Laura Albéniz Jordana

De Viquipèdia
Infotaula de personaLaura Albéniz Jordana
Laura Albéniz with Isaac Albéniz.gif
Laura Albéniz amb el seu pare, Isaac Albéniz Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement16 abril 1890 Modifica el valor a Wikidata
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Mort3 març 1944 Modifica el valor a Wikidata (53 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciópintora, il·lustradora, artista visual Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsXavier Gosé i Rovira Modifica el valor a Wikidata
Obra
Localització dels arxius
Família
PareIsaac Albéniz i Pascual Modifica el valor a Wikidata
GermansAlfons Albéniz i Jordana Modifica el valor a Wikidata
La ballarina, 1910
La bailaora, 1910

Laura Albéniz Jordana (Barcelona, 16 d'abril de 1890 - 3 de març de 1944) va ser una il·lustradora i pintora catalana del Noucentisme. Se la considera precursora de l'Art Déco a Catalunya juntament amb Xavier Gosé.[1][2]

Vida i obra[modifica]

Laura Albéniz Jordana va néixer a Barcelona el 1890, filla del matrimoni format pel pianista i compositor Isaac Albéniz i Rosina Jordana. Quan era petita, la família es va traslladar a Londres, on va rebre una excel·lent formació. Va arribar a dominar fins a set o vuit idiomes. També va viure entre Paris i Niça, durant els primers anys del segle xx.[2]

El 1906, amb només 16 anys, va fer la seva primera exposició al Musée Moderne de Brussel·les, on presentà "Pages d'album", una mostra de dibuixos i aquarel·les que van ser molt ben rebuts per la crítica, que els va qualifar de "divertissants et spirituels".[3] Havia viatjat a la capital belga amb el seu pare, que tenia diferents compromisos musicals, i allà va entrar en contacte amb l'associació artística Libre Esthétique.[4] Un any més tard, el 1907, va exposar dibuixos i pastels en una mostra que compartia amb Ismael Smith a l'establiment de Josep Ribas a Barcelona. S'hi van poder veure les mateixes obres que a Bèlgica i una sèrie d'estudis que havia fet a Niça i París.[4] L'escriptor Josep Maria Roviralta en va fer la crítica a la revista Feminal, elogiant-ne la simplicitat lineal i l'ús del color i de la taca des d'una mirada molt pròpia, segons ell, de dona. Igualment, en destacava la frescor i l'originalitat, que la diferenciaven d'altres pintores contemporànies que excel·lien en la pintura de flors, i comparava les seves obres amb la del pintor i il·lustrador francès Jean-Louis Forain i l'estatunidenc James McNeill Whistler:[5]

« Precisa conèxer a fons aquesta nova tècnica infantívola de la concentració del moviment y del caràcter en el menor nombre de trassos possibles. »
— Josep Maria Roviralta, Feminal, núm. 2, 26 de maig del 1907

Des de llavors la crítica sempre li fou molt favorable malgrat que, sovint, al·ludí al seu «esperit femení». La bona relació amb el seu pare li obrí les portes del món artístic i cultural parisenc de començament del segle xx.[2]

Les obres d'aquesta primera època recullen l'ambient mundà de París i de la Belle Epoque, un món de dandisme entre "vache" (espiritual, irònic, cínic) i "chic" (d'elegància prussiana de la capital),[6] la importància de l'ambient decoratiu, urbà i modern, però també un món culte i contemporani en el qual la presència femenina és destacada. En aquesta primera etapa trobem la influència del seu mestre Gosé, en les línies, el dinamisme i la gràcia de les seves figures; però també de Degàs, en les seves composicions en diagonal; i de Toulouse-Lautrec, en la facilitat per captar l'instant.[7]

Uns anys més tard, el 1911, participa en una exposició de dibuixos, pastels, olis, escultures, esmalts i aiguaforts, conjuntament amb Ismael Smith, Néstor Fernández i Marià Andreu al Faianç Català,[8] de la qual es publica catàleg.[9] Es tracta d'una exposició molt significativa, ja que reuneix quatre artistes d'una generació jove, que treballen diferents disciplines com són el dibuix, la pintura, la caricatura, l'escultura i l'esmalt, i que entenen la modernitat con un trànsit del vell al nou, del modernisme al noucentisme.[10] I tres anys més tard, el 1914, realitza una exposició individual a les Galeries Dalmau. En aquesta exposició trobem que el tema central gira al voltant de la figura femenina, però en aquest, deixa de banda l'ambient parisenc, i se centra més en el folklòric, com sevillanes, ballarines, gitanes, etc.

El 1918 es va casar amb un militar de carrera, Vicenç Moya, que, des de 1933, va treballar per a la indústria britànica. Amb ell tingué dos fills: Julio (1919-1939)[11] i Rosina (1920-2015).[12] El seu fill morí durant la guerra civil. La família de la seva filla, la familia Moya Albeniz, serà l'hereva del llegat d'Isaac Albéniz.[13]

La seva casa funcionà com una mena dels darrers famosos Salons: s'hi celebraren setmanalment tertúlies on assistien intel·lectuals i artistes de l'època, com els seus grans amics Olga Sacharoff i Otto Lloyd. De fet, va formar part del cercle de dones intel·lectuals i artistes de la pintora russa a Catalunya, entre les quals hi havia les pintores Soledad Martínez, Marie Laurencin, Dagoussia i Ángeles Santos, les escultores Lluïsa Granero i Maria Llimona o les escriptores Clementina Arderiu i Elisabeth Mulder.[14]

Va ser una artista polifacètica, va pintar aquarel·les i pastels, va dissenyar ex-libris, i sobretot va treballar com a dibuixant. Entre els anys 1919-1921, trobem les seves il·lustracions en publicacions de l'època, com les revistes Feminal (núm. 17, agost de 1908),[7] D'Ací D'Allà (núm. 11, novembre de 1921)[7] i La Esfera (on il·lustrava els articles d'Eugeni d'Ors, qui la considerava la imatge de la dona ideal).[7] També va treballar com a il·lustradora de llibres entre els quals: Elegías (1910), d'Eduard Marquina, i posteriorment La aldea ilusoria (1920) i El peregrino Ilusionado (1921), de Gregorio Martínez Sierra.[15] Precisament, els dibuixos i puntes seques que Laura Albéniz va fer per a les Elegías de Marquina es van exposar l'any 1935 a les Galeries Syra de Barcelona i es van editar dins la col·lecció de luxe La Cometa de Gustavo Gili.[16][7] També als anys 30 va participar en la primera exposició col·lectiva d'il·lustradors de les edicions de "La Cometa" a les Galeries d'Art de la Llibreria Catalònia[9] i l'any 1944 va exposar a les Galeries Dalmau dibuixos i pintures que havia fet a Sevilla.[4]

Il·lustració de Laura Albéniz per a la portada de la revista D'ací i d'allà, 1921

Laura Albéniz mantenia una bona relació amb altres artistes de la seva època. Amb Eugeni d'Ors van conservar, al llarg de tota la vida, una relació professional, intel·lectual i d'amistat, com a testimoni d'aquesta relació ens ha quedat una fructífera correspondència.[17] Així trobem que a partir dels anys 30 les figures que dibuixava Laura Albèniz van evolucionant cap al mediterranisme, defensat per d'Ors, i representant l'ideal de dona noucentista: una dona catalana sana i forta, de formes arrodonides, a la qual s'assignava el rol tradicional d'esposa i mare, i transmissora de valors morals i culturals.[18]

Aquestes dones s'allunyen de les joves modernes que havia pintat o dibuixat anys enrere, que ens transportaven a un ambient culte, elegant i modern, i representaven un nou model de dona en busca de la seva llibertat. Possiblement, aquest gir en la seva producció és conseqüència dels darrers batecs del Noucentisme, que es van donar just després de la dictadura de Primo de Rivera, i que van esdevenir una manera de reivindicar la cultura de principis de segle que havia estat fortament reprimida.

Es pot trobar obra de Laura Albéniz al Museu de Montserrat[19] i al Museu d'Art de Sabadell.[20] En aquest sentit, consta que en la col·lecció del Foment de les Arts Decoratives l'any 1920 es conservava un cartell de l'exposició de l'any 1911 al Faianç Català, mencionada més amunt.[21]

Referències[modifica]

  1. Parcerisas, Pilar. Laura Albéniz 1890-1944. Fundació Caixa Maresa. Barcelona: Bausili Ind. Gràfica, 1993, p. 38. 
  2. 2,0 2,1 2,2 «Laura Albéniz Jordana». Diccionari Biogràfic de Dones. Barcelona: Associació Institut Joan Lluís Vives Web (CC-BY-SA via OTRS).
  3. Parcerisas, Pilar. Laura Albéniz 1890-1944. Fundació Caixa Manresa. Barcelona: Bausili Ind. Gràfica, 1993, p. 38. 
  4. 4,0 4,1 4,2 Coll i Mirabent, Isabel. Diccionario de mujeres pintoras en la España del siglo XIX. Barcelona: Centaure Groc, 2001. ISBN 84-931852-1-3. 
  5. Roviralta, Josep Maria «Laura Albéniz». Feminal, 26-05-1907, p. 6-7.
  6. Parcerisas, Pilar. Laura Albéniz 1890-1944. Fundació Caixa de Manresa. Barcelona: Bausili Ind. Gràfica, 1993, p. 38. 
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 Rius Vernet, Núria. Del fons a la superfície. Obres d'artistes catalanes contemporànies anteriors a la dictadura franquista. Barcelona: Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison, 2008, p. 29-31 i 61. ISBN 97884612-2004-5. 
  8. «Laura Albéniz». Enciclopèdia.cat. [Consulta: 9 desembre 2014].
  9. 9,0 9,1 Repertori de catàlegs d'exposicions col·letives d'art a Catalunya (fins a l'any 1938). Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, Memòries de la Secció històrico-arqueològica, LIX, 2002, p. cat. 153 i 878, p. 93 i 248. ISBN 84-7283-661-4. 
  10. Parcerisas, Pilar. Laura Albéniz 1890-1944. Fundació Caixa Manresa. Barcelona: Bausili Ind. Gràfica, 1993, p. 10. 
  11. «Hemeroteca de la Vanguardia. Edición del jueves 2 de marzo de 1939.» (en castellà). La Vanguardia. [Consulta: 9 desembre 2014].
  12. «Necrológica Rosina Moya Albeniz» (en castellà). La Vanguardia, 04-04-2015. [Consulta: 25 gener 2017].
  13. «Fons Isaac Albéniz». Inventari Documentació i col·lecció de partitures (propietat) de Laura Albéniz, 2012, pàg. 14.
  14. «Olga Sacharoff, pintura, poesia, emancipació. Dossier de premsa». Museu d'Art de Girona, 2017. Arxivat de l'original el 2020-09-19. [Consulta: 18 gener 2020].
  15. Diccionario de escultures y pintores del siglo XX (en castellano). orum Artis. Madrid: Forum Artis, 1994, p. 300. ISBN 9788488836144. 
  16. Repertori d'exposicions individuals d'art a Catalunya (fins a l'any 1938). Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, Memòries de la Secció històrico-arqueològica, LI, 1999, p. cat. 17, p. 19. ISBN 84-7283-444-1. 
  17. Parcerisas, Pilar. Laura Albéniz 1890-1944. Fundació Caixa Manresa. Barcelona: Bausili Ind. Gràfica, 1993, p. 9. 
  18. Vernet Rius, Núria. Del fons a la superfície. Obres d'artistes catalanes contemporànies anteriors a la dictadura franquista.. Barcelona: Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison, 2008, p. 159. ISBN 97884612-2004-5. 
  19. «Museus en línia». Generalitat de Catalunya. [Consulta: 16 març 2019].
  20. «Museus en línia». Generalitat de Catalunya. [Consulta: 16 març 2019].
  21. Foment de les Arts Decoratives [Barcelona], any II, 1920, p. 38.

Bibliografia[modifica]

  • Laura Albéniz 1890-1944. Catàleg exposició. Sala La Plana de l'Om. Fundació Caixa. Manresa, 1993.
  • Rius Vernet, Núria (coord): Del Fons a la superfície. Obres d'artistes catalanes contemporànies anteriors a la dictadura franquista. Barcelona: Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison, 2008.
  • Carreras Martí, Joan (Dir.): Gran enciclopèdia Catalana. Edicions 62. Barcelona. 1970-2012.
  • Martínez Díaz, Noemí / L. F. Cao, Marian: Pintando el mundo. Artistas latinoamericanas y españolas. Madrid. 2002
  • Diccionario de pintores y escultores del siglo XX. Forum Artis. Madrid. 1994.

Enllaços externs[modifica]