Leonid Gaidai

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaLeonid Gaidai
Леонид Гайдай, 1941 год.jpg
Biografia
Naixement (ru) Леонид Иович Гайдай
30 gener 1923
Svobodni
Mort 19 novembre 1993 (70 anys)
Moscou
Causa de mort Embòlia pulmonar
Lloc d'enterrament Cementiri de Kúntsevo
Educació Institut Gueràssimov de Cinematografia (1949–1955)
Activitat
Ocupació Director de cinema, guionista, actor i director
Període d'activitat 1956 –  1992
Partit Partit Comunista de la Unió Soviètica
Gènere artístic Comèdia
Conflicte Front oriental de la Segona Guerra Mundial
Família
Cònjuge Nina Grebeixkova
Germans Aleksandr Gaidai
Signatura

IMDB: nm0301145
Modifica les dades a Wikidata

Leonid Íovitx Gaidai (en rus: Леони́д И́ович Гайда́й) (Svobodni, 30 de gener de 1923Moscou, 19 de novembre de 1993) fou un director de cinema, actor i guionista soviètic. Artista del Poble de l'URSS (1989). Guanyador del Premi Estatal de la RSFSR Germans Vassíliev (1970).[1][2]

Biografia[modifica]

Leonid Gaidai va néixer el 30 de gener de 1923 a la ciutat de Svobodni (actualment en la província de l'Amur, Rússia). El mateix any, la seva família es va traslladar a Txità i després a Irkutsk, on va viure a l'assentament ferroviari Glazkov.

Entre el 1941 i el 1943 va participar en la Segona Guerra Mundial. El 20 març de 1943 va ser greument ferit al peu dret, després d'haver trepitjat una mina antipersonal. Des de juny de 1943 fins a gener de 1944 va ser tractat a un hospital d'Ivànovo, província d'Ivànovo.[3]

El 1947 es va graduar de l'escola de teatre del Teatre Dramàtic Regional d'Irkutsk (actualment el Teatre Dramàtic d'Irkutsk N.P. Okhlópkov), on va treballar com a il·luminador i actor.

Del 1949 al 1955 va estudiar al departament de direcció de l'Institut de la Cinematografia VGIK a Moscou.

Des del 1955 va ser director de l'estudi de cinema "Mosfilm".

El 1956 va realitzar la seva primera pel·lícula com a director (juntament amb Valentín Nevzórov), El camí llarg (Долгий путь, Dolgui put), basada en les històries siberianes de Vladímir Korolenko.

El 1958 es va estrenar la pel·lícula satírica El nuvi del més enllà (Жених с того света, Jenikh s togo sveta) que gairebé li va costar la carrera com a director. Després d'haver editat i eliminat totes les escenes que no havien agradat a les autoritats, de la pel·lícula es va quedar una mica més de la meitat. Malgrat el favor del director de Mosfilm, Ivan Píriev, Gaidai va ser pràcticament apartat de la feina de director.

Només el 1960, després de l'estrena de la pel·lícula Ressuscitat tres vegades (Трижды воскресший, Trijdi voskresxi), ideològicament "correcta" (de la que ell mateix parlaria mai), Gaidai va ser "perdonat".

El 1961 Gaidai va continuar amb els curtmetratges El gos Barbós i la cursa insòlita (Пёс Барбос и необычный кросс, Pios Barbós i neobitxni kross) i Els fabricants d'aiguardent casolà (Самогонщики, Samogónsxiki). Aquestes obres van fer famós tant a Gaidai com al llegendari trio El Covard (Трус, Trus), El Totxo (Балбес, Balbés) i L'Experimentat (Бывалый, Bivali).

L'any següent, 1962, Gaidai va adaptar al cine tres novel·les d'O. Henry, com a part de la seva pel·lícula Homes Pràctics (Деловые люди, Delovie liudi).

Després d'un descans de tres anys, el director va fer una sèrie de tres pel·lícules que van tenir un èxit aclaparador. La pel·lícula de comèdia Operació "I" i altres aventures de Xúrik (Операция «Ы» и другие приключения Шурика, Operàtsia "I" i druguie prikliutxénia Xúrika), que consta de tres parts, va ser líder de recaptació el 1965, tant com les dues següents pel·lícules: La captiva del Caucas, o Noves aventures de Xúrik (Кавказская пленница, или Новые приключения Шурика, Kavkàzskaia plénnitsa, ili Nóvie prikliutxénia Xúrika) (1966) i El braç de brillant (Бриллиантовая рука, Bril·liàntovaia rukà) (1968).[4]

En 1995, la seva comèdia excèntrica El braç de brillant va ser reconeguda com la millor comèdia nacional dels últims 100 anys, guanyant en una enquesta entre teleespectadors, per la qual cosa Gaidai va ser guardonat pòstumament amb el Premi de la televisió russa RTR "Zolotoi bilet" ("Entrada d'or").[5]

En la dècada de 1970, Gaidai va adaptar al cine obres clàssiques d'autors russos: Ilià Ilf i Ievgueni Petrov, Mikhaïl Bulgàkov, Mikhaïl Zósxenko i Nikolai Gógol.

Entre el 1981 i el 1988 va rodar materials per a la revista cinematogràfica "Fitil" ("Ble"). En aquest període, també va realitzar noves pel·lícules, però aquestes no van ser rebudes pels espectadors tan bé com les anteriors.

La seva ultima pel·lícula va ser Bon temps a Deribàssovskaia, o a Brighton Beach plou de nou (На Дерибасовской хорошая погода, или На Брайтон-Бич опять идут дожди, Na Deribàssovskoi khoróixaia pogoda, ili Na Braiton-Bitx opiat idut dojdí), que va aparèixer el 1992.

Els guions per les seves pel·lícules va escriure conjuntament amb Iàkov Kostiukovski, Morís Slobodski, Vladlén Bakhnov, Roman Fúrman, Arkadi Inin i altres. Va ser membre de la Unió de Cinematografistes de l'URSS.

Leonid Gaidai va morir el vespre del 19 de novembre de 1993, a l'edat de 70 anys, en un hospital de Moscou, a conseqüència de l'embòlia pulmonar. Va ser enterrat al cementiri de Kúntsevo de Moscou.[6]

Referències[modifica]

  1. «Леонид Гайдай на сайте "Календарь событий"» (en rus). [Consulta: 18 desembre 2018].
  2. «Леонид Гайдай на сайте "Тайна имени"» (en rus). [Consulta: 18 desembre 2018].
  3. «Леонид Гайдай закончил войну в Иванове» (en rus). [Consulta: 18 desembre 2018].
  4. «Журнальные анкеты и реальный бокс-офис // Кино-Театр» (en rus). [Consulta: 18 desembre 2018].
  5. «Les millors pel·lícules de Rússia» (en rus). [Consulta: 18 desembre 2018].
  6. «La tomba de Gaidai» (en rus). [Consulta: 20 desembre 2018].