Leli, De l'amistat

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de llibreLeli, De l'amistat
(la) Laelius de amicitia
Cicero De amicitia Bibliotheca Palatina.jpg
Tipus obra literària
Fitxa
Autor Ciceró
Llengua llatí
Publicació 44 aC
Dades i xifres
Tema amistat
Gènere assaig
Personatges
Modifica les dades a Wikidata

Leli, de l'amistat (en llatí: Laelius de amicitia) és un tractat filosòfic de l'escriptor, filòsof, orador i polític romà Marc Tul·li Ciceró, un dels autors més importants de literatura llatina clàssica. El tractat De amicitia data del 44 aC i ha estat traduïda a diversos idiomes, entre els quals l'anglès, l'italià, el català o el castellà.

Context[modifica]

L'obra, que és de les darreres escrites per Ciceró, va ser escrita el 44 aC. Havia passat l'any 45 aC, i els primers mesos de l'any 44 aC en retir, i gairebé exclòs de la política, durant la dictadura de Juli Cèsar. La mort de Juli Cèsar el va dur a voltar per les seves vil·les d'Itàlia, i fins i tot, es plantejà viatjar a Grècia. Va embarcar al port de Siracusa. Al cap de poc tornà a Roma, on va enfrontar-se amb Marc Antoni, la qual cosa el portà a escriure les Filípiques. Es considera que De amicitia i les Filípiques són escrites amb un lapse de temps molt curt entre l'una i l'altra, tot i que està força discutit.

Estructura[modifica]

§§ 1-5 Pròleg de Ciceró. Aquest pròleg es pot dividir en dues parts: la primera, §§ 1-3, que explica que Ciceró ha escoltat la conversa que exposarà en el seu diàleg; la segona §§ 4-5, exposa el motiu que té Ciceró per escriure aquest diàleg. Aquest model, el diàleg, parteix de precedents grecs i d'una tradició oral de lligar personatges destacats dels temps passats amb els de l'autor.

§§ 6-16 Conversa introductòria entre Leli, Escevola i Estrabó, on Leli parla de la mort d'Escipió Africà i presenta el tema de l'obra. Aquesta conversa introductòria s'inicia de manera inusual però realista, enmig d'una conversa que fa etona que a començat, és a dir, que els personatges ja porten estona parlant entre ells.

§§ 17-24 Primer discurs de Leli, on fa un encomi de l'amistat.

§§ 25 Interludi

§§ 26-32 Segon discurs de Leli, defineix el concepte de l'amistat. Leli parla de l'origen de l'amistat, així com de l'origen de la societat i de l'associació política, i les implicacions morals. En aquests passatges s'hi veu reflectida la visió grega de l'amistat, per exemple la feblesa de l'individu descrit a Lisis 214e - 215c que és igual a la visió de l'amor al Banquet o Simposi 201d - 204e.

§§ 32 Interludi

§§ 33-104 Tercer discurs de Leli, amplia el que ha explicat en el segon discurs. Presenta alguns problemes d'interpretació. Aquest discurs es pot dividir en cinc parts: la primera part, §§ 33-44, on exposa les dificultats de mantenir l'amistat i es discuteix sobre la preferència de la lleialtat a l'amic o al país; la segona part, §§ 45-61, l'autor refuta les nombroses doctrines gregues sobre l'amistat; en la tercera, §§ 62-88, es donen uns consells sobre la formació i el manteniment de l'amistat; la quarta, §§ 88-100, es dóna un consell i una crítica a l'amistat, distingir el veritable amic de l'adulador; la cinquena i última part, §§ 100-104, fa una conclusió referida a tots els arguments exposats al llarg del diàleg.

Tema, contingut i estil[modifica]

El tema central del tractat és l'amistat. Aquest tractat en forma de diàleg presenta la visió de l'amistat per als romans, i Ciceró recorre a l'amistat que hi havia entre Leli i Escipió l'Africà per exemplificar-ho.

Pel que fa a l'estil, es pot observar que Ciceró utilitza el personatge de Leli, representant-lo com un personatge clarament romà tot i que els arguments de la seva exposició són d'origen grec, per tal de reflectir la seva pròpia concepció de l'amistat si bé aporta un rerefons realista pel que fa a l'amistat de Leli i Escipió, és a dir, Leli es mostra com Ciceró quan pronunciava els seus discursos en públic; l'autor fa al·lusions a la història de Roma i, a més, recorre a terminologia legal i idees del món romà. Els discursos dels personatges participants presenten una certa informalitat, tot i que Leli estigui dotat d'una elevada retòrica, i a més es fa ús d'un llatí una mica desfasat, com es pot observar en d'altres diàlegs de Ciceró situats al segle II aC. També hi veiem l'ús de proverbis i dites i gran varietat d'imatges. Trobem estructures simètriques pel que fa a les frases i clàusules rítmiques cultivades. L'obra presenta un paral·lelisme amb l'obra del mateix autor Cató el Vell, De la vellesa ( en llatí: Cato Maior de senectute), amb la diferència del tractament dels personatges: d'una banda, Leli parla amb un to modest, reticent, fluid i periòdic; de l'altra, Cató parla de manera taxativa i ex cathedra; a Cató el compara amb Sòcrates, qüestió de saviesa. A diferència de tractats més tècnics, en aquest diàleg no es fa esment dels corrents filosòfics d'on s'extreuen els arguments, i evita deixar caure tecnicismes, ja que un romà no ha d'entrar gaire a fons en temes filosòfics, ja que eren un poble de pensament eminentment pràctic.

A més a més, l'autor evita al màxim l'ús d'hel·lenismes, reivindicant les qualitats romanes. per això, crea una serie de llatinismes ex nouo equivalents a la paraula grega: redemare = ἀντιφιλεῖν (correspondre a l'amor de); consentiens = συμπαθής (que sent el mateix); conuenientia rerum = Όμολογία (concordança de les coses). També per allunyar-se del model grec, contraposa la virtut pràctica amb l'ideal de saviesa estoic.

Per tractar la qüestió dels aduladors, Ciceró recorre als autors de la comèdia llatina: Terenci citat dos cops §§ 85 i 93; Cecili Staci un cop §§ 99, Pacuvi un cop §§ 24, i Enni citat també dues vegades §§ 22 i 64.

Fonts i llegat[modifica]

L'obra mostra influència de la tradició grega, que també havia tractat el tema de l'amistat. Si bé De amicitia dista de l'Ètica a Nicòmac d'Aristòtil, Gel·li l'apropa a l'autor grec Teofrast.

Autors posteriors tractaran el tema, de manera similar a Ciceró: Sèneca a les seves cartes, al De Beneficius i Quomodo amicitia continenda est; Aelred de Rievaulx; Pierre de Blois; Marbode de Rennes al Liber Decem Capitulorum o Montaigne a De l'amitié. Aquest i d'altres escrits de Ciceró marquen una forta influència en la prosa d'època medieval i del renaixement, entre la qual es troben els autors abans esmentats.

Transmissió textual[modifica]

La transmissió de l'obra De Amicitia passa per uns 400 o 500 manuscrits, que s'han anat transmetent al llarg del temps. Entre aquest destaquen els següents:

P Parisinus Diotianus, del segle IX o X

A Biblioteca Vaticana, Vat. Lat. 5207, del segle IX

K Biblioteca Vaticana, Reg. Lat. 1762, del segle IX

M Munic, Bayerische Staatbibliothek, Clm 15514, del segle IX o X

O Oxford, Bodleian Library, D'Orville 77, del segle X

L Florència, Biblioteca Laurentziana , 50,45, del segle X

R París, Biblithèque Nationale, lat. 5752-II, del segle XI

Q París, lat 544-II, del segle XI

G Wolfenbüttel, Gudianus lat. 335, del segle XI

V Viena, lat. 275, del segle XI

H Londres, British Library, Harley 2682, del segle XI

Z Graz, Universitätsbibliothek 1703/92 (fragments), del segle X

Referències[modifica]

Bibliografia[modifica]

  • Ciceró, Marc Tul·li. Leli ; De l'amistat (en català). Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1999. ISBN 8472257169. 
  • Powell, J.G.F. Ciceró, on friendship & the dream of Scipio (en anglès). Warminster, England: Aris & Pjhillips LTD, 1990. ISBN 08 5668 440 6. 
  • Ciceró, Marc Tul·li. Ciceró, de la vellesa / de l'amistat (en català). València / Barcelona: Abadia de Montserrat, 2002. ISBN 84-8415-449-1. 
  • Narducci, Emanuele. Cicerone, l'amicizia (en italià). Mlano: Rizzoli Libri SpA, 1985. ISBN 88-17-16533-6. 

Enllaços externs[modifica]