveolar velaritzada:

  • La seua articulació és aproximant, això vol dir que es produïx estretint el tracte vocal al lloc de l'articulació encara que no suficientment per a produir un flux d'aire turbulent.
  • El seu lloc d'articulació és dental o alveolar, això vol dir que s'articula amb la punta de la llengua (o, més rarament,[1] amb la làmina de la llengua) tocant la vora alveolar. També té una articulació secundària de velarització o faringealització, que consistix en l'aproximació del dors o l'arrel de la llengua al paladar tou (velum) o el dors de la gola, respectivament.
  • La seua fonació és sonora, això vol dir que les cordes vocals vibren durant l'articulació.
  • És una consonant oral, eixint l'aire només per la boca.
  • És una consonant lateral, la qual es produïx dirigint el flux d'aire pels costats de la llengua més que pel mig.
  • El mecanisme del flux d'aire és pulmonar, articulant-se mitjançant l'espenta d'aire exclusivament dels pulmons i diafragma, com a la majoria dels sons.

La l velar en català[modifica | modifica el codi]

Depenent del dialecte la ela té diverses vocalitzacions, principalment les eles són de pronunciació apicoalveolar a excepció d'alguns pobles de Mallorca on és retroflexa. La ela clara de l'alguerès actual, al català aragonès i al català de les grans ciutats més influïdes pel castellà i pel francès. La ela amb un grau més velaritzat sense arribar a un so completament velar com passa al valencià i antigament a l'alguerès. La ela completament velar de la major part del català principatí, rossellonès i al balear. I la ela fortament velar i retroflexa amb contacte àpico-prepalatal d'alguns pobles de les Illes Balears com a Felanitx.

D'aquesta manera el català oriental i el català occidental diferencien que a l'oriental tota l és velar en qualsevol posició amb diversitat en el grau de velarització i al català occidental els parells [l]~[ɫ] són parells al·lòfons i depenent de la posició de la l al mot és un o altre al·lòfon.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Recasens, Daniel; Espinosa, Aina. «Articulatory, positional and coarticulatory characteristics for clear /l/ and dark /l/: evidence from two Catalan dialects». Journal of the International Phonetic Association, 35, 1, 2005, p. 1–25.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Cruz-Ferreira, Madalena. «European Portuguese». Journal of the International Phonetic Association, 25, 2, 1995, p. 90–94.
  • Daniel, Jones; Dennis, Ward. The Phonetics of Russian. Cambridge University Press, 1969. 
  • Recasens, Daniel; Espinosa, Aina. «Articulatory, positional and coarticulatory characteristics for clear /l/ and dark /l/: evidence from two Catalan dialects». Journal of the International Phonetic Association, 35, 1, 2005, p. 1–25.
  • Roca, Iggy; Johnson, Wyn. A Course in Phonology. Blackwell Publishing, 1999. ISBN 0-631-21346-5. 
  • Verhoeven, Jo. «Belgian Standard Dutch». Journal of the International Phonetic Association, 35, 2, 2005, p. 243–247.
  • Watson, Janet. The Phonology and Morphology of Arabic. Oxford University Press, 2002. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]