Le siège de Corinthe

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
El setge de Corint
Títol original Le siège de Corinthe
Compositor Gioachino Rossini
Llibretista Luigi Balocchi i Alexandre Soumet
Llengua original francès
Gènere Tragédie lyrique
Actes tres
Estrena absoluta
Data estrena 9 d'octubre de 1826
Escenari Teatre de l'Académie Royale de Musique de París
Estrena als Països Catalans
Estrena a Catalunya 1831, Teatre de la Santa Creu (Barcelona) (en italià)
Personatges i creadors
Modifica dades a Wikidata

Le siège de Corinthe (El setge de Corint, en italià L'Assedio di Corinto) és una òpera en tres actes amb música de Gioachino Rossini, sobre un llibret francès de Luigi Balocchi i Alexandre Soumet.[1]

Es tracta d'una nova versió, profundament modificada, de Maometto secondo (1820). En la mesura que el treball original de Rossini ja havia absorbit característiques distintives franceses com les àries heroiques, i la caracterització a través del color orquestral, la música de la nova composició per a la reelaboració la converteix en una poderosa òpera. Amb el seu tema històric i final tràgic, Le siège de Corinthe anticipa l'arribada de la grand opéra.[2]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Quan el 1824 Rossini va signar un contracte amb el govern francès, era per compondre òperes noves, no només per al Théâtre Italien, del qual va esdevenir director, sinó també per l'Opéra.[3] En aquell moment, l'estat de l'òpera francesa no era excessivament prometedor. La crisi estètica en què es trobava sumida després de la marxa de Spontini no veia encara un horitzó clar. Els gustos dels francesos havien canviat molt, i la seva òpera estava imbuïda de la seva identitat nacional.[4]

L'òpera, a diferència del teatre parlat, va romandre esbiaixada cap a les convencions clàssiques, de manera que el punt de partida d'una trama d'òpera havia de ser «ràpida, inesperada, creïble i feliç», segons la fórmula ideada el 1826 pel líder dramaturg de l'Imperi, Étienne de Jouy. Pel mateix postulat, la «veritat històrica» fou cada vegada més requerida per la confecció d'un llibret d'òpera. Aquesta categoria literària de la «veritat» estava estretament relacionada amb la «veritat de l'expressió» que era assolible només si la situació dramàtica aplicada a la música també era creïble. Però les tragèdies històriques creïbles poques vegades tenen un final feliç, i la solució clàssica de tirar de la caixa de trucs teatrals amb una deïtat que al final resolgués el conflicte, milita clarament en contra de la demanda de versemblança històrica. Així és com, ja el 1807, de Jouy ho explica en el pròleg del seu llibret per a l'òpera La vestale de Spontini, de manera que al final l'heroïna, en contra de tota la «veritat històrica», és salvada per la deïtat.[2]

Spontini només va contravindre les convencions del gènere una vegada i va compondre una òpera amb un final tràgic, en la primera versió francesa de l'Olimpie (1819). Aquí la protagonista, en una situació desesperada, s'apunyala al final de l'òpera amb la mateixa daga que la seva mare havia utilitzat anteriorment per matar-se, per tal d'escapar d'un matrimoni forçat amb l'assassí del seu pare. Aquesta versió no va semblar raonable als seus espectadors: l'òpera va ser durament criticada i ja després de la seva vuitena i última actuació, la premsa va informar sobre una nova versió en què el doble suïcidi sorprenentment va ser retirat i l'acció va passar a tenir un final feliç. La solució la van trobar amb E.T.A. Hoffmann que va ser convocat de Berlín per a ajudar que el llibret adaptat tingués un final feliç. Amb aquesta finalitat es va recórrer a exactament el mateix truc teatral que s'havia utilitzat de Jouy a La vestale. Al final, l'estàtua d'un déu revela que el rival de l'amant d'Olimpie era el veritable assassí, de manera que ja no pot ser feliçment unida amb la seva amant. Sens dubte, aquesta versió s'ajusta al gènere però de cap manera s'ajusta a la demanda de «veritat històrica».[2]

La crítica que havia patit aquesta òpera de Spontini va atreure però a Rossini, que va veure en la versió definitiva de l'obra una referència inspiradora que va concloure amb l'adaptació del seu Maometto II (1820) sota un nou títol. El resultat va ser Le siège de Corinthe, per a la qual el poeta Alexandre Soumet va escriure noves seccions juntament amb Luigi Balocchi, que també es va encarregar d'adaptar la versió italiana del llibret.[5]

Els paral·lelismes entre Olimpie de Spontini i Maometto II de Rossini són evidents: les dues obres compten amb una heroïna dividida entre el seu amor per un conqueridor estranger i la lleialtat a la seva terra natal, i en les dues òperes al final el matrimoni de l'heroïna amb els respectius usurpadors ha de ser evitat. El que s'enfronta al domini de l'usurpador de Spontini és la mare i el de Rossini el pare, tots dos guien els respectius protagonistes de tornada al camí del seu deure patriòtic. Les dues òperes acaben amb suïcidis públics dels protagonistes.[2]

La nova versió, es compon de setze números, dels quals Rossini quatre eren de nova composició, tres revisats exhaustivament, i la resta, nou, en gran part intactes.[3] Soumet i Rossini van afegir un acte als dos Maometto II, van canviar el nom dels personatges principals, i van canviar la trama de la invasió turca de la colònia de Negroponte (al nord de Grècia) a la de la ciutat de Corint.[3] Els sentiments a França eren alts per la causa de la independència grega del moment, i els llibretistes van ser capaços de treure profit d'aquestes emocions. Rossini fins i tot va dur a terme un concert a benefici de la causa grega i va aconseguir una gran suma.[4]

Basada en la caiguda de la ciutat grega de Corint per als turcs el 1458, Le siège retrata la lluita entre els habitants de Corint, dirigits per Cléomène, i els invasors turcs, dirigits per Mahomet. Mahomet està enamorat de la filla de Cléomène, Pamyra, a qui va conèixer en un moment anterior i amb la que espera casar-se. Tot i que ella li correspon el seu amor, Pamyra no pot obligar-se a trair al seu país i decideix casar-se amb el general grec Néoclès, segellant el destí tant de Corint com la seva pròpia. Mentre, els soldats turcs assolen la ciutat i els maten a tota, ella se suïcida davant de Mahomet.[3]

L'obra original, Maometto II, era una òpera experimental en molts aspectes: les peces escèniques no s'ajustaven servilment a les formes d'òpera estàndard de principis del segle XIX, sinó que en canvi s'adaptaven als seus efectes dramàtics específics. Va ser escrita per exhibir el talent vocal d'Isabella Colbran, un estel de coloratura italiana que va dominar l'escriptura napolitana de Rossini. L'òpera es va revisar inicialment el 1823 per al teatre venecià: Rossini va afegir una obertura, un trio, i va canviar el final perquè pogués incloure el rondo alegre de La donna del lago. Rebuda amb fredor en el seu estat inicial, l'òpera va ser escridassada en la seva segona forma.[4]

La partitura es canvia en gran mesura; els experiments formals originals es dispersen amb l'escriptura florida que esdevé més simple. El famós Terzettone que s'estén per dues escenes del primer acte de l'òpera original és completament remodelada en una peça més petita, més comprensible. Tot i que el resultat és una òpera que és menys dramàtica i menys gran, és també més coherent. El sabor del recitatiu ara reflecteix la de la llengua francesa; l'orquestració és més rica, amb més metall i fusta, i el paper de Neoclès ara és una veu de tenor, en lloc d'una contralt italiana. Rossini va utilitzar un Gloria d'una missa composta el 1820 com a base de la nova i esplèndida obertura, i també com a base del gran final de l'acte II.[4]

Argument[modifica | modifica el codi]

L'acció té lloc a Corint, assetjada per l'exèrcit otomà pocs anys després de la caiguda de Constantinoble. Les escenes bèl·liques s'alternen amb moments més íntims, perquè el sultà Mehmet II, que finalment reïx a conquerir la ciutat, estima i al seu torn és estimat per la filla del governador de Corint, Palmira, a qui temps enrere va conèixer a Atenes. En no poder coronar el seu somni d'amor, la noia es llevarà la vida en presència del seu estimat Mehmet.

Representacions[modifica | modifica el codi]

Va ser estrenada a l'Òpera de París el 9 d'octubre de 1826 amb gran èxit,[5] tant de públic com de crítica.[4] Entre els intèrprets van destacar la soprano Laure Cinti-Damoreau i el tenor Adolphe Nourrit. L'orquestra va ser dirigida per François-Antoine Habeneck.

Als ulls de la premsa francesa, hauria estat necessari remuntar-se molt enrere en els annals de l'Académie Royale de Musique per trobar un exemple d'un èxit tan gran com el que va obtenir Le siège de Corinthe. L'òpera marcaria el començament d'una nova era per a l'Académie Royale de Musique. Sobretot la posada en escena va provocar elogis dels crítics: «els decorats, vestits, ballet, cor, els actors, l'astúcia de l'espectacle, tot estava perfectament organitzat».[3]

Després d'haver conegut un gran èxit fins a la meitat del segle XIX, al llarg de la segona meitat del segle va ésser progressivament oblidada, fins a desaparèixer gairebé per complet dels grans circuits operístics, almenys a Itàlia, en les primeres dècades del segle XX.

Després de la Segona Guerra Mundial va ser reposada en alguns teatres italians, entre els quals cal destacar el Teatro Comunale de Florència, on el 4 de juny de 1949 va haver-hi una representació històrica, sota la direcció de Gabriele Santini, amb la soprano Renata Tebaldi i el tenor Mirto Picchi. En una altra representació de l'any 1969 a la Scala de Milà, es va intentar fusionar El setge de Corint amb Maometto secondo. L'orquestra va ser dirigida per Thomas Schippers.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Osborne, 2007, p. 292.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 Brzoska, Matthias. «Ressenya del disc» (en anglès). Naxos. [Consulta: 29 juliol 2016].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Huettenrauch, Tina. «The Mise en Scène of Rossini's Le Siège de Corinthe and the Conventions of Staging at the Paris Opéra in the 1820s» (en anglès). School of Music at Louisiana State University. [Consulta: 29 juliol 2016].
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 Laurance, Rita. «Descripció de l'òpera» (en anglès). Allmusic. [Consulta: 29 juliol 2016].
  5. 5,0 5,1 Minguet, Vicent. «Ressenya del disc» (en castellà). Sonograma. [Consulta: 29 juliol 2016].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Le siège de Corinthe Modifica l'enllaç a Wikidata