Leli, De l'amistat

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de llibreLeli, De l'amistat
(la) Laelius de amicitia
Cicero De amicitia Bibliotheca Palatina.jpg
Tipus obra literària
Fitxa
Autor Ciceró
Llengua llatí
Publicació 44 aC
Qualitat
Tema amistat
Gènere assaig
Personatges
Modifica les dades a Wikidata

Leli, de l'amistat (en llatí: Laelius de amicitia) és un tractat filosòfic de l'escriptor, filòsof, orador i polític romà Marc Tul·li Ciceró, un dels autors més importants de literatura llatina clàssica. El tractat De amicitia data del 44 aC i ha estat traduïda a diversos idiomes, entre els quals l'anglès, l'italià, el català o el castellà.

Context[modifica]

L'obra, que és de les darreres escrites per Ciceró, va ser escrita el 44 aC. Havia passat l'any 45 aC, i els primers mesos de l'any 44 aC en retir, i gairebé exclòs de la política, durant la dictadura de Juli Cèsar. La mort de Juli Cèsar el va dur a voltar per les seves vil·les d'Itàlia, i fins i tot, es plantejà viatjar a Grècia. Va embarcar al port de Siracusa. Al cap de poc tornà a Roma, on va enfrontar-se amb Marc Antoni, la qual cosa el portà a escriure les Filípiques. Es considera que De amicitia i les Filípiques són escrites amb un lapse de temps molt curt entre l'una i l'altra, tot i que està força discutit.

Estructura[modifica]

§§ 1-5 Pròleg de Ciceró. Aquest pròleg es pot dividir en dues parts: la primera, §§ 1-3, que explica que Ciceró ha escoltat la conversa que exposarà en el seu diàleg; la segona §§ 4-5, exposa el motiu que té Ciceró per escriure aquest diàleg. Aquest model, el diàleg, parteix de precedents grecs i d'una tradició oral de lligar personatges destacats dels temps passats amb els de l'autor.

§§ 6-16 Conversa introductòria entre Leli, Escevola i Estrabó, on Leli parla de la mort d'Escipió Africà i presenta el tema de l'obra. Aquesta conversa introductòria s'inicia de manera inusual però realista, enmig d'una conversa que fa etona que a començat, és a dir, que els personatges ja porten estona parlant entre ells.

§§ 17-24 Primer discurs de Leli, on fa un encomi de l'amistat.

§§ 25 Interludi

§§ 26-32 Segon discurs de Leli, defineix el concepte de l'amistat. Leli parla de l'origen de l'amistat, així com de l'origen de la societat i de l'associació política, i les implicacions morals. En aquests passatges s'hi veu reflectida la visió grega de l'amistat, per exemple la feblesa de l'individu descrit a Lisis 214e - 215c que és igual a la visió de l'amor al Banquet o Simposi 201d - 204e.

§§ 32 Interludi

§§ 33-104 Tercer discurs de Leli, amplia el que ha explicat en el segon discurs. Presenta alguns problemes d'interpretació. Aquest discurs es pot dividir en cinc parts: la primera part, §§ 33-44, on exposa les dificultats de mantenir l'amistat i es discuteix sobre la preferència de la lleialtat a l'amic o al país; la segona part, §§ 45-61, l'autor refuta les nombroses doctrines gregues sobre l'amistat; en la tercera, §§ 62-88, es donen uns consells sobre la formació i el manteniment de l'amistat; la quarta, §§ 88-100, es dóna un consell i una crítica a l'amistat, distingir el veritable amic de l'adulador; la cinquena i última part, §§ 100-104, fa una conclusió referida a tots els arguments exposats al llarg del diàleg.

Tema, contingut i estil[modifica]

El tema central del tractat és l'amistat. Aquest tractat en forma de diàleg presenta la visió de l'amistat per als romans, i Ciceró recorre a l'amistat que hi havia entre Leli i Escipió l'Africà per exemplificar-ho.

Pel que fa a l'estil, es pot observar que Ciceró utilitza el personatge de Leli, representant-lo com un personatge clarament romà tot i que els arguments de la seva exposició són d'origen grec, per tal de reflectir la seva pròpia concepció de l'amistat si bé aporta un rerefons realista pel que fa a l'amistat de Leli i Escipió, és a dir, Leli es mostra com Ciceró quan pronunciava els seus discursos en públic; l'autor fa al·lusions a la història de Roma i, a més, recorre a terminologia legal i idees del món romà. Els discursos dels personatges participants presenten una certa informalitat, tot i que Leli estigui dotat d'una elevada retòrica, i a més es fa ús d'un llatí una mica desfasat, com es pot observar en d'altres diàlegs de Ciceró situats al segle II aC. També hi veiem l'ús de proverbis i dites i gran varietat d'imatges. Trobem estructures simètriques pel que fa a les frases i clàusules rítmiques cultivades. L'obra presenta un paral·lelisme amb l'obra del mateix autor Cató el Vell, De la vellesa ( en llatí: Cato Maior de senectute), amb la diferència del tractament dels personatges: d'una banda, Leli parla amb un to modest, reticent, fluid i periòdic; de l'altra, Cató parla de manera taxativa i ex cathedra; a Cató el compara amb Sòcrates, qüestió de saviesa. A diferència de tractats més tècnics, en aquest diàleg no es fa esment dels corrents filosòfics d'on s'extreuen els arguments, i evita deixar caure tecnicismes, ja que un romà no ha d'entrar gaire a fons en temes filosòfics, ja que eren un poble de pensament eminentment pràctic.

A més a més, l'autor evita al màxim l'ús d'hel·lenismes, reivindicant les qualitats romanes. per això, crea una serie de llatinismes ex nouo equivalents a la paraula grega: redemare = ἀντιφιλεῖν (correspondre a l'amor de); consentiens = συμπαθής (que sent el mateix); conuenientia rerum = Όμολογία (concordança de les coses). També per allunyar-se del model grec, contraposa la virtut pràctica amb l'ideal de saviesa estoic.

Per tractar la qüestió dels aduladors, Ciceró recorre als autors de la comèdia llatina: Terenci citat dos cops §§ 85 i 93; Cecili Staci un cop §§ 99, Pacuvi un cop §§ 24, i Enni citat també dues vegades §§ 22 i 64.

Fonts i llegat[modifica]

L'obra mostra influència de la tradició grega, que també havia tractat el tema de l'amistat. Si bé De amicitia dista de l'Ètica a Nicòmac d'Aristòtil, Gel·li l'apropa a l'autor grec Teofrast.

Autors posteriors tractaran el tema, de manera similar a Ciceró: Sèneca a les seves cartes, al De Beneficius i Quomodo amicitia continenda est; Aelred de Rievaulx; Pierre de Blois; Marbode de Rennes al Liber Decem Capitulorum o Montaigne a De l'amitié. Aquest i d'altres escrits de Ciceró marquen una forta influència en la prosa d'època medieval i del renaixement, entre la qual es troben els autors abans esmentats.

Transmissió textual[modifica]

La transmissió de l'obra De Amicitia passa per uns 400 o 500 manuscrits, que s'han anat transmetent al llarg del temps. Entre aquest destaquen els següents:

P Parisinus Diotianus, del segle IX o X

A Biblioteca Vaticana, Vat. Lat. 5207, del segle IX

K Biblioteca Vaticana, Reg. Lat. 1762, del segle IX

M Munic, Bayerische Staatbibliothek, Clm 15514, del segle IX o X

O Oxford, Bodleian Library, D'Orville 77, del segle X

L Florència, Biblioteca Laurentziana , 50,45, del segle X

R París, Biblithèque Nationale, lat. 5752-II, del segle XI

Q París, lat 544-II, del segle XI

G Wolfenbüttel, Gudianus lat. 335, del segle XI

V Viena, lat. 275, del segle XI

H Londres, British Library, Harley 2682, del segle XI

Z Graz, Universitätsbibliothek 1703/92 (fragments), del segle X

Referències[modifica]

Bibliografia[modifica]

  • Ciceró, Marc Tul·li. Leli ; De l'amistat (en català). Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1999. ISBN 8472257169. 
  • Powell, J.G.F. Ciceró, on friendship & the dream of Scipio (en anglès). Warminster, England: Aris & Pjhillips LTD, 1990. ISBN 08 5668 440 6. 
  • Ciceró, Marc Tul·li. Ciceró, de la vellesa / de l'amistat (en català). València / Barcelona: Abadia de Montserrat, 2002. ISBN 84-8415-449-1. 
  • Narducci, Emanuele. Cicerone, l'amicizia (en italià). Mlano: Rizzoli Libri SpA, 1985. ISBN 88-17-16533-6. 

Enllaços externs[modifica]