Le jongleur de Notre-Dame

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de composicióEl joglar de Notre Dame
Le Jongleur de Notre-Dame.jpg
Pòster de l'estrena parisenca
Forma musical òpera
Compositor Jules Massenet
Llibretista Maurice Léna
Llengua original francès
Font literària obra homònima d'Anatole France
Actes tres
Estrena
Data 18 de febrer de 1902
Escenari Opéra Garnier de Montecarlo,
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu 13 de febrer de 1919[1]
Més informació
IMSLP Fitxa
Modifica les dades a Wikidata

Le jongleur de Notre-Dame (El joglar de Notre Dame) és una òpera en tres actes composta per Jules Massenet sobre un llibret francès de Maurice Léna, basat en l'obra homònima d'Anatole France. S'estrenà a l'Opéra Garnier de Montecarlo el 18 de febrer de 1902. [2]

Origen i context[modifica]

És l'única òpera de Massenet sense rols de dones significatius i sense ningú enamorat. La idea sembla gairebé absurda, ja que l'escriptura de Massenet és possiblement la més sensual de tots els compositors d'òpera romàntica, i gairebé invariablement, els seus personatges femenins són les figures centrals. Alguns han suggerit que Massenet es va sentir atret pel llibret, no només per la varietat que oferia, sinó perquè també li va donar l'oportunitat de mostrar als seus crítics que era capaç de fer alguna cosa més que històries d'amor ardents, sentimentals i espectacles enlluernadors.[3]

Encara que l'òpera és totalment romàntica, és austera i molt més centrada en el personatge que en l'estat d'ànim. Tot i la temàtica religiosa, Massenet no va poder resistir la temptació de burlar-se de les pretensions artístiques, de la mateixa manera que es va burlar de les pretensions socials de la madrastra i les germanes a Cendrillon. La música és menys estrepitosa que la dels escriptors satírics musicals més punxents com Offenbach, però com en Cendrillon, proporciona un contrast suau i refrescant a la música i el drama per no convertir-lo en un conjunt massa ensucrat.[3]

Massenet no va buscar ni l'aplaudiment ni va pensar en el públic. Es va emocionar meditant el tema, i va escriure sense afectismes el que la seva emoció, més o menys directa i legítima, li va dictar. Per revertir i donar color a la seva expressió artística, va utilitzar sovint la seva erudició; l'obra, abunda en arcaismes musicals, amb ressons o records d'harmonia contemporània de la famosa i fragant llegenda. En aquest esforç de sinceritat i la pruïja d'adaptació que va tenir Massenet, rau el millor elogi que es pot fer de la seva obra.[4]

Representacions[modifica]

L'estrena a Montecarlo va ser un èxit sensacional així com la següent de París, però ho fou molt menys a l'estranger i avui és recordada sobretot com una curiositat.[3] El paper del joglar Jean va ser popularitzat en els Estats Units per la famosa soprano Mary Garden que, segons algunes fonts, va horroritzar al compositor Massenet, que pretenia que el paper fos interpretat per un tenor.

A Catalunya s'estrenà al Liceu el 14 de febrer de 1919, amb Geneviève Vix i amb èxit escàs.[4]

Argument[modifica]

Acte I[modifica]

Jean «el Joglar», famèlic i esparracat, es veu obligat per la multitud a cantar una tonada sacrílega a les mateixes portes de l'abadia de Cluny. Tot just el pobre cantor errant ha llançat les primeres notes, s'obre la porta del temple i apareix el prior, que, després de llançar una anatema sobre els espectadors i obligar-los a fugir aterrits, convida a Jean a seguir al tranquil retir del convent.

Acte II[modifica]

Al refectori de l'abadia, el cuiner Bonifacio compte la llegenda de la Salvia per consolar a Jean, que es troba desesperat per no saber llatí. L'orgullosa flor -diu la llegenda- va estendre les seves fulles per guardar el somni del Nen Jesús, a precs de la Verge. Perquè a la Mare de Déu li agrad els humils...

Acte III[modifica]

Encoratjat, Jean es decideix a pronunciar un discurs de xarlatà de fira -l'única habilitat que posseïm davant la imatge de la Mare de Déu. Els monjos, indignats, volen fer trossos l'atrevit, i llavors la sagrada imatge s'il·lumina amb suaus fulgors. La Reina dels Cels somriu maternalment, i amb lent posat beneeix al seu humil adorador.[5]

Enregistraments[modifica]

A mitjans dels anys noranta, l'òpera completa va ser gravada en estèreo per primera vegada, i aquest enregistrament, amb el tenor Alain Vanzo com a Jean i el baríton Jules Bastin com a Boniface. A això li van seguir reposicions de l'òpera als Estats Units, normalment en vestuari modern.

Referències[modifica]

  1. «Òperes representades 1847-1934» (PDF) p. 49. Gran Teatre del Liceu.
  2. Dades a operone.de
  3. 3,0 3,1 3,2 Feeney, Anne. «Ressenya a allmusic.com».
  4. 4,0 4,1 «Crítica de l'estrena al Liceu». La Vanguardia, 15-02-1919.
  5. «Crítica estrena a Montecarlo». La Vanguardia, 26-03-1902.