Leila Khaled

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaLeila Khaled
Leila Khaled rised punch.jpg
Nom original (ar) ليلى خالد
Biografia
Naixement 9 abril 1944 (74 anys)
Haifa
Altres noms Xàdia Abu Gazala
Religió Ateisme
Activitat
Ocupació Activista política
Partit polític Front Popular per a l'Alliberament de Palestina

IMDB: nm2637917
Modifica les dades a Wikidata

Leila Khaled (en àrab: ليلى خالد), amb nom de guerra «Xàdia Abu Gazala» (en àrab: شادية أب غزالة) ,[n. 1][3] (Haifa, aleshores Mandat Britànic de Palestina, 9 d'abril de 1944) és una activista política palestina, membre del Front Popular per a l'Alliberament de Palestina (FPAP), el Consell Nacional Palestí (CNP),[4] la Unió General de Dones Palestines (UGDP)[5][6] i la Unió General d'Estudiants Palestins (UGEP).[7]

Després de participar en els segrestos dels vols TWA 840 i El Al 219, agost de 1969 i setembre de 1970, és considerada la primera dona segrestadora d'avions comercials de la història.[8] No obstant, existeix el precedent d'Amina Dahbour, també membre del FPAP, que el 18 de febrer de 1969 participà, amb tres companys més, del segrest d'un avió Boing 720 de la companyia El Al a l'aeroport de Zuric sense que arribés a enlairar-se.[9][10]

Biografia[modifica]

Origen i exili[modifica]

Khaled nasqué el 9 d'abril[n. 2] de 1944 a la ciutat portuària de Haifa,[12][13] al si d'una família palestina de classe mitjana-baixa que tingueren 12 infants.[14][15] Concretament, el seu pare Ali Khaled i la seva mare Jamila Lattuf tingueren set nenes i cinc nens.[16] De forma irònica, arribà a dir que amb una família tant gran «tant podria formar un equip de futbol com enfrontar-se a les dotze tribus d'Israel».[15] El seu pare treballà de botiguer i tingué en propietat la casa on vivien, situada al carrer de Stanton, molt a prop de Hadar, el barri jueu de la ciutat.[15] El 9 d'abril de 1948, coincidint amb el seu quart aniversari, entre 250 i 350 civils palestins foren assassinats pels grups paramilitars sionistes Irgun i Lehi en la que es coneix com la massacre de Deir Yassin.[17][18]

Quatre dies més tard, conseqüència de sagnants episodis com aquest de la Guerra araboisraeliana de 1948, la família es veié obligada a fugir, en el que es coneix com la Catàstrofe (Nakba).[13][19] Ella, juntament amb set germans i la mare, marxaren cap al Líban i s'establiren al camp de refugiats de Tir.[13][19] Un cop allà, sustentat per l'Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina al Pròxim Orient (UNRWA), fou assignada aquella mateixa tardor a la llar d'infants Sheikah.[20] Posteriorment, la família es desplaçà a Dahieh, un suburbi pobre al sud de Beirut, que esdevingué residència de nombrosos refugiats palestins des de 1948.[21] Dahieh esdevingué, igual que d'altres zones anàlegues com el barri de Sabra o el camp de refugiats de Xatila, un indret de gran inestabilitat i inseguretat per culpa dels atacs de les Forces de Defensa d'Israel i de grups d'extrema dreta cristiana libanesa com les Falanges Libaneses (Kataeb).[21] Sis mesos després que partissin de Haifa, el seu pare s'uní a Dahieh amb la resta de la família, després de passar aquest temps a la llar d'origen amb l'expectativa que la situació política es calmés i casa seva no fos usurpada o destruïda.[21]

Khaled descriguí la seva infantesa com a «miserable» davant la situació d'incertesa constant amb el seu país i la seva família.[21] El desembre de 1948, l'Assemblea General de les Nacions Unides adoptà la resolució 194, en la que, pretesament, es garanteix que «els refugiats amb voluntat de retorn a les seves llars i de viure en pau amb el seu veïnat han de ser permesos a fer-ho tant abans com sigui possible».[21] Com Israel no complí l'acord, milers de famílies es veieren obligades a seguir vivint a l'exili.[21] Malgrat que la família Khaled visqué moments de precarietat com moltes altres de refugiades, especialment del suburbi de Dahieh, les connexions familiars que tingueren al Líban els hi proveí una garantia d'estabilitat en qüestions com el menjar i l'allotjament.[21] Dos anys més tard, a la tardor de 1950, aconseguí inscriure's a l'Escola de la Unió d'Esglésies Evangèliques per a palestins no sense abans haver aconseguit aprendre a llegir de forma autodidacta, escoltant les seves germanes llegir i revisant mentalment passatges de l'Alcorà.[22]

Joventut i politització[modifica]

S'inicià en l'activisme polític en el període comprès entre 1956 i 1959, és a dir, quan tenia entre 12 i 15 anys,[23] mentre cursava els seus estudis de secundària a l'Escola de Noies de Sidó.[16] Durant aquells anys participà al Moviment dels Nacionalistes Àrabs (MNA), el qual declarà l'alliberament de Palestina com un dels seus principals objectius, mitjançant la provisió de menjar i ajuda a combatents, fins i tot enmig de perilloses batalles.[21] Als 16 anys, seguint els passos del seu germà gran Mohammad i les germanes Zakiah i Rahaab, s'uní a la cèl·lula libanesa del MNA[23][24] com a membre oficial.[21] La primavera de 1961 aconseguí el graduat escolar de secundària amb l'expectativa de poder entrar aquella mateixa tardor a la Universitat Americana de Beirut.[25] No obstant, es trobà amb la dificultat que la seva família preferia enviar a la universitat al seu germà Khaled, malgrat que suspengué l'examen de graduació de batxillerat i ella l'aprovà amb escreix.[26] És per això que a la seva autobiografia afirmà: «la meva família professava la igualtat com la majoria de les famílies modernes, per no la practicava».[26] Finalment aconseguí entrar a la universitat al curs 1962/63 gràcies a l'ajuda econòmica del seu germà Mohammad que treballava d'enginyer a Al-Kuwait.[26]

Migració a Kuwait[modifica]

A finals de setembre de 1963, un cop acabat el primer curs, decidí emigrar a Kuwait a la recerca d'una nova feina i el suport mutu de Mohammad.[27] A mitjans de desembre li fou assignada una plaça de professora a Al Jahra,[27] a uns 32 quilòmetres[n. 3] de la capital kuwaitiana. Durant aquells tres mesos sense feina, presencià per televisió l'assassinat i enterrament del president dels Estats Units John Fitzerald Kennedy, esdeveniment que li provocà llàstima i plor, malgrat l'hostilitat que desprenia el seu càrrec, possiblement per l'esperança que adoptés una postura més favorable a la causa palestina que no pas els seus antecessors Lyndon Johnson i Richard Nixon.[27] Ja a Al Jahra es trobà un ambient rural molt poc avesat a l'oci que requerien les seves necessitats, arribant a qualificar-la de «ciutat de l'avorriment mortal», així com tampoc a les dinàmiques polítiques a les quals estava acostumada.[28] Aquestes condicions materials de l'entorn, juntament amb un estricte règim de treball en un campus molt restringit, feren que s'hi trobés incòmode.[28] En aquelles instal·lacions docents, si bé egipcis, palestins i sirians foren les comunitats més nombroses, es percebí una sensació d'exclusió per part del govern kuwaitià, malgrat que totes fossin àrabs.[28] No obstant, aquesta pluralitat d'orígens comportà una gran riquesa lingüística, en forma de varietats dialectals de l'àrab, que l'engrescà a valorar-ho com un dels fets més positius de la seva estada al campus.[28] En el centre docent, s'avesà a seguir la campanya d'adoctrinament d'estudiants en el nasserisme, tot i que entre el professorat sorgiren debats entorn a la incapacitat del pensament per a unificar i defensar el Món àrab.[29] Un dels incidents més destacats en aquell temps fou el conflicte despertat amb la direcció del centre davant la prohibició de vestir amb màniga curta, pauta de comportament preceptiva a tot el país, a risc de ser expulsada malgrat la calor sufocant dels estius.[28] El desencontre finalitzà amb la redacció d'una circular recomanant el trasllat de Khaled a un altre centre, motiu que li fou de gran satisfacció.[28]

A finals de juny de 1964 retornà a terres libaneses, dinàmica que es repetí anualment en els propers sis anys, per a poder traçar el seu camí dins de la clandestinitat.[30] Un dels viatges més amargs a Kuwait fou a la tardor de 1966 quan hi viatjà per la mort del seu pare, després de patir quatre anys de malaltia.[31] Aquell mateix any, una nova mala notícia tenyí la família després que el govern kuwaitià expulsés el seu germà Mohammad per activitat política.[32]

Militància a Fatah[modifica]

El 18 d'agost de 1967 entrà a militar a la secció kuwaitiana de Fatah, única organització revolucionària tolerada al país, en la qual desenvolupà tasques de recaptació de fons.[33] A la tardor de 1967, un cop passà l'estiu al Líban, viatjà a Kuwait després que el 23 de novembre el president egipci Gamal Abdel Nasser acceptés implícitament en un discurs la resolució 242 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, que legitimà l'expansió territorial de l'Estat d'Israel mitjançant l'ús de les armes a la Guerra dels Sis Dies.[34] Aquell viatge tingué per objecte l'intercanvi d'impressions amb els seus col·legues i plantejar la possibilitat de la lluita armada davant l'escenari d'indignació col·lectiva.[29] Mentrestant, aquell mateix mes en un altre indret, d'altres paisans com George Habash feren el pas i fundaren el Front Popular per a l'Alliberament de Palestina (FPAP),[29] que s'originà del reemplaçament de la branca palestina del MNA[35] Amb el temps, el FPAP es convertí en la segona facció més potent de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP) tot i la consideració d'organització «terrorista» pel Departament d'Estat dels Estats Units[36] i el Consell de la Unió Europea.[37]

Sí bé Fatah renovà la seva activitat a principis de 1968,[29] Khaled tingué interés en participar a l'ala militar de l'organització, malgrat que fos una dona i aquesta tasca quedava restringida exclusivament als homes.[38] Amb el desig de replantejar la situació, es reuní amb un quadre prominent com Fathi Arafat, germà petit del líder de Fatah Iàssir Arafat. En aquella trobada intercanviaren idees i punts de vista, tot abordant el paper de la dona en el conflicte i en l'organització, així com la voluntat explícita de Khaled de participar en accions armades, com per exemple rondes de vigiància o operacions dins de territoris ocupats, ja que fou entrenada per a aquestes funcions durant anys al MNA.[38] Arafat li contestà que ho intentaria gestionar i li contestaria.[39] Un mes després li preguntà si estaria disposada a moure's a la Vall del Jordà (Al Aghwar), però Khaled no rebé més notificació d'Arafat després que li confirmés la disposició d'anar a la llera transjordana del riu Jordà.[40] Amb aquesta manca de comunicació, Khaled donà per entès que Fatah no volia que s'unís a l'ala militar.[40]

Ingrès al FPAP[modifica]

El segrest del vol El Al 426, efectuat pel nucli jordà del FPAP el 23 de juny de 1968 a l'aeroport de Roma-Fiumicino, així com la manca de solucions i la postura acomodada a l'hotel Hilton Nile del Caire dels líders de Fatah i l'OAP, feren que Khaled s'interessés ràpidament per la nova organització marxista-leninista.[41] No obstant, la voluntat de trobar l'alternativa militant a Fatah no fou fàcil ja que els integrants del FPAP es trobaven a Kuwait en clandestinitat.[41] A més a més, la voluntat d'ingrés no fou absenta de crítica ja que la seva mare, Jamila Lattuf, la desaprovà.[21] Segons l'activista, Latuff li manifestà «deixa als teus germans anar-hi i convertir-se en lluitadors», però Khaled no volgué quedar en segona línia i contestà que «la crida a la lluita armada era el seu somni».[21] Les comunistes palestines Amina Dahbour, Xàdia Abu Gazala i Rashida Obeida foren les tres principals fonts d'inspiració femenina de Khaled.[42]

Un dia, per accident, topà amb un home que venia postals nadalenques del FPAP davant de la llibreria d'Aràbia Saudita, que la cità en un lloc i hora determinat després que Khaled li manifestés l'anhel de contactar amb el FPAP.[43] En aquella trobada, realitzada el dijous de la setmana següent, entre les 15h i les 16h, a la mateixa llibreria, s'hi presentà Abu Nidal com a representant local del FPAP.[43] A partir d'aleshores se succeïren reunions setmanals amb Abu Nidal per a rebre consells de formació i lectures d'instrucció, fins que, poc a poc, el nivell d'implicació permetí la constitució d'una cèl·lula kuwaitiana del FPAP amb d'altres militants i simpatitzants.[44] Des d'un punt de vista emotiu, un dels punts d'inflexió més importants d'adscripció amb el FPAP fou el segrest del vol El Al 253 de 26 de desembre de 1968 a Atenes, i la conseqüent venjança dos dies després de les forces militars israelianes consistent en bombardejar 13 avions comercials de Middle East Airlines a l'Aeroport Internacional de Beirut.[44] També ho fou el 18 de febrer de 1969 quan s'assabentà del segrest fallit del vol d'El Al a l'aeroport de Zuric, en la que hi participà una dona per primera vegada: Amina Dahbour.[9] La reacció fou immediata i es posà en contacte per telèfon amb Abu Nidal, per manifestar-li la seva voluntat d'ingressar a la Brigada d'Operacions Especials, petició que fou acceptada sense problema.[45] A partir d'aleshores, Khaled rebé un «entrenament avançat i altament especialitzat», que hagué de compaginar amb altres tasques de nucli.[45]

Si bé a Kuwait, la política estigué aleshores prohibida per a la dona, Khaled juntament amb cinc dones desafiaren el règim i un matí d'abril de Pasqua musulmana es traslladaren amb caixes de recol·lecta al centre de la capital per a recaptar donatius econòmics pel FPAP.[45] En aquells temps, decidí guanyar-se uns estalvis, al marge de la militància, treballant de perruquera i impartint classes particulars d'anglès.[45] Sense revelar la seva afiliació política, aconseguí feina durant les dues setmanes de Pasqua musulmana en un saló de bellesa, tasca que li permetí, moderadament, anar difonent el missatge de lluita del FPAP entre la clientela.[46] Aquella primavera de 1969, s'acomiadà de l'entorn docent i de les amistats forjades a Kuwait i emprengué camí a Transjordània, juntament amb una pistola assignada.[46] Un cop arribà a la capital fou assignada a un grup de 20 dones de l'organització i destinada a un camp d'entrenament militar al nord d'Amman, on s'amistà amb les compatriotes Rashida Obeida i Feihaa Abdul al-Hadi.[46] Setmanes després, fou destacada a Beirut amb totes les seves pertinences per a retrobar-se amb la seva família, acomiadar-se i entrar en acció.[47] D'aquella darrera estada a Kuwait, Khaled destacà el plat de maqluba amb kibbeh a l'estil libanès que preparà la seva mare per a sopar.[48] Un cop retornà a Beirut, el camarada Abu Zeid li anuncià que tenia per objectiu el segrest d'un avió comercial operat per TWA.[48]

Segrest del vol TWA 840[modifica]

Article principal: Segrest del vol TWA 840

El 29 d'agost de 1969 es donà a conèixer al món arrel de la seva participació, juntament amb Salim Issawi, en el segrest del vol 840 de l'aerolínia TWA. El Boeing 707-331B, que unia l'Aeroport Internacional Leonardo da Vinci de Roma amb l'Aeroport Internacional Ben Gurion de Tel Aviv, fou segrestat abans que fes l'escala prevista a l'Aeroport Internacional d'Ellinikon d'Atenes.[49] Els dos segrestadors embarcaren armats, fent-ho Khaled amb una pistola i una granada de mà, mostrant-les tan bon punt abordaren la cabina al crit de «Som el moviment palestí prenent el control de l'aeronau», segons afirmà el copilot de l'avio Harry Oakley.[21] Sota el nom d'«escamot Che Guevara»[50] i batejant l'avió com a «FPAP-Palestina Lliure»,[51] el feren redirigir a l'Aeroport Internacional de Damasc.[49] Khaled obligà al pilot a sobrevolar Haifa per tal de poder veure de nou la seva ciutat natal.[52] Aquesta maniobra suposà per ella «un dels moments més feliços» de la seva vida i, amb el segrest estigué igualment «feliç perquè estava fent quelcom pel seu poble».[21]

Segons algunes fonts, la direcció del FPAP pensà que Yitshaq Rabbín, aleshores ambaixador israelià als Estats Units, estava a bord, però aquest fet no es produí[53] ja que desistí d'embarcar per un canvi de plans d'última hora.[21] No obstant, el diplomàtic que si que es trobava a bord era l'estatunidenc Thomas D. Boyatt.[21] Un cop el Boeing s'apropà a Damasc, ja amb el dipòsit quasi sense benzina, els segrestadors el feren aterrar a la pista més allunyada de la terminal.[54] A continuació, feren evacuar els passatgers i la tripulació de la nau, operació que es realitzà en menys de tres minuts degut a la situació de por col·lectiva, i feren esclatar la cabina encenent el fusible de l'avió, sense que hi hagués cap mort ni cap ferit perquè es garantí prèviament que es trobés buit.[54] Khaled assegurà que tenien «instruccions molt estrictes de no ferir ningú, així com tractar amb cura al pilot i la tripulació, ni tan sols atemorir-la».[21] Els passatgers no-israelians foren posats en llibertat immediatament.[55] Dels passatgers israelians, les autoritat sirianes mantingueren retingudes a les quatre dones durant un dia, mentre que els dos homes ho estigueren fins al desembre, moment en què foren intercanviats com a presoners de guerra amb el govern israelià.[56]

Pel que fa als segrestadors, foren alliberats sense càrrecs després de sis setmanes d'interrogatoris i vagues de fam intermitents.[21] Tant punt estigueren en llibertat, Issawi viatjà a la ciutat síria d'Homs per a visitar breument als seus pares, i Khaled es desplaçà fins al Líban quan s'assabentà que el seu germà Walid havia patit una pallissa per part de gendarmes libanesos després de saber-se la identitat de la segrestadora.[57] En acabat, Khaled viatjà de nou a Amman per a seguir la seva feina al camp de refugiats d'Al-Wehdat.[57]

Ressò internacional[modifica]

Des del segrest ençà fou considerada a Occident com una «terrorista» i als països àrabs com una «heroïna», tot i que la percepció no fou unànime a cada bloc. A Occident, alguns col·lectius i personalitats de l'esquerra veieren en Khaled la figura més prominent de l'activisme revolucionari femení contra el sionisme i els seus abusos. I, en canvi, als països àrabs, l'acció no fou aprovada per alguns palestins, que pensaren que el segrest contaminaria la imatge del poble palestí davant del món, més que no pas ajudar als refugiats, tot provocant la vinculació intrínseca de «terrorisme» amb la Resistència palestina.[21]

Entre el desembre de 1969 i el febrer de 1970 realitzà un gira pel Golf Pèrsic i l'Iraq, juntament amb d'altres companys del FPAP com Salah Salah, Rashida Obeida, Salim Issawi i Talaat Yacoub, amb l'objectiu de promocionar la causa i recaptar fons per a l'organització.[58] La resposta popular fou molt exitosa i ajudà a consolidar encara més figures públiques del FPAP, com ara Khaled, abans del seu retorn a Amman.[58]

Fruit de la gran popularitat i difusió que tingué una fotografia on apareixia ella, decidí sotmetre's a una operació de sis intervencions de cirurgia plàstica al Líban.[21] El propòsit de tal acció fou modificar-se el nas i la barbeta, tot camuflant la seva identitat i poder formar part d'un segrest ulterior, a la vegada que rebutjar una cara icònica que desaprovava. La dolorosa operació quirúrgica es realitzà el 13 de març de 1970 i trigà dos mesos en recuperar-se.[15] En aquesta fotografia, realitzada per Eddie Adams i àmpliament difosa pels camps de refugiats de Cisjordània, Gaza i la diàspora,[21] apareixia aguantant un fusell d'assalt AK-47, vestint la tradicional keffiyeh i lluint per anell una bala subjectada amb l'anella de la primera granada de mà que usà durant la seva instrucció militar.[59][52][60]

Setembre Negre de Jordània[modifica]

Ja abans de la internacionalització de la causa revolucionària, i fins i tot abans del segrest del vol, les tensions entre el rei Hussein I de Jordània i fedaïns palestins en territori transjordà anaren en augment. Si bé la victòria a la batalla de Karameh, de la Guerra dels Sis Dies, donà una sensació de força i cohesió de la coalició àrab, la realitat fou que les relacions es deterioraren ràpidament sent la presència de guerrillers palestins al regne haiximita un problema d'ordre públic. La clara voluntat del rei Hussein per a expulsar-los comportà una important revolta palestina, especialment forta entre el 16 i el 27 de setembre de 1970, coneguda com a Setembre Negre de Jordània.

Aquell mateix mes de febrer de 1970, es consumà un dels episodis previs a l'esclat de la revolta, quan el rei Hussein promulgà diversos decrets restrictius per a la comunitat palestina, consistent en la prohibició de la Resistència a les ciutats, el tancament dels seus mitjans de comunicació i la dissolució de les assemblees públiques.[61] Com a resposta a les polítiques repressives, cada sector rebel prengué mesures, sent Khaled assignada al camp de Schular, prop de Zarqa, a fer lectures públiques contra els decrets, tot associant la política de Hussein a la d'Israel i dels Estats Units.[61] La resposta governamental a aquestes accions de denúncia fou el tall del subministrament d'electricitat i aigua potable als camps.[61]

A la segona lectura assignada, aquesta a l'Escola Jabel Altaj, es trobà amb el públic dispersat a trets de metralleta de les forces militars i, seguint el consell del comandant local del FPAP, tornà provisionalment al camp de refugiats d'Al-Wehdat.[61] El 9 de febrer de 1970 es trobà amb la responsabilitat de tenir cura de la Samira, germana del seu promès i company de militància Bassim, que vingué des de Bagdad per a validar la conveniència de Khaled com a esposa, tot i que reberen l'aprovació del FPAP abans que les famílies ho sabessin.[61] Tot i que la Samira ni militava al FPAP ni havia rebut entrenament militar manifestà que estava disposada a assumir els riscos de l'acció revolucionària d'aquells dies per tal no entorpir la tasca de la promesa del seu germà. En aquest sentit, es desplaçaren cap al barri de la capital transjordana de Jabel Amman, armades una pistola i una granada de mà, amb l'objectiu de fer arribar uns missatges.[61]

Segrest del vol El Al 219[modifica]

Recepció de Leila Khaled a Damasc després de la detenció de 1970
Article principal: Segrestos de Dawson's Field

El 6 de setembre de 1970 el FPAP intentà segrestar cinc avions al mateix temps. Khaled, juntament amb el sandinista nicaragüenc-estatunidenc Patrick Argüello, tingueren la tasca de sabotejar el vol El Al 219 que unia l'Aeroport Internacional Ben Gurion de Tel Aviv amb l'Aeroport Internacional John F. Kennedy de Ciutat de Nova York, a partir del moment que fes escala a l'Aeroport d'Amsterdam-Schiphol,[21] i fer-lo aterrar a l'aeròdrom jordà de Dawson's Field, pista d'aviació abandonada que antigament fou usada per la Royal Air Force del Regne Unit.[21][62] No obstant, i a diferència de l'anterior segrest, aquesta operació no reeixí.

Durant l'intent d'apropar-se a la cabina amb una pistola i dues granades de mà, Khaled fou placada per passatgers i agents de seguretat, que li trencaren algunes costelles.[21] En un intent per a defensar-la, Argüello intentà disparar contra els seus assaltants[21] però un passatger aconseguí colpejar-lo amb una ampolla de whisky mentre un dels agents de seguretat israelià inicià un tiroteig amb ell. Fruit de l'intercanvi de trets, Argüello ferí una hostessa,[63] llançà una granada de mà sense activar[64] i patí un tret de bala. Els segrestadors quedaren del tot desbordats per la situació quan el pilot de l'aeronau inicià un descens vertiginós per a fer perdre l'equilibri als segrestadors, en el que Khaled caigué a terra, i fer un aterratge d'emergència a l'Aeroport de Londres-Heathrow.[21]

Finalment, Khaled fou detinguda i traslladada a la comissaria de policia d'Ealing, un barri residencial a l'oest de la capital anglesa, mentre que Argüello morí poc després de l'aterratge, camí a l'hospital, a causa de les ferides de bala. Com a testimoni dels fets, Khaled reivindicà que Argüello fou abatut, a sang freda, un cop restava immòbil a terra. També afirmà que les granades de mà eren «només de broma», i es queixà d'agònics maltractaments per part dels passatgers. L'1 d'octubre, després de passar 28 dies detinguda, fou alliberada, juntament amb sis altres presos[65] del FPAP, que restaven en dependències alemanyes i suïsses (tres d'ells eren els responsables del segrest del vol de Zuric de febrer de 1969), en un intercanvi d'ostatges fets presos en un segrest posterior.[66][67] La contraprestació de l'intercanvi foren els passatgers i tripulants dels segrestos fructuosos de Dawson's Field, els quals foren alliberats a Amman poc dies després, així com 40 ciutadans acusats de format part de les forces militars israelians, que foren alliberats més tard.[21]

Quadre revolucionari[modifica]

Poc després es traslladà a Damasc, on fou rebuda com a «heroïna» i «lluitadora per la llibertat»,[52] abans de tornar a la seva feina, a Beirut.[21] Tot i així, en tot moment mantingué una mobilitat constant per qüestions de seguretat.[21] Durant el breu pas per Síria fou reconeguda com a quadre polític consolidat, esdevenint membre del comitè central del FPAP, així com secretària general de la Unió General de Dones Palestines (UGDP)[68] i, més tard, membre del Consell Nacional Palestí (CNP).[21] D'aquesta forma, i amb la decisió de l'OAP d'abandonar la tàctica de segrests d'avions, s'acabà la seva etapa de lluita armada.[68] No obstant, aquest fet no cessà la persistència dels serveis d'intel·ligència israelians del Mossad d'assenyalar-la en el punt de mira, si bé acabaren assassinant, per error o per decisió, a una de les seves germanes.[68] Concretament, el Nadal de 1975, tornà al Líban per a veure la seva germana i se la trobà morta a casa seva, al costat del cadàver del seu xicot, tots dos morts de trets de bala.[21]

El novembre de 1970, quan encara no passaren dos mesos de la seva excarceració, es casà amb Bassim,[69] l'home que l'ensenyà per primera vegada a subjectar una arma.[21] Es tractà d'un comandant militar iraquià del FPAP que, anteriorment, fou empresonat durant 10 anys al seu país d'origen per la seva vinculació amb el Partit Comunista Iraquià.[21] No obstant, la parella finalitzà el matrimoni de mutu acord, en el moment que l'augment de tensions amb Jordània comportà una major pressió d'ell per anar al front i l'augment de les amenaces d'Israel precipità el pas a la clandestinitat d'ella.[21] L'any 1973, davant d'aquesta situació de perill permanent, decidí traslladar-se a viure al camp de refugiats de Xatila, de Beirut, per «estar amb la gent i treballar amb la gent».[21]

L'any 1978 abandonà el país per a estudiar Història a la Unió Soviètica, on conegué al seu segon marit, un estudiant de Medicina i company del FPAP, Fayez Rashid Hilal.[68][21] Però, dos anys després de començar els estudis, fou reclamada a tornar al Líban i treballar la resistència des de les oficines de l'OAP.[21] L'any 1994 fou autoritzada a assistir a Gaza a una trobada històrica del Consell Nacional Palestí, també conegut com a parlament a l'exili, per a esmenar la Carta de l'OAP.[68] Des d'aleshores, viu a Amman, Jordània, amb el seu marit i els seus dos fills, Bader i Baixar, nascuts a la dècada de 1980[21] fruit de la relació.[68][70]

Opinió i conferències[modifica]

Conferència de Leila Khaled

En algunes entrevistes manifestà que tenia una especial estima pel Regne Unit a partir de la seva primera visita a la presó on un oficial d'immigració volia saber per què havia arribat al país sense un visat vàlid. També establí vincles de relació amb les dues policies assignades a protegir-la a Ealing amb les qui més tard s'intercanviaren correspondència. Khaled continuà tornant al Regne Unit per mantenir converses fins a finals de 2002.

L'any 2005, després d'haver pogut accedir al Regne Unit dues vegades sense problema gràcies a la invitació del diputat George Galloway, l'ambaixada britànica li negà el visat per assistir a un acte del Féile an Phobail, a Belfast, on fou convidada com a ponent.[71] Finalment hi participà a través d'una videoconferència des de Dublín, en la que es convertí en la primera vegada que visitava el país celta.[71] Posteriorment, per la nit, realitzà una xerrada a Dublin, i l'endemà una a Cork i una altra a Kinsale.[71]

En aquell mateix viatge, en una entrevista realitzada a An Phoblacht, periòdic del partit Sinn Féin, fou interpel·lada sobre les capacitats de la lluita armada com a mitjà polític en un escenari post-11-S. En aquest sentit, Khaled respongué que no es tractava d'una opció escollida amb anhel, sinó una situació en què hom es veu forçat, exposant que és «absolutament natural que on hi ha una ocupació hi hagi una resistència».[72]

Khaled no es fia del procés de pau araboisraelià. Segons ella, «No és un procés de pau. És un procés polític en què la relació de forces és per als israelians i no per a nosaltres. Ells tenen totes les cartes per jugar i els palestins no tenen res a dependre, sobretot quan l'OAP no està unida».[24] S'involucrà políticament convertint-se en membre del Consell Nacional Palestí i apareixent regularment al Fòrum Social Mundial.[73][74][75]

Al 2011 realitzà una gira de conferències per Suècia, incloent discursos en manifestacions del Primer de Maig del Partit Comunista de Suècia i l'Organització Central de Treballadors de Suècia,[76] en una galeria d'art pública, a la Universitat de Södertörn i en un seminari organitzat pel Partit de l'Esquerra suec.[67]

Al novembre de 2017 li fou refusat el visat d'entrada a Itàlia, en aquest cas a l'aeroport de Roma-Fiumicino, i es veié forçada a tornar a Amman en tant que membre d'un grup considerat terrorista per les autoritats italianes.[77]

L'any 2018 la seva presència tornà a ser polèmica a Irlanda i a Anglaterra. En ocasió del 70è aniversari de la Nakba i la Gran Marxa de Retorn, Anti Imperialist Action Ireland i Lasair Dhearg organitzaren una trobada en un club vinculat a l'Organització de Mestres Nacionals Irlandesos (INTO) de la capital mateixa, en la que estava prevista la seva intervenció per videoconferència.[78] Malgrat que l'acte es realitzà en un recinte privat i no comportà l'entrada de Khaled a territori irlandès, les autoritats israelianes exerciren pressió per a que no es dugués a terme. En aquest sentit, el ministre d'Afers Estratègics d'Israel, Gilad Erdan, envià una carta de protesta al ministre d'Educació d'Irlanda, Richard Bruton, perquè impedís la connexió considerant-la «teatre de l'absurd».[79] Tres mesos després, a mitjans d'agost, sortiren a la llum fotografies inèdites d'una manifestació pro-Palestina, celebrada el maig de 2002 a Londres, on apareixia Jeremy Corbyn, líder del Partit Laborista britànic, compartint escenari amb Khaled i fent crides al boicot d'Israel.[80] Aquestes imatges foren utilitzades per l'oposició per a alimentar la polèmica de la seva presència, l'octubre de 2014 a Tunis, en una cerimònia de lliurament de corones de flors a les tombes de Salah Khalaf i Atef Bseiso, polítics palestins propers a Setembre Negre i presumptes col·laboradors de la massacre de Munic de 1972.[81]

Pel que fa a la religió, opina que es tracta d'una aspecte que ha de romandre en l'esfera estrictament personal.[21] Malgrat haver nascut en una família practicant de l'Islam, es considera una persona poc religiosa que practica els «valors de la Humanitat, [els quals] també són mencionats a l'Islam: com ara ser honest o ajudar al pobre».[21] En nombroses ocasions manifestà ser enemiga del sionisme i no dels jueus o el judaisme, i que el seu fanatisme és Palestina i el seu poble.[21]

Obres[modifica]

Khaled ha realitzat múltiples intervencions en actes polítics, no obstant, la seva participació en publicacions escrites es veu recollida en els següents títols:

  • Women's Liberation (en anglès). Beirut: Front Popular per a l'Alliberament de Palestina, Departament d'Informació, 1971.[82]
  • My People Shall Live: The Autobiography of a Revolutionary (en anglès). Londres: Hodder & Stoughton Ltd., 1973. ISBN 978-03-401738-0-0. [83]
Aquest llibre autobiogràfic, editat a partir d'entrevistes realitzades el 16 de desembre de 1970, el 4 de gener i 23 de juliol de 1971 pel seu pel seu company de militància George Hajjar,[84] la catapultà internacionalment com a icona revolucionària. Si bé és cert que es tracta d'una autobiografia, convé destacar que només recull els seus primers 25 anys de vida: des del seu naixement fins l'alliberament de la detenció pel segrest del vol El Al 219. L'any 2014 fou publicat en català a Manresa per l'editorial Tigre de Paper edicions, amb el títol El meu poble viurà. Autobiografia d'una revolucionària i l'ISBN 978-84-941664-2-6,[85] convertint-se de moment en la seva única obra disponible en aquesta llengua.
  • Palestine: existences-résistances (en francès). París: Le Passager Clandestin, 2008. ISBN 978-29-169521-2-3. 
L'autor d'aquest recull de fotografies costumistes de la societat palestina és el fotoperiodista brasiler Rogério Ferrari. No obstant, el paper de Khaled en l'obra se centra en la redacció dels textos.[86]

Presència en terres de parla catalana[modifica]

Fins en tres ocasions s'ha arribat a convidar Leila Khaled per a fer xerrades en indrets dels Països Catalans, no sempre arribant a materialitzar-se. Convé destacar que la seva presència ha estat motiu de controvèrsia i ha donat fruit a pressions de partidaris i detractors, fins al punt d'arribar-se a denegar el seu visat d'entrada en alguna ocasió.

La primera vegada que s'esperava la seva visita fou l'any 2008 com a ponent d'una xerrada del Consell de la Joventut de Barcelona, un òrgan institucional vinculat a l'Ajuntament de Barcelona, i també patrocinada per la Diputació de Barcelona, l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament de la Generalitat de Catalunya i el Ministeri d'Afers Exteriors i de Cooperació d'Espanya. Segons algunes fonts, la publicació d'un article del periodista Alfons Quintà al Diari de Girona, denunciant la xerrada i condemnant l'activitat política de la ponent com a «terrorista», fou el detonant perquè es presentés una denúncia a la fiscalia de l'Audiència Nacional espanyola, que acabaria amb la denegació del visat. D'aquesta forma, i davant del veto, la xerrada fou impartida per Salah Salah, president del comitè de refugiats del Consell Nacional Palestí, mentre que les previsions per una posterior xerrada a València foren desestimades.[87][88]

La segona vegada sí que pogué accedir i fou la visita que realitzà el març-abril de l'any 2017 per diferents localitats del País Valencià, gràcies a la invitació feta pel comitè BDS del territori i coincidint amb el Dia de la Terra Palestina (30 de març).[11] Concretament, realitzà una xerrada al saló d'actes de l'aulari II de la Universitat d'Alacant a Sant Vicent del Raspeig el mateix 30 de març,[89][90][91] i una altra l'endemà, 1 d'abril, al barri de Velluters de la ciutat de València.[92][11]

A la xerrada de València, criticà que les negociacions dutes a terme per l'Autoritat Nacional Palestina, sense tenir en compte l'alliberament dels presos, la persecució de palestins fins i tot dins dels assentaments, l'apartheid incessant i l'expoli dels béns essencials (terra, aigua, cultius, etc), només feien que dividir el poble palestí.[11] També considerà la necessitat de mantenir la forta pressió de la campanya internacional de Boicot, Desinversions i Sancions a l'estat d'Israel, que ja li havia costat unes pèrdues valorades en més de 31 milions de dòlars, així com solidaritzar-se amb les persones represaliades que en prenen part.[11] Com a cas paradigmàtic, cità les 9 persones de València encausades per haver demanat, a través de les xarxes socials, el boicot a l'actuació del cantant sionista Matisyahu al festival Rototom Sunsplash de 2015.[11] Finalment, denuncià el paper col·laboracionista d'Israel i l'Aràbia Saudí a les guerres de Síria, de Líbia i del Iemen, recordant que Palestina era un altre exemple de guerra sostinguda en el temps, igual de sanguinària però potser fins i tot més cruel, empenyent el poble palestí a la resistència i l'autodefensa contra els invasors.[11]

Khaled a la presentació de la 2a edició en català del seu llibre a la Fira Literal de 2017

La tercera vegada també pogué accedir i fou un mes després a Barcelona. En aquella ocasió, assistí com a ponent a una conferència de la Fira Literal, prevista pel 14 de maig, que no estigué absenta de polèmica.[93][94] La seva presència polemitzà entre sectors de la comunitat jueva i la secció municipal del Partit Popular. El 8 de maig, el regidor i portaveu Alberto Fernández Díaz (PP) manifestà el seu rebuig a la invitació, titllant a Khaled de «terrorista» i exigint explicacions sobre els 12.000 euros que l'Ajuntament de Barcelona aportà a l'esdeveniment, juntament amb la cessió temporal de l'equipament municipal de Fabra i Coats, així com rebre informació del cost de les banderoles publicitàries de la xerrada amb la seva imatge.[95] Tres dies després, l'11 de maig, la Lliga Internacional Contra el Racisme i l'Antisemitisme (LICRA Catalunya) i B'nai B'rith Nahmànides Barcelona presentaren davant del Fiscal en cap de l'Audiència Nacional espanyola, Javier Zaragoza, una denúncia contra Khaled per tal que no li fos concedit el visat d'entrada al territori de la Unió Europea.[96] L'escrit de denúncia sol·licità l'obertura de diligències amb caràcter d'urgència a la vista que «aquests fets podrien ser constitutius de diversos delictes incloent els d'integració en organització terrorista, col·laboració amb organització terrorista, apologia i enaltiment del terrorisme, finançament d'activitats terroristes, malbaratament de recursos públics i prevaricació».[96]

No obstant això, la xerrada s'acabà realitzant al lloc i data prevista però es veié immersa en un context de vaga de fam, que pròpiament inicià ella, el 6 de maig, després de la mort del primer vaguista palestí.[97] Concretament, l'acció tingué cabuda en el marc de la Vaga per la Llibertat i la Dignitat a les Presons israelianes que s'inicià el 17 d'abril, diada dels presos palestins.[97] La protesta, secundada per 1.500 presos, sent així la més multitudinària de les darreres dècades, tingué per objectiu una sèrie de demandes com ara el final de les prohibicions de visites de familiars, una assistència sanitària adequada, l'accés a l'educació superior, el final de les cel·les d'aïllament i detenció administrativa, així com de l'empresonament sense càrrecs ni judici.[98]

Impacte a la cultura popular[modifica]

Mural de Khaled al Mur de Cisjordània, prop de Betlem.
Mural de Khaled al Mur Internacional de Falls Road, de Belfast.
  • És el motiu central d'un retrat fet exclusivament de pintallavis, The Icon, creat l'any 2011 per l'artista Amer Shomali usant 14 colors i 3500 pintallavis.[103][104]
  • Des de 2018, la seva imatge està present en un mural de commemoració al Mur Internacional de Falls Road de Belfast, a Irlanda del Nord. El mural conté, a la dreta, la famosa fotografia feta per Eddie Adams, on apareix subjectant un AK-47, amb la bandera de Palestina al darrere i a l'altre extrem, una imatge del republicà irlandès Charlie Hughes amb una escopeta i la bandera d'Irlanda de fons, ambdues icones franquejant el lema «Our Struggle continues» ("La nostra lluita continua").

A la música[modifica]

  • «Like Leila Khaled Said» és una cançó de The Teardrop Explodes, de l'àlbum de 1981 Wilder, de gènere romàntic dedicada a Khaled. El músic Julian Cope manifestà que es tractava d'una cançó d'amor per a ella "perquè penso que és molt bonica. Però sé que tot plegat és com una a mala notícia".[106]
  • El segon CD de l'àlbum de 2012 Psychedelic Revolution de Julian Cope s'anomena "Phase of Leila Khaled". El primer CD s'anomena "Phase of Che Guevara". Les lletres de l'àlbum contenen diverses referències a manifestacions polítiques, lluita armada i suïcides armats. El llibret d'acompanyament també conté una fotografia de Leila Khaled.
  • «Leila Khaled» és una cançó de la banda de rock danesa Magtens Korridorer, la desena de l'àlbum de 2005 Friværdi.[107]
  • El grup de hip-hop multiètnic Fun-da-mental menciona Khaled a la cançó «Mother India», al seu àlbum de 2010 Love India, àmpliament distribuït als Estats Units per Starbucks.[108]

Notes[modifica]

  1. En ocasió del primer segrest, Khaled prengué el pseudònim de la primera màrtir del FPAP.[1] Xàdia Abu Gazala morí el 28 de novembre de 1968, amb 18 anys, fruit d'una deflagració quan manipulava explosius a casa seva.[2]
  2. Khaled nasqué un 9 d'abril però, tal com jurà a la xerrada de València de 2017, no pensava celebrar cap aniversari fins que la seva terra i el seu poble fossin lliures.[11]
  3. A la pàgina 87 de l'autobiografia de Khaled, traduïda l'any 2004 al català, consta la distància com a 50 quilòmetres

Referències[modifica]

  1. «Revolució significa vida. Amb Leila Khaled / Fira Literal 2017 (48:21s)». YouTube.com, 15-05-2017. [Consulta: 17 maig 2017].
  2. «Remembering Comrade Shadia Abu Ghazaleh, struggler for Palestine» (en anglès). PFLP.ps, 04-12-2016. [Consulta: 17 maig 2017].
  3. Khaled, 2014, p. 200.
  4. «Biografía breve de Leyla Khaled (extractos)» (en castellà). Nodo50.org, 2008. [Consulta: 28 abril 2017].
  5. Aked, Hilary. «Leila Khaled: The woman behind the symbol» (en anglès). RedPepper.org.uk, 13-09-2012. [Consulta: 9 maig 2017].
  6. «Leila Khaled, el meu poble viurà. Autobiografia d’una revolucionària». TigredePaper.cat. Arxivat de l'original el 18 maig 2017. [Consulta: 9 maig 2017].
  7. Irving, 2012, p. 21.
  8. «Notorious Palestinian Plane Hijacker to Promote BDS in South Africa» (en anglès). Haaretz.com, 07-01-2015. [Consulta: 28 abril 2017].
  9. 9,0 9,1 Khaled, 2014, p. 124.
  10. «19 atentados contra El Al en 17 años» (en castellà). ElPais.com, 28-12-1985. [Consulta: 24 maig 2017].
  11. 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 11,5 11,6 Cervera, Isabel. «Valencia con Leila Khaled y Palestina» (en castellà). LoQueSomos.org, 04-04-2017. [Consulta: 8 novembre 2018].
  12. Khaled, 2014, p. 33.
  13. 13,0 13,1 13,2 Schmitt, Paula «Interview with Leila Khaled: 'BDS is effective, but it doesn't liberate land'» (en anglès). +972 Magazine, núm. 17, 17-05-2014 [Consulta: 1r maig 2017].
  14. Irving, 2012, p. 10.
  15. 15,0 15,1 15,2 15,3 Bird, Kai. «7: Black September, 1970». A: Crossing Mandelbaum Gate: Coming of Age Between the Arabs and Israelis, 1956-1978 (en anglès). Londres: Simon & Schuster, 2010. ISBN 978-1-84737-933-7. 
  16. 16,0 16,1 «Activists and revolutionaries - Leila Khalid» (en anglès). PalJourneys.org. [Consulta: 28 novembre 2018].
  17. Szaszdi, Lajos. «La masacre del poblado palestino de Deir Yassin: Por qué el mundo nunca debe de olvidar (Parte II)» (en castellà). RT.com, 30-01-2013. [Consulta: 5 desembre 2018].
  18. «Le 9 avril 1948: le massacre programmé de Deir Yassin» (en francès). Europalestine.com, 09-04-2015. [Consulta: 5 desembre 2018].
  19. 19,0 19,1 Khaled, 2014, p. 35.
  20. Khaled, 2014, p. 38.
  21. 21,00 21,01 21,02 21,03 21,04 21,05 21,06 21,07 21,08 21,09 21,10 21,11 21,12 21,13 21,14 21,15 21,16 21,17 21,18 21,19 21,20 21,21 21,22 21,23 21,24 21,25 21,26 21,27 21,28 21,29 21,30 21,31 21,32 21,33 21,34 21,35 21,36 21,37 21,38 21,39 Ettachfini, Leila. «'I Had to Be the Voice of Women': The First Female Hijacker Shares Her Story» (en anglès). Broadly.Vice.com, 04-08-2006. [Consulta: 28 novembre 2018].
  22. Khaled, 2014, p. 40.
  23. 23,0 23,1 Khaled, 2014, p. 55.
  24. 24,0 24,1 «Leila Khaled: in her own words» (en anglès). AvSec.com, 05-09-2000. Arxivat de l'original el 27/8/2008. [Consulta: 1r maig 2017].
  25. Khaled, 2014, p. 66.
  26. 26,0 26,1 26,2 Khaled, 2014, p. 67.
  27. 27,0 27,1 27,2 Khaled, 2014, p. 87.
  28. 28,0 28,1 28,2 28,3 28,4 28,5 Khaled, 2014, p. 88.
  29. 29,0 29,1 29,2 29,3 Khaled, 2014, p. 113.
  30. Khaled, 2014, p. 91.
  31. Khaled, 2014, p. 97.
  32. Khaled, 2014, p. 98.
  33. Khaled, 2014, p. 114.
  34. Khaled, 2014, p. 112-113.
  35. Khaled, 2014, p. 80.
  36. «Foreign Terrorist Organizations» (en anglès). State.gov, 10-08-1997. [Consulta: 10 desembre 2018].
  37. «Council Decision 2012/333/CFSP» (pdf) (en anglès). Eur-lex.Europa.eu, 25-06-2012. [Consulta: 10 desembre 2018].
  38. 38,0 38,1 Khaled, 2014, p. 115.
  39. Khaled, 2014, p. 115-116.
  40. 40,0 40,1 Khaled, 2014, p. 116.
  41. 41,0 41,1 Khaled, 2014, p. 117.
  42. Prashad, Vijay. «Putting Palestine on the Map» (en anglès). Jadaliyya.com, 09-11-2012. [Consulta: 24 maig 2017].
  43. 43,0 43,1 Khaled, 2014, p. 120.
  44. 44,0 44,1 Khaled, 2014, p. 121.
  45. 45,0 45,1 45,2 45,3 Khaled, 2014, p. 125.
  46. 46,0 46,1 46,2 Khaled, 2014, p. 126.
  47. Khaled, 2014, p. 131.
  48. 48,0 48,1 Khaled, 2014, p. 132.
  49. 49,0 49,1 «ASN Aircraft accident Boeing 707-331B N776TW Damascus International Airport (DAM)» (en angles). Aviation-Safety.net. [Consulta: 11 desembre 2018].
  50. Khaled, 2014, p. 145.
  51. Newton, Michael. «Khaled, Leila Ali: kidnapper». A: The Encyclopedia of Kidnappings (en anglès). Ciutat de Nova York: Facts On File, 2002, pàg. 154. ISBN 978-1-4381-2988-4. 
  52. 52,0 52,1 52,2 «"I made the ring from a bullet and the pin of a hand grenade"» (en anglès). The Guardian, 26-01-2001. Arxivat de l'original el 29/6/2007. [Consulta: 1r maig 2017].
  53. MacDonald, Eileen. «Leila Khaled». A: Shoot the Women First (en anglès). Ciutat de Nova York: Random House, 1991. ISBN 0-679-41596-3. 
  54. 54,0 54,1 Khaled, 2014, p. 149.
  55. Khaled, 2014, p. 151.
  56. Oren, Amir. «Anatomy of a Prisoner Exchange» (en anglès). Haaretz, 20-10-2008. [Consulta: 6 juny 2016].
  57. 57,0 57,1 Khaled, 2014, p. 164.
  58. 58,0 58,1 Khaled, 2014, p. 174.
  59. Moon, Timur. «Leila Khaled — hijacked by destiny» (en anglès). AlJazeerah.info, 17-10-2002. Arxivat de l'original el 20/8/2004. [Consulta: 1r maig 2017].
  60. Fernández, Antonio. «La comunidad judía de Barcelona se moviliza contra Colau por invitar a una terrorista» (en castellà). ElConfidencial.com, 28-04-2017. [Consulta: 9 maig 2017].
  61. 61,0 61,1 61,2 61,3 61,4 61,5 Khaled, 2014, p. 175.
  62. Irving, 2012, p. 2.
  63. «Flight crews and security» (en anglès). PBS.org. [Consulta: 11 març 2014].
  64. «06. September 2010 - Vor 40 Jahren: PFLP kapert vier Passagierflugzeuge» (en alemany). WDR.de, 06-09-2010. [Consulta: 12 març 2017].
  65. Vargo, Marc. «4: The Arab-Israeli Conflict and the Black September Organization». A: The Mossad: Six Landmark Missions of the Israeli Intelligence Agency, 1960-1990 (en anglès). Jefferson: McFarland & Company, 2010, p. 83. ISBN 978-1-4766-1966-8. 
  66. «Hijack Story» (pdf) (en anglès). Arxius Nacionals del Regne Unit. [Consulta: 22 gener 2015].
  67. 67,0 67,1 «Something rotten in Sweden - Israel Opinion» (en anglès). Ynetnews.com, 11-03-2011. [Consulta: 29 octubre 2015].
  68. 68,0 68,1 68,2 68,3 68,4 68,5 Talhami, Ghada Hashem. Historical Dictionary of Women in the Middle East and North Africa (en anglès). Plymouth: The Scarecrow Press, 2013, p. 198. ISBN 978-0-8108-6858-8. 
  69. Mickolus, Edward F; Simmons, Susan L. «The 1970s: May 30, 1972: Machine Gun Attack in Lod Airport». A: The 50 Worst Terrorist Attacks (en anglès). Santa Barbara, Denver i Oxford: Praeger, 2014, p. 13. ISBN 978-1-4408-2827-0. 
  70. «Interview by Sana Abdallah» (en anglès). United Press International, 21-07-2003. Arxivat de l'original el 3/9/2006. [Consulta: 3 setembre 2006].
  71. 71,0 71,1 71,2 «Plane hijacker turned politician disapproves of today's 'terrorism'» (en anglès). IrishTimes.com, 04-08-2005. [Consulta: 15 novembre 2018].
  72. «A just solution is the way out of conflict - Leila Khaled» (en anglès). AnPhoblacht.com, 11-08-2005. Arxivat de l'original el 26 octubre 2011. [Consulta: 15 novembre 2018].
  73. «The activistocracy, Features, Governance» (en anglès). Infochangeindia.org. [Consulta: 29 octubre 2015].
  74. «Página inicial FSM» (en portuguès). Forumsocialmundial.org.br. [Consulta: 9//10/2015].
  75. «PNN: Palestine News Network» (en anglès). PNN.ps, 24-10-2015. [Consulta: 29 octubre 2015].
  76. «Demonstrera med SAC på 1 maj» (en suec). SAC.se, 29-04-2011. [Consulta: 15 novembre 2018].
  77. «Leila Khaled respinta a Fiumicino» (en italià). IlGiornaleDItalia.org, 29-11-2017. Arxivat de l'original el 3 gener 2018. [Consulta: 15 novembre 2018].
  78. «Leila Khaled Speaks Successfully in Dublin» (en anglès). RedSpark.nu, 03-06-2018. [Consulta: 15 novembre 2018].
  79. Bachner, Michael. «Israel urges Ireland to cancel speech by Palestinian terrorist». TimersofIsrael.com, 31-05-2018. [Consulta: 15 novembre 2018].
  80. Stevens, John. «Corbyn faces fresh questions over his links to terrorists as pictures emerge of him sharing a stage with the world's first female plane hijacker» (en anglès). DailyMail.co.uk, 16-08-2018. [Consulta: 19 novembre 2018].
  81. Sabbagh, Dan. «Jeremy Corbyn: I was present at wreath-laying but don't think I was involved» (en anglès). TheGuardian.com, 14-08-2018. [Consulta: 19 novembre 2018].
  82. «Activisits and Revolutionaries - Leila Khalid» (en anglès). PalJourneys.org. [Consulta: 21 novembre 2018].
  83. «My people shall live: the autobiography of a revolutionary» (en anglès). Worldcat.org. [Consulta: 20 novembre 2018].
  84. Khaled, 2014, p. 23.
  85. «El meu poble viurà. Autobiografia d'una revolucionària». TigredePaper.cat. [Consulta: 20 novembre 2018].
  86. «Résister pour pouvoir vivre» (en francès). Bastamag.net, 11-01-2009. [Consulta: 21 novembre 2018].
  87. Quintà, Alfons. «Leila khaled, segrestadora i invitada oficial». DiarideGirona.cat, 2008. [Consulta: 9 maig 2017].
  88. Quintà, Alfons. «Denegació de visat a la terrorista Leila Khaled». DiarideGirona.cat, 2008. [Consulta: 9 maig 2017].
  89. Martínez, Concha. «Leila Khaled, Universidad de Alicante» (en castellà). AgendaFeminista.org, 17-03-2017. [Consulta: 9 maig 2017].
  90. «Xerrada de Leila Khaled». BDS.cat, 09-04-2017. [Consulta: 8 novembre 2018].
  91. «Leila Khaled a la Universitat d'Alacant». TerceraInformación.es, 27-03-2017. [Consulta: 8 novembre 2018].
  92. «“Dia de la Terra Palestina” amb Leila Khaled». Nodo50.org, 28-03-2017. [Consulta: 9 maig 2017].
  93. «La Fira Literal Barcelona 2017 tindrà la palestina Leila Khaled i el britànic Guy Standing». Vilaweb.cat, 05-04-2017. [Consulta: 10 maig 2017].
  94. «La fira Literal torna a la Fabra i Coats amb Leila Khaled i Guy Standing». Ajuntament.Barcelona.cat, 2017. [Consulta: 10 maig 2017].
  95. «Alberto Fernández (PP) demana a l'Ajuntament no donar suport a una fira amb la “terrorista” Leila Khaled». Vilaweb.cat, 08-05-2017. [Consulta: 9 maig 2017].
  96. 96,0 96,1 «Entitats contra l'antisemitisme porten als jutjats la presència de Leila Khaled a Barcelona». ElNacional.cat, 09-05-2017. [Consulta: 10 maig 2017].
  97. 97,0 97,1 «Leila Khaled announces open hunger strike for Palestinian prisoners as Catholic patriarch, international students fast in solidarity» (en anglès). Samidoun.net, 07-05-2017. [Consulta: 9 maig 2017].
  98. «1500 Palestinian prisoners launch largest collective hunger strike in years: Take action in support!» (en anglès). Samidoun.net, 17-04-2017. [Consulta: 9 maig 2017].
  99. Murphy, Maureen Clare. «Violence or nonviolence? Two documentaries reviewed» (en anglès). Electronic Intifada, 09-04-2007. [Consulta: 7 setembre 2007].
  100. «Hijacker» (en anglès). LeilaKhaled.com. [Consulta: 29 octubre 2015].
  101. «[hhttp://www.thefocuspull.com/features/fresh-look-leila-khaled-hijacker-2006/ A Fresh Look At: Leila Khaled: Hijacker (2006)]» (en anglès). TheFocuPull.com. [Consulta: 12 novembre 2018].
  102. 102,0 102,1 «Tell Your Tale, Little Bird» (en anglès). PalestineDocs.net. [Consulta: 5 desembre 2018].
  103. «Leila Khaled Portrait Made of 3,500 Lipsticks» (en anglès). Oddity Central, 21-03-2012. [Consulta: 1r agost 2014].
  104. «Leila Khaled in Lipstick: Palestinian Women Out of Frame» (en anglès). English.Al-Akhbar.com, 29-09-2011. [Consulta: 19 novembre 2018].
  105. Comentari al DVD original de promoció de The Robots of Death, el 5è capítol de la 14a temporada de Doctor Who (07m09s)
  106. «Wilder» (en anglès). ScreamingSecrets.com. Arxivat de l'original el 16/7/2004. [Consulta: 1r maig 2017].
  107. «iTunes - Everything you need to be entertained.» (en anglès). Apple. [Consulta: 29 octubre 2015].
  108. Mitchell, Tony. Global Noise: Rap and Hip Hop Outside the USA (en anglès). Books.google.com, p. 60 [Consulta: 29 octubre 2015]. 
  109. «ライラのバラード(英訳詩朗読)/PANTA-響 - 旗旗» (en japonès). Bund.jp. [Consulta: 1r agost 2014].
  110. «(明大)中東フォーラム2012―アラブ民衆蜂起とパレスチナ解放【ライラ・ハリドさん来日】 - 旗旗» (en japonès). Bund.jp. [Consulta: 1r agost 2014].
  111. «リッダ闘争40周年 ライラハリドさん来日 パレスチナ連帯京都WeekEnd 23» (en japonès). Bund.Sakura.ne.jp, 02-06-2012. Arxivat de l'original el 9/8/2012. [Consulta: 1r maig 2017].

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Leila Khaled Modifica l'enllaç a Wikidata
Wikiquote A Viquidites hi ha citacions, dites populars i frases fetes relatives a Leila Khaled